Cancelling Socrates

L’any 401 a.n.e el noble atenenc Xenofont va rebre una proposta interessant d’un amic seu: lluitar a l’exèrcit de Cir el Jove, germà del rei de Pèrsia, establert com a sàtrapa a l’Àsia Menor. Com que tenia dubtes, Xenofont va decidir demanar ajuda al seu mestre, Sòcrates. La cosa va anar així:

Xenofont, en haver llegit la carta, consultà Sòcrates d’Atenes a propòsit del viatge. Sòcrates, sospitant que no fos mal vist per la ciutat el fet d’esdevenir amic de Ciros, ja que Ciros semblava haver recolzat de bon grat els lacedemonis en la guerra contra Atenes, aconsellà Xenofont d’anar a Delfos a consultar el déu sobre el viatge. Xenofont hi anà i preguntà a Apol·lo a quin dels déus havia d’oferir sacrificis i pregàries per a fer de la manera més escaient i profitosa el viatge que meditava, i per a tornar sa i estalvi després d’haver reeixit. I Apol·lo li respongué a quins déus havia de sacrificar. Quan retornà, explicà l’oracle a Sòcrates. Aquest, en sentir-lo, li va retreure que no hagués demanat primer què era millor per a ell, posar-se en camí o restar, sinó que, tenint decidit de partir, hagués preguntat només com faria més bé el viatge. «Ara bé, com que ja has fet la consulta així –digué–, cal fer tot el que el déu ha ordenat».

Anàbasi 3.1.5–7

Edició consultada:
Xenofont, (430 aC-354 aC.). Anàbasi. L’Expedició dels deu mil. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1968. Edició a cura de Francesc J. Cuartero.

Deixarem de banda les aventures de Xenofont i només recordarem que l’aventura asiàtica va acabar com el rosari de l’aurora. El que ens interessa aquí és el comentari de Sòcrates (que he subratllat) sobre la pregunta a l’oracle. Sembla ben curiós que el mateix home que diu que cal fer cas al déu acabés acusat d’impietat tot just dos anys després. No només això, el van declarar culpable i va acabar condemnat a mort.

Costa treure’n l’entrellat perquè tot el que sabem sobre Sòcrates ens ha arribat de forma indirecta, ja que no va deixar res escrit. A part de Xenofont, també ens en parlen Aristòfanes i Aristòtil, però la font principal és Plató, que converteix el seu mestre en la figura principal dels seus diàlegs fins al punt que no sabem on comença un i on acaba l’altre. El problema socràtic és frustrant per a molts filòsofs, però també és una font d’inspiració pels creadors literaris, com ara en Howard Brenton.

Howard Brenton és un dramaturg anglès molt valorat del qual no he trobat massa referències a casa nostra. És de la mateixa quinta que Tom Stoppard o Sarah Daniels, que sí han tingut versions en català. Breton té 80 anys però encara segueix en forma i a primers de juny va estrenar Cancelling Socrates al Jermyn street theatre de Londres. L’obra va estar en cartell durant un mes i vaig tenir la sort de poder-la veure el 18 de juny.

Atenes, 399 a.n.e. La ciutat just surt d’una plaga i una guerra i la seva democràcia s’està enfonsant sense que ningú faci gran cosa. I enmig de tot ens trobem amb Sòcrates, una figura tremendament incòmoda que es passeja per l’àgora parlant amb amics, coneguts i saludats. El seu tarannà és ben amable, però també sol posar contra les cordes al seus interlocutors a base de preguntes les respostes de les quals són inoportunes i fins i tot inquietants.

El que al principi pot fer una certa gràcia, acaba molestant, i Sòcrates acaba jutjat i condemnat al final del primer acte, malgrat la desesperació d’alguns amics, de la seva muller i de la dona que l’estima. Al segon acte ens trobem Sòcrates a la presó, només acompanyat d’un carceller que el podria ajudar a escapar.

Brenton ha llegit Plató; encara més, l’ha paït bé, cosa que li permet construir la seva obra de vegades amb cites literals, a voltes manllevant personatges, fins al punt que no sabem si Sòcrates està parlant d’Atenes o de nosaltres. Durant el primer acte el veiem en llibertat, incomodant al seu amic Eutifró; després, com ja hem dit, assistim de forma indirecta al seu judici a través dels dos personatges femenins, Aspàsia, la famosa hetera, i Xantipa, la muller de Sòcrates. El segon acte ens mostra com el filòsof, ja a la presó, rebutja l’oferta del carceller d’escapar-se i acaba bevent la cicuta.

La tensió no ve pas d’un argument que ja sabem com acaba, sinó de la força del diàleg i i de com l’interpreten uns actors magnífics. Jonathan Hyde carrega tot el pes d’un personatge icònic i ens el fa proper i distant a la vegada. El que fa aquest home al segon acte només està a l’abast de pocs. Em va agradar especialment el moment en que veiem el Daimon de Sòcrates, que Plató menciona a la seva Apologia de Sòcrates, aquesta veu interior que ha tingut tantes interpretacions a través dels segles. En aquesta obra és la pulsió interior que fa que Sòcrates acabi com acabi, encara que el faci patir i vagi en contra d’allò que seria raonable.

L’altra interpretació que vull destacar és la de Robert Mountford en el doble paper d’Eutifró i el carceller. Podria resultar confús si no fos perquè la llengua anglesa li permet a Mountford canviar l’accent d’una forma tan radical que a ningú se li acut confondre els dos personatges. Sophie Ward i Hannah Morrish també resulten convincents com a Aspàsia i Xantipa, tot i que de vegades sembla que el seu paper quedi una mica al marge de la resta. Ho podem veure durant el diàleg que tenen sobre el paper de les dones, que d’una banda és ben interessant, però de l’altra sembla que Brenton hagi volgut que la seva obra passi el test de Bechdel sigui com sigui. Passa el mateix amb el títol, que sembla un peatge necessari o una concessió al community manager.

Aquestes maniobres no ens haurien d’estranyar en els temps que corren, però el problema és que un títol tan cridaner confon una mica. El concepte de cancel·lació ens el trobem per tot arreu, amb tot tipus de connotacions i, en funció del context, fins i tot de forma reaccionària. En les entrevistes de promoció tant l’autor com els actors incideixen poc en el tema, dient que Sòcrates es va cancel·lar a si mateix sense anar més enllà, potser perquè es va escollir un títol més cridaner que no pas escaient, tot pensant que així el teatre s’ompliria. El dia que hi vaig ser estava ple i no puc evitar pensar que si el títol va fer que hi anés més públic, ja em va bé.

Perquè el que és veritablement interessant d’aquesta obra és poder veure què fa la societat amb els seus elements menys confortables, personatges com Sòcrates que, a través de les seves preguntes aparentment innòcues, destapen veritats desagradables. Fer callar el dissident et dona tranquil·litat i certesa durant un temps, però també et buida, t’empobreix i pot fer que et caigui tot a sobre. Una societat sòlida ha d’estar preparada per incorporar les veus crítiques, aprendre’n i enfortir-se, però aquesta Atenes tan mitificada no ho estava. I nosaltres tampoc, ens diu Brenton.

No hi puc estar més d’acord.

Tant de bo algun programador de casa nostra s’animi a dur Cancelling Socrates a Barcelona. Val molt la pena.

Quo Vadis

És ben curiós que encara avui en dia hi ha força cadenes que programen pel·lícules de Setmana Santa, i no només penso en les que tenen propietaris amb idees diguem-ne, afins. També és cert que avui en dia aquesta categoria inclou títols com Àgora, Gladiator o Pompeia, que van ser escollides per alguna ment pensant que no tenia les coses clares o per un becari.

Espero que en el cas d’Àgora es tractés d’algú amb una mica de sentit de l’humor, però tot i així l’experiment no funciona perquè la pel·lícula és un ben dolenta.

A Mīrābile Dictū tenim clar que si es fa, s’ha de fer bé, per tant avui parlarem de Quo Vadis, una meravella del Hollywood més daurat i que és una pel.lícula de setmana santa comme il fault. La versió que ens interessa és la del 1951, la bona. Ara bé, abans hem de parlar del llibre.

Sí, del llibre.

Henryk Sienkiewicz (1846-1916) és un escriptor i periodista polonès que va guanyar el premi Nobel de literatura l’any 1905. Avui en dia gairebé ningú no se’n recorda d’ell, però en el seu moment va ser força conegut i en català el van traduir Carles Riba i Josep Maria de Sagarra. A les llibreries de vell encara hi podreu trobar una edició del 1997 de la traducció de Segarra del llibre que ens ocupa.

Malgrat el premi Nobel, Sienkiewicz no ha aportat gaire res a la història de la literatura, de fet la seva obra volia reaccionar contra el Naturalisme i el Realisme que, ves per on, sí que van ser corrents transformatius. El pobre Sienkiewicz no es va ni inventar la novel.la històrica, aquest honor és per Sir Walter Scott en ple Romanticisme.

Això no vol dir que Quo Vadis sigui un bolet, de fet cap al finals del S.XIX es publiquen tot de novel·les històriques ambientades a l’època romana, els autors de les quals es van inspirar en descobriments arqueològics. La primera va ser The last days of Pompey, de E. G. Bulwer-Lytton i després van venir Fabiola de N. Wiseman, Darkness & Dawn de F.W. Warrar i Ben Hur, de Lewis Wallace, que tenen en comú la temàtica cristiana. No son gran cosa literàriament, però sí que han estat adaptades amb gran èxit al cinema, de fet Ben Hur és LA pel.lícula de Setmana Santa com ja sabeu.

L’altre element interessant de Quo Vadis és el factor polonès. Durant la vida de Sienkiewicz Polònia era part de l’imperi prussià o bé del rus, i el nostre autor va reivindicar el seu país i la seva cultura, tot i que va morir 2 anys abans de la  desitjada independència, assolida amb la fi de la primera guerra mundial.

A la novel.la hi trobarem tot de paral·lelismes gens subtils amb la situació polonesa, amb una protagonista d’una tribu ubicada més o menys on cau Polònia (quelcom que té molt de mèrit perquè les fronteres poloneses són… complicades) i un imperi tirànic  governat per un boig que oprimeix als conquerits i als cristians: Neró, un altre dels membres del bingo dels emperadors sonats.

Amb aquests elements és ben normal que a Hollywood s’hi fixessin i en compressin els drets per fer una adaptació que retalla el llibre dels elements més doctrinals (ups), simplifica alguns personatges i en potencia els aspectes més reeixits i espectaculars que, no ens enganyem, és pel que venim:

Neró, l’incendi, els lleons i el circ. Tot ben acompanyat de la migdiada de divendres sant, es clar!

Aquest és l’argument:

El tribú Marc Vinici (Robert Taylor, molt millor en versió original) torna victoriós a Roma i, just abans del seu triomf, sopa a casa del general Aulus Plauci i la seva dona Pompònia Grecina. Allà hi coneix a Ligia (Deborah Kerr, una senyora amb molta classe), la filla adoptiva de la parella que és de fet una hostatge imperial. En Vinici es vol embolicar amb la Lígia, però la noia el rebutja, ja que la seva família són cristians amagats. Per allà també passa un tal Pau. Sí, aquell Pau.

L’oncle de Vinici és Petroni (Leo Genn), aquell Petroni, que és el preferit de Neró, un jove i magnífic Peter Ustinov. Com qui no vol la cosa, Neró s’emporta Lígia de casa seva i l’entrega a Vinici.

No us donarem més detalls de l’argument perquè ens hi estaríem hores, però ja us dic que Vinici i Lígia acaben enamoradíssims, en Vinici acaba convertit i de fons hi trobarem l’incendi de Roma, el martiri dels cristians al circ i un colofó final amb un toro que a la novel.la és un Ur, un tipus de boví més salvatge que no es va poder fer servir a la pel·lícula perquè està extingit i al 1951 no hi havia efectes digitals.

Aquesta barreja de tema cristià i cultura romana kitsch està molt ben trobada, i m’agrada molt més que Ben Hur, on et passes quatre hores esperant la carrera de quadrigues. Aquí com a mínim tenim el sub argument sobre Petroni que éstà molt bé i les escenes amb Neró, que són fantàstiques. Per no parlar de la Popea de Patricia Laffan, tota una femme fatale.

L’element cristià és també molt més interessant que a Ben Hur, amb la figura de Sant Pere i el seu martiri donant nom a la pel.lícula segons ens expliquen els Fets de Pere, un dels primers llibres apòcrifs sobre els apòstols. Sí que és cert que la conversió de Ben Hur està més treballada (ja en parlarem un altre Divendres Sant), però la relació de les figures bíbliques amb la trama principal està més ben aconseguida aquí.

L’altra gran font de Sienkiewicz és Tàcit i, com sol passar, la pel.lícula també s’hi fixa per a la majoria de la ambientació, exceptuant el vestuari on fan una mica el que volen. Com sol passar, és absolutament igual ja que fa de bon mirar, fins i tot avui. Es veu molt clar que són decorats pintats, però aquest tipus d’efectes envelleixen molt millor que els efectes digitals de fa 25-30 anys, per exemple els de Gladiator.

Avui en dia la tecnologia ens permet recuperar continguts molt fàcilment, per tant si teniu una estoneta aquest cap de setmana, poseu Quo Vadis, ni que sigui de fons. És una delícia!!

Domina i els senyors enfadats

Domina és una sèrie produïda pel canal Sky Atlantic i que a casa nostra trobareu a Filmin i bé, als mitjans alternatius. Ehem. El seu creador i guionista és Simon Burke i de moment en tenim disponible una temporada de 8 episodis.

Com us podeu imaginar, quan vaig saber que rodarien aquesta sèrie vaig mirar d’estar-ne al cas. La cosa és que avui en dia costa seguir les novetats perquè hi ha molta oferta de títols i plataformes. En el cas de Domina el fet que estigui produïda per Sky Atlantic crec que l’ha fet passar desapercebuda i n’ha endarrerit l’estrena a casa nostra.

De totes maneres, si fem una mica de cerca a internet, tampoc és que sigui una sèrie que hagi tingut massa ressò. Semblarà una rucada, però si mireu l’entrada de la sèrie a la Wikipedia, només hi trobareu un resum dels dos primers capítols. Sí que hi ha algunes pàgines web que en van fer recapitulacions capítol a capítol, però n’hi ha moltes menys que en altres casos i no ha generat gaire discussió, amb algunes excepcions que comentem a sota.

Aquesta primera temporada cobreix uns 20 anys de la vida de Lívia Drusil·la, començant pel seu matrimoni amb Tiberi Claudi Neró l’any 43 a.n.e., pare dels seus dos fills, Tiberi i Drus i acabant l’any 22 a.n.e., un any després de la mort de Marc Claudi Marcel.

La sèrie me l’he empassada en pocs dies i em sabrà greu si no en fan més temporades (no se’n sap res) però, parlant amb els amics que també l’havien vista, queda clar que com a producte audiovisual té algunes mancances.

Llegeix més »

Jesus Christ Superstar

Jesus Christ Superstar és un musical d’Andrew Lloyd Webber amb lletra de Tim Rice. De fet, el terme correcte seria òpera rock. Avui en dia és tot un clàssic, però al seu moment va ser ben trencador i polèmic.

No, no us heu equivocat de blog. Surten romans, avui és Divendres Sant i Jesus Christ Superstar és Mīrābile Dictū.

El 1969 va sortir editat el concept album, amb tot d’intèrprets del món del rock (com per exemple el cantant de Deep Purple, Ian Gillan) i va ser tan exitós que es van muntar musicals tant a Broadway com al West End i també una pel·lícula del 1973 que és la que alguns recordareu. Popularitat i polèmica van ser la norma durant els 70.

Jesus Christ Superstar explica els darrers dies de Jesucrist, basant-se en els Evangelis i els Fets dels Apòstols, però amb un angle més humà. I a cop de rock. Si el mireu avui en dia, la visió que presenta ens semblarà ben normal, però quan es va estrenar no ho era pas i les produccions d’alguns països van tenir molts problemes. Avui en dia en alguns sectors (tant catòlics com protestants o ortodoxos) encara el veuen amb mals ulls, però també és cert que moltes parròquies n’organitzen representacions.

La relació de l’església amb el poder al llarg de la història fan sovint que s’oblidi que si vas directament al text, és ben fàcil llegir-hi una història d’anar contracorrent, de lluita contra l’opressor i de traïció. És aquesta interpretació la que trobem aquí.

Els dos personatges principals són Jesus i Judes, que carreguen amb el pes de l’obra. El primer ben decidit (excepte en un moment concret) a complir la seva missió tot i que percebi que ningú del seu voltant ho entén del tot. El segon, veu amb malfiança la deriva messiànica i acaba precipitant la caiguda de Jesús. No se’ns presenta pas Judes amb la representació més tradicional, sinó com un home que, com la resta, acaba fent el que toca per acomplir el destí marcat. A Jesus Christ Superstar no hi trobarem presència divina explícita, però sí predestinació.

Tot plegat ve acompanyat d’uns números musicals espectaculars, amb papers destacats per a Maria Magdalena (un personatge presentat de forma positiva), els apòstols, Ponç Pilat i Herodes, un paper que només surt en una cançó, però que és tot un caramel i que sempre s’ha reservat per grans actors.

Encara avui en dia, números com Heaven in their minds, I don’t know how to love him, Superstar o Gethsemane, resulten espectaculars.

Des que es va estrenar, hi ha hagut algunes èpoques on el musical ha revifat amb versions que adaptaven la dramatúrgia i la instrumentació al seu moment. Podeu trobar la majoria dels àlbums a spotify i Apple Music, i a Youtube clips i llistes de reproducció dels vídeos. Us n’enllaçaré uns quants però us convido que feu la vostra descoberta.

Llegeix més »