Poema de Gilgamesh

Abans  que Hèctor, Aquil.les, d’Odiseu, Telèmac o Nausica fessin res, Gilgamesh i Enkidu van entrar al bosc de Cedres per trobar-se amb Humbaba, una aventura tan o més espectacular que les dels herois homèrics. No us estranyi si no els coneixeu, durant molts anys ningú no en sabia res. Homer ja ens va avisar que la vida de l’heroi és la de la fama i la posteritat, del el record conservat a través dels segles. I Gilgamesh això no va tenir fins fa ben poc.

El 3 de desembre de 1872 George Smith va fer una conferència a la Society of Biblical Archaeology on va anunciar la descoberta d’un relat sobre el diluvi més antic que el de la Bíblia; l’havia trobat en una tauleta d’argila descoberta 20 anys abans a les excavacions de Nínive. Aquella tauleta i d’altres excavades per Austen Henry Layard i Hormuz Rassan formaven part de la biblioteca del rei assiri Assurbanipal. Dins la biblioteca reial hi havia tot tipus de textos i no hi podia faltar el Poema de Gilgamesh.

Nínive (les restes de la qual són a prop de Mossul, a l’Iraq) és una ciutat a Mesopotàmia, una de les regions amb més història de la Terra. És una de les zones on els pobladors evolucionen cap a l’agricultura i també hi trobarem les primeres ciutats. La història de Mesopotàmia és fascinant i complexa, amb regnes que es conquereixen els uns als altres però que comparteixen una base cultural. L’èpica de Gilgamesh forma part de la cultura de la zona, una història que primer es transmet en llengua sumèria (i en alguna altra) però que després es fixa en accadi. En conservem diverses versions, totes transcrites en escriptura cuneïforme sobre tauletes d’argila. L’anomenada recensió estàndard és la versió més completa i la majoria dels textos venen de la biblioteca reial ja esmentada.

L’any 2018 el British Museum va programar una exposició sobre Assurbanipal. No van tenir massa problemes recopilant el material perquè el tenen a casa, però el que va convertir l’exposició en inoblidable van ser dues coses: els mappings amb làser sobre els relleus assiris animant i donant color a les figures i especialment la secció dedicada a la biblioteca, amb una vitrina dedicada al Poema de Gilgamesh. Aquí la teniu:

Tauletes del Poema de Gilgamesh de la biblioteca reial de Nínive
Tauletes provinents de la biblioteca reial
Relleus originals
Mapping làser sobre els relleus. En aquest cas, acoloreix l’original. En altres, el làser anima la narració que expliquen els relleus.

Sempre he pensat que a les cultures mesopotàmiques no sempre se’ls fa justícia. Certament les seves restes són espectaculars, però la fascinació sol venir més aviat d’Egipte i l’admiració i la identificació de Grècia i Roma. Mesopotàmia sempre són els altres, potser per ser els enemics dels hebreus de la bíblia i també dels grecs, ja en època de Cir i els perses. Tampoc cal oblidar les aventures d’Alexandre el Gran a Mesopotàmia i el rebuig dels seus companys macedonis a tot el que venia d’Orient. Alexandre sí que va quedar fascinat, però sempre se li va retreure.

L’assiriologia (l’arqueologia de Mesopotàmia), comença durant el s. XVIII i esclata el XIX; en trobareu els resultats dins dels principals museus europeus i estadounidencs, que conserven peces espectaculars de Babilònia, Ur, Uruk, Dur Xarrukin, Nimrud i tants altres llocs. El desxiframent de l’escriptura cuneïforme durant les primeres dècades del s. XIX va permetre l’accés a una gran quantitat de textos molts de ls quals eren caire administratiu però també n’hi ha de científics i de literaris, uns textos que ningú havia llegit durant dos mil anys.

I de cop sorgeix el Poema de Gilgamesh, un relat que no només demostra que el mite del diluvi ja circulava molt abans que els textos bíblics, sinó que també ens posa davant una història tan diferent i tant propera a la vegada que ens deixa amb la boca oberta. Una història amb déus, monstres i elements sobrenaturals, sí, però on destaca especialment la humanitat dels personatges. Els fets narrats són fantàstics, però les motivacions dels protagonistes i les conseqüències de les seves accions les entenem perquè són les nostres.

Gilgamesh és el rei d’Uruk, una ciutat emmurallada i important. Com que els deus veuen que és un dèspota, decideixen crear un antagonista que s’hi enfronti: Enkidu, l’home salvatge. Ara bé, Enkidu acabarà civilitzat gràcies a la seva relació amb Shamhat i s’acabara fent amic del rei. Gilgamesh tindrà així company d’aventures, ja sigui per enfrontar-se a l’ogre Humbaba, o per matar al toro celeste enviat per la gelosa deesa Isthar.

Els mateixos deus que el van crear decideixen que Enkidu ha de morir per tal de donar una lliçó a Gilgamesh que, desesperat, pren consciència de la brevetat de la vida i cerca escapar de la mort. És aquí on trobem el relat del diluvi, ja que el rei d’Uruk es troba amb Utanapishti, que va sobreviure a la inundació i és immortal. Sembla que Gilgamesh ha aconseguit el seu propòsit quan descobreix la planta que el rejovenirà, però al darrer moment la perd i haurà de tornar a Uruk. És llavors quan compren, gràcies al seu periple, que ha d’acceptar la seva mortalitat.

Com a lectors fem també aquest viatge i vivim l’aventura i la joia de l’amistat, patim la tristesa de la pèrdua, entenem la desesperació davant la mort i el desig de viure per sempre i comprenem la inquietud de trobar un sentit a la nostra existència, de saber perquè. Tant se val que el món de Gilgamesh sigui llunyà, el que ens diu no ho és. Mireu si no:

Gilgamesh va plorar pel seu amic Enkidu

va rondar per l'estepa plorant amargament

«Jo també moriré? ¿Seré jo com Enkidu?

La tristor m'ha envaït, amargues les entranyes.

Jo tinc por de la mort i rondo per l'estepa (…)»



Tauleta IX, versos 1-5
Versió poètica de Lluís Feliu, p. 361 de l’edició

Ara bé, malgrat que el tema sigui tan atractiu i universal, cal superar alguns esculls de forma i estructura. En primer lloc perquè no disposem de tot el text. El Poema de Gilgamesh ens ha arribat en col·leccions de tauletes d’argila que no estan completes i les tauletes sovint estan trencades i no s’han pogut reconstruir del tot. De fet ens manquen fragments força importants, com ara el moment en què Gilgamesh i Enkidu es fan amics o el moment de la mort del segon. Es pot muntar una mena de puzle filològic comparant versions, però no tenim el poema sencer.

L’estil també és força diferent a les narratives a les que estem acostumats. El vers accadi està basat en el ritme i en la repetició, sense rima ni metre aparent, i ens pot resultar carregós. Curiosament, el poema que ens ocupa està considerat dels més planers, si el comparem amb altres exemples de poesia mesopotàmica, però no és una lectura lleugera.

Així doncs, per tal de poder gaudir plenament d’aquesta obra ens cal una bona edició, amb un bon treball filològic darrere per part d’algú que sàpiga accadi i sumeri i que també ens proporcioni el context necessari per tal que els lectors puguem arribar al text amb introduccions i notes. I cal també que tingui molta mà esquerra i delicadesa per adaptar el text a la nostra llengua però que en conservi l’esperit original. A Catalunya estem de sort, ja que  l’Adelina Millet i en Lluís Feliu, professors de la l’Institut del Pròxim Orient antic (IPOA) de la Universitat de Barcelona, han fet precisament això, i ho han fet tan bé que una feina tan complicada sembla fàcil perquè tot és transparent.

L’any 2007 ja van publicar una versió del Poema de Gilgamesh a les Publicacions de l’Abadia  de Montserrat que ja no es pot trobar, i ara l’han revisada i n’han publicat una nova versió amb Adesiara, dins la col.lecció «D’acì i d’allà». És un sol volum, però és com si a dins hi hagués tres llibres: una introducció, una edició filològica amb la recensió estàndard i tot de variants anteriors i posteriors i finalment una traducció poètica que ha fet en Lluís Feliu que és preciosa.

La revisió de la feina del 2007 incorpora troballes recents, perquè encara queden moltes tauletes cuneïformes per estudiar i de tant en tant es descobreixen fragments nous del poema. A més, coneixen molt bé la feina d’assiriòlegs reputadíssims com ara Andrew George, responsable de l’edició anglesa de Penguin, tot un clàssic, o la de Sophus Helle, la versió del qual es va publicar tot just fa un any i a la que van poder accedir en primícia.

Com a lectors podem escollir: documentar-nos bé amb la introducció, atacar la versió filològica comparant versions i després anar a la versió poètica o bé començar per aquesta darrera i posar-hi context després. Fem el que fem, aquest volum és la millor garantia de poder gaudir plenament del text.

No tinc ni idea de quants exemplars se’n vendran, espero que molts, però aquest llibre és el tipus d’obra que necessites traduït a la teva llengua. No tan perquè formi part del nostre imaginari cultural, sinó precisament perquè no en forma part. Potser no hem llegit Virgili, però la seva influència posterior sí que l’hem viscuda indirectament; Passa el mateix amb Homer. En canvi el Poema de Gilgamesh se salta tots aquests segles i ens arriba contingut en sí mateix. Així doncs, el llegirem i el pensarem de forma diferent.

Quan em van fer descobrir el poema a la universitat el vaig llegir en castellà, i després n’havia rellegit fragments en anglès, però aquesta edició l’he gaudida tant com el primer cop. L’he llegit tal i com ve publicat, i he anat fent poc a poc durant tot l’estiu. No sé si és el fet de poder-lo llegir en català, però he pogut retrobar l’impacte de la primera lectura.

M’ha impactat especialment el que comentava més amunt, aquesta civilització que sempre ha estat  l’altra, però que és capaç de parlar de temes tan pròxims; d’altra banda, hi he trobat elements que van una mica al revés, com ara el paper de la natura versus el de la ciutat o el de la dona: Shamhat és la que civilitza Enkidu a través del sexe:

Un cop va haver gaudit de tots aquells plaers,

Dirigí l'esguard vers el seu ramat.

En veure Enkidu les gaseles fugiren,

Les bèsties del camp totes van partir.

(…)

«Ets bell, Enkidu, tu ets com un déu.

Què fas tu que vagues amb els animals?

Vine, et portaré a Uruk-el-Corral

a la casa pura, la llar d'Anu i Íshtar»



Tauleta I, versos 191-195 i 208-211
Versió poètica de Lluís Feliu, p. 291 de l’edició

Escolteu aquest episodi de les golfes per veure que la nostra tradició sol fer tot el contrari. Va ser una d’aquelles casualitats estupendes escoltar aquest programa just quan començava a llegir la recensió estàndard.

Aquest llibre ara ocupa un lloc important a la meva biblioteca, i sé que hi podré tornar d’aquí a un temps i que la relectura m’hi descobrirà coses noves, coses importants, d’aquest món estrany i proper a la vegada.

Per saber-ne més:

Aquesta és la pàgina de l’exposició que va fer el British Museum el 2018 i aquesta és una entrada al blog del museu sobre la civilització assíria. L’exposició ja no hi és, però podeu visitar les col·leccions permanents que, no només són espectaculars, sinó que també solen estar menys plenes que la resta del museu, especialment les de la primera planta:

El podcast In our time (del que en parlarem aviat) va dedicar un episodi al Poema de Gilgamesh l’any 2016, i un dels convidats és Andrew George. Aquest episodi surt a tots els llistats d’episodis preferits, i és que és una delícia. A la pàgina del programa hi trobareu tot d’informació complementària, com per exemple aquesta pàgina del SOAS, University of London on hi trobareu enregistraments de les versions babilòniques del poema.

Cancelling Socrates

L’any 401 a.n.e el noble atenenc Xenofont va rebre una proposta interessant d’un amic seu: lluitar a l’exèrcit de Cir el Jove, germà del rei de Pèrsia, establert com a sàtrapa a l’Àsia Menor. Com que tenia dubtes, Xenofont va decidir demanar ajuda al seu mestre, Sòcrates. La cosa va anar així:

Xenofont, en haver llegit la carta, consultà Sòcrates d’Atenes a propòsit del viatge. Sòcrates, sospitant que no fos mal vist per la ciutat el fet d’esdevenir amic de Ciros, ja que Ciros semblava haver recolzat de bon grat els lacedemonis en la guerra contra Atenes, aconsellà Xenofont d’anar a Delfos a consultar el déu sobre el viatge. Xenofont hi anà i preguntà a Apol·lo a quin dels déus havia d’oferir sacrificis i pregàries per a fer de la manera més escaient i profitosa el viatge que meditava, i per a tornar sa i estalvi després d’haver reeixit. I Apol·lo li respongué a quins déus havia de sacrificar. Quan retornà, explicà l’oracle a Sòcrates. Aquest, en sentir-lo, li va retreure que no hagués demanat primer què era millor per a ell, posar-se en camí o restar, sinó que, tenint decidit de partir, hagués preguntat només com faria més bé el viatge. «Ara bé, com que ja has fet la consulta així –digué–, cal fer tot el que el déu ha ordenat».

Anàbasi 3.1.5–7

Edició consultada:
Xenofont, (430 aC-354 aC.). Anàbasi. L’Expedició dels deu mil. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1968. Edició a cura de Francesc J. Cuartero.

Deixarem de banda les aventures de Xenofont i només recordarem que l’aventura asiàtica va acabar com el rosari de l’aurora. El que ens interessa aquí és el comentari de Sòcrates (que he subratllat) sobre la pregunta a l’oracle. Sembla ben curiós que el mateix home que diu que cal fer cas al déu acabés acusat d’impietat tot just dos anys després. No només això, el van declarar culpable i va acabar condemnat a mort.

Costa treure’n l’entrellat perquè tot el que sabem sobre Sòcrates ens ha arribat de forma indirecta, ja que no va deixar res escrit. A part de Xenofont, també ens en parlen Aristòfanes i Aristòtil, però la font principal és Plató, que converteix el seu mestre en la figura principal dels seus diàlegs fins al punt que no sabem on comença un i on acaba l’altre. El problema socràtic és frustrant per a molts filòsofs, però també és una font d’inspiració pels creadors literaris, com ara en Howard Brenton.

Howard Brenton és un dramaturg anglès molt valorat del qual no he trobat massa referències a casa nostra. És de la mateixa quinta que Tom Stoppard o Sarah Daniels, que sí han tingut versions en català. Breton té 80 anys però encara segueix en forma i a primers de juny va estrenar Cancelling Socrates al Jermyn street theatre de Londres. L’obra va estar en cartell durant un mes i vaig tenir la sort de poder-la veure el 18 de juny.

Atenes, 399 a.n.e. La ciutat just surt d’una plaga i una guerra i la seva democràcia s’està enfonsant sense que ningú faci gran cosa. I enmig de tot ens trobem amb Sòcrates, una figura tremendament incòmoda que es passeja per l’àgora parlant amb amics, coneguts i saludats. El seu tarannà és ben amable, però també sol posar contra les cordes al seus interlocutors a base de preguntes les respostes de les quals són inoportunes i fins i tot inquietants.

El que al principi pot fer una certa gràcia, acaba molestant, i Sòcrates acaba jutjat i condemnat al final del primer acte, malgrat la desesperació d’alguns amics, de la seva muller i de la dona que l’estima. Al segon acte ens trobem Sòcrates a la presó, només acompanyat d’un carceller que el podria ajudar a escapar.

Brenton ha llegit Plató; encara més, l’ha paït bé, cosa que li permet construir la seva obra de vegades amb cites literals, a voltes manllevant personatges, fins al punt que no sabem si Sòcrates està parlant d’Atenes o de nosaltres. Durant el primer acte el veiem en llibertat, incomodant al seu amic Eutifró; després, com ja hem dit, assistim de forma indirecta al seu judici a través dels dos personatges femenins, Aspàsia, la famosa hetera, i Xantipa, la muller de Sòcrates. El segon acte ens mostra com el filòsof, ja a la presó, rebutja l’oferta del carceller d’escapar-se i acaba bevent la cicuta.

La tensió no ve pas d’un argument que ja sabem com acaba, sinó de la força del diàleg i i de com l’interpreten uns actors magnífics. Jonathan Hyde carrega tot el pes d’un personatge icònic i ens el fa proper i distant a la vegada. El que fa aquest home al segon acte només està a l’abast de pocs. Em va agradar especialment el moment en que veiem el Daimon de Sòcrates, que Plató menciona a la seva Apologia de Sòcrates, aquesta veu interior que ha tingut tantes interpretacions a través dels segles. En aquesta obra és la pulsió interior que fa que Sòcrates acabi com acabi, encara que el faci patir i vagi en contra d’allò que seria raonable.

L’altra interpretació que vull destacar és la de Robert Mountford en el doble paper d’Eutifró i el carceller. Podria resultar confús si no fos perquè la llengua anglesa li permet a Mountford canviar l’accent d’una forma tan radical que a ningú se li acut confondre els dos personatges. Sophie Ward i Hannah Morrish també resulten convincents com a Aspàsia i Xantipa, tot i que de vegades sembla que el seu paper quedi una mica al marge de la resta. Ho podem veure durant el diàleg que tenen sobre el paper de les dones, que d’una banda és ben interessant, però de l’altra sembla que Brenton hagi volgut que la seva obra passi el test de Bechdel sigui com sigui. Passa el mateix amb el títol, que sembla un peatge necessari o una concessió al community manager.

Aquestes maniobres no ens haurien d’estranyar en els temps que corren, però el problema és que un títol tan cridaner confon una mica. El concepte de cancel·lació ens el trobem per tot arreu, amb tot tipus de connotacions i, en funció del context, fins i tot de forma reaccionària. En les entrevistes de promoció tant l’autor com els actors incideixen poc en el tema, dient que Sòcrates es va cancel·lar a si mateix sense anar més enllà, potser perquè es va escollir un títol més cridaner que no pas escaient, tot pensant que així el teatre s’ompliria. El dia que hi vaig ser estava ple i no puc evitar pensar que si el títol va fer que hi anés més públic, ja em va bé.

Perquè el que és veritablement interessant d’aquesta obra és poder veure què fa la societat amb els seus elements menys confortables, personatges com Sòcrates que, a través de les seves preguntes aparentment innòcues, destapen veritats desagradables. Fer callar el dissident et dona tranquil·litat i certesa durant un temps, però també et buida, t’empobreix i pot fer que et caigui tot a sobre. Una societat sòlida ha d’estar preparada per incorporar les veus crítiques, aprendre’n i enfortir-se, però aquesta Atenes tan mitificada no ho estava. I nosaltres tampoc, ens diu Brenton.

No hi puc estar més d’acord.

Tant de bo algun programador de casa nostra s’animi a dur Cancelling Socrates a Barcelona. Val molt la pena.

History is sexy

History is sexy és un podcast d’història presentat per l’Emma Southon i la Janina Matthewson amb producció i edició de l’Oliver Kealey. La dra. Emma Southon us sonarà perquè és l’autora d’Agripina, que hem ressenyat per aquí i de A fatal thing happened on the way to the forum que tenim pendent de ressenyar per coses que passen. La Janina Matthewson és escriptora, locutora i mil coses més.

A la seva web defineixen el podcast com:

The podcast that answers the history questions you don’t have time to research yourself.

El podcast que respon les preguntes sobre història que no teniu temps d’investigar

I també afirmen

The Radio Times described us as a sixth form history class where the kids have got the teacher wildly off topic and you know what, yes.

El Radio times ens ha descrit com a “una classe de sisè on els alumnes han fet divagar al professor” i sabeu què, és cert.

Les dues afirmacions són certes i descriuen la dinàmica del podcast. Ja hem dit altres vegades que entre tanta oferta si no trobes un to que funcioni i soni autèntic no hi haurà manera de destacar. El fet que History is sexy es limiti a tractar una temàtica o un període en concret i que la seva coherència vingui de la seva estructura (cada episodi respon a una pregunta que els han enviat) sembla força arriscat a primera vista, però en aquest cas no ho és perquè és precisament el que els permet que el podcast trobi el seu lloc.

Hi ha tres elements que ho permeten: la factura tècnica, el rigor i la dinàmica entre les presentadores. La factura tècnica és totalment professional i l’edició és curosa. Els episodis tenen una durada regular, quan hi ha hagut algun problema tècnic avisen i se sent molt bé.

Pel que fa al rigor, el fet que una de les dues presentadores sigui historiadora hi ajuda molt. Cada episodi té les seves notes corresponents on hi trobareu llistada tota la bibliografia. Si la consulteu veureu que hi ha de tot, des de fonts primàries a articles de revistes acadèmiques o llibres més generals. Cada episodi té recerca i, si ens interessa, la podem trobar a la seva web. Avui en dia la majoria de podcasts en fan, de recerca, però la de History is sexy té una metodologia sòlida i transparent.

Darrerament me n’estic adonant que alguns podcasts que porto temps escoltant acaben fallant perquè els productors no saben cercar bé. En part és la manca d’accés a certes fonts acadèmiques però on rau el problema més gran és en no saber aplicar una lectura crítica i de context del que et trobes. Aquí no ens passa, i precisament per això es poden permetre jugar i transgredir sense perill que se’ls enfonsi el programa.

L’aire juganer te’l trobes per tot arreu, per exemple deixant clar que no pensen parlar dels temes que les avorreixen (els tudors, les guerres, la història econòmica), dedicant programes a coses que d’entrada semblen totalment absurdes (les pudors a través de la història, els pel-roigs o la tortura a base de pessigolles) o posant sempre l’èmfasi en aspectes menys estudiats, com per exemple la història social o la de les minories.

Això no vol dir que la Jemima i l’Emma no analitzin els propis biaixos. Un bon exemple és l’episodi sobre l’existència de Jesucrist, on l’Emma afirma que ella no és una persona religiosa però que els arguments en contra de l’existència de Jesús de Natzaret són febles i mal argumentats. Per tant, procedeix a fotre-se’n amb molta gràcia, tal com es mereixen.

Aquest episodi també és un bon exemple de com a History is sexy no s’amaguen darrere els tòpics. It’s more complicated than that és de fet la resposta habitual davant de les afirmacions que et trobes per tot arreu fins al punt que podria ser el títol alternatiu del programa. És força habitual que un episodi comenci enunciant la pregunta i donant la resposta més típica per acabar desmuntant-la o matisant-la en nom de la complexitat de la història.

No cal que aneu massa lluny, el darrer episodi disponible quan hem publicat aquesta ressenya tracta de la moral victoriana i un terç de l’episodi està dedicat a rastrejar d’on dimonis ve aquesta teoria que els victorians posaven cortinetes a les potes de les taules i cadires en nom del pudor. No us faig spoilers, escolteu l’episodi que és molt divertit.

Si sou amants dels clàssics, esteu de sort. Com us podreu imaginar hi ha un munt d’episodis sobre el món clàssic, tant Grècia com Roma i també sobre l’antiguitat tardana. I, quan es tracten temes més genèrics, l’antiguitat sempre treu el cap per obra i gràcia de la dra. Southon, que a més sempre destaca aspectes menys coneguts i aporta la seva perspectiva crítica.

Ara bé res no és perfecte i també hi ha errors. Quan tracten èpoques que cap de les dues no domina ens trobarem amb errors. Per exemple crec que és a l’episodi sobre la inquisició on es confonen de reina i casen a Felip II amb la reina Anne (que va regnar 200 anys més tard) enlloc de la reina Mary I. Al següent episodi hi fan una fe d’errates força graciosa i bé, errare humanum est, etc. Però de tant en tant passa.

Pel que fa a la comprensió, caldrà un nivell mig d’anglès perquè el ritme és força animat i a més són dues veus molt diferents. També hi ha moltes referències culturals que s’entenen força. A més, rebreu detalls i anècdotes sobre Nova Zelanda, un país que ens queda a l’altra punta del món i sobre el que no en solem saber gran cosa.

Si us agrada la ironia britànica, els aspectes menys coneguts de la història i sou dels que necessiteu bibliografia, History is Sexy no us decebrà.

Quo Vadis

És ben curiós que encara avui en dia hi ha força cadenes que programen pel·lícules de Setmana Santa, i no només penso en les que tenen propietaris amb idees diguem-ne, afins. També és cert que avui en dia aquesta categoria inclou títols com Àgora, Gladiator o Pompeia, que van ser escollides per alguna ment pensant que no tenia les coses clares o per un becari.

Espero que en el cas d’Àgora es tractés d’algú amb una mica de sentit de l’humor, però tot i així l’experiment no funciona perquè la pel·lícula és un ben dolenta.

A Mīrābile Dictū tenim clar que si es fa, s’ha de fer bé, per tant avui parlarem de Quo Vadis, una meravella del Hollywood més daurat i que és una pel.lícula de setmana santa comme il fault. La versió que ens interessa és la del 1951, la bona. Ara bé, abans hem de parlar del llibre.

Sí, del llibre.

Henryk Sienkiewicz (1846-1916) és un escriptor i periodista polonès que va guanyar el premi Nobel de literatura l’any 1905. Avui en dia gairebé ningú no se’n recorda d’ell, però en el seu moment va ser força conegut i en català el van traduir Carles Riba i Josep Maria de Sagarra. A les llibreries de vell encara hi podreu trobar una edició del 1997 de la traducció de Segarra del llibre que ens ocupa.

Malgrat el premi Nobel, Sienkiewicz no ha aportat gaire res a la història de la literatura, de fet la seva obra volia reaccionar contra el Naturalisme i el Realisme que, ves per on, sí que van ser corrents transformatius. El pobre Sienkiewicz no es va ni inventar la novel.la històrica, aquest honor és per Sir Walter Scott en ple Romanticisme.

Això no vol dir que Quo Vadis sigui un bolet, de fet cap al finals del S.XIX es publiquen tot de novel·les històriques ambientades a l’època romana, els autors de les quals es van inspirar en descobriments arqueològics. La primera va ser The last days of Pompey, de E. G. Bulwer-Lytton i després van venir Fabiola de N. Wiseman, Darkness & Dawn de F.W. Warrar i Ben Hur, de Lewis Wallace, que tenen en comú la temàtica cristiana. No son gran cosa literàriament, però sí que han estat adaptades amb gran èxit al cinema, de fet Ben Hur és LA pel.lícula de Setmana Santa com ja sabeu.

L’altre element interessant de Quo Vadis és el factor polonès. Durant la vida de Sienkiewicz Polònia era part de l’imperi prussià o bé del rus, i el nostre autor va reivindicar el seu país i la seva cultura, tot i que va morir 2 anys abans de la  desitjada independència, assolida amb la fi de la primera guerra mundial.

A la novel.la hi trobarem tot de paral·lelismes gens subtils amb la situació polonesa, amb una protagonista d’una tribu ubicada més o menys on cau Polònia (quelcom que té molt de mèrit perquè les fronteres poloneses són… complicades) i un imperi tirànic  governat per un boig que oprimeix als conquerits i als cristians: Neró, un altre dels membres del bingo dels emperadors sonats.

Amb aquests elements és ben normal que a Hollywood s’hi fixessin i en compressin els drets per fer una adaptació que retalla el llibre dels elements més doctrinals (ups), simplifica alguns personatges i en potencia els aspectes més reeixits i espectaculars que, no ens enganyem, és pel que venim:

Neró, l’incendi, els lleons i el circ. Tot ben acompanyat de la migdiada de divendres sant, es clar!

Aquest és l’argument:

El tribú Marc Vinici (Robert Taylor, molt millor en versió original) torna victoriós a Roma i, just abans del seu triomf, sopa a casa del general Aulus Plauci i la seva dona Pompònia Grecina. Allà hi coneix a Ligia (Deborah Kerr, una senyora amb molta classe), la filla adoptiva de la parella que és de fet una hostatge imperial. En Vinici es vol embolicar amb la Lígia, però la noia el rebutja, ja que la seva família són cristians amagats. Per allà també passa un tal Pau. Sí, aquell Pau.

L’oncle de Vinici és Petroni (Leo Genn), aquell Petroni, que és el preferit de Neró, un jove i magnífic Peter Ustinov. Com qui no vol la cosa, Neró s’emporta Lígia de casa seva i l’entrega a Vinici.

No us donarem més detalls de l’argument perquè ens hi estaríem hores, però ja us dic que Vinici i Lígia acaben enamoradíssims, en Vinici acaba convertit i de fons hi trobarem l’incendi de Roma, el martiri dels cristians al circ i un colofó final amb un toro que a la novel.la és un Ur, un tipus de boví més salvatge que no es va poder fer servir a la pel·lícula perquè està extingit i al 1951 no hi havia efectes digitals.

Aquesta barreja de tema cristià i cultura romana kitsch està molt ben trobada, i m’agrada molt més que Ben Hur, on et passes quatre hores esperant la carrera de quadrigues. Aquí com a mínim tenim el sub argument sobre Petroni que éstà molt bé i les escenes amb Neró, que són fantàstiques. Per no parlar de la Popea de Patricia Laffan, tota una femme fatale.

L’element cristià és també molt més interessant que a Ben Hur, amb la figura de Sant Pere i el seu martiri donant nom a la pel.lícula segons ens expliquen els Fets de Pere, un dels primers llibres apòcrifs sobre els apòstols. Sí que és cert que la conversió de Ben Hur està més treballada (ja en parlarem un altre Divendres Sant), però la relació de les figures bíbliques amb la trama principal està més ben aconseguida aquí.

L’altra gran font de Sienkiewicz és Tàcit i, com sol passar, la pel.lícula també s’hi fixa per a la majoria de la ambientació, exceptuant el vestuari on fan una mica el que volen. Com sol passar, és absolutament igual ja que fa de bon mirar, fins i tot avui. Es veu molt clar que són decorats pintats, però aquest tipus d’efectes envelleixen molt millor que els efectes digitals de fa 25-30 anys, per exemple els de Gladiator.

Avui en dia la tecnologia ens permet recuperar continguts molt fàcilment, per tant si teniu una estoneta aquest cap de setmana, poseu Quo Vadis, ni que sigui de fons. És una delícia!!

El Museo Nazionale romano

Un viatge a Roma s’ha de planificar sabent que és una ciutat inabastable. Un cop acceptes aquesta premissa cal fer la tria del que es visitarà i deixeu-me que us digui que no és una tasca fàcil. Si no es viatja sol la necessària adaptació a cada sensibilitat pot ajudar, ja que no tothom vol visitar dos museus al dia. Si vas sol el que acabes fent és començar descartant el que estàs disposat a deixar de banda aquest cop i tenint clar allò que no et pots perdre de cap manera.

Quan vaig anar Roma el setembre passat, el Museo Nazionale Romano estava en aquesta darrera categoria.

Es tracta d’un museu fundat el 1889, no massa després que Roma fos designada la capital de l’Itàlia unificada. La seu inicial va ser l’edifici de les termes de Dioclecià que avui en dia encara és una de les seus del museu, i es va nodrir de diverses col·leccions, entre elles la del Museu Kircherià, fundat el 1651. Avui en dia es poden visitar les quatre seus:

A Itàlia és molt complicat mantenir els museus i va arribar un moment on calia fer-hi una inversió. L’any 1981 l’estat italià va comprar el Palazzo Massimo, el va incorporar al museu i es va renovar. L’estructura actual es va completar el 1998.

El patrimoni d’una ciutat com Roma fa que d’una banda no falti material pels museus però de l’altra en complica la conservació. A més, aquests museus no són pas nous, sinó que es van obrir fa temps, cosa que converteix moltes de les seves sales en objecte d’interès per si mateixes. Això les fa tremendament interessants però també en complica la visita perquè tot sovint et trobes una acumulació de peces sense massa sentit que acaba cansant i uns recorreguts que costen de seguir.

Molts museus han fet esforços en reformar els seus edificis i sovint et trobes amb un estil híbrid barrejant sales més tradicionals amb altres modernes. A Roma això t’ho trobes als Museus Capitolins, dels que en parlarem més endavant.

En canvi, el Museo Nazionale és tot nou i ens trobarem una museïtzació moderna amb un fons de primera categoria. Així doncs, el nostre recorregut per les tres plantes és ordenat, les peces estan espaiades i la informació està molt ben redactada. Comencem.

Planta baixa

A la planta baixa hi trobarem una sèrie de sales dedicades a l’escultura i el retrat fins a l’època d’August. En destacaré dues sales, a la primera hi trobarem un retrat d’August com a Pontífex Màxim i l’altar de Mart i Venus, que és més tardà però està posat a la sala per tal que ens fem una idea del culte imperial i de la vida cívica romana.

La segona sala acull dues estàtues en bronze, la del príncep hel·lenístic i la del púgil assegut, trobades a les termes de Dioclecià. Només pel fet que són de bronze ja és prou motiu per considerar-les peces úniques, però és que a més són espectaculars, especialment la del púgil.

A la sala no hi ha res més destacat, i pots donar la volta a les peces i gaudir-les plenament. El púgil està situat a terra i captura la nostra atenció de forma magnètica, fent que hi donis voltes apreciant tots els detalls dels rínxols, les mans, les cames i com de be se’ns transmet el moment de repòs de la figura.

Només per aquestes dues peces ja val la pena, però és que les altres dues plantes del museu amaguen molts més tresors.

Primera planta

Aquí seguim amb l’escultura, amb nombroses còpies romanes d’artistes grecs, repartides en diverses sales que molt sovint podreu visitar tranquil·lament en soledat, com veieu a la fotografia.

Si no teniu temps d’anar a la Galleria Borghese, aquí també hi trobareu una altra còpia de l’estàtua d’Hermafrodit adormit, però sense el llit de marbre que va esculpir Bernini. I naturalment també hi ha una bona col·lecció dels emperadors Flavis i Antonins, com sol ser habitual.

Ara bé, la planta que jo volia veure era la següent.

Segona planta

Està dedicada als mosaics i als frescs, amb una fantàstica col·lecció d’emblemes de tema mitològic i de la vida quotidiana d’alta qualitat, on ja no saps si et trobes davant d’un mosaic o d’una pintura. Els frescos venen tots d’excavacions de les vil·les de l’elit, com les de la Vil.la Farnesina, amb els seus colors vius i les màscares teatrals. Es creu que aquesta vil.la va pertànyer a Marc Agripa, l’amic, confident i gendre d’August.

És en aquesta planta on també hi trobareu una sala petita, amb un banc al mig on hi podeu seure i obrir els ulls astorats mentre no sabeu on mirar. És la sal.la dels frescos provinents del triclinium o jardí d’estiu de la Vil.la de Lívia. Benvinguts al jardí.

Servidora venia a veure això. Veureu, la primera vegada a la meva vida que em van explicar bé l’art va ser quan vaig fer COU, i aquests frescos els vam estudiar. Em va quedar el cuquet de veure’ls, però mai hi havia pogut anar per mil motius.

Aquest setembre per sort vaig poder veure’ls i, com que hi havia poquíssima gent, vaig voltar a poc a poc per la sala i em vaig quedar asseguda al banc una bona estona admirant les 4 parets que reprodueixen una tanca baixa i un jardí. Un jardí amb plantes, flors, arbres amb seus fruits i molts ocells. Una explosió de natura pensada per dur a dins el que hi havia fora, una manera de fer que les parets siguin invisibles.

Han passat més de 2000 anys, i de l’edifici no en queda res, i de fet costa molt imaginar-ne la riquesa d’aquella, però aquests frescos l’evoquen.

Pel que fa als mosaics, aquí sí que cal dir que a Nàpols hi trobarem més peces, però les que trobem aquí també són d’una gran qualitat i bellesa i trobarem exemples de nombrosos temes. Aquest mosaic de tema nilòtic que podeu veure a sota és  ben curiós:

I la resta també són fantàstics:

Ara bé, no tot són bones notícies, perquè el Museo Nazionale Romano pateix la manca de recursos que tenen tots els museus italians i això en dificulta la visita. En primer lloc perquè l’horari d’obertura és força reduït, d’11 a 18h. L’altra cosa a la que heu d’estar atents és si hi ha tancaments de sales o plantes.

Quan hi vaig anar, la planta baixa estava sempre oberta però la primera i la segona només ho estaven en dies alterns, per tant hi vaig haver d’anar dos cops. A data d’avui (abril 2022) està tot obert, però sempre que aneu a un museu italià és important que en visiteu la pàgina web (en versió italiana preferentment) per saber com estan les coses.

Roma és una ciutat que no te l’acabes i potser passar-te el dia dins de museus no és del gust de tothom. Si us fan mandra les multituds dels museus capitolins o del Vaticà, aquí hi trobareu una molt bona representació de peces romanes. Si en canvi sou uns malalts dels museus, hi trobareu una museïtzació moderna i ben pensada que fa lluir unes peces que ja eren interessants en si mateixes.

Aneu-hi, no us en penedireu.

Calígula, Suetoni

Si algú em fes aquella pregunta tan típica sobre en quin moment de l’imperi romà m’hauria agradat viure, la meva resposta seria que durant el regnat d’Antoní Pius, un emperador que va regnar durant 22 anys, que no sona a ningú, i del qual se sap ben poca cosa. Per avorrit.

En aquells moments es podia viure i viatjar amb una certa tranquil·litat per tot el territori imperial, que gaudia d’estabilitat i prosperitat. Naturalment això es podia fer si eres un home lliure amb classe i diners. A més, sempre cal recordar que els romans no tenien algunes coses força importants avui en dia. Deixant de banda internet, em venen al cap coses com els antibiòtics, les vacunes, els tomàquets i, especialment, la xocolata.

Potser millor que em quedi on sóc, malgrat tot.

Uns anys abans d’Antoní Pius és quan va viure Gai Suetoni Tranquil, que no era de la classe més alta però que estava prou ben situat per poder fer carrera dins l’administració imperial i tenir patrons importants. Un d’aquests patrons va ser Plini el Jove, amb qui s’escriu cartes i que escriu a l’emperador Trajà demanant favors pel seu protegit. D’això avui en dia se’n diu networking.

Llegeix més »

Ruta per la Barcelona romana

Tot història és una associació cultural que té com a missió recuperar la memòria històrica i desenvolupar valors democràtics i les humanitats tot establint un diàleg amb la societat. Estan ubicats al centre cívic del Pati Llimona i van començar ja força anys com una tertúlia històrica.

Avui en dia han crescut força i, a part de les tertúlies, desenvolupen tot tipus d’activitats com ara cursos, conferències i el que ens interessa avui, les rutes per la ciutat. En tenen un calendari molt variat en diversos barris i també han publicat un llibre. La que ens interessa aquí és la ruta de la Barcelona romana, que vam fer el dia 20 de febrer.

El nostre guia va ser en Gregor Siles, historiador i nascut al Raval, en una passejada de dues hores que va començar a la plaça Vil.la de Madrid i va acabar al c/del Call. Vam visitar tots els indrets on es poden veure encara avui les restes, però també vam fer aturades en llocs importants on avui en dia no hi ha restes visibles.

Com tots els bons guies en Gregor va acompanyar les seves explicacions amb il·lustracions i fotografies, des de la famosa imatge de Barcino del MUHBA fins a fotografies provinents del meravellós Las calles de Barcelona d’en Víctor Balaguer, el primer cronista de la ciutat, que retrata fragments que no han arribat als nostres dies.

Una bona ruta per la Barcelona romana ha de ser així, una barreja del que pots veure acompanyat amb una bona explicació per tal d’imaginar-nos el que ja no hi és. Una explicació només basada en elements arquitectònics es pot fer pesada, però no va ser el cas ja que el propòsit principal no era el lloc per sí, sinó que ells llocs eren el vehicle per entendre com era aquella ciutat romana també a nivell social i polític.

Deixeu-me que us digui que sortir-se’n és força complicat. De Barcino en tenim poquíssimes fonts escrites, i les que tenim són tardanes, de les èpoques que no t’expliquen a classe de llatí. Barcino és una ciutat romana que esdevé important en un període històric que sona poc al gran públic i que a més és un embolic, la crisi del s. III.

Doncs bé, en aquesta ruta ens ho expliquen tot i ho fan molt bé, citant les poques fonts escrites però especialment interpretant de forma rigorosa les publicacions acadèmiques. Hi ha dos temes que em van semblar molt ben treballats: el tema de l’aqüeducte i la muralla. En els dos casos en Gregor va fer referència als treballs més nous i va rebatre algunes teories que encara avui circulen.

La prova de foc va ser el tros d’arc enganxat a la muralla de la torre a la Pl. De la Catedral que molts guies donen com a original i que ell va desmentir. En canvi, va citar la fantàstica tesi del dr. Ravotto sobre la muralla, tot mostrant-nos una inscripció de la IV legió, que sembla que en va ser la constructora. També va sortir el nostre amic Gaius Coelius, el de l’inscripció viatgera.

En la ruta també se’ns va parlar de la prehistòria al pla de Barcelona i de antiguitat tardana, amb menció especial a Gal.la Placídia i també al bisbe Pacià, una figura importantíssima. També vam marxar amb recomanacions de visites posteriors, com ara les domus de St Honorat i la del C/ Avinyó.

Barcino és una fundació romana que no era gran cosa als inicis, però que 2000 anys després és una de les ciutats més importants del Mediterrani. Per entendre bé aquesta evolució hem d’anar als inicis i aquesta ruta ens donarà les respostes que cerquem.

Dues hores entretingudes, on a més fas exercici passejant pel barri gòtic, una fantàstica proposta un diumenge al matí.

Joncs infinits

Us aconsello que, si no ho heu fet, llegiu primer la ressenya de El infinito en un junco i la de El infinito no cabe en un junco

Això que els éssers humans siguem autoconscients però també que tinguem data de caducitat és un merder de ca l’ample. Ens hem passat segles i hem omplert pàgines intentant que tot plegat tingui sentit. Alguns el troben en la fe, altres en la raó, altres en l’art o en plaers i paradisos, ja sigui viatjant pel món o amb l’ajuda de tot tipus de substàncies.

I de vegades tirem pel dret i fem coses horribles.

A la ressenya de El infinito en un junco ja vam dir que hi trobarem la meravella i la salvació. Uns lectors hi trobaran tot d’històries que no coneixien però el més interessant per l’argumentació d’avui és el que hi trobem aquells que coneixem una part del que s’hi explica: afinitat i connexió amb l’autora. En tots dos casos és refugi i escapada, segurament el mateix procés pel que va passar l’autora quan l’escrivia.

Aquesta és la virtut i aquest és el perill d’aquest llibre.

Aquí és on entra el Sr Clavería, amb El infinito no cabe en un junco. A la ressenya ja vam dir que potser el llibre no és del tot rodó, però això avui no importa. Avui toca destacar el que fa l’autor: explicar-nos el que no volem sentir. 

Les coses lletges darrere d’aquestes històries tan boniques. El poder, la censura, les manipulacions i les bones intencions que no van enlloc. I també el fet que si només t’escapes amb la cultura, no aniràs bé.

El refugi es pot convertir en un copet a l’esquena. I sense voler-ho, pots acabar alienat com els protagonistes del món feliç de Huxley. Si en canvi ets plenament conscient del que fas, llavors ets el pitjor dels monstres. 

És per això que considero el llibre del sr. Clavería important. Ell i tants altres ens fan la feina bruta i estic segura que estimen els llibres tant com la sra. Vallejo. Només així es pot afrontar una tasca tan desagraïda. I, ja que ens fa la feina, els que hem d’estar agraïts som els lectors que ens ho trobem tot fet.

Fa trampa Irene Vallejo? És fer trampa refugiar-se en allò que ens consola? Quan escrius un blog com aquest seria hipòcrita censurar-ho. Tampoc seria just després de tantes lectures de mitologia, història i fantasia. El que hem de fet és saber-ne sortir per anar a buscar l’altra versió.

Vigilar que el poder no t’enredi, qüestionar-lo tot conservant l’esperit crític, dubtar, pensar i destriar. No negar el passat, però saber-ne detectar les trampes dels que ens l’expliquen. Tirar endavant i buscar el progrés tot sabent que mai podrem evitar el conflicte i que viurem sempre en contradicció constant. Ser conscients dels nostres drets, exercir-los i defensar-los si cal.

És llavors quan podrem gaudir la meravella sense que ens amanseixi.

El infinito no cabe en un junco

Carlos Clavería Laguarda és un estudiós i professor especialitzat en el món del llibre que coneix el tema també de manera pràctica gràcies a la seva feina al sector de la bibliofilia. Ha publicat força llibres de caire acadèmic entre els quals destacarem Contra la bibliofilia: no amarás los libros sobre todas las cosas, Libros, bibliotecas y patrimonio o els dos que té sobre Erasme de Roterdam.

Avui ens interessa, El infinito no cabe en un junco, una publicació que no arriba a les 100 pàgines i que l’autor mateix ha qualificat de fulletó. Deixarem pel final la tria del títol, primer veiem què ens diu.

El que ens explica és que els llibres i les biblioteques han estat patrimoni dels poderosos, s’han utilitzat amb finalitats tèrboles i, quan ha calgut, se n’ha eliminat el rastre per evitar la difusió del que no agradava al manaire de torn.

La majoria de les biblioteques de referència s’han nodrit de botins de conquesta i de l’espoli de prestatges dels perdedors. Aquestes biblioteques a més queden inaccessibles, al servei del poder i d’aquells que el serveixen. El poder també en pot eliminar els volums quan calgui sense que en quedi rastre.

El llibre mateix tampoc s’escapa de la crítica, amb uns comentaris interessantíssims sobre com la feina dels copistes i enquadernadors ha afectat la integritat dels textos originals. Amb aquests precedents no ens haurà d’estranyar que també rebin humanistes com Poggio Braccilioni. L’heroi de Stephen Greenblatt és aquí un carronyer que malbarata tot tipus de manuscrits en la seva obsessió per trobar aquells que li interessen.

No hi trobareu pas meravelles, en aquest llibre. El que hi trobareu és el pitjor de cada casa i la constatació que tenir molta cultura i ser un tros de bèstia és perfectament compatible. Just el que explica Alba Sidera al seu llibre  Feixisme Persistent (se’ns escapa del tema però us el recomano), on ens descriu una vetllada d’allò més agradable amb una parella italiana amb qui compartia tot de gustos i inquietuds culturals; la parella en qüestió van resultar ser uns feixistes devots i declarats.

Aquest llibre que t’ha salvat o meravellat ha ofegat a algú altre i la cultura de la que formem part no és innocent i sempre hem de saber què hi ha darrere.

Tots aquests són temes que Carlos Clavería ha tractat més en profunditat en altres llibres com els que hem citat més amunt. En 100 pàgines només pots esbossar i de fet ens haurien fet profit 50 pàgines més per a acabar d’embastar les argumentacions, que segons com es queden a mig dir.

Arribats aquí toca parlar del títol.

Qualsevol que hagi passejat per una llibreria i vegi aquest llibre sabrà que fa referència a El infinito en un junco, d’Irene Vallejo, que vam ressenyar fa uns dies. L’autor hi fa referència només començar, dient que és

Un brillantísimo ejercicio literario

p. 9

Un cop acabat de llegir la sensació va ser d’una certa perplexitat i vaig fer una mica de recerca els resultats de la qual van ser algunes ressenyes positives, altres no tant i també un parell de fils a twitter estil hooligan.

També vaig trobar una entrevista de l’autor a un programa de RNE on va amb molt de compte amb el que diu. De fet, em va semblar que l’autor es reprimia amb la seva crítica, exactament com el que fa al llibre.

Clavería diu la seva però mai contradiu amb contundència El infinito en un junco, només el cita de tant en tant per rebatre’l amb una certa desgana. Un exemple el trobem capítol VIII, p. 69 quan discuteix a Vallejo si la gent amb pocs mitjans podia tenir accés la lectura. Proporciona dades per dir que sí, però no ens diu on falla l’argument de Vallejo més enllà de la frase que rebat. I així sempre.

El final és el millor exemple de tot plegat. Clavería diu que va llegir el que deia Plató i insinua que Vallejo està equivocada però ho diu tan embolicat, que no ho acaba de dir clar. I just al final escriu

Antes de ponerle a alguien el uniforme conveniente conviene pensar qué pares van del derecho, cuáles del revés y si quien lo ha de lucir es un maniquí, una persona cabal en la polis, o alguien dado a escribir frases provocantes a glucemia a semejanza de aquel cancionero de obres de burlas provocantes a risa que se expandió, como los juncos en los brazales, ya en 1519.

p. 82-83

El subratllat és meu. Si t’hi poses, posa-t’hi bé, home. Llegeixes entre línies la irritació, però es queda a mig esclatar.

Sospito que Clavería no ha pogut o volgut escriure un llibre llarguíssim rebatent Vallejo, especialment amb tot el que té publicat, i ha escrit una cosa curteta amb l’esperança que els lectors estirin els fils, especialment a partir de l’excel·lent bibliografia del final.

El que ja no em sembla tan comprensible és l’ambigüitat que destil·len el text i l’entrevista. Si un pensa que el llibre de Vallejo és un exercici literari i que es pot contra argumentar des d’una perspectiva més històrica tot aportant un contrapès, millor fer-ho obertament. La brevetat no és una excusa, es pot ser ben punyent en poques pàgines.

Tanmateix això no passa, potser per evitar els debats amb pocs matisos dels temps en que vivim. Cada cop fa més mandra discutir. Sap greu, ja que estic segura que hi ha encara molts lectors que hauríem agraït més atreviment, i més venint d’una persona amb tants coneixements.

Us en recomano la lectura, malgrat tot. Cal llegir-lo perquè no es pot viure sempre amb el cap als núvols. Amb la propera entrada ho acabarem de rematar.

El infito en un junco

El infinito en un junco és un llibre escrit per la Irene Vallejo i que es va publicar l’any 2019. En trobareu també una traducció al català, feta per la Núria Parés, publicada a Columna/Edicions 62. Ja sabreu tots que ens trobem davant d’un fenomen editorial de gran magnitud. Si feu una cerca a internet trobareu moltíssimes ressenyes o comentaris en mitjans de comunicació, pàgines personals i fins i tot en revistes acadèmiques. I la immensa majoria són entusiastes, tot i que també he vist comentaris menys positius.

Aquest llibre i servidora hem jugat a fet i amagar per motius que no venen al cas. El vaig començar i el vaig deixar aparcat perquè no era el moment. A primers del 2021 sí que me’l vaig poder llegir i a més resulta que a final d’any es va publicar un llibret que es diu El infinito no cabe en un junco, una oportunitat perfecta per publicar tres entrades, una ressenya per cada llibre i una darrera amb una reflexió personal. Comencem.

El subtítol del llibre és la invención de los libros en el mundo antiguo i Siruela l’ha publicat a la seva col·lecció d’assaig. Al final del llibre trobareu 9 pàgines amb la bibliografia ordenada alfabèticament, un índex alfabètic de noms i un sistema de citació una mica peculiar ja que no trobareu ni cites intertextuals ni notes a peu de pàgina sinó que també al final l’autora explica les fonts per cada capítol, especialment les fonts primàries. És força exhaustiu tot i que no és perfecte. Tens la sensació que l’autora ha optat per un camí del mig potser pensant que els sistemes tradicionals de cites no encaixen amb el que ha escrit.

El punt de partida és la creació de la biblioteca d’Alexandria per part de Ptolomeu I, i diríem que el punt final és el dels darrers anys de l’imperi Romà, cosa que més avall comentarem més en profunditat. Aquest seria el tronc central de la narració però l’autora va endavant i endarrere en el temps per complementar el seu discurs això sí, sempre tornant al discurs principal.

Aquest tipus d’estructura narrativa ha d’estar molt ben travada per tal que els lectors no se’t perdin o es cansin; en ficció és una tècnica literària força habitual però optar per una mena de monòleg interior en assaig és tot un assoliment que, si surt malament, pot acabar amb un munt de llibres a mig llegir. La perícia de Vallejo sortint-se’n amb aquesta estructura diria que és una de les claus del seu èxit. L’altra us la dic més endavant.

Si bé la composició del llibre funciona bé, cal dir que no és sempre igual de robusta. Vallejo se’n surt molt rebé durant la primera part del llibre, però la segona part, dedicada a Roma, es va aprimant. És ben curiós, perquè de la societat romana en tenim més dades per poder entendre com s’organitzava el coneixement i com es distribuïa, però més dades et pot despistar i complicar un marc central que ha de ser més simple per tal de poder fer de guia.

Precisament per això el tronc central funciona menys com a crossa narrativa i ja no t’ajuda tant a orientar-te. Alexandre el Gran i la biblioteca d’Alexandria són tan mítics que de seguida saps que has tornat a l’eix narratiu. Amb la segona part… t’hi has de fixar més per saber si vas pel carril central o pel lateral de l’autopista d’alta velocitat que és aquest llibre. No obstant, les desviacions són tan interessants que amb una mica d’atenció ho resols.

Aquest és un títol on hi trobarem referències als Monty Phython, Star Wars, Harry Potter, Tim Berners-Lee o W. G. Sebald com qui no vol la cosa. Comences acompanyant al protagonista de l’Austerlitz de Sebald en la recuperació dels records d’infantesa dins d’una llibreria i, unes pàgines més endavant, acabes llegint que sis enginyers de Palo Alto van redissenyar els ordinadors als anys 60 i que Adobe va inspirar-se en la Columna Trajana per inventar un tipus de lletra. I així passes 400 pàgines.

Aquest tipus de salts mortals depenen una mica del bagatge de cadascú. Si coneixes poc el tema, et sorprendrà. Si ets un expert erudit… no faig spoilers, la setmana que vé us ho explico. I si estàs una mica enmig, et venen ganes d’anar a prendre un te amb l’autora per comentar de forma entusiasta que això de Borges i Internet de la pàgina 43 és ben cert, que no acabes d’estar d’acord amb la interpretació que fa sobre Medea a la pàgina 143 o que els llibres de Greenblatt o Nixon que cita són una mica així.

Sospito que cada lector retindrà la part que li crida més l’atenció i potser alguna vegada hi tornarà a cercar una dada, cosa que es pot fer fàcilment perquè al final hi trobem un índex alfabètic. També és molt fàcil anar recuperar aquell escriptor de l’antiguitat del que vols llegir-ne la cita completa gràcies a les notes de cada capítol. Que un llibre sigui tan popular vol dir que moltes lectures seran superficials i endutes per la moda, però ja us dic que per alguns, aquest llibre serà aquell libre. Si en teniu un, ja m’enteneu. Aquell llibre amb el que el món va deixar de ser petit, trist o solitari.

Abans he comentat que una de les claus de l’èxit és l’assoliment d’una estructura narrativa que t’enganxa. Tanmateix diria que el factor clau és un altre molt més intangible.

La meravella.

Irene Vallejo estima els llibres i el coneixement, segurament a casa té aquell llibre; i està tan agraïda que, quan va passar per un moment vital complicat, va anar a buscar consol on sempre l’havia trobat. En el portent, en el fet que de vegades la paraula escrita és el bàlsam i la taula de salvació de tantes coses.

El seu desig d’entendre i de transmetre el prodigi és aquest llibre que ha costat una feinada de fer i que ha aplanat el terreny de les descobertes a tants lectors novells o que ha dut un somriure als que també estimem els llibres i els clàssics perquè no fa mai mal que se’n parli i no tenim ni l’habilitat ni el temps de fer això. Encara que tots sapiguem dues coses: la primera és que, lamentablement, la moda passarà. La segona és més fotuda: tot és relatiu.

Com també diuen a Star Wars, existeix un costat fosc i El infinito en un Junco és la mirada amable i brillant d’una història que també es pot explicar de forma sòrdida i execrable. Però no ho farem ara i aquí, deixarem passar uns dies.

L’entrada d’avui és la de la meravella.