El infinito no cabe en un junco

Carlos Clavería Laguarda és un estudiós i professor especialitzat en el món del llibre que coneix el tema també de manera pràctica gràcies a la seva feina al sector de la bibliofilia. Ha publicat força llibres de caire acadèmic entre els quals destacarem Contra la bibliofilia: no amarás los libros sobre todas las cosas, Libros, bibliotecas y patrimonio o els dos que té sobre Erasme de Roterdam.

Avui ens interessa, El infinito no cabe en un junco, una publicació que no arriba a les 100 pàgines i que l’autor mateix ha qualificat de fulletó. Deixarem pel final la tria del títol, primer veiem què ens diu.

El que ens explica és que els llibres i les biblioteques han estat patrimoni dels poderosos, s’han utilitzat amb finalitats tèrboles i, quan ha calgut, se n’ha eliminat el rastre per evitar la difusió del que no agradava al manaire de torn.

La majoria de les biblioteques de referència s’han nodrit de botins de conquesta i de l’espoli de prestatges dels perdedors. Aquestes biblioteques a més queden inaccessibles, al servei del poder i d’aquells que el serveixen. El poder també en pot eliminar els volums quan calgui sense que en quedi rastre.

El llibre mateix tampoc s’escapa de la crítica, amb uns comentaris interessantíssims sobre com la feina dels copistes i enquadernadors ha afectat la integritat dels textos originals. Amb aquests precedents no ens haurà d’estranyar que també rebin humanistes com Poggio Braccilioni. L’heroi de Stephen Greenblatt és aquí un carronyer que malbarata tot tipus de manuscrits en la seva obsessió per trobar aquells que li interessen.

No hi trobareu pas meravelles, en aquest llibre. El que hi trobareu és el pitjor de cada casa i la constatació que tenir molta cultura i ser un tros de bèstia és perfectament compatible. Just el que explica Alba Sidera al seu llibre  Feixisme Persistent (se’ns escapa del tema però us el recomano), on ens descriu una vetllada d’allò més agradable amb una parella italiana amb qui compartia tot de gustos i inquietuds culturals; la parella en qüestió van resultar ser uns feixistes devots i declarats.

Aquest llibre que t’ha salvat o meravellat ha ofegat a algú altre i la cultura de la que formem part no és innocent i sempre hem de saber què hi ha darrere.

Tots aquests són temes que Carlos Clavería ha tractat més en profunditat en altres llibres com els que hem citat més amunt. En 100 pàgines només pots esbossar i de fet ens haurien fet profit 50 pàgines més per a acabar d’embastar les argumentacions, que segons com es queden a mig dir.

Arribats aquí toca parlar del títol.

Qualsevol que hagi passejat per una llibreria i vegi aquest llibre sabrà que fa referència a El infinito en un junco, d’Irene Vallejo, que vam ressenyar fa uns dies. L’autor hi fa referència només començar, dient que és

Un brillantísimo ejercicio literario

p. 9

Un cop acabat de llegir la sensació va ser d’una certa perplexitat i vaig fer una mica de recerca els resultats de la qual van ser algunes ressenyes positives, altres no tant i també un parell de fils a twitter estil hooligan.

També vaig trobar una entrevista de l’autor a un programa de RNE on va amb molt de compte amb el que diu. De fet, em va semblar que l’autor es reprimia amb la seva crítica, exactament com el que fa al llibre.

Clavería diu la seva però mai contradiu amb contundència El infinito en un junco, només el cita de tant en tant per rebatre’l amb una certa desgana. Un exemple el trobem capítol VIII, p. 69 quan discuteix a Vallejo si la gent amb pocs mitjans podia tenir accés la lectura. Proporciona dades per dir que sí, però no ens diu on falla l’argument de Vallejo més enllà de la frase que rebat. I així sempre.

El final és el millor exemple de tot plegat. Clavería diu que va llegir el que deia Plató i insinua que Vallejo està equivocada però ho diu tan embolicat, que no ho acaba de dir clar. I just al final escriu

Antes de ponerle a alguien el uniforme conveniente conviene pensar qué pares van del derecho, cuáles del revés y si quien lo ha de lucir es un maniquí, una persona cabal en la polis, o alguien dado a escribir frases provocantes a glucemia a semejanza de aquel cancionero de obres de burlas provocantes a risa que se expandió, como los juncos en los brazales, ya en 1519.

p. 82-83

El subratllat és meu. Si t’hi poses, posa-t’hi bé, home. Llegeixes entre línies la irritació, però es queda a mig esclatar.

Sospito que Clavería no ha pogut o volgut escriure un llibre llarguíssim rebatent Vallejo, especialment amb tot el que té publicat, i ha escrit una cosa curteta amb l’esperança que els lectors estirin els fils, especialment a partir de l’excel·lent bibliografia del final.

El que ja no em sembla tan comprensible és l’ambigüitat que destil·len el text i l’entrevista. Si un pensa que el llibre de Vallejo és un exercici literari i que es pot contra argumentar des d’una perspectiva més històrica tot aportant un contrapès, millor fer-ho obertament. La brevetat no és una excusa, es pot ser ben punyent en poques pàgines.

Tanmateix això no passa, potser per evitar els debats amb pocs matisos dels temps en que vivim. Cada cop fa més mandra discutir. Sap greu, ja que estic segura que hi ha encara molts lectors que hauríem agraït més atreviment, i més venint d’una persona amb tants coneixements.

Us en recomano la lectura, malgrat tot. Cal llegir-lo perquè no es pot viure sempre amb el cap als núvols. Amb la propera entrada ho acabarem de rematar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s