Poema de Gilgamesh

Abans  que Hèctor, Aquil.les, d’Odiseu, Telèmac o Nausica fessin res, Gilgamesh i Enkidu van entrar al bosc de Cedres per trobar-se amb Humbaba, una aventura tan o més espectacular que les dels herois homèrics. No us estranyi si no els coneixeu, durant molts anys ningú no en sabia res. Homer ja ens va avisar que la vida de l’heroi és la de la fama i la posteritat, del el record conservat a través dels segles. I Gilgamesh això no va tenir fins fa ben poc.

El 3 de desembre de 1872 George Smith va fer una conferència a la Society of Biblical Archaeology on va anunciar la descoberta d’un relat sobre el diluvi més antic que el de la Bíblia; l’havia trobat en una tauleta d’argila descoberta 20 anys abans a les excavacions de Nínive. Aquella tauleta i d’altres excavades per Austen Henry Layard i Hormuz Rassan formaven part de la biblioteca del rei assiri Assurbanipal. Dins la biblioteca reial hi havia tot tipus de textos i no hi podia faltar el Poema de Gilgamesh.

Nínive (les restes de la qual són a prop de Mossul, a l’Iraq) és una ciutat a Mesopotàmia, una de les regions amb més història de la Terra. És una de les zones on els pobladors evolucionen cap a l’agricultura i també hi trobarem les primeres ciutats. La història de Mesopotàmia és fascinant i complexa, amb regnes que es conquereixen els uns als altres però que comparteixen una base cultural. L’èpica de Gilgamesh forma part de la cultura de la zona, una història que primer es transmet en llengua sumèria (i en alguna altra) però que després es fixa en accadi. En conservem diverses versions, totes transcrites en escriptura cuneïforme sobre tauletes d’argila. L’anomenada recensió estàndard és la versió més completa i la majoria dels textos venen de la biblioteca reial ja esmentada.

L’any 2018 el British Museum va programar una exposició sobre Assurbanipal. No van tenir massa problemes recopilant el material perquè el tenen a casa, però el que va convertir l’exposició en inoblidable van ser dues coses: els mappings amb làser sobre els relleus assiris animant i donant color a les figures i especialment la secció dedicada a la biblioteca, amb una vitrina dedicada al Poema de Gilgamesh. Aquí la teniu:

Tauletes del Poema de Gilgamesh de la biblioteca reial de Nínive
Tauletes provinents de la biblioteca reial
Relleus originals
Mapping làser sobre els relleus. En aquest cas, acoloreix l’original. En altres, el làser anima la narració que expliquen els relleus.

Sempre he pensat que a les cultures mesopotàmiques no sempre se’ls fa justícia. Certament les seves restes són espectaculars, però la fascinació sol venir més aviat d’Egipte i l’admiració i la identificació de Grècia i Roma. Mesopotàmia sempre són els altres, potser per ser els enemics dels hebreus de la bíblia i també dels grecs, ja en època de Cir i els perses. Tampoc cal oblidar les aventures d’Alexandre el Gran a Mesopotàmia i el rebuig dels seus companys macedonis a tot el que venia d’Orient. Alexandre sí que va quedar fascinat, però sempre se li va retreure.

L’assiriologia (l’arqueologia de Mesopotàmia), comença durant el s. XVIII i esclata el XIX; en trobareu els resultats dins dels principals museus europeus i estadounidencs, que conserven peces espectaculars de Babilònia, Ur, Uruk, Dur Xarrukin, Nimrud i tants altres llocs. El desxiframent de l’escriptura cuneïforme durant les primeres dècades del s. XIX va permetre l’accés a una gran quantitat de textos molts de ls quals eren caire administratiu però també n’hi ha de científics i de literaris, uns textos que ningú havia llegit durant dos mil anys.

I de cop sorgeix el Poema de Gilgamesh, un relat que no només demostra que el mite del diluvi ja circulava molt abans que els textos bíblics, sinó que també ens posa davant una història tan diferent i tant propera a la vegada que ens deixa amb la boca oberta. Una història amb déus, monstres i elements sobrenaturals, sí, però on destaca especialment la humanitat dels personatges. Els fets narrats són fantàstics, però les motivacions dels protagonistes i les conseqüències de les seves accions les entenem perquè són les nostres.

Gilgamesh és el rei d’Uruk, una ciutat emmurallada i important. Com que els deus veuen que és un dèspota, decideixen crear un antagonista que s’hi enfronti: Enkidu, l’home salvatge. Ara bé, Enkidu acabarà civilitzat gràcies a la seva relació amb Shamhat i s’acabara fent amic del rei. Gilgamesh tindrà així company d’aventures, ja sigui per enfrontar-se a l’ogre Humbaba, o per matar al toro celeste enviat per la gelosa deesa Isthar.

Els mateixos deus que el van crear decideixen que Enkidu ha de morir per tal de donar una lliçó a Gilgamesh que, desesperat, pren consciència de la brevetat de la vida i cerca escapar de la mort. És aquí on trobem el relat del diluvi, ja que el rei d’Uruk es troba amb Utanapishti, que va sobreviure a la inundació i és immortal. Sembla que Gilgamesh ha aconseguit el seu propòsit quan descobreix la planta que el rejovenirà, però al darrer moment la perd i haurà de tornar a Uruk. És llavors quan compren, gràcies al seu periple, que ha d’acceptar la seva mortalitat.

Com a lectors fem també aquest viatge i vivim l’aventura i la joia de l’amistat, patim la tristesa de la pèrdua, entenem la desesperació davant la mort i el desig de viure per sempre i comprenem la inquietud de trobar un sentit a la nostra existència, de saber perquè. Tant se val que el món de Gilgamesh sigui llunyà, el que ens diu no ho és. Mireu si no:

Gilgamesh va plorar pel seu amic Enkidu

va rondar per l'estepa plorant amargament

«Jo també moriré? ¿Seré jo com Enkidu?

La tristor m'ha envaït, amargues les entranyes.

Jo tinc por de la mort i rondo per l'estepa (…)»



Tauleta IX, versos 1-5
Versió poètica de Lluís Feliu, p. 361 de l’edició

Ara bé, malgrat que el tema sigui tan atractiu i universal, cal superar alguns esculls de forma i estructura. En primer lloc perquè no disposem de tot el text. El Poema de Gilgamesh ens ha arribat en col·leccions de tauletes d’argila que no estan completes i les tauletes sovint estan trencades i no s’han pogut reconstruir del tot. De fet ens manquen fragments força importants, com ara el moment en què Gilgamesh i Enkidu es fan amics o el moment de la mort del segon. Es pot muntar una mena de puzle filològic comparant versions, però no tenim el poema sencer.

L’estil també és força diferent a les narratives a les que estem acostumats. El vers accadi està basat en el ritme i en la repetició, sense rima ni metre aparent, i ens pot resultar carregós. Curiosament, el poema que ens ocupa està considerat dels més planers, si el comparem amb altres exemples de poesia mesopotàmica, però no és una lectura lleugera.

Així doncs, per tal de poder gaudir plenament d’aquesta obra ens cal una bona edició, amb un bon treball filològic darrere per part d’algú que sàpiga accadi i sumeri i que també ens proporcioni el context necessari per tal que els lectors puguem arribar al text amb introduccions i notes. I cal també que tingui molta mà esquerra i delicadesa per adaptar el text a la nostra llengua però que en conservi l’esperit original. A Catalunya estem de sort, ja que  l’Adelina Millet i en Lluís Feliu, professors de la l’Institut del Pròxim Orient antic (IPOA) de la Universitat de Barcelona, han fet precisament això, i ho han fet tan bé que una feina tan complicada sembla fàcil perquè tot és transparent.

L’any 2007 ja van publicar una versió del Poema de Gilgamesh a les Publicacions de l’Abadia  de Montserrat que ja no es pot trobar, i ara l’han revisada i n’han publicat una nova versió amb Adesiara, dins la col.lecció «D’acì i d’allà». És un sol volum, però és com si a dins hi hagués tres llibres: una introducció, una edició filològica amb la recensió estàndard i tot de variants anteriors i posteriors i finalment una traducció poètica que ha fet en Lluís Feliu que és preciosa.

La revisió de la feina del 2007 incorpora troballes recents, perquè encara queden moltes tauletes cuneïformes per estudiar i de tant en tant es descobreixen fragments nous del poema. A més, coneixen molt bé la feina d’assiriòlegs reputadíssims com ara Andrew George, responsable de l’edició anglesa de Penguin, tot un clàssic, o la de Sophus Helle, la versió del qual es va publicar tot just fa un any i a la que van poder accedir en primícia.

Com a lectors podem escollir: documentar-nos bé amb la introducció, atacar la versió filològica comparant versions i després anar a la versió poètica o bé començar per aquesta darrera i posar-hi context després. Fem el que fem, aquest volum és la millor garantia de poder gaudir plenament del text.

No tinc ni idea de quants exemplars se’n vendran, espero que molts, però aquest llibre és el tipus d’obra que necessites traduït a la teva llengua. No tan perquè formi part del nostre imaginari cultural, sinó precisament perquè no en forma part. Potser no hem llegit Virgili, però la seva influència posterior sí que l’hem viscuda indirectament; Passa el mateix amb Homer. En canvi el Poema de Gilgamesh se salta tots aquests segles i ens arriba contingut en sí mateix. Així doncs, el llegirem i el pensarem de forma diferent.

Quan em van fer descobrir el poema a la universitat el vaig llegir en castellà, i després n’havia rellegit fragments en anglès, però aquesta edició l’he gaudida tant com el primer cop. L’he llegit tal i com ve publicat, i he anat fent poc a poc durant tot l’estiu. No sé si és el fet de poder-lo llegir en català, però he pogut retrobar l’impacte de la primera lectura.

M’ha impactat especialment el que comentava més amunt, aquesta civilització que sempre ha estat  l’altra, però que és capaç de parlar de temes tan pròxims; d’altra banda, hi he trobat elements que van una mica al revés, com ara el paper de la natura versus el de la ciutat o el de la dona: Shamhat és la que civilitza Enkidu a través del sexe:

Un cop va haver gaudit de tots aquells plaers,

Dirigí l'esguard vers el seu ramat.

En veure Enkidu les gaseles fugiren,

Les bèsties del camp totes van partir.

(…)

«Ets bell, Enkidu, tu ets com un déu.

Què fas tu que vagues amb els animals?

Vine, et portaré a Uruk-el-Corral

a la casa pura, la llar d'Anu i Íshtar»



Tauleta I, versos 191-195 i 208-211
Versió poètica de Lluís Feliu, p. 291 de l’edició

Escolteu aquest episodi de les golfes per veure que la nostra tradició sol fer tot el contrari. Va ser una d’aquelles casualitats estupendes escoltar aquest programa just quan començava a llegir la recensió estàndard.

Aquest llibre ara ocupa un lloc important a la meva biblioteca, i sé que hi podré tornar d’aquí a un temps i que la relectura m’hi descobrirà coses noves, coses importants, d’aquest món estrany i proper a la vegada.

Per saber-ne més:

Aquesta és la pàgina de l’exposició que va fer el British Museum el 2018 i aquesta és una entrada al blog del museu sobre la civilització assíria. L’exposició ja no hi és, però podeu visitar les col·leccions permanents que, no només són espectaculars, sinó que també solen estar menys plenes que la resta del museu, especialment les de la primera planta:

El podcast In our time (del que en parlarem aviat) va dedicar un episodi al Poema de Gilgamesh l’any 2016, i un dels convidats és Andrew George. Aquest episodi surt a tots els llistats d’episodis preferits, i és que és una delícia. A la pàgina del programa hi trobareu tot d’informació complementària, com per exemple aquesta pàgina del SOAS, University of London on hi trobareu enregistraments de les versions babilòniques del poema.

Quo Vadis

És ben curiós que encara avui en dia hi ha força cadenes que programen pel·lícules de Setmana Santa, i no només penso en les que tenen propietaris amb idees diguem-ne, afins. També és cert que avui en dia aquesta categoria inclou títols com Àgora, Gladiator o Pompeia, que van ser escollides per alguna ment pensant que no tenia les coses clares o per un becari.

Espero que en el cas d’Àgora es tractés d’algú amb una mica de sentit de l’humor, però tot i així l’experiment no funciona perquè la pel·lícula és un ben dolenta.

A Mīrābile Dictū tenim clar que si es fa, s’ha de fer bé, per tant avui parlarem de Quo Vadis, una meravella del Hollywood més daurat i que és una pel.lícula de setmana santa comme il fault. La versió que ens interessa és la del 1951, la bona. Ara bé, abans hem de parlar del llibre.

Sí, del llibre.

Henryk Sienkiewicz (1846-1916) és un escriptor i periodista polonès que va guanyar el premi Nobel de literatura l’any 1905. Avui en dia gairebé ningú no se’n recorda d’ell, però en el seu moment va ser força conegut i en català el van traduir Carles Riba i Josep Maria de Sagarra. A les llibreries de vell encara hi podreu trobar una edició del 1997 de la traducció de Segarra del llibre que ens ocupa.

Malgrat el premi Nobel, Sienkiewicz no ha aportat gaire res a la història de la literatura, de fet la seva obra volia reaccionar contra el Naturalisme i el Realisme que, ves per on, sí que van ser corrents transformatius. El pobre Sienkiewicz no es va ni inventar la novel.la històrica, aquest honor és per Sir Walter Scott en ple Romanticisme.

Això no vol dir que Quo Vadis sigui un bolet, de fet cap al finals del S.XIX es publiquen tot de novel·les històriques ambientades a l’època romana, els autors de les quals es van inspirar en descobriments arqueològics. La primera va ser The last days of Pompey, de E. G. Bulwer-Lytton i després van venir Fabiola de N. Wiseman, Darkness & Dawn de F.W. Warrar i Ben Hur, de Lewis Wallace, que tenen en comú la temàtica cristiana. No son gran cosa literàriament, però sí que han estat adaptades amb gran èxit al cinema, de fet Ben Hur és LA pel.lícula de Setmana Santa com ja sabeu.

L’altre element interessant de Quo Vadis és el factor polonès. Durant la vida de Sienkiewicz Polònia era part de l’imperi prussià o bé del rus, i el nostre autor va reivindicar el seu país i la seva cultura, tot i que va morir 2 anys abans de la  desitjada independència, assolida amb la fi de la primera guerra mundial.

A la novel.la hi trobarem tot de paral·lelismes gens subtils amb la situació polonesa, amb una protagonista d’una tribu ubicada més o menys on cau Polònia (quelcom que té molt de mèrit perquè les fronteres poloneses són… complicades) i un imperi tirànic  governat per un boig que oprimeix als conquerits i als cristians: Neró, un altre dels membres del bingo dels emperadors sonats.

Amb aquests elements és ben normal que a Hollywood s’hi fixessin i en compressin els drets per fer una adaptació que retalla el llibre dels elements més doctrinals (ups), simplifica alguns personatges i en potencia els aspectes més reeixits i espectaculars que, no ens enganyem, és pel que venim:

Neró, l’incendi, els lleons i el circ. Tot ben acompanyat de la migdiada de divendres sant, es clar!

Aquest és l’argument:

El tribú Marc Vinici (Robert Taylor, molt millor en versió original) torna victoriós a Roma i, just abans del seu triomf, sopa a casa del general Aulus Plauci i la seva dona Pompònia Grecina. Allà hi coneix a Ligia (Deborah Kerr, una senyora amb molta classe), la filla adoptiva de la parella que és de fet una hostatge imperial. En Vinici es vol embolicar amb la Lígia, però la noia el rebutja, ja que la seva família són cristians amagats. Per allà també passa un tal Pau. Sí, aquell Pau.

L’oncle de Vinici és Petroni (Leo Genn), aquell Petroni, que és el preferit de Neró, un jove i magnífic Peter Ustinov. Com qui no vol la cosa, Neró s’emporta Lígia de casa seva i l’entrega a Vinici.

No us donarem més detalls de l’argument perquè ens hi estaríem hores, però ja us dic que Vinici i Lígia acaben enamoradíssims, en Vinici acaba convertit i de fons hi trobarem l’incendi de Roma, el martiri dels cristians al circ i un colofó final amb un toro que a la novel.la és un Ur, un tipus de boví més salvatge que no es va poder fer servir a la pel·lícula perquè està extingit i al 1951 no hi havia efectes digitals.

Aquesta barreja de tema cristià i cultura romana kitsch està molt ben trobada, i m’agrada molt més que Ben Hur, on et passes quatre hores esperant la carrera de quadrigues. Aquí com a mínim tenim el sub argument sobre Petroni que éstà molt bé i les escenes amb Neró, que són fantàstiques. Per no parlar de la Popea de Patricia Laffan, tota una femme fatale.

L’element cristià és també molt més interessant que a Ben Hur, amb la figura de Sant Pere i el seu martiri donant nom a la pel.lícula segons ens expliquen els Fets de Pere, un dels primers llibres apòcrifs sobre els apòstols. Sí que és cert que la conversió de Ben Hur està més treballada (ja en parlarem un altre Divendres Sant), però la relació de les figures bíbliques amb la trama principal està més ben aconseguida aquí.

L’altra gran font de Sienkiewicz és Tàcit i, com sol passar, la pel.lícula també s’hi fixa per a la majoria de la ambientació, exceptuant el vestuari on fan una mica el que volen. Com sol passar, és absolutament igual ja que fa de bon mirar, fins i tot avui. Es veu molt clar que són decorats pintats, però aquest tipus d’efectes envelleixen molt millor que els efectes digitals de fa 25-30 anys, per exemple els de Gladiator.

Avui en dia la tecnologia ens permet recuperar continguts molt fàcilment, per tant si teniu una estoneta aquest cap de setmana, poseu Quo Vadis, ni que sigui de fons. És una delícia!!

Calígula, Suetoni

Si algú em fes aquella pregunta tan típica sobre en quin moment de l’imperi romà m’hauria agradat viure, la meva resposta seria que durant el regnat d’Antoní Pius, un emperador que va regnar durant 22 anys, que no sona a ningú, i del qual se sap ben poca cosa. Per avorrit.

En aquells moments es podia viure i viatjar amb una certa tranquil·litat per tot el territori imperial, que gaudia d’estabilitat i prosperitat. Naturalment això es podia fer si eres un home lliure amb classe i diners. A més, sempre cal recordar que els romans no tenien algunes coses força importants avui en dia. Deixant de banda internet, em venen al cap coses com els antibiòtics, les vacunes, els tomàquets i, especialment, la xocolata.

Potser millor que em quedi on sóc, malgrat tot.

Uns anys abans d’Antoní Pius és quan va viure Gai Suetoni Tranquil, que no era de la classe més alta però que estava prou ben situat per poder fer carrera dins l’administració imperial i tenir patrons importants. Un d’aquests patrons va ser Plini el Jove, amb qui s’escriu cartes i que escriu a l’emperador Trajà demanant favors pel seu protegit. D’això avui en dia se’n diu networking.

Llegeix més »

Joncs infinits

Us aconsello que, si no ho heu fet, llegiu primer la ressenya de El infinito en un junco i la de El infinito no cabe en un junco

Això que els éssers humans siguem autoconscients però també que tinguem data de caducitat és un merder de ca l’ample. Ens hem passat segles i hem omplert pàgines intentant que tot plegat tingui sentit. Alguns el troben en la fe, altres en la raó, altres en l’art o en plaers i paradisos, ja sigui viatjant pel món o amb l’ajuda de tot tipus de substàncies.

I de vegades tirem pel dret i fem coses horribles.

A la ressenya de El infinito en un junco ja vam dir que hi trobarem la meravella i la salvació. Uns lectors hi trobaran tot d’històries que no coneixien però el més interessant per l’argumentació d’avui és el que hi trobem aquells que coneixem una part del que s’hi explica: afinitat i connexió amb l’autora. En tots dos casos és refugi i escapada, segurament el mateix procés pel que va passar l’autora quan l’escrivia.

Aquesta és la virtut i aquest és el perill d’aquest llibre.

Aquí és on entra el Sr Clavería, amb El infinito no cabe en un junco. A la ressenya ja vam dir que potser el llibre no és del tot rodó, però això avui no importa. Avui toca destacar el que fa l’autor: explicar-nos el que no volem sentir. 

Les coses lletges darrere d’aquestes històries tan boniques. El poder, la censura, les manipulacions i les bones intencions que no van enlloc. I també el fet que si només t’escapes amb la cultura, no aniràs bé.

El refugi es pot convertir en un copet a l’esquena. I sense voler-ho, pots acabar alienat com els protagonistes del món feliç de Huxley. Si en canvi ets plenament conscient del que fas, llavors ets el pitjor dels monstres. 

És per això que considero el llibre del sr. Clavería important. Ell i tants altres ens fan la feina bruta i estic segura que estimen els llibres tant com la sra. Vallejo. Només així es pot afrontar una tasca tan desagraïda. I, ja que ens fa la feina, els que hem d’estar agraïts som els lectors que ens ho trobem tot fet.

Fa trampa Irene Vallejo? És fer trampa refugiar-se en allò que ens consola? Quan escrius un blog com aquest seria hipòcrita censurar-ho. Tampoc seria just després de tantes lectures de mitologia, història i fantasia. El que hem de fet és saber-ne sortir per anar a buscar l’altra versió.

Vigilar que el poder no t’enredi, qüestionar-lo tot conservant l’esperit crític, dubtar, pensar i destriar. No negar el passat, però saber-ne detectar les trampes dels que ens l’expliquen. Tirar endavant i buscar el progrés tot sabent que mai podrem evitar el conflicte i que viurem sempre en contradicció constant. Ser conscients dels nostres drets, exercir-los i defensar-los si cal.

És llavors quan podrem gaudir la meravella sense que ens amanseixi.

El infinito no cabe en un junco

Carlos Clavería Laguarda és un estudiós i professor especialitzat en el món del llibre que coneix el tema també de manera pràctica gràcies a la seva feina al sector de la bibliofilia. Ha publicat força llibres de caire acadèmic entre els quals destacarem Contra la bibliofilia: no amarás los libros sobre todas las cosas, Libros, bibliotecas y patrimonio o els dos que té sobre Erasme de Roterdam.

Avui ens interessa, El infinito no cabe en un junco, una publicació que no arriba a les 100 pàgines i que l’autor mateix ha qualificat de fulletó. Deixarem pel final la tria del títol, primer veiem què ens diu.

El que ens explica és que els llibres i les biblioteques han estat patrimoni dels poderosos, s’han utilitzat amb finalitats tèrboles i, quan ha calgut, se n’ha eliminat el rastre per evitar la difusió del que no agradava al manaire de torn.

La majoria de les biblioteques de referència s’han nodrit de botins de conquesta i de l’espoli de prestatges dels perdedors. Aquestes biblioteques a més queden inaccessibles, al servei del poder i d’aquells que el serveixen. El poder també en pot eliminar els volums quan calgui sense que en quedi rastre.

El llibre mateix tampoc s’escapa de la crítica, amb uns comentaris interessantíssims sobre com la feina dels copistes i enquadernadors ha afectat la integritat dels textos originals. Amb aquests precedents no ens haurà d’estranyar que també rebin humanistes com Poggio Braccilioni. L’heroi de Stephen Greenblatt és aquí un carronyer que malbarata tot tipus de manuscrits en la seva obsessió per trobar aquells que li interessen.

No hi trobareu pas meravelles, en aquest llibre. El que hi trobareu és el pitjor de cada casa i la constatació que tenir molta cultura i ser un tros de bèstia és perfectament compatible. Just el que explica Alba Sidera al seu llibre  Feixisme Persistent (se’ns escapa del tema però us el recomano), on ens descriu una vetllada d’allò més agradable amb una parella italiana amb qui compartia tot de gustos i inquietuds culturals; la parella en qüestió van resultar ser uns feixistes devots i declarats.

Aquest llibre que t’ha salvat o meravellat ha ofegat a algú altre i la cultura de la que formem part no és innocent i sempre hem de saber què hi ha darrere.

Tots aquests són temes que Carlos Clavería ha tractat més en profunditat en altres llibres com els que hem citat més amunt. En 100 pàgines només pots esbossar i de fet ens haurien fet profit 50 pàgines més per a acabar d’embastar les argumentacions, que segons com es queden a mig dir.

Arribats aquí toca parlar del títol.

Qualsevol que hagi passejat per una llibreria i vegi aquest llibre sabrà que fa referència a El infinito en un junco, d’Irene Vallejo, que vam ressenyar fa uns dies. L’autor hi fa referència només començar, dient que és

Un brillantísimo ejercicio literario

p. 9

Un cop acabat de llegir la sensació va ser d’una certa perplexitat i vaig fer una mica de recerca els resultats de la qual van ser algunes ressenyes positives, altres no tant i també un parell de fils a twitter estil hooligan.

També vaig trobar una entrevista de l’autor a un programa de RNE on va amb molt de compte amb el que diu. De fet, em va semblar que l’autor es reprimia amb la seva crítica, exactament com el que fa al llibre.

Clavería diu la seva però mai contradiu amb contundència El infinito en un junco, només el cita de tant en tant per rebatre’l amb una certa desgana. Un exemple el trobem capítol VIII, p. 69 quan discuteix a Vallejo si la gent amb pocs mitjans podia tenir accés la lectura. Proporciona dades per dir que sí, però no ens diu on falla l’argument de Vallejo més enllà de la frase que rebat. I així sempre.

El final és el millor exemple de tot plegat. Clavería diu que va llegir el que deia Plató i insinua que Vallejo està equivocada però ho diu tan embolicat, que no ho acaba de dir clar. I just al final escriu

Antes de ponerle a alguien el uniforme conveniente conviene pensar qué pares van del derecho, cuáles del revés y si quien lo ha de lucir es un maniquí, una persona cabal en la polis, o alguien dado a escribir frases provocantes a glucemia a semejanza de aquel cancionero de obres de burlas provocantes a risa que se expandió, como los juncos en los brazales, ya en 1519.

p. 82-83

El subratllat és meu. Si t’hi poses, posa-t’hi bé, home. Llegeixes entre línies la irritació, però es queda a mig esclatar.

Sospito que Clavería no ha pogut o volgut escriure un llibre llarguíssim rebatent Vallejo, especialment amb tot el que té publicat, i ha escrit una cosa curteta amb l’esperança que els lectors estirin els fils, especialment a partir de l’excel·lent bibliografia del final.

El que ja no em sembla tan comprensible és l’ambigüitat que destil·len el text i l’entrevista. Si un pensa que el llibre de Vallejo és un exercici literari i que es pot contra argumentar des d’una perspectiva més històrica tot aportant un contrapès, millor fer-ho obertament. La brevetat no és una excusa, es pot ser ben punyent en poques pàgines.

Tanmateix això no passa, potser per evitar els debats amb pocs matisos dels temps en que vivim. Cada cop fa més mandra discutir. Sap greu, ja que estic segura que hi ha encara molts lectors que hauríem agraït més atreviment, i més venint d’una persona amb tants coneixements.

Us en recomano la lectura, malgrat tot. Cal llegir-lo perquè no es pot viure sempre amb el cap als núvols. Amb la propera entrada ho acabarem de rematar.

El infito en un junco

El infinito en un junco és un llibre escrit per la Irene Vallejo i que es va publicar l’any 2019. En trobareu també una traducció al català, feta per la Núria Parés, publicada a Columna/Edicions 62. Ja sabreu tots que ens trobem davant d’un fenomen editorial de gran magnitud. Si feu una cerca a internet trobareu moltíssimes ressenyes o comentaris en mitjans de comunicació, pàgines personals i fins i tot en revistes acadèmiques. I la immensa majoria són entusiastes, tot i que també he vist comentaris menys positius.

Aquest llibre i servidora hem jugat a fet i amagar per motius que no venen al cas. El vaig començar i el vaig deixar aparcat perquè no era el moment. A primers del 2021 sí que me’l vaig poder llegir i a més resulta que a final d’any es va publicar un llibret que es diu El infinito no cabe en un junco, una oportunitat perfecta per publicar tres entrades, una ressenya per cada llibre i una darrera amb una reflexió personal. Comencem.

El subtítol del llibre és la invención de los libros en el mundo antiguo i Siruela l’ha publicat a la seva col·lecció d’assaig. Al final del llibre trobareu 9 pàgines amb la bibliografia ordenada alfabèticament, un índex alfabètic de noms i un sistema de citació una mica peculiar ja que no trobareu ni cites intertextuals ni notes a peu de pàgina sinó que també al final l’autora explica les fonts per cada capítol, especialment les fonts primàries. És força exhaustiu tot i que no és perfecte. Tens la sensació que l’autora ha optat per un camí del mig potser pensant que els sistemes tradicionals de cites no encaixen amb el que ha escrit.

El punt de partida és la creació de la biblioteca d’Alexandria per part de Ptolomeu I, i diríem que el punt final és el dels darrers anys de l’imperi Romà, cosa que més avall comentarem més en profunditat. Aquest seria el tronc central de la narració però l’autora va endavant i endarrere en el temps per complementar el seu discurs això sí, sempre tornant al discurs principal.

Aquest tipus d’estructura narrativa ha d’estar molt ben travada per tal que els lectors no se’t perdin o es cansin; en ficció és una tècnica literària força habitual però optar per una mena de monòleg interior en assaig és tot un assoliment que, si surt malament, pot acabar amb un munt de llibres a mig llegir. La perícia de Vallejo sortint-se’n amb aquesta estructura diria que és una de les claus del seu èxit. L’altra us la dic més endavant.

Si bé la composició del llibre funciona bé, cal dir que no és sempre igual de robusta. Vallejo se’n surt molt rebé durant la primera part del llibre, però la segona part, dedicada a Roma, es va aprimant. És ben curiós, perquè de la societat romana en tenim més dades per poder entendre com s’organitzava el coneixement i com es distribuïa, però més dades et pot despistar i complicar un marc central que ha de ser més simple per tal de poder fer de guia.

Precisament per això el tronc central funciona menys com a crossa narrativa i ja no t’ajuda tant a orientar-te. Alexandre el Gran i la biblioteca d’Alexandria són tan mítics que de seguida saps que has tornat a l’eix narratiu. Amb la segona part… t’hi has de fixar més per saber si vas pel carril central o pel lateral de l’autopista d’alta velocitat que és aquest llibre. No obstant, les desviacions són tan interessants que amb una mica d’atenció ho resols.

Aquest és un títol on hi trobarem referències als Monty Phython, Star Wars, Harry Potter, Tim Berners-Lee o W. G. Sebald com qui no vol la cosa. Comences acompanyant al protagonista de l’Austerlitz de Sebald en la recuperació dels records d’infantesa dins d’una llibreria i, unes pàgines més endavant, acabes llegint que sis enginyers de Palo Alto van redissenyar els ordinadors als anys 60 i que Adobe va inspirar-se en la Columna Trajana per inventar un tipus de lletra. I així passes 400 pàgines.

Aquest tipus de salts mortals depenen una mica del bagatge de cadascú. Si coneixes poc el tema, et sorprendrà. Si ets un expert erudit… no faig spoilers, la setmana que vé us ho explico. I si estàs una mica enmig, et venen ganes d’anar a prendre un te amb l’autora per comentar de forma entusiasta que això de Borges i Internet de la pàgina 43 és ben cert, que no acabes d’estar d’acord amb la interpretació que fa sobre Medea a la pàgina 143 o que els llibres de Greenblatt o Nixon que cita són una mica així.

Sospito que cada lector retindrà la part que li crida més l’atenció i potser alguna vegada hi tornarà a cercar una dada, cosa que es pot fer fàcilment perquè al final hi trobem un índex alfabètic. També és molt fàcil anar recuperar aquell escriptor de l’antiguitat del que vols llegir-ne la cita completa gràcies a les notes de cada capítol. Que un llibre sigui tan popular vol dir que moltes lectures seran superficials i endutes per la moda, però ja us dic que per alguns, aquest llibre serà aquell libre. Si en teniu un, ja m’enteneu. Aquell llibre amb el que el món va deixar de ser petit, trist o solitari.

Abans he comentat que una de les claus de l’èxit és l’assoliment d’una estructura narrativa que t’enganxa. Tanmateix diria que el factor clau és un altre molt més intangible.

La meravella.

Irene Vallejo estima els llibres i el coneixement, segurament a casa té aquell llibre; i està tan agraïda que, quan va passar per un moment vital complicat, va anar a buscar consol on sempre l’havia trobat. En el portent, en el fet que de vegades la paraula escrita és el bàlsam i la taula de salvació de tantes coses.

El seu desig d’entendre i de transmetre el prodigi és aquest llibre que ha costat una feinada de fer i que ha aplanat el terreny de les descobertes a tants lectors novells o que ha dut un somriure als que també estimem els llibres i els clàssics perquè no fa mai mal que se’n parli i no tenim ni l’habilitat ni el temps de fer això. Encara que tots sapiguem dues coses: la primera és que, lamentablement, la moda passarà. La segona és més fotuda: tot és relatiu.

Com també diuen a Star Wars, existeix un costat fosc i El infinito en un Junco és la mirada amable i brillant d’una història que també es pot explicar de forma sòrdida i execrable. Però no ho farem ara i aquí, deixarem passar uns dies.

L’entrada d’avui és la de la meravella.

Soror. Mujeres en Roma

Desperta Ferro és una editorial especialitzada en història que ha esdevingut imprescindible per tots aquells a qui interessi la història militar. El que no sé si és tan conegut és que també han cuidat força l’antiguitat, no tan sols des del punt de vista militar sinó també des de l’arqueologia i la història antiga.

Tot i que miren més enllà de la universitat, no fan bromes ni amb el rigor dels textos ni amb la qualitat de les edicions que són de primera categoria, especialment pel que fa al paper. Sempre és important que un llibre, si optes pel suport físic, sigui agradable de tenir entre les mans.

Ens trobem per tant davant d’una d’aquelles editorials que no us trobareu a les taules de best sellers però que forma part del fons de les bones llibreries. Ja he dit per aquí que un llibreter de confiança és un tresor, especialment quan vas a buscar una altra cosa i et planten davant del nas Soror. Mujeres en Roma, de la Patrícia González.

Això segurament t’interessi

Doncs mira, sí que m’ha interessat. Molt.

Llegeix més »

Agrippina, Emma Southon

L’altre dia la Kate del podcast The Exploress comentava que un dels avantatges d’haver canviat l’antiguitat pels Tudors és que ara té moltes més fonts primàries a l’abast. Quan vols estudiar qualsevol cosa del món antic sempre et trobes amb forats, però si a sobre vols parlar de dones la cosa es complica encara més.

D’una banda perquè no disposem de fonts escrites per dones (amb algunes excepcions) i dins les que tenim les dones hi apareixen de refilada, no en són les protagonistes. D’altra banda també ens trobem amb un problema d’interpretació literal del que se’ns diu donant per certes afirmacions interessades que en altres casos serien qüestionades.

Si repartíssim premis, les dones de la família Julioclàudia se’ls endurien tots. Si mencionem Livia Drusil·la, Valèria Messal·lina o Agripina la Menor segur que en molts casos pensem en enverinaments, embolics de faldilles i femmes fatales.

Per sort ja fa uns anys que s’està intentant corregir això amb publicacions que cerquen interrogar les fonts de forma més crítica i complementen l’anàlisi dels autors que ens han arribat amb altres elements físics, especialment numismàtica, com ja vam comentar en aquesta entrada, on ja mencionava el llibre que ens ocupa avui com un excel·lent punt de partida. Ho és per dos motius: pel personatge i per com està escrit.

Agripina la Menor és un caramelet de personatge. Filla del que avui en diuen una power couple, germana d’emperador, muller d’emperador, mare d’emperador. Ja us podeu imaginar el que en diuen els amics Tàcit, Suetoni i Cassi Dió. Estaven horroritzats, pobrets meus.

Emma Southon a Agrippina (edició castellana a Pasado y Presente) els agafa sense contemplacions i ens explica amb pèls i senyals perquè hem de llegir entre línies moltes de les coses que se’ns diuen o l’interès polític darrere de moltes afirmacions d’uns autors que pertanyen a la classe senatorial i que escriuen anys després dels fets descrits.

Es podria dir que l’autora presenta una interpretació de les fonts en clau feminista, però si algú fa això servidora respondria que hi ha moltíssims llibres anteriors que fan tot el contrari i fan lectures acrítiques i literals on Agripina tota soleta acaba amb una dinastia. Emma Southon vol canviar la perspectiva, però ha llegit les fonts, coneix bé l’època i argumenta tot el que diu.

Agripina va aconseguir quotes de poder que cap dona havia assolit mai i va fer el que calgués per mantenir-lo. Durant un temps se’n va sortir però quan semblava que havia triomfat, tot es va torçar, irònicament de la mà del seu fill. La majoria d’historiadors tendeixen a dir que després de la seva mort va ser quan el regne de Neró es va espatllar després de la mort de la seva mare.

Un personatge com aquest necessita un llibre que ens faci veure com de complicat n’era assolir un paper rellevant en una societat com la romana, on les dones eren eternes menors, i aquest llibre ho fa. Si a més a més està ben estructurat i fa de bon llegir, encara millor.

Les fonts condicionen els capítols del llibre que es divideixen en com se’ns presenta el personatge: filla, germana, neboda, muller i mare. Pot semblar molt subordinat però tenim les fonts que tenim i només és un artefacte organitzatiu, el contingut ja hem dit que vol anar més enllà.

Pel que fa a l’estil de l’autora, és un estil ben personal ple de referències culturals que ens son properes. Cinema, sèries, literatura, el que vulgueu, fins al punt que vaig tafanejar l’edició castellana al llibreter de confiança per saber si havien mantingut coses com aquesta (sí que ho han fet):

If we assume (...) that both Agrippina and Messalina were two women with the same overall plan for their children, we can understand why one had to die. In the small Roman court they were basically Harry Potter and Voldemort.

Si assumim (…) que tant Agripina com Messalinia eren dues dones amb el mateix pla pel seus fills, podem entendre perquè una d’elles havia de morir. En la petita cort romana eren bàsicament Harry Potter i Voldemort. p. 107

Això pot fer arrufar el nas a qui pensi que els llibres d’història han de ser seriosos i densos, que si no sembla que et rebaixes al nivell dels mortals. Aquest argument és absurd.

El que sí que podríem dir és que segons quines referències poden fer envellir el text abans d’hora, especialment perquè avui en dia gastem referents a una velocitat que fa feredat. Ara bé, això és un problema per d’aquí a uns anys, ara i aquí aquests referents funcionen. I sempre li podem demanar a l’autora que actualitzi el llibre.

Si voleu llegir un llibre sobre senyores romanes, comenceu per aquest. No us en penedireu.

Invisible Romans, Robert Knapp

Molt sovint la nostra percepció de la societat romana pateix d’un biaix relacionat amb les fonts que ens han arribat. Ben segurament els autors que us passen pel cap pertanyen a l’elit i per tant el que diuen i com ho diuen està influït per la seva visió, experiència i prejudicis. Aquestes fonts a més són les que tenim més a l’abast i, per acabar-ho d’arrodonir, és ben fàcil sentir-nos fascinats per tots aquests emperadors, filòsofs, poetes o senadors.

Què hi ha més enllà d’aquestes figures tan conegudes? Doncs bé, això és precisament el que vol explicar Robert Knapp a Invisible Romans, llibre publicat el 2011 (versió paperback del 2013 i versió castellana a Ariel). Knapp és catedràtic emèrit a la Universitat de Berkeley a California i té una extensa llista de publicacions. Curiosament un dels temes que tracta és l’Hispània Romana, en especial Corduba, actual Còrdova.

A Invisible Romans l’objectiu de Knapp és descriure el que ell anomena mind world, la mentalitat dels membres de la societat romana més enllà de les elits. Cada capítol el dedica a un segment de la població diferent: homes lliures, dones lliures, pobres, esclaus, lliberts, soldats, prostitutes, gladiadors i bandits o pirates. Per tal d’aconseguir-ho, l’autor fa servir una barreja de fonts que resulta d’allò més interessant.

Les principals fonts d’informació que fa servir Knapp són les inscripcions que ens han arribat, els llibres de màgia, endevinació o d’interpretació de somnis, fonts cristianes o el Talmud i també fa servir les fonts de l’elit, però les passa per un sedàs interpretatiu, que el mateix autor explica:

I try to extract evidence from this material. Thus, when Horace writes in his work of freedmen, I can assume that entangled in whatever impression he wishes to give of freedmen are tidbits of the actual: Freedmen exist, they have patrons, they have attitudes that are intended to produce success. I need not accept Horace’s presentation of freedmen or his use of them for other rhetorical, poetic, or aesthetic purposes in order to extract plausible facts about “real” freedmen and their attitudes from his work. 317


p. 317

Aquest procés també el trobarem amb altres fonts emprades com ara les faules, els llibres d’endevinació o els d’interpretació de somnis. En el primer cas les faules ens transmeten valors socials acceptats, en el segon i tercer preocupacions i mores. Utilitzar solament un d’aquests elements debilitaria l’argumentació, però la combinació de tots ells juntament amb les inscripcions i les restes de papirs trobats principalment a Egipte aporten solidesa als arguments de Knapp.

Ara bé, tampoc es pot deixar de banda el fet que l’objectiu de l’autor és més fàcil d’aconseguir en alguns casos mentre que en altres les evidències que es fan servir per argumentar són indirectes. En els capítols on es parla d’homes o de col·lectius amb majoria masculina la informació es directa, en canvi en el cas de les dones molt sovint les veiem a través de la perspectiva d’altres, normalment homes. Hi ha excepcions (i són ben interessants) però l’autor desenvolupa les seves argumentacions com si sempre pogués fer el mateix sense cap matís, cosa que no és certa.

Tanmateix és un tema metodològic i no afecta al resultat final, ja que l’autor no diu cap bestiesa, i de fet les inscripcions o fragments que transcriu són sempre interessantíssims i sense cap dubte captivaran lectors més experts en algun dels sectors socials descrits. En el meu cas m’ha passat amb les referències a les dones, on la lectura d’algunes de les cartes conservades en papirs a Egipte ha estat ben interessant.

Un altre element a tenir en compte és que l’autor fa un bon ús de les inscripcions, però no fa servir cap altra evidència arqueològica, cosa que és una llàstima, però que segurament es va descartar per massa complex i perquè els historiadors i els arqueòlegs de vegades sembla que vagin per camins separats.

El capítol sobre els pobres i el seu ethos és també molt interessant, especialment algunes aplicacions més de caire sociològic o les reflexions sobre la vida quotidiana i què implicava viure en aquest estat de pobresa permanent, especialment a través del que diuen algunes faules.

L’altre capítol on trobem una reflexió estimulant és el darrer, dedicat a bandits i pirates. Knapp estableix una comparació amb l’obra de Marcus Rediker, estudiós de la pirateria del s.XVIII, apuntant a la possibilitat que aquests grups al marge de la llei presentessin una societat alternativa, molt cruel però també més igualitària. És una idea estimulant.

Fins els capítols sobre temes més coneguts, com els dels soldats, gladiadors, esclaus o prostitutes són interessants, encara que menys creatius perquè hi ha més fonts i l’autor ens fa interpretacions menys agosarades.

En resum, ens trobem davant d’un llibre divulgatiu però que també és interessant per lectors més experts gràcies a la curació de fonts de l’autor. Una lectura important per tal que els rics i poderosos no acaparin les nostres lectures històriques.

Heroides, Ovidi

Acabo amb aquesta trilogia d’entrades ovidianes parlant de les Heroides, més concretament de l’edició que va publicar Univers a finals de 2020.

La traducció és d’Adriana Beltrán del Río, que també escriu un epíleg i un resum al principi de cada carta. L’escriptora Marta Sanz n’ha escrit una introducció i tot el volum està il·lustrat per la Paula Bonet, una pintora, escriptora i il·lustradora interessantíssima. Us en recomano especialment 813, un llibre preciós on la Paula homenatja a François Truffaut, així com la seva darrera novel·la, L’anguila.

Les Heroides és una obra escrita en dístic elegíac, i se suposa que són les cartes que les heroïnes escriuen als herois des del dolor de l’abandonament. Com passa amb altres obres d’Ovidi, costa datar-la, amb l’afegit que l’obra és desigual. En primer lloc tenim quinze cartes cadascuna escrita per una dona, però després trobarem les anomenades Doble Heroides, sis cartes més on hi trobarem respostes dels herois.

Alguns experts argumenten que aquestes darreres sis cartes són posteriors i, per acabar-ho de complicar tot més, fins i tot es dubta de l’autoria d’aquestes i també d’algunes de les quinze primeres. Els amants de la transmissió textual trobaran opinions de tot tipus.

Dins de les Heroides no hi trobarem la veu d’Ovidi, però a l’Ars Amatoria ens diu que es va inventar un gènere nou:

vel tibi composita cantetur Epistola voce:

ignotum hoc aliis ille novavit opus

Ars amatoria 3, 345-6

Això també és discutible (per variar), però encara avui les Heroides resulten una obra amb una veu i un tema gens corrent. La seva recepció ha estat desigual, en alguns casos se l’ha llegida com a repetitiva i poc sofisticada, però també és una obra que va tenir moltíssima importància durant l’edat mitjana. Sembla ser que Heloïsa s’hi va inspirar quan va escriure les seves pròpies epístoles i en català en tenim una traducció medieval de Guillem Nicolau que va editar Barcino fa uns anys. La recepció d’Ovidi a l’Edat mitjana és un tema fascinant i que trenca molts tòpics.

No sorprendrà a ningú el fet que ja fa uns anys que les Heroides han tornat a despertar força interès, precisament per aquest punt de vista femení. L’edició d’Univers segueix aquesta línia, que queda claríssima en el pròleg de Marta Sanz que, a part de donar-nos la seva interpretació de cada carta, apunta al fet que aquestes dones de les cartes són a la vegada referent i condemna, ja que les seves històries ens serveixen de referent però també ens fan mal. Aquesta contradicció eterna queda palesa contínuament a l’obra d’Ovidi.

Les il·lustracions de la Paula Bonet reforcen el missatge: es tracta d’imatges en blanc i negre, primers plans del rostre de cada protagonista on hi trobem un acte de violència a través de fils o teixits que les embolcallen, els tapen la boca o fins i tot els travessen la pell. Els traços del dibuix són gruixuts, marcats i molt efectius. Fan un bon servei a la temàtica.

La voluntat de l’edició és fer una lectura feminista del text d’Ovidi, tot i que es mencionen les contradiccions dels mateixos personatges. Sempre és complicat fer aquest tipus de lectures, ja que considerar Ovidi feminista és simplement anacrònic, però tampoc podem ignorar el fet que la crítica literària i la interpretació s’ha fet amb mirada masculina. Calen noves lectures i perspectives sense convertir el text en el que no és.

Pel que fa a la traducció, es tracta d’una traducció moderna, sense aparell crític ni notes a peu de pàgina. Es llegeix de forma fluïda. La traductora comenta al final que ha volgut seguir un compromís entre la complexitat de l’original i poder arribar al públic, mantenint cultismes en alguns llocs i usant paràfrasis més modernes en altres.

Ens trobem davant d’una traducció molt personal on possiblement els experts en llengua llatina en podran discutir algunes tries. Pels que no en sabem prou, aquí ja és més un tema de gust. A servidora no li fan gens de nosa aquest tipus de traduccions, més aviat al contrari. Les traduccions literals també perden llençols pel camí, i en canvi les versions més allunyades lingüísticament t’acosten al sentit final desitjat per l’autor.

Ens trobem així, davant d’una edició de les Heroides que vol acostar als lectors moderns el clàssic d’Ovidi. El propòsit és ben lloable i les diferents peces (traducció, il·lustració) tenen qualitat. El problema és l’encaix. En la meva opinió la matèria primera és de qualitat, però el tractament que se li aplica la desllueix.

Com he dit abans, una traducció moderna és una bona tria per acostar l’original al lector, però precisament perquè prenem llicències, cal mantenir el vincle amb l’original a través d’altres mètodes. No cal omplir el text de notes a peu de pàgina, però la introducció parla massa poc d’Ovidi i del context de l’obra. Una altra possibilitat hagués estat fer una edició bilingüe, que hagués fet lluir la traducció al costat de l’original.

Dins d’aquest volum només hi trobem les quinze primeres cartes, deixant de banda les Doble Heroides. Segurament és una decisió editorial, però el que trobo curiós és que la traductora menciona a la pàgina 155 les cartes 16, 18 i 20, que no hi son. Potser a l’inici es van incloure totes i al final es van descartar, però si ha estat així també s’hauria d’haver editat aquesta menció.

Un altre element contradictori és que Marta Sanz al pròleg i  Adriana Beltrán al seu escrit final donen versions ben diferents de la datació. Sanz diu que Ovidi va escriure l’obra poc abans d’anar a l’exili (p. 5) i Beltrán que ens trobem davant d’una obra de joventut (p. 155). Com he dit abans, la datació de les obres d’Ovidi no és fàcil, tot i que molts estudiosos s’inclinen pel que diu Adriana Beltrán, considerant també que segurament les Dobles Heroides van ser escrites durant l’exili. Sigui com sigui, una edició no acadèmica no pot tenir aquest tipus de contradiccions perquè no s’adreça a un públic expert.

Un altre tema que es presta a confusió és la llengua original i de traducció. La pàgina de crèdits és poc aclaridora, tot i que des de l’editorial em van confirmar que Adriana Beltrán va fer una traducció del llatí al català, però que Marta Sanz va escriure la introducció en castellà. Agraeixo a la Pilar Maurell del grup enciclopèdia la seva resposta.

És per això que aquest volum m’ha deixat força perplexa, ja que a un lector més general li mancarà informació i un lector més expert hi veurà elements dissonants. Hi ha un aprimament i un distanciament de la font original que no fa cap favor al desig d’acostar els clàssics al gran públic. Ho trobo fins a un cert punt insultant, ja que acabes amb la sensació que l’editor no vol complicar massa el llibre, potser assumint de forma equivocada que espantaria als lectors, o que no ho entendrien. El que cal és ser agosarat i proporcionar a aquesta traducció i a aquestes il·lustracions un marc crític sòlid sense abassegar, tot reptant als lectors. No cal omplir el text de notes i d’aparell crític, avui en dia altres editors se n’han sortit meravellosament.

Per acabar-ho d’adobar, a la web de l’editorial el llibre està categoritzat d’una forma… peculiar. Fixeu-vos en l’autoria.

No us falla la vista, no. El pobre Ovidi no apareix enlloc a la web, només a la foto del llibre. Ho trobo desafortunat.

L’altre element que m’ha fet molta llàstima és que una edició com aquesta, que parteix del feminisme i la veu de les dones no fa cap menció a la traducció que van fer Anna Mª de Saavedra i Adela Mª Trepat el 1927 dins la Bernat Metge. Van ser les dues úniques dones dins la col.lecció fins als anys 60, i curiosament també es van encarregar de l’edició de les Metamorfosis. La introducció no és massa benèvola amb les Heroides, això sí.

Entenc que l’edició crítica de la traducció medieval de Guillem Nicolau quedi lluny (tot i que llegint aquest article, potser no tant), però hagués estat bé mencionar l’altra. Si en voleu saber més, us recomano aquest article de Montserrat Franquesa sobre les traductores d’Ovidi.

Tot plegat em sembla una llàstima, una oportunitat perduda de presentar-nos una edició de les Heroides filant un discurs des de l’antiguitat fins als nostres dies. Lamentablement els criteris editorials fan que la connexió quedi trencada.