Plini i els eriçons

Una bona part de les representacions medievals de l’eriçó ens el presenten amb el que semblen fruits rodons enganxats a les punxes, quelcom que resulta força estrany fins i tot a una urbanita militant com servidora.

És culpa de Plini

Més concretament de Plini el vell, l’autor de la Naturalis Historia, també conegut per la seva mort durant l’erupció del Vesuvi de l’any 79 n.e. quan intentava rescatar uns amics.

Doncs bé, dins del llibre VIII, dedicat als animals terrestres, hi trobarem això:

Praeparant hiemi et irenacei cibos ac volutati supra iacentia poma adfixa spinis, unum amplius tenentes ore, portant in cavas arbores.

Per tal de preparar l’hivern, els eriçons rodolen pel terra tot enganxant les pomes caigudes a les seves punxes, n’agafen una de gran amb la boca i les guarden dins dels forats dels arbres.
Naturalis Historia, VIII, 133-134

Segons la GEC, un eriçó sol fer uns 30 cm de llargada i pesa al voltant d’1 KG i la poma que tinc a la meva nevera pesa 213 grams i mesura 8,5 cm, per tant ja ens podem treure del cap aquesta imatge dels eriçons fent la croqueta pel mig dels horts.

De fet, la dieta principal dels eriçons són els insectes, i només mengen fruita molt de tant en tant. Queda clar que la observació directa no devia agradar massa a Plini, perquè els eriçons no són com els tigres, els tenia a l’abast.

El que passa és que Plini el Vell era una autoritat, la Naturalis Historia és la mare de totes les enciclopèdies, ningú es devia atrevir a qüestionar al mestre i d’aquí que durant tota l’Edat Mitjana els il·luminadors omplissin els manuscrits d’eriçons com els d’aquesta entrada.

Durant la meva recerca, em vaig topar amb algunes fonts en anglès que afirmen que la fruita en qüestió no és la poma, sinó els grans de raïm. Lamentablement no podem preguntar a Plini d’on va treure la informació, però podem fixar-nos una mica en el llatí original i mirar de treure’n l’entrellat.

El text original és pōma adfixa spinis, tres paraules que en el nostre cas ens resulten prou familiars, especialment pōma. Qualsevol de nosaltres pensaria que els amics britànics no hi toquen, confonent pomes i raïm, però si heu arribat al capítol VII de LLPSI, recordareu que el magnànim Iulius reparteix fruita entre els seus esclaus: peres i pomes. I la paraula que fa servir per dir poma és mālum, dibuixet explicatiu inclòs. Aquest mot vé del grec μᾶλον.

Si sabeu italià, sabreu que la poma és mela. Fins i tot el castellà manzana prové de la la mateixa arrel, més concretament d’una espècie anomenada māla mattiana. En català no és pas desconeguda la forma maçana, tant en textos antics com dins la parla occidental, terra de pomes.

El nostre mot deriva de pōma (plural de pōmum), perquè en llatí vulgar va arribar un moment en què es van fer servir les dues paraules per parlar de la mateixa fruita, però no sempre va ser així. De fet, si aneu a buscar el llibre XVII de la Naturalis Historia, dedicat a les fruites, veureu que Plini empra mālum i pōmus de forma separada. A Plini pōmus és un mot més genèric, una categoria d’arbres fruiters, com indica el diccionari Forcellini digital:

Pomum est omnis fere fructus, qui ex arboribus esui aptus provenit, ut malum, pirum, prunum, persicum, cerasum, sorbum, ficus, etc.

Digital Forcellini

Tornant als eriçons, no sé a vosaltres però a mi em tranquil·litza saber que les possibilitats fictícies de rodolament són més àmplies del que pensàvem al principi. Ara bé, el que podem treure’ns del cap és això del raïm que he citat més amunt. Els romans es prenien molt seriosament el tema de la vinya, amb un vocabulari riquíssim, i pel que fa al fruit tenim racēmus o ūva, que no cal que expliquem. Si voleu saber-ne més, sempre podeu anar a buscar El llibre del vi, l’edició a cura de Mònica Miró del llibre XIV de la Historia Naturalis que va publicar Edicions Godall.

Tornant al principi, la frase de Plini és molt més genèrica del que sembla, però la transmissió lingüística a través del llatí vulgar va generar una ambigüitat semàntica que va permetre als il·luminadors de manuscrits una creativitat que a nosaltres ens sembla adorable.

No sé si és el que Plini pretenia, però és igual, oi?

Bonus tracks:

Si us agraden els eriçons i teniu instragram. Seguiu aquest compte. De res.

No sé si aquesta tardor es podrà viatjar, però si aneu a algun dels mercats nadalencs que es fan a Alemanya, hi trobareu decoracions amb eriçons i pomes. Ara ja sabeu que és culpa de Plini.

Informe de progrés: LLPSI, capítol 25

Al curs de llatí en vídeo el capítol XXV és més aviat de transició. El treballem en tres classes i sense cap material complementari, tota una novetat, ja que vam acabar el darrer diàleg dels Colloquia personarum, i no és fins al capítol XXVI que hauream de fer servir el Fabulae Syrae.

No sé si els que segueixen el mètode de forma autònoma ho han viscut així, però en el meu cas aquest capítol és el primer del nivell superior, i m’ha passat una cosa ben curiosa. Ja he explicat abans que la part final del nivell mig es complica força i en el meu cas fins i tot vaig parar i tirar enrere un parell de cops fins que vaig decidir seguir endavant.

I, ves per on, aquest primer capítol del nivell superior és força assequible. El contingut no és massa espès, tractem l’imperatiu del verbs deponents i repassem els adverbis de lloc. El temps verbal ja ens l’havia avançat en Carlos i no és complicat. A més, hem canviat l’estructura del curs ja que a partir d’ara cada lliçó ocupa més classes i el ritme és molt més pausat.

L’altre aspecte a destacar és el text en sí. Els primers capítols fan molta gràcia perquè s’entenen sense esforç i no importa massa que siguin simples en contingut. Tots els mètodes d’idiomes comencen igual amb una mica d’explicació general i la presentació dels personatges i no se’ns fa estrany. Diria que durant els primers dotze capítols aquesta fascinació i curiositat ens acompanya i tens la sensació que l’esforç val la pena.

El problema és que, encara que progressem amb el coneixement de la llengua, trigarem moltíssim a adquirir coneixements que facin els textos més interessants. A més, el text ja no és transparent, especialment quan ja sabem totes les declinacions i comencem a conjugar diferents temps verbals. Has de fer molt d’esforç per acabar llegint un text que, francament, no és res de l’altre món.

Això canvia amb el capítol XXV, ja que tot el capítol ens explica la història de Teseu, Ariadna i el Minotaure, que Syra explica a en Quīntus. La complexitat sintàctica hi és, però el text ara estarà anivellat. És ben curiós, perquè la història la coneixem, però poder llegir-la en llatí és l’incentiu que calia per tornar-te a motivar.

Així doncs, una minva en la quantitat de gramàtica nova i un text atractiu serveixen de pausa i una mica d’epifania, quan veus que pots seguir prou bé la història. De fet, no entenem tot el text paraula a paraula, però n’entenem el significat fins i tot abans de treballar el text en profunditat. Durant les tres lliçons que s’hi dediquen acabes copsant l’estructura textual fins assolir-ne la comprensió total, amb l’ajuda dels exercicis.

En Carlos fa un comentari força interessant crec que a la segona classe dedicada al capítol, quan pregunta a la Mabel per una classe i veus que ella ho entén (a nivell semàntic i sintàctic) però que li costa traduir. No cal que ens preocupem per això, perquè l’objectiu del mètode és precisament aquest.

I aquí és on LLPSI em recorda més a les classes d’anglès de l’Escola Oficial d’Idiomes que no pas a les de llatí de segon i tercer de BUP, malgrat que la meva professora fes tots els esforços del món per fer-nos aquells textos digeribles. De fet, va aconseguir no crear-me cap trauma i que hagi volgut recuperar el llatí força anys després. Ja és prou mèrit, considerant les nombroses generacions d’estudiants de BUP traumatitzades a cop de memoritzacions de rosa/rosae/rosa, ablatius absoluts i textos de Juli Cèsar.

La versió de la història que se’ns explica està diguem-ne, arreglada i omet els aspectes més… complicats de la trama, com ara el paper de Pasífae com a mare del Minotaure i detalls sobre la naturalesa de Dionís i el seu matrimoni amb Ariadna. Cal recordar que el llibre és dels anys 50 i que se sol fer servir en educació secundària, per tant és una versió adaptada. No és res que no s’hagi fet mil vegades, si avui en dia ets un adult aprenent llatí, és força probable que tinguis uns certs coneixements de cultura clàssica i puguis anar a buscar la resta de la informació.

Aprofito per recomanar-vos el podcast Let’s talk about myths, baby, on trobareu interpretacions postmodernes i feministes per donar i per vendre i on no són massa fans de Teseu.

Així doncs, aquest capítol és com quan pares a beure aigua pel mig del camí, una pausa necessària per poder mirar enrere, veure d’on venim i poder agafar força pel que vindrà.

Clàssics cancel·lats

 Dimarts passat al programa Planta Baixa en Jordi Graupera va parlar del debat que ha sorgit arran de la decisió de la Universitat de Princeton d’eliminar el requisit previ del llatí el grec pels estudis clàssics. A la televisió el tema va durar ben poc (de fet havia d’intervenir la dra. Francesca Mestre de la UB i no ho va poder fer) però en Jordi va fer un fil a twitter amb els enllaços pertinents al que van respondre en Raül Garrigassait i en Guillem Cintas entre altres.

El debat és complex i potser abordar-ne les diferents facetes per separat ens pot ajudar a aclarir-nos. Diria que hi ha tres elements que s’haurien de tractar per separat tot i que es toquen:

  • La diversitati les seves perspectives en l’àmbit acadèmic i més concretament en els clàssics
  • La mercantilització dels estudis universitaris
  • El menysteniment dels clàssics i les humanitats

El de la diversitat i les diferents perspectives és un debat llarg i complex i és natural que arribi als estudis clàssics. Va començar com quelcom minoritari, però ha anat creixent i, com tots els canvis socials, comporta polèmica. Acotem-lo una mica.

Si mirem una mica enrere veurem que tot tipus d’idees han cercat en els clàssics justificació i interpretació. De fet, hi ha escoles tradicionals que són fruit de la interpretació que es va fer en un context social específic. Dir que Virgili era un senyor blanc colonialista i que se l’ha de deixar d’estudiar és anacrònic, dir que la imatge d’allò clàssic que se’ns ha transmès és la interpretació de tot de senyors blancs colonialistes no ho és tant.

Ja fa temps que en àmbits acadèmics s’ha intentat treballar des de noves perspectives, com ara difondre la diversitat cultural de l’imperi romà, aplicar metodologies d’estudi que venen dels estudis post colonials o bé redefinir el paper de les cultures que s’havien considerat secundàries. No sempre es reben bé, però van fent camí. Aquesta es la interpretació del món on vivim, i en vindran d’altres en temps futurs. Benvingudes siguin.

Malgrat aquesta feina, és evident que tenim com a precedent anys de tradició on els estudis clàssics venien sempre de la mateixa banda i on a més s’han utilitzat per defensar tot tipus de barbaritats. En Guillem ho explica bé al seu fil. En l’àmbit acadèmic es poden haver fet avenços, però no és prou i no sempre arriba bé al gran públic.

A casa nostra a més ens trobem amb l’afegit de la perspectiva importada. Molts d’aquests debats sobre diversitat han nascut als EEUU o al Regne Unit i no es poden traspassar automàticament perquè la nostra experiència no és igual i els marcs des els quals s’afronta el discurs no són els mateixos, per exemple el del professor Padilla a Princeton. En podem aprofitar una part, però cal que fem la nostra reflexió des de la tradició pròpia.

Això encara és més evident en el segon aspecte, el de la mercantilització dels estudis universitaris. El sistema americà i el britànic tenen poc a veure amb el nostre, i la polèmica que ha sorgit al Regne Unit ens ajudarà a entendre-ho. En aquests països les universitats més prestigioses són privades, costa accedir-hi i apareix un cercle viciós on costa molt entrar-hi si no tens mitjans.

Si seguiu l’actualitat britànica, sabreu que fa unes setmanes nombrosos especialistes van protestar perquè moltes de les universitats fora de l’anomenat Russell Group (les universitats més prestigioses, sovint acusades d’elististes) han començat a deixar d’oferir estudis clàssics en favor d’estudis més tècnics i útils. Mercantilització i elitisme, ja que els pobres han d’aprendre allò pràctic mentre que els clàssics esdevenen el privilegi dels que se’ls poden permetre.

A casa nostra no tenim aquesta dicotomia de centres (ni tampoc una tradició d’educar les elits en clàssics com passa al Regne Unit), però sí que hem vist com els departaments d’humanitats s’aprimen, els estudis es concentren i s’imposa aquesta idea que cal ser pragmàtic. Una idea que ja s’arrossega des de secundària, on el llatí i el grec s’arraconen.

Em consta que molts dels meus lectors sou professors de secundària, per tant coneixeu millor que servidora la situació actual. El llatí i el grec, la història, la literatura, les humanitats no són prioritat avui en dia. Als Estats Units i al Regne Unit estan començant a ser el privilegi d’uns pocs, no encara el cas a les nostres universitats però pot passar quelcom semblant si les escoles elitistes ensenyen humanitats mentre l’educació pública les menysté.

Podríem així arribar a un punt on només segons qui es pugui permetre estudiar clàssics, cosa que els empetiteix i en restringeix la diversitat. Així es perpetua l’estudi i la interpretació feta des del privilegi.

Així tanquem el cercle, més o menys.

Cal evitar que els estudis clàssics siguin un reducte minoritari a l’abast només d’uns quants, cal que s’estudiïn des de forma plural, sincrònica i diacrònicament, entenent el seu context i arrossegant-los al nostre, amb rigor i a través de tot el sistema educatiu, començant a primària i amb la secundària com a clau de volta.

Com a mínim caldria recuperar l’any obligatori de llatí a secundària. Possiblement la manera en què molts de nosaltres vam estudiar-lo no és la més convenient, però això es pot canviar. No hauria de ser el cas, però també podem trobar arguments més utilitaristes a favor, com el que explica aquí en Jaume Ripoll.

Un altre tema que quedarà per un altre dia és això de si els estudis clàssics s’han convertit en uns estudis postmoderns. Crec que cal mantenir l’estudi del llatí i el grec, però hi ha metodologies que es poden aplicar a l’estudi dels clàssics i que aporten noves visions. He mencionat a dalt els estudis post colonials com a exemple de revulsiu. Aquest llibre n’és un bon exemple.

A voltes em costa ser optimista amb aquest tema, crec que ara s’està covant un desastre del que en veurem els resultats en uns anys. Cansa haver de sortir a defensar la validesa d’estudiar llatí i grec cada dos per tres, i que hàgim d’estar agraïts que se’n parli de forma breu i incompleta en un programa de televisió.

D’altra banda, també veig la feina que fan tants docents entusiastes que treballen amb una sabata i una espardenya, i vull pensar que encara hi som a temps. Tant de bo.

Ovidi, Fasti

Avui toca ressenya multiformat, parlarem dels Fasti d’Ovidi aprofitant el podcast que ha creat l’equip d’Emperors of Rome. Es va finançar via Kickstarter i només n’està disponible en obert el primer episodi, però us recomano contactar amb ells si us interessés accedir a la resta d’episodis. Ja us dic que val la pena escoltar

an audible exploration of Ovid’s enigmatic poem

En total tenim set episodis, un d’introductori i un per llibre. Al contrari del que passa amb altres podcasts, en Matt Smith només apareix com a narrador al primer episodi tot i que, com sempre, s’encarrega de la producció que, com sempre, és impecable.

Els dos narradors del podcast són la Dra Rhiannon Evans, professora a La Trobe university de Melbourne i el Dr. Peter Davis, vinculat a la Universitat de Tasmania i especialista en Ovidi. La Dra. Evans és la que s’encarrega d’establir el ritme del podcast, la feina que fa normalment en Matt Smith, i se’n surt molt bé. La conversa entre els dos flueix i té un to pausat que permet assimilar molt bé el que s’explica.

A l’episodi introductori ens suggereixen dues traduccions angleses (la de Penguin, en vers, i la d’Oxford, en prosa,) tot i que quan comenten fragments sempre indiquen el vers. La seva opció ha estat la traducció de penguin, tot i que fan referència a l’altra. Els episodis duren entre 30 i 45 minuts.

El que he fet ha estat llegir-me cada llibre en la versió d’Oxford i després escoltar el podcast amb la versió electrònica de Penguin. En català tenim una traducció a la Bernat Metge a cura de Jaume Medina. La vaig consultar però no m’acaba de convèncer, ja que la interpretació del text és molt més tradicional i canònica, cosa que no passa amb el podcast. Per tant avui no la tindrem en compte.

Els Fasti és un dels poemes narratius d’Ovidi, una obra de plenitud que possiblement va començar a escriure juntament amb les Metamorfosis però que va retocar durant l’exili. El tema del poema ens l’indica ben a l’inici:

Tempora cum causis Latium digesta per annum

I, 1-2. Els temps i les saves causes organitzats al llarg de l’any

En resum, el calendari i els festivals associats a cada dia i els orígens d’aquests. Així d’entrada no sona gaire engrescador, de fet durant força temps no se l’ha considerada una obra de les importants, però això ha canviat des de ja fa uns anys perquè una lectura atenta del poema ens permet apreciar-ne el valor.

La mesura del temps i els seus ritus diuen molt de la societat que els celebra, només cal que pensem en nosaltres mateixos. Gràcies als Fasti podrem aprofundir en aspectes claus de la societat romana i els seus mites associats, que tenen poc pes a les Metamorfosis, molt més centrades en mites grecs i orientals.

La proposta del podcast és una lectura on és igual d’important el que se’ns diu que el que no se’ns diu, amb interpretacions socials i polítiques basades en les tries del poeta i com ens arriba la seva veu. Ovidi ens diu que el seu referent és Cal·límac de Cirene, però escriu després de la reforma de Juli Cèsar i en un moment on August ha fet canvis significatius en cultes molt importants (com el de Vesta), ha vinculat aspectes bàsics (com ara la pau) a la seva figura o ha introduït festivals relacionats amb la seva vida (el seu aniversari de noces amb Lívia).

Ovidi escull el dístic elegíac, el vers de l’amor, la pena i la pau, per repassar tot això donant vida a déus i herois amb qui interactua, deixa que l’aconsellin i, en alguns casos, que l’espantin. Parafraseja Virgili i Titus Livi (que molt sovint dona per sobreentesos) i ens dona explicacions contradictòries pel que fa als orígens dels mesos, els festivals o els mites. Per exemple, al darrer llibre ens presenta tres versions del mite del mes de juny i ens diu que triem nosaltres ja que

Plus laedunt, quam iuvat una, duae

VI, 100, Dues deeses fan més mal que no pas una ajuda

Pel que fa als mites, en tenim per triar i remenar, però una figura que apareix sovint és Ròmul. La seva història se’ns explica de forma fragmentada i sense ordre cronològic, però és que a més no és el que esperaríem, ja que no és el primer habitant de Roma ni mata el seu germà. Ovidi fa la seva pròpia narració modificant allò tradicional, i els lectors del seu temps podien captar fàcilment aquestes diferències i els motius darrer d’aquestes.

A nosaltres ens costa més, però amb l’ajuda dels experts la podem fer. No sabrem mai com van rebre aquests canvis i jocs, però nosaltres podem jugar a la nostra manera. Per exemple, els diferents episodis de cada llibre no estan separats i s’encavalquen. I tenim això:

Tarquinius cum prole fugit: capit annua consul
     iura: dies regnis illa suprema fuit.
Fallimur, an veris praenuntia venit hirundo,
     nec metuit ne qua versa recurrat hiems?

II, 853-856. Tarquini fuig amb els seus fills, un cònsul seu al seient durant un any. Aquest és el final de la monarquia. Estic equivocat? O és que l’oreneta arriba anunciant la primavera, sense por que l’hivern es faci enrere i torni?

Els dos primers versos són els darrers de l’episodi sobre Lucrècia i de com el seu suïcidi va fer caure la monarquia. Després se’ns parla d’una altra cosa, però la lectura subliminal és que el poeta es pregunta “és així?” just després de la menció a la caiguda de la monarquia, i per com estan organitzats els versos, va tot seguit i hi podem veure un matís de dubte sobre si la monarquia a Roma va caure de debò. És important recordar que els romans no feien servir puntuació, el text era seguit, cosa que encara fa més fàcil la connexió mental.

I aquí tenim la lectura política que en els darrers anys els estudiosos estan fent dels Fasti, el comentari polític que ens fa Ovidi sobre el seu temps i sobre August. A primera vista els festivals se’ns narren de forma positiva, però Ovidi ens ha deixat fragments com el de sobre i també explicacions contradictòries sobre el culte de Vesta que posen l’ènfasi en el fet que August va apropiar-se d’aquest culte en un acte de propaganda, mantenint la tradició a la vegada que va acumular tot el poder.

Tot se’ns diu subtilment, això sí, perquè el que no se’ns diu també és important. Ovidi ho deixa clar des del principi, quan estableix les condicions en que esciurà el seu poema:

si licet et fas est

I, 25, Si és d’acord amb la llei i és permès

fas és un mot relacionat amb el culte, el que està permès. Peter Davis relaciona aquesta paraula també amb poder parlar. Per tant defensa que la veu del poeta i la llibertat d’expressió són temes ben presents. Part del seu argument és un aspecte fonamental: ens trobem davant d’un poema sobre el calendari, però només arribem a juny.

Una part dels estudiosos han qualificat els Fasti de poema inacabat (entre ells Jaume Medina al pròleg de l’edició catalana), i també trobarem arguments que diuen que els altres sis llibres estan perduts, però Davis i altres estudiosos defensen que Ovidi va acabar el poema deliberadament al juny, just abans d’haver de parlar dels mesos dedicats a Juli Cèsar i a August.

Davis ens diu que està fet expressament i que es veu (entre altres coses en aquests versos)

Tempus Iuleis cras est natale Kalendis:
     Pierides, coeptis addite summa meis

VI, 797-798 Demà és el naixement de les calendes (primer dia) d’en Juli. Pièrides, afegeix un toc final a la meva tasca.

I que dins dels Fasti

There are six books of speech and there are six books of silence

Això fa el poema tremendament atractiu, no es pot negar. Òbviament es tracta d’una interpretació, ja que mai podrem saber els fets i a més no tenim cap font que parli de la recepció dels Fasti en el seu temps. El que tenim és una evolució de la nostra interpretació, com sol passar amb els clàssics.

Avui deixaré fora el tema d’Ovidi i la violència especialment la que s’exerceix contra les dones. La setmana vinent en parlaré amb més profunditat, però també és un tema que el podcast destaca.

Si hagués afrontat sola la lectura del Fasti m’hauria perdut moltes coses, fins i tot amb un nivell de llatí més bo que el que tinc ara. El podcast proporciona context i rigor, sense absoluts i permetent que continuem la nostra pròpia exploració d’Ovidi. Quina meravella.

Redescobrint Ovidi

Porto força setmanes una mica obsessionada amb Ovidi. Tot va començar amb quan vaig finançar un podcast de Kickstarter sobre els Fasti, i ha acabat amb unes quantes (re)lectures i trobar-me a Ovidi per tot arreu, com sol passar en aquests casos.

Com la majoria de persones interessades en les humanitats, fins fa poc els meus referents eren les Metamorphoses i l’Ars Amatoria, i la meva imatge era la del poeta de l’edat d’or que escriu sobre amor i mitologia i que va acabar exiliat. Durant aquests mesos no he pas canviat aquesta visió, però sí que he pogut aprofundir en la seva vida i obra

Publi Ovidi Nasó va néixer l’any 43 a.n.e a Sulmona, Itàlia i va morir l’any 17 o 18 n.e. a Tolmus, actual Constanța, Romania. Se’l considera part de la generació d’or de la literatura llatina, i precisament aquest punt és quelcom sobre el que val la pena reflexionar-hi.

Ovidi és més jove que Virgili, Horaci i els primers autors d’època augustal. No gaire, però sí prou com per fer que la seva visió sigui diferent. Ovidi no va viure els anys del final de la República i la guerra civil, sinó que durant tota la seva vida a Roma August n’era la figura principal. En la seva obra ja no hi ha aquella dicotomia d’haver d’escollir entre la llibertat i un govern ordenat, ja està tot el peix venut.

No m’entretindré aquí a fer una descripció sobre el regnat d’August, el que sí que és important dir és que els seus darrers anys coincideixen amb la plenitud i caiguda d’Ovidi, són deu anys turbulents i força desagradables. Normalment associem la repressió i les purgues més amb els emperadors posteriors, però aquests darrers anys en són un precedent.

I és en aquesta època on escriu Ovidi, un autor del que hem conservat una bona part de la seva obra però del que no en tenim cap biografia datada a l’antiguitat i del que les fonts contemporànies no en parlen. El que sabem és el que diu ell i el que diuen d’ell autors posteriors que segurament fan servir les paraules d’Ovidi com a base.

A la poesia d’Ovidi hi trobem la seva veu, però estem parlant del jo poètic, el que solen anomenar persona en crítica literària. En llatí, la persona era la màscara que es posaven els actors teatrals, i per metonímia etimològica en les nostres llengües les persones són els individus. En canvi, en crítica literària, la persona, la veu que ens arriba de l’autor no ha de ser necessàriament l’individu històric. Fins a quin punt l’Ovidi dels poemes és l’Ovidi històric és quelcom que ha omplert pàgines i pàgines, especialment pel que fa al seu exili.

A les Tristia Ovidi diu que el seu exili és degut a

Carmen et error

Tristia, 2, 207

Un poema i un error. El poema és l’Ars Amatoria, però l’error no queda clar i ha estat motiu d’especulació durant segles. Alguns estudiosos ho vinculen a alguna conspiració política i d’altres a un embolic sentimental. Fins i tot altres autors han defensat la teoria que l’exili no és real, sinó un artifici literari.

A sota us deixaré una mica de bibliografia sobre el tema, però sembla ser que darrerament els estudiosos s’inclinen pel fet que l’exili va ser real. I bé com que cadascú és lliure de pensar el que vulgui, servidora també ho prefereix. El que sí que em sembla més interessant és la naturalesa d’aquest exili.

Si llegim les Tristia o les Epistulae ex Ponto, Tolmus és com la fi del món, un lloc incivilitzat i depriment que està fent estralls en la vida i la inspiració d’Ovidi. Això podia ser així, o només un recurs literari, ja que aquests poemes tenen com a objectiu causar compassió i propiciar el perdó i el retorn a Roma. Encara que les seves condicions de vida no fossin tan terribles, el desig de l’autor de tornar és ben comprensible. No va sortir bé, ja que August va morir l’any 14 a.n.e. i Tiberi no estava per punyetes.

Un altre aspecte que és ben interessant és si darrere la poesia d’Ovidi s’hi amaga una crítica social. Com us podeu imaginar, també trobareu tot tipus d’opinions sobre el tema, des dels que ens el presenten com un autor que lloa la política d’August fins als que el veuen com un escriptor subversiu amb el poder. Sense saber llatí en profunditat costa aconseguir una opinió pròpia perquè perdem subtilesa en la traducció, però ens trobem davant d’un autor amb un domini ferm de la pràctica poètica, per tant les seves tries són deliberades i no està fora de lloc veure-hi dobles significats, per exemple en les seves lloances exagerades a August.

Durant les dues properes setmanes parlarem dels Fasti i de les Heroides, aprofitant un podcast i una traducció nova. I ens permetrà tractar aquesta diferència entre la persona i l’autor, els temes subversius (o no) i, especialment en el cas de les Heroides, el paper de les dones dins l’obra d’Ovidi.

Entretant, si voleu saber-ne més, us deixo algunes recomanacions:

Llibres:

Claassen, J. (2008). Ovid Revisited: The Poet in Exile. Bloomsbury Publishing Plc.

A Handbook to the Reception of Ovid (2014). Miller J. F., Newlands C. E.(Eds.), . John Wiley & Sons, Incorporated.

Volk, K. (2010). Ovid. John Wiley & Sons, Incorporated.

Els dos primers són llibres de més de 500 pàgines, però dels que es poden llegir capítols per separats. En el primer cas, els capítols Ovid and the Augustan millieu i The House of fame: Roman history and Augustan proporcionen molt bon context sobre el context de l’Obra d’Ovidi.

Dins del segon llibre hi trobareu tot tipus d’assaigs sobre la recepció posterior que són interessantíssims, especialment pel que fa a les interpretacions de l’exili a cada època, on Ovidi és un mirall per exiliats de tot tipus de règims.

Ara bé, el tercer llibre és el més rodó. Es tracta d’un llibre no massa llarg, fàcil de llegir i que a la vegada és molt complet. L’autora no segueix un ordre cronològic, sinó més aviat temàtic i et permet fer-te una idea de l’obra d’Ovidi però també de com se l’ha rebut i estudiat.

Podcasts:

No seré gens original, aquí. Emperors of Rome té un episodi sobre Ovidi i també van emetre en obert el primer episodi de la sèrie sobre els Fasti.

Superant esculls

A la darrera entrada vam fer una mica de recerca per localitzar una cita original de Plini el Vell, que podem trobar dins la Historia Naturalis:

Quam multa fieri non posse prius quam sunt facta iudicantur?

Historia Naturalis, VI, 6

Manuscrit il·luminat de la Historia Naturalis conservat a la British Library
Font: Europeana

El procés de localització va ser ben interessant, però la frase en sí em va fer pensar en el meu procés d’aprenentatge. Com ja he comentat abans, El mètode Ørberg (LLPSI) és molt assequible al principi, però després es complica. El meu professor, en Carlos, ho té ben present i ho diu mil vegades durant el curs de llatí en vídeo.

Ara, una cosa és la teoria i l’altra la pràctica. A partir del capítol XX és com si perdessis el fil i acabes amb la sensació que no estàs assimilant res. Pensant-hi una mica, crec que ja sé d’on plora la criatura, i m’anirà bé deixar-ho per escrit. Té a veure amb dos elements que t’entrebanquen durant aquests capítols:

Els verbs i l’estructura sintàctica.

En el cas dels verbs la cosa és força irònica perquè a priori no ho semblaria. El primer que aprèn tothom en llatí són les declinacions, fins al punt que qualsevol que hagi fet BUP et mirarà amb nostàlgia o amb ràbia si dius rosa, rosae,rosa. En català no tenim declinacions, per tant és quelcom que hauria de ser complicat, i en certa manera ho és, especialment la tercera. No obstant, potser perquè el nostre cervell està alerta, hi pares atenció.

Pel que fa als verbs, són una mica el que en anglès en diuen false friends, paraules simpaticotes que després t’apunyalen per l’esquena amb tota la mala llet del món. Perquè s’assemblen a lo teu, fins que deixen d’assemblar-s’hi. Veu passiva, temes de perfet, auxiliars misteriosos i, a sobre, temps que són iguals i no hi ha manera de discriminar fàcilment. A les declinacions també n’hi ha, però les declinacions són exòtiques i t’hi fixes. Els verbs se suposa que són col·legues. Doncs no, miri, no.

I per acabar-ho d’adobar, el professor Ørberg, tot eixerit, aprofita per començar a complicar la sintaxi. Durant els primers capítols les frases són senzilles i amb una estructura (subjecte, verb, complements) molt semblant a la nostra. Qualsevol que hagi fet una ullada a un text original llatí veurà que no és el cas.

El llatí és una llengua enormement sintètica. Tres o quatre paraules poden formar una frase amb nivells de significat i subtileses que són impossibles de traduir en català sense doblar el nombre de mots emprats. I per acabar-ho d’adobar, l’ordre més habitual no és el que el professor Ørberg fa servir als primers capítols de LLPSI, sinó que les construccions considerades elegants en llatí clàssic, per a nosaltres és com si algú hagués llençat al terra les paraules i les hagués reordenat aleatòriament.

A partir del capítol XX et trobes frases amb adjectius enmig de verbs, separats del que sigui que adjectiven. O el verb principal allunyat del subjecte i els complements per tot tipus de subordinades i participis, fins al punt que no saps quin és el principal. No tota l’estona, però prou vegades com perquè hagis de pausar la lectura.

Això coincideix amb les lliçons sobre els temps de perfet, que són més difícils d’assimilar perquè tenen un tema especial que genera coincidències amb alguns verbs. Com a cirereta, tenim les primeres experiències amb estructures compostes amb participis. Acabes els capítols XXII-XXV pensant que algú t’ha esborrat la memòria.

Es veu que tots els alumnes passem una mena de crisi espiritual fins que acceptes que cal seguir endavant. El nivell superior està pensat precisament per fixar tot això. Ja us dic que és complicat però que practicant vas agafant la confiança que en algun moment tot plegat encaixarà.

A més, resulta que entre tot el caos has après alguna cosa. Tornem a la frase de Plini el Vell:

Quam multa fieri non posse prius quam sunt facta iudicantur?

Si me l’hagués trobada d’entrada no sé si n’hagués tret l’entrellat, però com que quan hi vaig arribar ja sabia més o menys què deia, la vaig entrendre.

No per fer-ne una traducció, no. Per comprendre-la. I el primer que necessites és que endreçar així les peces:

Quam iudicantur multa non posse fieri prius quam sunt facta?

Com que sabia el significat, el meu cap va poder reordenar. És un primer pas.

Fixeu-vos que no parlo de traduir. Traduir és una feina complicadíssima per la que necessites estudis específics. En llengües vives ningú ho dubta, són uns estudis a part. Els que hem escollit LLPSI com a mètode no volem saber traduir, alguns volen produir, en el meu cas vull comprendre i poder llegir en llengua original.

Això que em va passar amb Plini el Vell és la cosa més propera a mirar una sèrie o pel·lícula subtitulada. I funciona. Per això recomanaria als que seguiu LLPSI que no tracteu els textos originals com inabastables, sense gosar tocar-los fins que hagueu acabat el mètode. És evident que no els podem comprendre sense crosses, però llegir-ne una traducció apropiada (o contrastar-ne dues) tot tenint a mà el text original és un element motivador quan t’has passat la tarda fent 4 exercicis de verbs.

Cal recordar perquè fem les coses, quin és el nostre objectiu, i que quan estas a mig camí ja puguis captar aquestes subtileses expressades en tan sols tres mots, t’anima a seguir.

Una de cites

Dilluns passat en Vicent Partal va escriure això a l’editorial de Vilaweb:

Llegint l’apassionant novel·la d’Elena Vavilova El secret de la clandestina, tope amb un passatge en què l’autora atribueix a Plini el Vell la frase “tot és impossible fins el dia que passa”. Jo sempre l’havia atribuïda a Nelson Mandela però ara puc imaginar, sabent la sòlida formació clàssica del dirigent sud-africà, que és manllevada.

Això em va recordar un intercanvi de piulades amb una amiga meva, en un cas semblant sobre un tema ben interessant: les cites.

Internet està ple de gifs i gràfics amb aquesta cita, ja sigui atribuida a Plini o a Mandela. Aquí en teniu un exemple, amb un bust de Plini i tot:

La cosa és que en molts casos aquestes cites no són del tot acurades, ja sigui de forma intencionada o no. En molts casos falta una informació essencial: la font. Per exemple, en el cas de la cita de Plini el Vell que ens ocupa, la imatge de sobre no ens la menciona. D’aquest autor només en conservem la Naturalis Historia, però es tracta d’una obra llarguíssima que a més se sol publicar resumida.

L’altre aspecte que ens hauria de fer sospitar és que molt sovint aquestes cites són molt concises, cosa que vol dir que són apòcrifes o que estan parafrasejades, com passa amb l’exemple d’Aristòtil que he mencionat més amunt.

Si rastregem una mica, veurem que la frase atribuïda a Mandela és una simplificació de la de Plini, per tant podria ben ser que Nelson Mandela en algun discurs o escrit en fes una paràfrasi. Com que s’escapa del tema del blog, ho deixarem aquí.

En el cas de la de Plini, el que em va cridar l’atenció és que la cita en anglès sempre era la mateixa, cosa que em va fer pensar que potser aquesta cita sempre venia de la mateixa font. En aquests casos, Google Books és una eina molt útil, com demostren els resultats que vaig obtenir.

El segon resultat és la font original, una traducció de la Naturalis Historia feta per John Bostock i H.T. Riley i publicada l’any 1855. A sota teniu la portada de l’edició que es troba a Google Books, però també en trobareu el text buidat a la Perseus Digital Library:

Tanmateix, el resultat realment interessant de la cerca és el primer, que demostra que la frase en qüestió de la traducció va ser inclosa per John Barlett al seu llibre Barlett’s Familiar Quotes:

Aquest llibre a casa nostra no és conegut, però es tracta de la col·lecció de citacions més coneguda publicada en anglès. S’ha anat actualitzant al llarg dels anys i la darrera edició, la divuitena, és del 2012. Irònicament, John Barlett va utilitzar sense permís la feina d’Isabella Rushton Preston, així com qui no vol la cosa, com ha passat tants cops amb la feina de les dones.

Tornant al llibre, totes les cites de Plini el vell venen precisament de l’edició de Bostock i Riley de 1855, i s’indica bé:

Una mica més endavant, trobarem la cita en qüestió (al final de la imatge) i podem veure que correspon al Llibre VII, secció VI.

I ara ja només és cosa de cercar l’original llatí. Una opció seria la Perseus Digital Library, però ja us dic que la versió de la Naturalis Historia és una mica complicada de cercar i servidora prefereix la que trobarem a la pàgina Lacus Curtius per dos motius: té un disseny meravellosament retro i l’autor, en Bill Thayer, explica que va teclejar el text tot sencer l’any 1995,

an instructive exercise much like that of the musician who copies Bach: my Latin comprehension improved immensely in the eight months it took me.

Dins del llibre VII, just al final de la secció VI , hi trobarem la frase en qüestió:

Quam multa fieri non posse prius quam sunt facta iudicantur?

Fieri non posse priusquam sunt facta és la part que ha acabat sent tant citable. El fet de poder parlar en neutre plural permet que la frase sigui més sintètica i que tot el pes semàntic recaigui en els dos verbs, que en llatí amaguen un tou de significat i que en canvi en català o en anglès s’han de traduir amb paràfrasi per tal de mantenir-ne el significat.

Malgrat això, les traduccions més lliures respecten el significat original, encara més si tenim en compte  el context del paràgraf on trobem la cita.

Plini adverteix als seus lectors que descriurà alguns fets que semblaran difícils de creure. I és en aquest context afirma que de vegades hem cregut impossible quelcom fins que no ha passat.

Vist així, ni la frase descontextualitzada ni la versió més curta atribuïda a Nelson Mandela em semblen massa fora de lloc. El que sí que trobo poc correcte és que no es citi la procedencia de la frase original. Més que res, perquè així alguns lectors curiosos podem tafanejar l’original i descobrir que la frase anterior també és ben bonica:

Quid non miraculo est, cum primum in notitiam venit?

No és meravellós quan quelcom ens és conegut per primera vegada?

Navegant per un mar de mots

Dominar una llengua que no és la teva és una tasca que pot trigar anys. Si fos fàcil, no hi hauria tants negocis al voltant d’això, ni tampoc tants mètodes ni consells a l’hora de posar-t’hi. A més, segur que us heu trobat algú que us recomana l’escola x, el mètode y o el professor z i un cop fas cas, no et serveix de res. També hi ha persones que tenen una certa facilitat, i això et dona un cert avantatge. No em demaneu que us resolgui cap equació, però mai em farà mandra adquirir una llengua nova, especialment si és romànica.

Avui m’agradaria reflexionar una mica sobre l’adquisició del vocabulari i de com ho estic fent amb LLPSI*. Quan estudies una llengua viva, el tema del vocabulari és quelcom que pots anar augmentant amb la pràctica. Les unitats dels mètodes d’idiomes solen ser temàtiques, i vas progressant començant sovint amb la classe, la família, situacions quotidianes, menjar, beure, etc. A més, sempre pots cercar productes audiovisuals en l’idioma que sigui. Els que vam créixer als 80 vam veure moltíssims vídeos de l’Speak Up, però és que avui en dia el dual de la televisió i les plataformes de streaming encara ho fan tot més fàcil.

La cosa es complica quan vols aprendre llatí. LLPSI és un bolet estrany i deliciós, però tot el material que facis servir hi ha d’estar relacionat. A més, certament hi ha molts alumnes que s’esforcen a parlar llatí, però en el meu cas no és el més important. El meu objectiu és llegir sense traduir, com ho puc fer en anglès. En Carlos ja adverteix que la lectura de la prosa llatina és lenta i pausada, però que es pot fer. Ara bé, per tal d’aconseguir-ho, has d’adquirir els continguts de cada capítol. Un altre dia parlarem de gramàtica, però avui centrem-nos en el vocabulari.

Per sort nostra el professor Ørberg n’era conscient i va fer una cosa molt útil. Al final de cada capítol llista totes les paraules noves i al final del llibre trobem un índex on t’indica on apareix cada mot per primer cop. Podria semblar que els primers capítols són un bombardeig de paraules dirigides cap als nostres cervells, però no és ben bé així ja que el mètode va augmentant de mica en mica. Durant els primers capítols trobem una mitjana d’entre 25 i 50 paraules noves, que recordes fàcilment perquè a més van sortint als capítols següents.

A més si algunes de les paraules són: fluvius, īnsula, ōceanus, prōvincia, fēmina, familia, etc., tens la meitat de la feina feta i et pots dedicar a recordar coses com ancilla, līberi o discēdit. Com que a més la gramàtica (declinacions i verbs) també es va adquirint gradualment, el rang de vocabulari és menor.

La cosa s’anima a partir del capítol IX, que és quan entra en joc la tercera declinació, i poc a poc et vas trobant amb més complexitat als llistats de vocabulari. L’altra cosa que passa és que les paraules es repeteixen menys, per tant corres el risc d’oblidar-les si no revises. Com es revisa és precisament la clau de volta.

LLPSI té un parell d’exercicis de vocabulari per lliçó, un “omple els buits” de tota la vida on a més has de declinar i conjugar a partir de cert moment. Són exercicis molt útils, però quan els has de fer? Al curs en vídeo en Carlos els sol fer cap al final del capítol, i jo el segueixo, però de vegades els torno a fer si detecto que un capítol no el tinc ben adquirit. I aquí és on entra en joc un clàssic de tots els estudiants d’idiomes: les llistes.

Quan aprenia francès, una professora fantàstica ens va recomanar que ens creéssim un “diccionari personal”, a partir d’una d’aquestes llibretes d’índex. Vaig pensar que pel llatí potser m’aniria bé i li vaig preguntar a en Carlos, que em va dir que era una bona idea però que em recomanava que no apuntés la traducció del mot, sinó una frase contextual, o quelcom que m’ajudés a recordar-lo. Hi vaig donar un parell de voltes, i llavors em vaig adonar que no em funcionaria.

Com he dit abans, si segueixes LLPSI, mentre aprens et pots trobar un pèl limitat. No pots anar fora a practicar perquè hi ha poca cosa, i el mètode mateix ens manté enfeinats. Si em feia la llista de vocabulari en ordre alfabètic, quan em trobés una paraula que no recordava, a la meva llibreta hi hauria de posar una frase, però potser també el context de la frase en qüestió, és a dir, el capítol on sortia. I fer això per cada paraula era massa feina. A més, quan aprenia francès la llibreta em servia quan llegia textos fora de classe, però aquí no em val. Per sort, he trobat una manera de simplificar-ho.

Sí que tinc una llibreta, però no és un diccionari, és un llibre de referència. He dedicat una pàgina a cada capítol, i hi llisto totes les paraules. Aquestes me les he de saber. Si mentre treballo un capítol nou veig que una paraula em falla, miro de quin capítol és i busco la pàgina corresponent a la meva llibreta i al llibre. Si és només aquella paraula, no és molt greu, però si repasso la llista i veig que n’hi ha més d’una, dedico una estona a rellegir el capítol, i anar identificant les paraules. De tant en tant agafo la llibreta, trio un capítol a l’atzar i veig si reconec els mots.

No és fàcil. De fet, cap a finals del nivell mig, em vaig adonar que no havia adquirit bé el vocabulari i que em fluixejava la gramàtica, per tant vaig aturar un temps el progrés i no he començat el nivell superior fins fa poc. Ja vaig explicar també que arriba un moment que has de tirar endavant i així ho vaig fer, però ara estic estudiant el capítol XXV i és molt interessant però també molt complex.

Malgrat els esculls, el mètode funciona, ja que de vegades m’estic llegint un text traduït perquè encara no en sé prou, però quan miro la llengua original, hi veig paraules conegudes, i puc veure la tria del traductor. Em va passar amb la darrera ressenya. Sento la llengua llatina cada cop més a prop, i això m’anima a seguir endavant.

*Lingua Latina per se illustrata. No et sona? Llegeix això i torna.

Manual de campanya electoral, Quint Ciceró

A Mīrābile Dictū estimem Adesiara. A part de les col.leccions de clàssics Aetas i Summa Aetatis, també tradueixen clàssics posteriors i recuperen autors catalans que fa anys que estan descatalogats. Pel que fa als clàssics llatins i grecs, la seva política editorial és ben interessant. Han trigat anys a editar una Ilíada i el que ha destacat són aquests títols menys coneguts, molt ben triats i a sobre amb un preu tan assequible que no et sap greu gastar una mica més de diners en La Ilíada perquè tens la sensació que t’han donat tant per tan poc.

Això no vol dir que no siguin un editor espavilat, tot el contrari. L’octubre de 2017 van publicar una traducció catalana del Commentariolum Petitionis, a cura de Ignasi X. Adiego i Alejandra de Riquer, que l’havia traduït en castellà a Acantilado a finals dels 90. Publicar aquest títol l’octubre del 2017 és tenir allò que els anglesos en diuen timing, i diguem que ha inspirat la data de publicació d’aquesta entrada.

L’autoria d’aquest text ha estat motiu de controvèrsia. Tradicionalment s’ha atribuït a Quint Tul·li Ciceró, el germà petit de Marc Tul·li Ciceró, el Ciceró famós. Se suposa que en Quint Ciceró va escriure aquest opuscle per ajudar al seu germà quan es va presentar al càrrec de cònsol l’any 64 a. n. e. Aquest fet ha estat disputat per diversos filòlegs des del s. XIX i, com bé indiquen els editors, no hi ha prou elements per decantar la balança d’una banda o de l’altra.

Llegeix més »

L’origen del futur

 En català els participis són força inofensius. Com a bona forma no personal fan coses una mica estranyes, però ningú diria que costen d’aprendre, especialment si els comparem a la resta de temps. I bé, encara que algú pensés que els participis són complicats, quan aprens llatí, queda claríssim que hem perdut molta bugada pel camí.

A LLPSI no ens trobem participis fins ben entrat el nivell mig, per sort. Ara bé, quan arriben, venen ben carregats. Perquè en llatí n’hi ha tres, de participis, que corresponen a tres temps o més aviat modes: present, perfet i futur. Els dos primers tenen més aviat un significat actiu/passiu, i aquí rau la gràcia o la dificultat d’aquests participis, ja que el seu ús és molt més complex que en català.

Tant se val, el participi que ens interessa avui és el de futur. Es conjuga amb el tema de supí i una desinència de l’estil -tūr/us/a/um. No és massa complicat. Podria semblar una d’aquelles coses que s’han perdut pel camí de la construcció de la nostra llengua a través del llatí col·loquial, els substrats, adstrats, etc. Una mica sí, però curiosament del participi futur ens en resta un record d’allò més interessant. Per entendre-ho, hem de tenir una mica de paciència i parlar d’un altre verb:

esse

El verb esse és el més bàsic i el més irregular dels verbs llatins, però d’entrada no espanta massa perquè ens sona. En català és també molt irregular però moltes formes han arribat molt similars. Amb el participi passa una cosa curiosa. No tenim participi de present, però el de perfet és fuīsse.** Ah.

I el participi de futur? Com diria aquell, m’agrada que em feu aquesta pregunta. Seguiu llegint, si us plau.

Llegeix més »