Poema de Gilgamesh

Abans  que Hèctor, Aquil.les, d’Odiseu, Telèmac o Nausica fessin res, Gilgamesh i Enkidu van entrar al bosc de Cedres per trobar-se amb Humbaba, una aventura tan o més espectacular que les dels herois homèrics. No us estranyi si no els coneixeu, durant molts anys ningú no en sabia res. Homer ja ens va avisar que la vida de l’heroi és la de la fama i la posteritat, del el record conservat a través dels segles. I Gilgamesh això no va tenir fins fa ben poc.

El 3 de desembre de 1872 George Smith va fer una conferència a la Society of Biblical Archaeology on va anunciar la descoberta d’un relat sobre el diluvi més antic que el de la Bíblia; l’havia trobat en una tauleta d’argila descoberta 20 anys abans a les excavacions de Nínive. Aquella tauleta i d’altres excavades per Austen Henry Layard i Hormuz Rassan formaven part de la biblioteca del rei assiri Assurbanipal. Dins la biblioteca reial hi havia tot tipus de textos i no hi podia faltar el Poema de Gilgamesh.

Nínive (les restes de la qual són a prop de Mossul, a l’Iraq) és una ciutat a Mesopotàmia, una de les regions amb més història de la Terra. És una de les zones on els pobladors evolucionen cap a l’agricultura i també hi trobarem les primeres ciutats. La història de Mesopotàmia és fascinant i complexa, amb regnes que es conquereixen els uns als altres però que comparteixen una base cultural. L’èpica de Gilgamesh forma part de la cultura de la zona, una història que primer es transmet en llengua sumèria (i en alguna altra) però que després es fixa en accadi. En conservem diverses versions, totes transcrites en escriptura cuneïforme sobre tauletes d’argila. L’anomenada recensió estàndard és la versió més completa i la majoria dels textos venen de la biblioteca reial ja esmentada.

L’any 2018 el British Museum va programar una exposició sobre Assurbanipal. No van tenir massa problemes recopilant el material perquè el tenen a casa, però el que va convertir l’exposició en inoblidable van ser dues coses: els mappings amb làser sobre els relleus assiris animant i donant color a les figures i especialment la secció dedicada a la biblioteca, amb una vitrina dedicada al Poema de Gilgamesh. Aquí la teniu:

Tauletes del Poema de Gilgamesh de la biblioteca reial de Nínive
Tauletes provinents de la biblioteca reial
Relleus originals
Mapping làser sobre els relleus. En aquest cas, acoloreix l’original. En altres, el làser anima la narració que expliquen els relleus.

Sempre he pensat que a les cultures mesopotàmiques no sempre se’ls fa justícia. Certament les seves restes són espectaculars, però la fascinació sol venir més aviat d’Egipte i l’admiració i la identificació de Grècia i Roma. Mesopotàmia sempre són els altres, potser per ser els enemics dels hebreus de la bíblia i també dels grecs, ja en època de Cir i els perses. Tampoc cal oblidar les aventures d’Alexandre el Gran a Mesopotàmia i el rebuig dels seus companys macedonis a tot el que venia d’Orient. Alexandre sí que va quedar fascinat, però sempre se li va retreure.

L’assiriologia (l’arqueologia de Mesopotàmia), comença durant el s. XVIII i esclata el XIX; en trobareu els resultats dins dels principals museus europeus i estadounidencs, que conserven peces espectaculars de Babilònia, Ur, Uruk, Dur Xarrukin, Nimrud i tants altres llocs. El desxiframent de l’escriptura cuneïforme durant les primeres dècades del s. XIX va permetre l’accés a una gran quantitat de textos molts de ls quals eren caire administratiu però també n’hi ha de científics i de literaris, uns textos que ningú havia llegit durant dos mil anys.

I de cop sorgeix el Poema de Gilgamesh, un relat que no només demostra que el mite del diluvi ja circulava molt abans que els textos bíblics, sinó que també ens posa davant una història tan diferent i tant propera a la vegada que ens deixa amb la boca oberta. Una història amb déus, monstres i elements sobrenaturals, sí, però on destaca especialment la humanitat dels personatges. Els fets narrats són fantàstics, però les motivacions dels protagonistes i les conseqüències de les seves accions les entenem perquè són les nostres.

Gilgamesh és el rei d’Uruk, una ciutat emmurallada i important. Com que els deus veuen que és un dèspota, decideixen crear un antagonista que s’hi enfronti: Enkidu, l’home salvatge. Ara bé, Enkidu acabarà civilitzat gràcies a la seva relació amb Shamhat i s’acabara fent amic del rei. Gilgamesh tindrà així company d’aventures, ja sigui per enfrontar-se a l’ogre Humbaba, o per matar al toro celeste enviat per la gelosa deesa Isthar.

Els mateixos deus que el van crear decideixen que Enkidu ha de morir per tal de donar una lliçó a Gilgamesh que, desesperat, pren consciència de la brevetat de la vida i cerca escapar de la mort. És aquí on trobem el relat del diluvi, ja que el rei d’Uruk es troba amb Utanapishti, que va sobreviure a la inundació i és immortal. Sembla que Gilgamesh ha aconseguit el seu propòsit quan descobreix la planta que el rejovenirà, però al darrer moment la perd i haurà de tornar a Uruk. És llavors quan compren, gràcies al seu periple, que ha d’acceptar la seva mortalitat.

Com a lectors fem també aquest viatge i vivim l’aventura i la joia de l’amistat, patim la tristesa de la pèrdua, entenem la desesperació davant la mort i el desig de viure per sempre i comprenem la inquietud de trobar un sentit a la nostra existència, de saber perquè. Tant se val que el món de Gilgamesh sigui llunyà, el que ens diu no ho és. Mireu si no:

Gilgamesh va plorar pel seu amic Enkidu

va rondar per l'estepa plorant amargament

«Jo també moriré? ¿Seré jo com Enkidu?

La tristor m'ha envaït, amargues les entranyes.

Jo tinc por de la mort i rondo per l'estepa (…)»



Tauleta IX, versos 1-5
Versió poètica de Lluís Feliu, p. 361 de l’edició

Ara bé, malgrat que el tema sigui tan atractiu i universal, cal superar alguns esculls de forma i estructura. En primer lloc perquè no disposem de tot el text. El Poema de Gilgamesh ens ha arribat en col·leccions de tauletes d’argila que no estan completes i les tauletes sovint estan trencades i no s’han pogut reconstruir del tot. De fet ens manquen fragments força importants, com ara el moment en què Gilgamesh i Enkidu es fan amics o el moment de la mort del segon. Es pot muntar una mena de puzle filològic comparant versions, però no tenim el poema sencer.

L’estil també és força diferent a les narratives a les que estem acostumats. El vers accadi està basat en el ritme i en la repetició, sense rima ni metre aparent, i ens pot resultar carregós. Curiosament, el poema que ens ocupa està considerat dels més planers, si el comparem amb altres exemples de poesia mesopotàmica, però no és una lectura lleugera.

Així doncs, per tal de poder gaudir plenament d’aquesta obra ens cal una bona edició, amb un bon treball filològic darrere per part d’algú que sàpiga accadi i sumeri i que també ens proporcioni el context necessari per tal que els lectors puguem arribar al text amb introduccions i notes. I cal també que tingui molta mà esquerra i delicadesa per adaptar el text a la nostra llengua però que en conservi l’esperit original. A Catalunya estem de sort, ja que  l’Adelina Millet i en Lluís Feliu, professors de la l’Institut del Pròxim Orient antic (IPOA) de la Universitat de Barcelona, han fet precisament això, i ho han fet tan bé que una feina tan complicada sembla fàcil perquè tot és transparent.

L’any 2007 ja van publicar una versió del Poema de Gilgamesh a les Publicacions de l’Abadia  de Montserrat que ja no es pot trobar, i ara l’han revisada i n’han publicat una nova versió amb Adesiara, dins la col.lecció «D’acì i d’allà». És un sol volum, però és com si a dins hi hagués tres llibres: una introducció, una edició filològica amb la recensió estàndard i tot de variants anteriors i posteriors i finalment una traducció poètica que ha fet en Lluís Feliu que és preciosa.

La revisió de la feina del 2007 incorpora troballes recents, perquè encara queden moltes tauletes cuneïformes per estudiar i de tant en tant es descobreixen fragments nous del poema. A més, coneixen molt bé la feina d’assiriòlegs reputadíssims com ara Andrew George, responsable de l’edició anglesa de Penguin, tot un clàssic, o la de Sophus Helle, la versió del qual es va publicar tot just fa un any i a la que van poder accedir en primícia.

Com a lectors podem escollir: documentar-nos bé amb la introducció, atacar la versió filològica comparant versions i després anar a la versió poètica o bé començar per aquesta darrera i posar-hi context després. Fem el que fem, aquest volum és la millor garantia de poder gaudir plenament del text.

No tinc ni idea de quants exemplars se’n vendran, espero que molts, però aquest llibre és el tipus d’obra que necessites traduït a la teva llengua. No tan perquè formi part del nostre imaginari cultural, sinó precisament perquè no en forma part. Potser no hem llegit Virgili, però la seva influència posterior sí que l’hem viscuda indirectament; Passa el mateix amb Homer. En canvi el Poema de Gilgamesh se salta tots aquests segles i ens arriba contingut en sí mateix. Així doncs, el llegirem i el pensarem de forma diferent.

Quan em van fer descobrir el poema a la universitat el vaig llegir en castellà, i després n’havia rellegit fragments en anglès, però aquesta edició l’he gaudida tant com el primer cop. L’he llegit tal i com ve publicat, i he anat fent poc a poc durant tot l’estiu. No sé si és el fet de poder-lo llegir en català, però he pogut retrobar l’impacte de la primera lectura.

M’ha impactat especialment el que comentava més amunt, aquesta civilització que sempre ha estat  l’altra, però que és capaç de parlar de temes tan pròxims; d’altra banda, hi he trobat elements que van una mica al revés, com ara el paper de la natura versus el de la ciutat o el de la dona: Shamhat és la que civilitza Enkidu a través del sexe:

Un cop va haver gaudit de tots aquells plaers,

Dirigí l'esguard vers el seu ramat.

En veure Enkidu les gaseles fugiren,

Les bèsties del camp totes van partir.

(…)

«Ets bell, Enkidu, tu ets com un déu.

Què fas tu que vagues amb els animals?

Vine, et portaré a Uruk-el-Corral

a la casa pura, la llar d'Anu i Íshtar»



Tauleta I, versos 191-195 i 208-211
Versió poètica de Lluís Feliu, p. 291 de l’edició

Escolteu aquest episodi de les golfes per veure que la nostra tradició sol fer tot el contrari. Va ser una d’aquelles casualitats estupendes escoltar aquest programa just quan començava a llegir la recensió estàndard.

Aquest llibre ara ocupa un lloc important a la meva biblioteca, i sé que hi podré tornar d’aquí a un temps i que la relectura m’hi descobrirà coses noves, coses importants, d’aquest món estrany i proper a la vegada.

Per saber-ne més:

Aquesta és la pàgina de l’exposició que va fer el British Museum el 2018 i aquesta és una entrada al blog del museu sobre la civilització assíria. L’exposició ja no hi és, però podeu visitar les col·leccions permanents que, no només són espectaculars, sinó que també solen estar menys plenes que la resta del museu, especialment les de la primera planta:

El podcast In our time (del que en parlarem aviat) va dedicar un episodi al Poema de Gilgamesh l’any 2016, i un dels convidats és Andrew George. Aquest episodi surt a tots els llistats d’episodis preferits, i és que és una delícia. A la pàgina del programa hi trobareu tot d’informació complementària, com per exemple aquesta pàgina del SOAS, University of London on hi trobareu enregistraments de les versions babilòniques del poema.

Ruta per la Barcelona romana

Tot història és una associació cultural que té com a missió recuperar la memòria històrica i desenvolupar valors democràtics i les humanitats tot establint un diàleg amb la societat. Estan ubicats al centre cívic del Pati Llimona i van començar ja força anys com una tertúlia històrica.

Avui en dia han crescut força i, a part de les tertúlies, desenvolupen tot tipus d’activitats com ara cursos, conferències i el que ens interessa avui, les rutes per la ciutat. En tenen un calendari molt variat en diversos barris i també han publicat un llibre. La que ens interessa aquí és la ruta de la Barcelona romana, que vam fer el dia 20 de febrer.

El nostre guia va ser en Gregor Siles, historiador i nascut al Raval, en una passejada de dues hores que va començar a la plaça Vil.la de Madrid i va acabar al c/del Call. Vam visitar tots els indrets on es poden veure encara avui les restes, però també vam fer aturades en llocs importants on avui en dia no hi ha restes visibles.

Com tots els bons guies en Gregor va acompanyar les seves explicacions amb il·lustracions i fotografies, des de la famosa imatge de Barcino del MUHBA fins a fotografies provinents del meravellós Las calles de Barcelona d’en Víctor Balaguer, el primer cronista de la ciutat, que retrata fragments que no han arribat als nostres dies.

Una bona ruta per la Barcelona romana ha de ser així, una barreja del que pots veure acompanyat amb una bona explicació per tal d’imaginar-nos el que ja no hi és. Una explicació només basada en elements arquitectònics es pot fer pesada, però no va ser el cas ja que el propòsit principal no era el lloc per sí, sinó que ells llocs eren el vehicle per entendre com era aquella ciutat romana també a nivell social i polític.

Deixeu-me que us digui que sortir-se’n és força complicat. De Barcino en tenim poquíssimes fonts escrites, i les que tenim són tardanes, de les èpoques que no t’expliquen a classe de llatí. Barcino és una ciutat romana que esdevé important en un període històric que sona poc al gran públic i que a més és un embolic, la crisi del s. III.

Doncs bé, en aquesta ruta ens ho expliquen tot i ho fan molt bé, citant les poques fonts escrites però especialment interpretant de forma rigorosa les publicacions acadèmiques. Hi ha dos temes que em van semblar molt ben treballats: el tema de l’aqüeducte i la muralla. En els dos casos en Gregor va fer referència als treballs més nous i va rebatre algunes teories que encara avui circulen.

La prova de foc va ser el tros d’arc enganxat a la muralla de la torre a la Pl. De la Catedral que molts guies donen com a original i que ell va desmentir. En canvi, va citar la fantàstica tesi del dr. Ravotto sobre la muralla, tot mostrant-nos una inscripció de la IV legió, que sembla que en va ser la constructora. També va sortir el nostre amic Gaius Coelius, el de l’inscripció viatgera.

En la ruta també se’ns va parlar de la prehistòria al pla de Barcelona i de antiguitat tardana, amb menció especial a Gal.la Placídia i també al bisbe Pacià, una figura importantíssima. També vam marxar amb recomanacions de visites posteriors, com ara les domus de St Honorat i la del C/ Avinyó.

Barcino és una fundació romana que no era gran cosa als inicis, però que 2000 anys després és una de les ciutats més importants del Mediterrani. Per entendre bé aquesta evolució hem d’anar als inicis i aquesta ruta ens donarà les respostes que cerquem.

Dues hores entretingudes, on a més fas exercici passejant pel barri gòtic, una fantàstica proposta un diumenge al matí.

Joncs infinits

Us aconsello que, si no ho heu fet, llegiu primer la ressenya de El infinito en un junco i la de El infinito no cabe en un junco

Això que els éssers humans siguem autoconscients però també que tinguem data de caducitat és un merder de ca l’ample. Ens hem passat segles i hem omplert pàgines intentant que tot plegat tingui sentit. Alguns el troben en la fe, altres en la raó, altres en l’art o en plaers i paradisos, ja sigui viatjant pel món o amb l’ajuda de tot tipus de substàncies.

I de vegades tirem pel dret i fem coses horribles.

A la ressenya de El infinito en un junco ja vam dir que hi trobarem la meravella i la salvació. Uns lectors hi trobaran tot d’històries que no coneixien però el més interessant per l’argumentació d’avui és el que hi trobem aquells que coneixem una part del que s’hi explica: afinitat i connexió amb l’autora. En tots dos casos és refugi i escapada, segurament el mateix procés pel que va passar l’autora quan l’escrivia.

Aquesta és la virtut i aquest és el perill d’aquest llibre.

Aquí és on entra el Sr Clavería, amb El infinito no cabe en un junco. A la ressenya ja vam dir que potser el llibre no és del tot rodó, però això avui no importa. Avui toca destacar el que fa l’autor: explicar-nos el que no volem sentir. 

Les coses lletges darrere d’aquestes històries tan boniques. El poder, la censura, les manipulacions i les bones intencions que no van enlloc. I també el fet que si només t’escapes amb la cultura, no aniràs bé.

El refugi es pot convertir en un copet a l’esquena. I sense voler-ho, pots acabar alienat com els protagonistes del món feliç de Huxley. Si en canvi ets plenament conscient del que fas, llavors ets el pitjor dels monstres. 

És per això que considero el llibre del sr. Clavería important. Ell i tants altres ens fan la feina bruta i estic segura que estimen els llibres tant com la sra. Vallejo. Només així es pot afrontar una tasca tan desagraïda. I, ja que ens fa la feina, els que hem d’estar agraïts som els lectors que ens ho trobem tot fet.

Fa trampa Irene Vallejo? És fer trampa refugiar-se en allò que ens consola? Quan escrius un blog com aquest seria hipòcrita censurar-ho. Tampoc seria just després de tantes lectures de mitologia, història i fantasia. El que hem de fet és saber-ne sortir per anar a buscar l’altra versió.

Vigilar que el poder no t’enredi, qüestionar-lo tot conservant l’esperit crític, dubtar, pensar i destriar. No negar el passat, però saber-ne detectar les trampes dels que ens l’expliquen. Tirar endavant i buscar el progrés tot sabent que mai podrem evitar el conflicte i que viurem sempre en contradicció constant. Ser conscients dels nostres drets, exercir-los i defensar-los si cal.

És llavors quan podrem gaudir la meravella sense que ens amanseixi.

El infinito no cabe en un junco

Carlos Clavería Laguarda és un estudiós i professor especialitzat en el món del llibre que coneix el tema també de manera pràctica gràcies a la seva feina al sector de la bibliofilia. Ha publicat força llibres de caire acadèmic entre els quals destacarem Contra la bibliofilia: no amarás los libros sobre todas las cosas, Libros, bibliotecas y patrimonio o els dos que té sobre Erasme de Roterdam.

Avui ens interessa, El infinito no cabe en un junco, una publicació que no arriba a les 100 pàgines i que l’autor mateix ha qualificat de fulletó. Deixarem pel final la tria del títol, primer veiem què ens diu.

El que ens explica és que els llibres i les biblioteques han estat patrimoni dels poderosos, s’han utilitzat amb finalitats tèrboles i, quan ha calgut, se n’ha eliminat el rastre per evitar la difusió del que no agradava al manaire de torn.

La majoria de les biblioteques de referència s’han nodrit de botins de conquesta i de l’espoli de prestatges dels perdedors. Aquestes biblioteques a més queden inaccessibles, al servei del poder i d’aquells que el serveixen. El poder també en pot eliminar els volums quan calgui sense que en quedi rastre.

El llibre mateix tampoc s’escapa de la crítica, amb uns comentaris interessantíssims sobre com la feina dels copistes i enquadernadors ha afectat la integritat dels textos originals. Amb aquests precedents no ens haurà d’estranyar que també rebin humanistes com Poggio Braccilioni. L’heroi de Stephen Greenblatt és aquí un carronyer que malbarata tot tipus de manuscrits en la seva obsessió per trobar aquells que li interessen.

No hi trobareu pas meravelles, en aquest llibre. El que hi trobareu és el pitjor de cada casa i la constatació que tenir molta cultura i ser un tros de bèstia és perfectament compatible. Just el que explica Alba Sidera al seu llibre  Feixisme Persistent (se’ns escapa del tema però us el recomano), on ens descriu una vetllada d’allò més agradable amb una parella italiana amb qui compartia tot de gustos i inquietuds culturals; la parella en qüestió van resultar ser uns feixistes devots i declarats.

Aquest llibre que t’ha salvat o meravellat ha ofegat a algú altre i la cultura de la que formem part no és innocent i sempre hem de saber què hi ha darrere.

Tots aquests són temes que Carlos Clavería ha tractat més en profunditat en altres llibres com els que hem citat més amunt. En 100 pàgines només pots esbossar i de fet ens haurien fet profit 50 pàgines més per a acabar d’embastar les argumentacions, que segons com es queden a mig dir.

Arribats aquí toca parlar del títol.

Qualsevol que hagi passejat per una llibreria i vegi aquest llibre sabrà que fa referència a El infinito en un junco, d’Irene Vallejo, que vam ressenyar fa uns dies. L’autor hi fa referència només començar, dient que és

Un brillantísimo ejercicio literario

p. 9

Un cop acabat de llegir la sensació va ser d’una certa perplexitat i vaig fer una mica de recerca els resultats de la qual van ser algunes ressenyes positives, altres no tant i també un parell de fils a twitter estil hooligan.

També vaig trobar una entrevista de l’autor a un programa de RNE on va amb molt de compte amb el que diu. De fet, em va semblar que l’autor es reprimia amb la seva crítica, exactament com el que fa al llibre.

Clavería diu la seva però mai contradiu amb contundència El infinito en un junco, només el cita de tant en tant per rebatre’l amb una certa desgana. Un exemple el trobem capítol VIII, p. 69 quan discuteix a Vallejo si la gent amb pocs mitjans podia tenir accés la lectura. Proporciona dades per dir que sí, però no ens diu on falla l’argument de Vallejo més enllà de la frase que rebat. I així sempre.

El final és el millor exemple de tot plegat. Clavería diu que va llegir el que deia Plató i insinua que Vallejo està equivocada però ho diu tan embolicat, que no ho acaba de dir clar. I just al final escriu

Antes de ponerle a alguien el uniforme conveniente conviene pensar qué pares van del derecho, cuáles del revés y si quien lo ha de lucir es un maniquí, una persona cabal en la polis, o alguien dado a escribir frases provocantes a glucemia a semejanza de aquel cancionero de obres de burlas provocantes a risa que se expandió, como los juncos en los brazales, ya en 1519.

p. 82-83

El subratllat és meu. Si t’hi poses, posa-t’hi bé, home. Llegeixes entre línies la irritació, però es queda a mig esclatar.

Sospito que Clavería no ha pogut o volgut escriure un llibre llarguíssim rebatent Vallejo, especialment amb tot el que té publicat, i ha escrit una cosa curteta amb l’esperança que els lectors estirin els fils, especialment a partir de l’excel·lent bibliografia del final.

El que ja no em sembla tan comprensible és l’ambigüitat que destil·len el text i l’entrevista. Si un pensa que el llibre de Vallejo és un exercici literari i que es pot contra argumentar des d’una perspectiva més històrica tot aportant un contrapès, millor fer-ho obertament. La brevetat no és una excusa, es pot ser ben punyent en poques pàgines.

Tanmateix això no passa, potser per evitar els debats amb pocs matisos dels temps en que vivim. Cada cop fa més mandra discutir. Sap greu, ja que estic segura que hi ha encara molts lectors que hauríem agraït més atreviment, i més venint d’una persona amb tants coneixements.

Us en recomano la lectura, malgrat tot. Cal llegir-lo perquè no es pot viure sempre amb el cap als núvols. Amb la propera entrada ho acabarem de rematar.

El infito en un junco

El infinito en un junco és un llibre escrit per la Irene Vallejo i que es va publicar l’any 2019. En trobareu també una traducció al català, feta per la Núria Parés, publicada a Columna/Edicions 62. Ja sabreu tots que ens trobem davant d’un fenomen editorial de gran magnitud. Si feu una cerca a internet trobareu moltíssimes ressenyes o comentaris en mitjans de comunicació, pàgines personals i fins i tot en revistes acadèmiques. I la immensa majoria són entusiastes, tot i que també he vist comentaris menys positius.

Aquest llibre i servidora hem jugat a fet i amagar per motius que no venen al cas. El vaig començar i el vaig deixar aparcat perquè no era el moment. A primers del 2021 sí que me’l vaig poder llegir i a més resulta que a final d’any es va publicar un llibret que es diu El infinito no cabe en un junco, una oportunitat perfecta per publicar tres entrades, una ressenya per cada llibre i una darrera amb una reflexió personal. Comencem.

El subtítol del llibre és la invención de los libros en el mundo antiguo i Siruela l’ha publicat a la seva col·lecció d’assaig. Al final del llibre trobareu 9 pàgines amb la bibliografia ordenada alfabèticament, un índex alfabètic de noms i un sistema de citació una mica peculiar ja que no trobareu ni cites intertextuals ni notes a peu de pàgina sinó que també al final l’autora explica les fonts per cada capítol, especialment les fonts primàries. És força exhaustiu tot i que no és perfecte. Tens la sensació que l’autora ha optat per un camí del mig potser pensant que els sistemes tradicionals de cites no encaixen amb el que ha escrit.

El punt de partida és la creació de la biblioteca d’Alexandria per part de Ptolomeu I, i diríem que el punt final és el dels darrers anys de l’imperi Romà, cosa que més avall comentarem més en profunditat. Aquest seria el tronc central de la narració però l’autora va endavant i endarrere en el temps per complementar el seu discurs això sí, sempre tornant al discurs principal.

Aquest tipus d’estructura narrativa ha d’estar molt ben travada per tal que els lectors no se’t perdin o es cansin; en ficció és una tècnica literària força habitual però optar per una mena de monòleg interior en assaig és tot un assoliment que, si surt malament, pot acabar amb un munt de llibres a mig llegir. La perícia de Vallejo sortint-se’n amb aquesta estructura diria que és una de les claus del seu èxit. L’altra us la dic més endavant.

Si bé la composició del llibre funciona bé, cal dir que no és sempre igual de robusta. Vallejo se’n surt molt rebé durant la primera part del llibre, però la segona part, dedicada a Roma, es va aprimant. És ben curiós, perquè de la societat romana en tenim més dades per poder entendre com s’organitzava el coneixement i com es distribuïa, però més dades et pot despistar i complicar un marc central que ha de ser més simple per tal de poder fer de guia.

Precisament per això el tronc central funciona menys com a crossa narrativa i ja no t’ajuda tant a orientar-te. Alexandre el Gran i la biblioteca d’Alexandria són tan mítics que de seguida saps que has tornat a l’eix narratiu. Amb la segona part… t’hi has de fixar més per saber si vas pel carril central o pel lateral de l’autopista d’alta velocitat que és aquest llibre. No obstant, les desviacions són tan interessants que amb una mica d’atenció ho resols.

Aquest és un títol on hi trobarem referències als Monty Phython, Star Wars, Harry Potter, Tim Berners-Lee o W. G. Sebald com qui no vol la cosa. Comences acompanyant al protagonista de l’Austerlitz de Sebald en la recuperació dels records d’infantesa dins d’una llibreria i, unes pàgines més endavant, acabes llegint que sis enginyers de Palo Alto van redissenyar els ordinadors als anys 60 i que Adobe va inspirar-se en la Columna Trajana per inventar un tipus de lletra. I així passes 400 pàgines.

Aquest tipus de salts mortals depenen una mica del bagatge de cadascú. Si coneixes poc el tema, et sorprendrà. Si ets un expert erudit… no faig spoilers, la setmana que vé us ho explico. I si estàs una mica enmig, et venen ganes d’anar a prendre un te amb l’autora per comentar de forma entusiasta que això de Borges i Internet de la pàgina 43 és ben cert, que no acabes d’estar d’acord amb la interpretació que fa sobre Medea a la pàgina 143 o que els llibres de Greenblatt o Nixon que cita són una mica així.

Sospito que cada lector retindrà la part que li crida més l’atenció i potser alguna vegada hi tornarà a cercar una dada, cosa que es pot fer fàcilment perquè al final hi trobem un índex alfabètic. També és molt fàcil anar recuperar aquell escriptor de l’antiguitat del que vols llegir-ne la cita completa gràcies a les notes de cada capítol. Que un llibre sigui tan popular vol dir que moltes lectures seran superficials i endutes per la moda, però ja us dic que per alguns, aquest llibre serà aquell libre. Si en teniu un, ja m’enteneu. Aquell llibre amb el que el món va deixar de ser petit, trist o solitari.

Abans he comentat que una de les claus de l’èxit és l’assoliment d’una estructura narrativa que t’enganxa. Tanmateix diria que el factor clau és un altre molt més intangible.

La meravella.

Irene Vallejo estima els llibres i el coneixement, segurament a casa té aquell llibre; i està tan agraïda que, quan va passar per un moment vital complicat, va anar a buscar consol on sempre l’havia trobat. En el portent, en el fet que de vegades la paraula escrita és el bàlsam i la taula de salvació de tantes coses.

El seu desig d’entendre i de transmetre el prodigi és aquest llibre que ha costat una feinada de fer i que ha aplanat el terreny de les descobertes a tants lectors novells o que ha dut un somriure als que també estimem els llibres i els clàssics perquè no fa mai mal que se’n parli i no tenim ni l’habilitat ni el temps de fer això. Encara que tots sapiguem dues coses: la primera és que, lamentablement, la moda passarà. La segona és més fotuda: tot és relatiu.

Com també diuen a Star Wars, existeix un costat fosc i El infinito en un Junco és la mirada amable i brillant d’una història que també es pot explicar de forma sòrdida i execrable. Però no ho farem ara i aquí, deixarem passar uns dies.

L’entrada d’avui és la de la meravella.

Natalie Haynes Stands up for the classics

La Natalie Haynes és escriptora, divulgadora i humorista entre moltes altres coses. A més va estudiar clàssics a Cambridge. Ha escrit durant molt de temps a diaris com The Guardian, The independent i The Sunday Times entre altres i el darrer llibre que ha publicat és Pandora’s Jar, on explora les dones als mites grecs.

Entre totes aquestes coses el que ens interessa avui és el programa de la BBC Radio 4 Natalie Haynes Stands up for the classics, que trobareu disponible a BBC Sounds i a totes les apps de podcast. S’emet des del 2016, però les temporades són curtes, per tant a data d’avui en trobareu 28 episodis disponibles. Ja us dic que es fan curts.

Cada programa és un monòleg sobre els clàssics, ja sigui un autor o bé una obra. Si sabeu anglès ja haureu vist que el títol del programa té doble sentit: stand up vol dir defensar però també monòleg d’humor. I per tant a cada episodi la Natalie Haynes i un expert defensen i fan humor sobre els clàssics, amb ironia, respecte i erudició i se’n surten, o i tant que se’n surten. Dient coses com ara això parlant d’Agripina i Neró:

The Doctor is on it as well! It’s like Murder in the Orient Express. But before trains. And with more mushrooms.

El Doctor (Doctor Who) ja s’hi ha posat! És com Assassinat a l’Orient Express! Però abans que hi hagués trens. I amb més bolets.

A nivell tècnic, la factura és impecable i el millor de tot és que la majoria dels programes estan enregistrats en directe i per tant sentim la reacció del públic, que també sol ser la nostra. He escrit majoritàriament perquè em va semblar que durant els primers programes la Natalie va enregistrar per una banda el monòleg i per altra les entrevistes, que després es van editar pel mig.

Ara bé, ben aviat queda clar que els experts també parlen en directe i la veritat és que està molt bé, especialment quan entren en el joc. Cal mencionar especialment al Dr. Llewelyn Morgan, un habitual del programa que gasta un sarcasme finíssim. Finalment, com us podeu imaginar les darreres dues temporades (vuit episodis) s’han enregistrat en remot, cadascú a casa seva. També han canviat la temàtica, dones en la mitologia i la literatura.

Cada episodi dura una mitja horeta i està molt ben aprofitat. El monòleg és el fil conductor però la Natalie també interpel·la l’expert i fa lliscar el discurs impecablement, passant dels acudits al context o a les valoracions i reflexions de forma ben fluïda.

El millor de tot, però és que l’humor i la voluntat d’arribar a tot tipus de públics no fa empetitir el discurs, tot al contrari. Els acudits serveixen per tal que recordis els arguments de les obres:

The Aeneid is about a man who survives the Trojan War. The Georgics is about a man who wants more bees.

L’Eneida parla sobre un home que sobreviu a la Guerra de Troia. Les Geòrgiques parlen d’un home que vol més abelles.

Però també per aclarir conceptes, per exemple el fet que Carpe Diem no vol passar-se de voltes:

Oh, you have to do an extreme sport, seize the day! That’s not what Horace wanted!

Oh, has de practicar un esport de risc, Carpe Diem, aprofita el dia. Això no és el que volia Horaci!!!!!

No es fa cap concessió a la simplificació, ans al contrari. Hi ha dos episodis que em van semblar exemplars en aquest sentit el que parla de Petroni, que també és el primer de tots, i el dedicat a Juvenal. Es tracta de dos satírics que no sempre són fàcils de llegir o de contextualitzar, i que avui serien complicats de publicar en molts llocs si no fossin clàssics.

Doncs bé, en aquests dos programes hi trobareu una excel·lent descripció de la societat que es critica i com a complement un diàleg sobre el paper de la sàtira dins les societats i una extrapolació al paper de les xarxes socials i els debats o batusses que hi trobem. I així fins arribar a 28 episodis.

En aquest podcast es defensen els clàssics, però no se’ls posa en un pedestal sinó que són utilitzats com a rampa cap a nosaltres i com a mirall del nostre món. La nostra guia sap llatí, grec, retòrica, humor i com combinar-ho tot en un còctel que ens fa riure i pensar.

A nivell de llengua, precisament pels dobles sentits, les referències culturals i que el discurs és força dinàmic, us diria que cal tenir un nivell mitja/alt d’anglès per tal de poder-lo seguir bé. Això sí, em sembla un excel·lent podcast per tal d’entrenar l’oïda quan busques contingut exigent. Normalment quan adquireixes un bon nivell de l’idioma t’estanques una mica i programes com aquests poden ser molt útils per tal d’aconseguir proficiència.

He reprimit el meu entusiasme per tal de fer una crítica ponderada, però creieu-me quan us dic que fer una cosa com Natalie Haynes Stands up for the Classics és dificilíssim, molts podcasts que ho han intentat s’han quedat a mig camí o el resultat ha estat xaró.

També us diré que servidora és segurament el públic objectiu, ja que estimo els clàssics, tinc el sarcasme i ironia britànics com a aspiració vital i practico una britofília gens amagada. Es clar que aquest podcast m’ha fet xalar! Especialment amb coses com aquesta:

History, by which I mean Livy, doesn’t really record whether the elefants are more a helper or a hindrance. In this war they certainly seem to squash as many carthaginians in a battle situation, because they don’t know which side they’re on, they’re elefants! They haven’t had the memo, if they had they woud definitely remember it.

La història, volent dir Livi, no explica si els elefants van ser més una ajuda o un estorb. En aquesta guerra (Púnica) certament sembla que van aixafar tants cartaginesos com romans en un context de batalla, perquè no sabien a quina banda estaven, són elefants! No havien rebut el memoràndum, si l’haguessin rebut segur que l’haurien recordat.

No em direu que no és boníssim!

Plini i els eriçons

Una bona part de les representacions medievals de l’eriçó ens el presenten amb el que semblen fruits rodons enganxats a les punxes, quelcom que resulta força estrany fins i tot a una urbanita militant com servidora.

És culpa de Plini

Més concretament de Plini el vell, l’autor de la Naturalis Historia, també conegut per la seva mort durant l’erupció del Vesuvi de l’any 79 n.e. quan intentava rescatar uns amics.

Doncs bé, dins del llibre VIII, dedicat als animals terrestres, hi trobarem això:

Praeparant hiemi et irenacei cibos ac volutati supra iacentia poma adfixa spinis, unum amplius tenentes ore, portant in cavas arbores.

Per tal de preparar l’hivern, els eriçons rodolen pel terra tot enganxant les pomes caigudes a les seves punxes, n’agafen una de gran amb la boca i les guarden dins dels forats dels arbres.
Naturalis Historia, VIII, 133-134

Segons la GEC, un eriçó sol fer uns 30 cm de llargada i pesa al voltant d’1 KG i la poma que tinc a la meva nevera pesa 213 grams i mesura 8,5 cm, per tant ja ens podem treure del cap aquesta imatge dels eriçons fent la croqueta pel mig dels horts.

De fet, la dieta principal dels eriçons són els insectes, i només mengen fruita molt de tant en tant. Queda clar que la observació directa no devia agradar massa a Plini, perquè els eriçons no són com els tigres, els tenia a l’abast.

El que passa és que Plini el Vell era una autoritat, la Naturalis Historia és la mare de totes les enciclopèdies, ningú es devia atrevir a qüestionar al mestre i d’aquí que durant tota l’Edat Mitjana els il·luminadors omplissin els manuscrits d’eriçons com els d’aquesta entrada.

Durant la meva recerca, em vaig topar amb algunes fonts en anglès que afirmen que la fruita en qüestió no és la poma, sinó els grans de raïm. Lamentablement no podem preguntar a Plini d’on va treure la informació, però podem fixar-nos una mica en el llatí original i mirar de treure’n l’entrellat.

El text original és pōma adfixa spinis, tres paraules que en el nostre cas ens resulten prou familiars, especialment pōma. Qualsevol de nosaltres pensaria que els amics britànics no hi toquen, confonent pomes i raïm, però si heu arribat al capítol VII de LLPSI, recordareu que el magnànim Iulius reparteix fruita entre els seus esclaus: peres i pomes. I la paraula que fa servir per dir poma és mālum, dibuixet explicatiu inclòs. Aquest mot vé del grec μᾶλον.

Si sabeu italià, sabreu que la poma és mela. Fins i tot el castellà manzana prové de la la mateixa arrel, més concretament d’una espècie anomenada māla mattiana. En català no és pas desconeguda la forma maçana, tant en textos antics com dins la parla occidental, terra de pomes.

El nostre mot deriva de pōma (plural de pōmum), perquè en llatí vulgar va arribar un moment en què es van fer servir les dues paraules per parlar de la mateixa fruita, però no sempre va ser així. De fet, si aneu a buscar el llibre XVII de la Naturalis Historia, dedicat a les fruites, veureu que Plini empra mālum i pōmus de forma separada. A Plini pōmus és un mot més genèric, una categoria d’arbres fruiters, com indica el diccionari Forcellini digital:

Pomum est omnis fere fructus, qui ex arboribus esui aptus provenit, ut malum, pirum, prunum, persicum, cerasum, sorbum, ficus, etc.

Digital Forcellini

Tornant als eriçons, no sé a vosaltres però a mi em tranquil·litza saber que les possibilitats fictícies de rodolament són més àmplies del que pensàvem al principi. Ara bé, el que podem treure’ns del cap és això del raïm que he citat més amunt. Els romans es prenien molt seriosament el tema de la vinya, amb un vocabulari riquíssim, i pel que fa al fruit tenim racēmus o ūva, que no cal que expliquem. Si voleu saber-ne més, sempre podeu anar a buscar El llibre del vi, l’edició a cura de Mònica Miró del llibre XIV de la Historia Naturalis que va publicar Edicions Godall.

Tornant al principi, la frase de Plini és molt més genèrica del que sembla, però la transmissió lingüística a través del llatí vulgar va generar una ambigüitat semàntica que va permetre als il·luminadors de manuscrits una creativitat que a nosaltres ens sembla adorable.

No sé si és el que Plini pretenia, però és igual, oi?

Bonus tracks:

Si us agraden els eriçons i teniu instragram. Seguiu aquest compte. De res.

No sé si aquesta tardor es podrà viatjar, però si aneu a algun dels mercats nadalencs que es fan a Alemanya, hi trobareu decoracions amb eriçons i pomes. Ara ja sabeu que és culpa de Plini.

You’re dead to me

You’re dead to me és un podcast produït per la BBC, dins del seu servei BBC Sounds. Si no vaig equivocada, està produït com a podcast però n’emeten una versió reduïda a BBC Radio Four. També trobareu el feed del podcast fàcilment a la majoria d’apps i serveis.

Tots els podcasts de la BBC comparteixen una producció tècnica de primera categoria i també una garantia de qualitat pel que fa al contingut. Això no vol dir que siguin avorrits ni tradicionals, com demostra You’re dead to me, una creació de l’historiador i divulgador Greg Jenner, ben conegut gràcies a continguts on barreja humor i rigor històric sense despentinar-se, ja sigui a través de Horrible stories, el podcast que ens ocupa o el més recent Homeschool history, també a BBC sounds.

You’re dead to més es defineix com un podcast per a aquells a qui no agrada la història i també per als qui els agrada on es tracta un tema per episodi amb en Jenner com a presentador, acompanyat d’un historiador expert en el tema i un humorista. Primer de tot en Greg fa una breu introducció (so, what do you know) on explica el que segurament sabem sobre el tema, a continuació se’ns explica el tema i finalment arribem a les dues seccions finals on l’expert té dos minuts per parlar sense interrupcions (the nuance window) i finalment l’humorista ha de respondre deu preguntes (what do you know now).

El resultat és fantàstic. El rang d’experts és espectacular i, llevat de comptades excepcions, hi trobarem sempre un equilibri fantàstic entre les explicacions i els comentaris irònics. El tipus d’humor és 100% britànic, sarcàstic, punyent i elegant, tanmateix sense arribar a la grolleria.

Des del 2019 hem tingut una temporada d’uns quinze episodis per any. Es tracta d’un podcast d’història universal, sempre amb una atenció a la diversitat cultural molt benvinguda. Pel que fa a la prehistòria i l’antiguitat, cada temporada s’hi dedica contingut i pel que fa a Grècia i Roma trobarem: Boudicca, els espartans, Justinià i i Teodora, les olimpíades a l’antiguitat, la batalla de Salamina, Agripina la menor, i la medicina a l’antiga Grècia i Roma. Gens malament.

No us sabria dir quin és el meu preferit, estan tots molt bé i són entretinguts fins i tot si coneixes el tema. Per exemple, si escoltes podcasts de clàssics fets al Regne Unit et trobes a Boudicca fins a la sopa, però l’episodi no ens sobra. L’altra cosa que ha passat aquest any és que l’episodi sobre Agripina va coincidir amb el d’Emperors of Rome i els dos tenien com a convidada l’Emma Southon. Doncs bé, segons com podria haver estat repetitiu però no és el cas, perquè a You’re dead to me la Cariad Lloyd es dedica a fer tot tipus de comentaris divertidíssims sobre un tema ja de per si sucós.

Un altre punt a favor és que, tot i que trobarem programes sobre temes ben coneguts, es fa un esforç per tocar aspectes menys coneguts. Per exemple, enlloc de dedicar un programa a la batalla de les Termòpiles, es dedica a la de Salamina (no patiu, les bromes sobre Frank Miller també les fan).

Avui en dia hi ha moltíssims podcasts d’història, i per tal de destacar o bé t’especialitzes en una època o aspecte específic o bé crees una marca a través del to que faci que els teus oïdors hi tornin sigui quin sigui el tema tractat. I You’re dead to me és un exemple d’aquest segon cas.

No hi sé trobar punts massa negatius, només l’advertiment que, malgrat la seva atenció a la diversitat, es nota que és un podcast fet al món anglosaxó fins i tot en la manera en que afronta aquesta diversitat. Bàsicament ho fa molt bé en els aspectes postcolonials, però en el cas del programa sobre els Bòrgia, no fila prim amb el seu l’origen. Tot i que expliquen els diferents regnes de la península en el seu moment, només fan referència a Aragó deixant de banda el fet que Roderic & Co eren nascuts a València i parlaven valencià.

El pobre Phil Wang va fent comentaris sobre els noms dels fills i bé, és que es deien Jofre i Joan, noms totalment normals pels que parlem la mateixa llengua. De totes maneres, això és així per com s’ha estudiat el tema al món acadèmic i com s’ha venut i utilitzat. Em va saber especialment greu perquè al programa sobre Babilònia l’humorista convidat és en Kae Kurd i es menciona que el territori de l’imperi babilònic es trobava en part al Kurdistan, quelcom que no sempre es diu.

Si us interessa el tema, el Dr. Abulafia ha escrit un molt bon llibre sobre la corona d’Aragó i el seu paper al mediterrani i també us recomano les publicacions de l’Institut d’estudis Borgians.

A nivell de comprensió, us diria que és de nivell mig. El ritme és una mica ràpid, i els convidats tenen accents molt diversos, que en alguns casos poden ser difícils d’entendre si no has entrenat l’oïda. Ara bé si ens troben en aquell moment on hem de començar a escoltar veus i ritmes diferents i practicar-los, és una opció excel·lent.

Clàssics cancel·lats

 Dimarts passat al programa Planta Baixa en Jordi Graupera va parlar del debat que ha sorgit arran de la decisió de la Universitat de Princeton d’eliminar el requisit previ del llatí el grec pels estudis clàssics. A la televisió el tema va durar ben poc (de fet havia d’intervenir la dra. Francesca Mestre de la UB i no ho va poder fer) però en Jordi va fer un fil a twitter amb els enllaços pertinents al que van respondre en Raül Garrigassait i en Guillem Cintas entre altres.

El debat és complex i potser abordar-ne les diferents facetes per separat ens pot ajudar a aclarir-nos. Diria que hi ha tres elements que s’haurien de tractar per separat tot i que es toquen:

  • La diversitati les seves perspectives en l’àmbit acadèmic i més concretament en els clàssics
  • La mercantilització dels estudis universitaris
  • El menysteniment dels clàssics i les humanitats

El de la diversitat i les diferents perspectives és un debat llarg i complex i és natural que arribi als estudis clàssics. Va començar com quelcom minoritari, però ha anat creixent i, com tots els canvis socials, comporta polèmica. Acotem-lo una mica.

Si mirem una mica enrere veurem que tot tipus d’idees han cercat en els clàssics justificació i interpretació. De fet, hi ha escoles tradicionals que són fruit de la interpretació que es va fer en un context social específic. Dir que Virgili era un senyor blanc colonialista i que se l’ha de deixar d’estudiar és anacrònic, dir que la imatge d’allò clàssic que se’ns ha transmès és la interpretació de tot de senyors blancs colonialistes no ho és tant.

Ja fa temps que en àmbits acadèmics s’ha intentat treballar des de noves perspectives, com ara difondre la diversitat cultural de l’imperi romà, aplicar metodologies d’estudi que venen dels estudis post colonials o bé redefinir el paper de les cultures que s’havien considerat secundàries. No sempre es reben bé, però van fent camí. Aquesta es la interpretació del món on vivim, i en vindran d’altres en temps futurs. Benvingudes siguin.

Malgrat aquesta feina, és evident que tenim com a precedent anys de tradició on els estudis clàssics venien sempre de la mateixa banda i on a més s’han utilitzat per defensar tot tipus de barbaritats. En Guillem ho explica bé al seu fil. En l’àmbit acadèmic es poden haver fet avenços, però no és prou i no sempre arriba bé al gran públic.

A casa nostra a més ens trobem amb l’afegit de la perspectiva importada. Molts d’aquests debats sobre diversitat han nascut als EEUU o al Regne Unit i no es poden traspassar automàticament perquè la nostra experiència no és igual i els marcs des els quals s’afronta el discurs no són els mateixos, per exemple el del professor Padilla a Princeton. En podem aprofitar una part, però cal que fem la nostra reflexió des de la tradició pròpia.

Això encara és més evident en el segon aspecte, el de la mercantilització dels estudis universitaris. El sistema americà i el britànic tenen poc a veure amb el nostre, i la polèmica que ha sorgit al Regne Unit ens ajudarà a entendre-ho. En aquests països les universitats més prestigioses són privades, costa accedir-hi i apareix un cercle viciós on costa molt entrar-hi si no tens mitjans.

Si seguiu l’actualitat britànica, sabreu que fa unes setmanes nombrosos especialistes van protestar perquè moltes de les universitats fora de l’anomenat Russell Group (les universitats més prestigioses, sovint acusades d’elististes) han començat a deixar d’oferir estudis clàssics en favor d’estudis més tècnics i útils. Mercantilització i elitisme, ja que els pobres han d’aprendre allò pràctic mentre que els clàssics esdevenen el privilegi dels que se’ls poden permetre.

A casa nostra no tenim aquesta dicotomia de centres (ni tampoc una tradició d’educar les elits en clàssics com passa al Regne Unit), però sí que hem vist com els departaments d’humanitats s’aprimen, els estudis es concentren i s’imposa aquesta idea que cal ser pragmàtic. Una idea que ja s’arrossega des de secundària, on el llatí i el grec s’arraconen.

Em consta que molts dels meus lectors sou professors de secundària, per tant coneixeu millor que servidora la situació actual. El llatí i el grec, la història, la literatura, les humanitats no són prioritat avui en dia. Als Estats Units i al Regne Unit estan començant a ser el privilegi d’uns pocs, no encara el cas a les nostres universitats però pot passar quelcom semblant si les escoles elitistes ensenyen humanitats mentre l’educació pública les menysté.

Podríem així arribar a un punt on només segons qui es pugui permetre estudiar clàssics, cosa que els empetiteix i en restringeix la diversitat. Així es perpetua l’estudi i la interpretació feta des del privilegi.

Així tanquem el cercle, més o menys.

Cal evitar que els estudis clàssics siguin un reducte minoritari a l’abast només d’uns quants, cal que s’estudiïn des de forma plural, sincrònica i diacrònicament, entenent el seu context i arrossegant-los al nostre, amb rigor i a través de tot el sistema educatiu, començant a primària i amb la secundària com a clau de volta.

Com a mínim caldria recuperar l’any obligatori de llatí a secundària. Possiblement la manera en què molts de nosaltres vam estudiar-lo no és la més convenient, però això es pot canviar. No hauria de ser el cas, però també podem trobar arguments més utilitaristes a favor, com el que explica aquí en Jaume Ripoll.

Un altre tema que quedarà per un altre dia és això de si els estudis clàssics s’han convertit en uns estudis postmoderns. Crec que cal mantenir l’estudi del llatí i el grec, però hi ha metodologies que es poden aplicar a l’estudi dels clàssics i que aporten noves visions. He mencionat a dalt els estudis post colonials com a exemple de revulsiu. Aquest llibre n’és un bon exemple.

A voltes em costa ser optimista amb aquest tema, crec que ara s’està covant un desastre del que en veurem els resultats en uns anys. Cansa haver de sortir a defensar la validesa d’estudiar llatí i grec cada dos per tres, i que hàgim d’estar agraïts que se’n parli de forma breu i incompleta en un programa de televisió.

D’altra banda, també veig la feina que fan tants docents entusiastes que treballen amb una sabata i una espardenya, i vull pensar que encara hi som a temps. Tant de bo.

Redescobrint Ovidi

Porto força setmanes una mica obsessionada amb Ovidi. Tot va començar amb quan vaig finançar un podcast de Kickstarter sobre els Fasti, i ha acabat amb unes quantes (re)lectures i trobar-me a Ovidi per tot arreu, com sol passar en aquests casos.

Com la majoria de persones interessades en les humanitats, fins fa poc els meus referents eren les Metamorphoses i l’Ars Amatoria, i la meva imatge era la del poeta de l’edat d’or que escriu sobre amor i mitologia i que va acabar exiliat. Durant aquests mesos no he pas canviat aquesta visió, però sí que he pogut aprofundir en la seva vida i obra

Publi Ovidi Nasó va néixer l’any 43 a.n.e a Sulmona, Itàlia i va morir l’any 17 o 18 n.e. a Tolmus, actual Constanța, Romania. Se’l considera part de la generació d’or de la literatura llatina, i precisament aquest punt és quelcom sobre el que val la pena reflexionar-hi.

Ovidi és més jove que Virgili, Horaci i els primers autors d’època augustal. No gaire, però sí prou com per fer que la seva visió sigui diferent. Ovidi no va viure els anys del final de la República i la guerra civil, sinó que durant tota la seva vida a Roma August n’era la figura principal. En la seva obra ja no hi ha aquella dicotomia d’haver d’escollir entre la llibertat i un govern ordenat, ja està tot el peix venut.

No m’entretindré aquí a fer una descripció sobre el regnat d’August, el que sí que és important dir és que els seus darrers anys coincideixen amb la plenitud i caiguda d’Ovidi, són deu anys turbulents i força desagradables. Normalment associem la repressió i les purgues més amb els emperadors posteriors, però aquests darrers anys en són un precedent.

I és en aquesta època on escriu Ovidi, un autor del que hem conservat una bona part de la seva obra però del que no en tenim cap biografia datada a l’antiguitat i del que les fonts contemporànies no en parlen. El que sabem és el que diu ell i el que diuen d’ell autors posteriors que segurament fan servir les paraules d’Ovidi com a base.

A la poesia d’Ovidi hi trobem la seva veu, però estem parlant del jo poètic, el que solen anomenar persona en crítica literària. En llatí, la persona era la màscara que es posaven els actors teatrals, i per metonímia etimològica en les nostres llengües les persones són els individus. En canvi, en crítica literària, la persona, la veu que ens arriba de l’autor no ha de ser necessàriament l’individu històric. Fins a quin punt l’Ovidi dels poemes és l’Ovidi històric és quelcom que ha omplert pàgines i pàgines, especialment pel que fa al seu exili.

A les Tristia Ovidi diu que el seu exili és degut a

Carmen et error

Tristia, 2, 207

Un poema i un error. El poema és l’Ars Amatoria, però l’error no queda clar i ha estat motiu d’especulació durant segles. Alguns estudiosos ho vinculen a alguna conspiració política i d’altres a un embolic sentimental. Fins i tot altres autors han defensat la teoria que l’exili no és real, sinó un artifici literari.

A sota us deixaré una mica de bibliografia sobre el tema, però sembla ser que darrerament els estudiosos s’inclinen pel fet que l’exili va ser real. I bé com que cadascú és lliure de pensar el que vulgui, servidora també ho prefereix. El que sí que em sembla més interessant és la naturalesa d’aquest exili.

Si llegim les Tristia o les Epistulae ex Ponto, Tolmus és com la fi del món, un lloc incivilitzat i depriment que està fent estralls en la vida i la inspiració d’Ovidi. Això podia ser així, o només un recurs literari, ja que aquests poemes tenen com a objectiu causar compassió i propiciar el perdó i el retorn a Roma. Encara que les seves condicions de vida no fossin tan terribles, el desig de l’autor de tornar és ben comprensible. No va sortir bé, ja que August va morir l’any 14 a.n.e. i Tiberi no estava per punyetes.

Un altre aspecte que és ben interessant és si darrere la poesia d’Ovidi s’hi amaga una crítica social. Com us podeu imaginar, també trobareu tot tipus d’opinions sobre el tema, des dels que ens el presenten com un autor que lloa la política d’August fins als que el veuen com un escriptor subversiu amb el poder. Sense saber llatí en profunditat costa aconseguir una opinió pròpia perquè perdem subtilesa en la traducció, però ens trobem davant d’un autor amb un domini ferm de la pràctica poètica, per tant les seves tries són deliberades i no està fora de lloc veure-hi dobles significats, per exemple en les seves lloances exagerades a August.

Durant les dues properes setmanes parlarem dels Fasti i de les Heroides, aprofitant un podcast i una traducció nova. I ens permetrà tractar aquesta diferència entre la persona i l’autor, els temes subversius (o no) i, especialment en el cas de les Heroides, el paper de les dones dins l’obra d’Ovidi.

Entretant, si voleu saber-ne més, us deixo algunes recomanacions:

Llibres:

Claassen, J. (2008). Ovid Revisited: The Poet in Exile. Bloomsbury Publishing Plc.

A Handbook to the Reception of Ovid (2014). Miller J. F., Newlands C. E.(Eds.), . John Wiley & Sons, Incorporated.

Volk, K. (2010). Ovid. John Wiley & Sons, Incorporated.

Els dos primers són llibres de més de 500 pàgines, però dels que es poden llegir capítols per separats. En el primer cas, els capítols Ovid and the Augustan millieu i The House of fame: Roman history and Augustan proporcionen molt bon context sobre el context de l’Obra d’Ovidi.

Dins del segon llibre hi trobareu tot tipus d’assaigs sobre la recepció posterior que són interessantíssims, especialment pel que fa a les interpretacions de l’exili a cada època, on Ovidi és un mirall per exiliats de tot tipus de règims.

Ara bé, el tercer llibre és el més rodó. Es tracta d’un llibre no massa llarg, fàcil de llegir i que a la vegada és molt complet. L’autora no segueix un ordre cronològic, sinó més aviat temàtic i et permet fer-te una idea de l’obra d’Ovidi però també de com se l’ha rebut i estudiat.

Podcasts:

No seré gens original, aquí. Emperors of Rome té un episodi sobre Ovidi i també van emetre en obert el primer episodi de la sèrie sobre els Fasti.