History is sexy

History is sexy és un podcast d’història presentat per l’Emma Southon i la Janina Matthewson amb producció i edició de l’Oliver Kealey. La dra. Emma Southon us sonarà perquè és l’autora d’Agripina, que hem ressenyat per aquí i de A fatal thing happened on the way to the forum que tenim pendent de ressenyar per coses que passen. La Janina Matthewson és escriptora, locutora i mil coses més.

A la seva web defineixen el podcast com:

The podcast that answers the history questions you don’t have time to research yourself.

El podcast que respon les preguntes sobre història que no teniu temps d’investigar

I també afirmen

The Radio Times described us as a sixth form history class where the kids have got the teacher wildly off topic and you know what, yes.

El Radio times ens ha descrit com a “una classe de sisè on els alumnes han fet divagar al professor” i sabeu què, és cert.

Les dues afirmacions són certes i descriuen la dinàmica del podcast. Ja hem dit altres vegades que entre tanta oferta si no trobes un to que funcioni i soni autèntic no hi haurà manera de destacar. El fet que History is sexy es limiti a tractar una temàtica o un període en concret i que la seva coherència vingui de la seva estructura (cada episodi respon a una pregunta que els han enviat) sembla força arriscat a primera vista, però en aquest cas no ho és perquè és precisament el que els permet que el podcast trobi el seu lloc.

Hi ha tres elements que ho permeten: la factura tècnica, el rigor i la dinàmica entre les presentadores. La factura tècnica és totalment professional i l’edició és curosa. Els episodis tenen una durada regular, quan hi ha hagut algun problema tècnic avisen i se sent molt bé.

Pel que fa al rigor, el fet que una de les dues presentadores sigui historiadora hi ajuda molt. Cada episodi té les seves notes corresponents on hi trobareu llistada tota la bibliografia. Si la consulteu veureu que hi ha de tot, des de fonts primàries a articles de revistes acadèmiques o llibres més generals. Cada episodi té recerca i, si ens interessa, la podem trobar a la seva web. Avui en dia la majoria de podcasts en fan, de recerca, però la de History is sexy té una metodologia sòlida i transparent.

Darrerament me n’estic adonant que alguns podcasts que porto temps escoltant acaben fallant perquè els productors no saben cercar bé. En part és la manca d’accés a certes fonts acadèmiques però on rau el problema més gran és en no saber aplicar una lectura crítica i de context del que et trobes. Aquí no ens passa, i precisament per això es poden permetre jugar i transgredir sense perill que se’ls enfonsi el programa.

L’aire juganer te’l trobes per tot arreu, per exemple deixant clar que no pensen parlar dels temes que les avorreixen (els tudors, les guerres, la història econòmica), dedicant programes a coses que d’entrada semblen totalment absurdes (les pudors a través de la història, els pel-roigs o la tortura a base de pessigolles) o posant sempre l’èmfasi en aspectes menys estudiats, com per exemple la història social o la de les minories.

Això no vol dir que la Jemima i l’Emma no analitzin els propis biaixos. Un bon exemple és l’episodi sobre l’existència de Jesucrist, on l’Emma afirma que ella no és una persona religiosa però que els arguments en contra de l’existència de Jesús de Natzaret són febles i mal argumentats. Per tant, procedeix a fotre-se’n amb molta gràcia, tal com es mereixen.

Aquest episodi també és un bon exemple de com a History is sexy no s’amaguen darrere els tòpics. It’s more complicated than that és de fet la resposta habitual davant de les afirmacions que et trobes per tot arreu fins al punt que podria ser el títol alternatiu del programa. És força habitual que un episodi comenci enunciant la pregunta i donant la resposta més típica per acabar desmuntant-la o matisant-la en nom de la complexitat de la història.

No cal que aneu massa lluny, el darrer episodi disponible quan hem publicat aquesta ressenya tracta de la moral victoriana i un terç de l’episodi està dedicat a rastrejar d’on dimonis ve aquesta teoria que els victorians posaven cortinetes a les potes de les taules i cadires en nom del pudor. No us faig spoilers, escolteu l’episodi que és molt divertit.

Si sou amants dels clàssics, esteu de sort. Com us podreu imaginar hi ha un munt d’episodis sobre el món clàssic, tant Grècia com Roma i també sobre l’antiguitat tardana. I, quan es tracten temes més genèrics, l’antiguitat sempre treu el cap per obra i gràcia de la dra. Southon, que a més sempre destaca aspectes menys coneguts i aporta la seva perspectiva crítica.

Ara bé res no és perfecte i també hi ha errors. Quan tracten èpoques que cap de les dues no domina ens trobarem amb errors. Per exemple crec que és a l’episodi sobre la inquisició on es confonen de reina i casen a Felip II amb la reina Anne (que va regnar 200 anys més tard) enlloc de la reina Mary I. Al següent episodi hi fan una fe d’errates força graciosa i bé, errare humanum est, etc. Però de tant en tant passa.

Pel que fa a la comprensió, caldrà un nivell mig d’anglès perquè el ritme és força animat i a més són dues veus molt diferents. També hi ha moltes referències culturals que s’entenen força. A més, rebreu detalls i anècdotes sobre Nova Zelanda, un país que ens queda a l’altra punta del món i sobre el que no en solem saber gran cosa.

Si us agrada la ironia britànica, els aspectes menys coneguts de la història i sou dels que necessiteu bibliografia, History is Sexy no us decebrà.

Quo Vadis

És ben curiós que encara avui en dia hi ha força cadenes que programen pel·lícules de Setmana Santa, i no només penso en les que tenen propietaris amb idees diguem-ne, afins. També és cert que avui en dia aquesta categoria inclou títols com Àgora, Gladiator o Pompeia, que van ser escollides per alguna ment pensant que no tenia les coses clares o per un becari.

Espero que en el cas d’Àgora es tractés d’algú amb una mica de sentit de l’humor, però tot i així l’experiment no funciona perquè la pel·lícula és un ben dolenta.

A Mīrābile Dictū tenim clar que si es fa, s’ha de fer bé, per tant avui parlarem de Quo Vadis, una meravella del Hollywood més daurat i que és una pel.lícula de setmana santa comme il fault. La versió que ens interessa és la del 1951, la bona. Ara bé, abans hem de parlar del llibre.

Sí, del llibre.

Henryk Sienkiewicz (1846-1916) és un escriptor i periodista polonès que va guanyar el premi Nobel de literatura l’any 1905. Avui en dia gairebé ningú no se’n recorda d’ell, però en el seu moment va ser força conegut i en català el van traduir Carles Riba i Josep Maria de Sagarra. A les llibreries de vell encara hi podreu trobar una edició del 1997 de la traducció de Segarra del llibre que ens ocupa.

Malgrat el premi Nobel, Sienkiewicz no ha aportat gaire res a la història de la literatura, de fet la seva obra volia reaccionar contra el Naturalisme i el Realisme que, ves per on, sí que van ser corrents transformatius. El pobre Sienkiewicz no es va ni inventar la novel.la històrica, aquest honor és per Sir Walter Scott en ple Romanticisme.

Això no vol dir que Quo Vadis sigui un bolet, de fet cap al finals del S.XIX es publiquen tot de novel·les històriques ambientades a l’època romana, els autors de les quals es van inspirar en descobriments arqueològics. La primera va ser The last days of Pompey, de E. G. Bulwer-Lytton i després van venir Fabiola de N. Wiseman, Darkness & Dawn de F.W. Warrar i Ben Hur, de Lewis Wallace, que tenen en comú la temàtica cristiana. No son gran cosa literàriament, però sí que han estat adaptades amb gran èxit al cinema, de fet Ben Hur és LA pel.lícula de Setmana Santa com ja sabeu.

L’altre element interessant de Quo Vadis és el factor polonès. Durant la vida de Sienkiewicz Polònia era part de l’imperi prussià o bé del rus, i el nostre autor va reivindicar el seu país i la seva cultura, tot i que va morir 2 anys abans de la  desitjada independència, assolida amb la fi de la primera guerra mundial.

A la novel.la hi trobarem tot de paral·lelismes gens subtils amb la situació polonesa, amb una protagonista d’una tribu ubicada més o menys on cau Polònia (quelcom que té molt de mèrit perquè les fronteres poloneses són… complicades) i un imperi tirànic  governat per un boig que oprimeix als conquerits i als cristians: Neró, un altre dels membres del bingo dels emperadors sonats.

Amb aquests elements és ben normal que a Hollywood s’hi fixessin i en compressin els drets per fer una adaptació que retalla el llibre dels elements més doctrinals (ups), simplifica alguns personatges i en potencia els aspectes més reeixits i espectaculars que, no ens enganyem, és pel que venim:

Neró, l’incendi, els lleons i el circ. Tot ben acompanyat de la migdiada de divendres sant, es clar!

Aquest és l’argument:

El tribú Marc Vinici (Robert Taylor, molt millor en versió original) torna victoriós a Roma i, just abans del seu triomf, sopa a casa del general Aulus Plauci i la seva dona Pompònia Grecina. Allà hi coneix a Ligia (Deborah Kerr, una senyora amb molta classe), la filla adoptiva de la parella que és de fet una hostatge imperial. En Vinici es vol embolicar amb la Lígia, però la noia el rebutja, ja que la seva família són cristians amagats. Per allà també passa un tal Pau. Sí, aquell Pau.

L’oncle de Vinici és Petroni (Leo Genn), aquell Petroni, que és el preferit de Neró, un jove i magnífic Peter Ustinov. Com qui no vol la cosa, Neró s’emporta Lígia de casa seva i l’entrega a Vinici.

No us donarem més detalls de l’argument perquè ens hi estaríem hores, però ja us dic que Vinici i Lígia acaben enamoradíssims, en Vinici acaba convertit i de fons hi trobarem l’incendi de Roma, el martiri dels cristians al circ i un colofó final amb un toro que a la novel.la és un Ur, un tipus de boví més salvatge que no es va poder fer servir a la pel·lícula perquè està extingit i al 1951 no hi havia efectes digitals.

Aquesta barreja de tema cristià i cultura romana kitsch està molt ben trobada, i m’agrada molt més que Ben Hur, on et passes quatre hores esperant la carrera de quadrigues. Aquí com a mínim tenim el sub argument sobre Petroni que éstà molt bé i les escenes amb Neró, que són fantàstiques. Per no parlar de la Popea de Patricia Laffan, tota una femme fatale.

L’element cristià és també molt més interessant que a Ben Hur, amb la figura de Sant Pere i el seu martiri donant nom a la pel.lícula segons ens expliquen els Fets de Pere, un dels primers llibres apòcrifs sobre els apòstols. Sí que és cert que la conversió de Ben Hur està més treballada (ja en parlarem un altre Divendres Sant), però la relació de les figures bíbliques amb la trama principal està més ben aconseguida aquí.

L’altra gran font de Sienkiewicz és Tàcit i, com sol passar, la pel.lícula també s’hi fixa per a la majoria de la ambientació, exceptuant el vestuari on fan una mica el que volen. Com sol passar, és absolutament igual ja que fa de bon mirar, fins i tot avui. Es veu molt clar que són decorats pintats, però aquest tipus d’efectes envelleixen molt millor que els efectes digitals de fa 25-30 anys, per exemple els de Gladiator.

Avui en dia la tecnologia ens permet recuperar continguts molt fàcilment, per tant si teniu una estoneta aquest cap de setmana, poseu Quo Vadis, ni que sigui de fons. És una delícia!!

El Museo Nazionale romano

Un viatge a Roma s’ha de planificar sabent que és una ciutat inabastable. Un cop acceptes aquesta premissa cal fer la tria del que es visitarà i deixeu-me que us digui que no és una tasca fàcil. Si no es viatja sol la necessària adaptació a cada sensibilitat pot ajudar, ja que no tothom vol visitar dos museus al dia. Si vas sol el que acabes fent és començar descartant el que estàs disposat a deixar de banda aquest cop i tenint clar allò que no et pots perdre de cap manera.

Quan vaig anar Roma el setembre passat, el Museo Nazionale Romano estava en aquesta darrera categoria.

Es tracta d’un museu fundat el 1889, no massa després que Roma fos designada la capital de l’Itàlia unificada. La seu inicial va ser l’edifici de les termes de Dioclecià que avui en dia encara és una de les seus del museu, i es va nodrir de diverses col·leccions, entre elles la del Museu Kircherià, fundat el 1651. Avui en dia es poden visitar les quatre seus:

A Itàlia és molt complicat mantenir els museus i va arribar un moment on calia fer-hi una inversió. L’any 1981 l’estat italià va comprar el Palazzo Massimo, el va incorporar al museu i es va renovar. L’estructura actual es va completar el 1998.

El patrimoni d’una ciutat com Roma fa que d’una banda no falti material pels museus però de l’altra en complica la conservació. A més, aquests museus no són pas nous, sinó que es van obrir fa temps, cosa que converteix moltes de les seves sales en objecte d’interès per si mateixes. Això les fa tremendament interessants però també en complica la visita perquè tot sovint et trobes una acumulació de peces sense massa sentit que acaba cansant i uns recorreguts que costen de seguir.

Molts museus han fet esforços en reformar els seus edificis i sovint et trobes amb un estil híbrid barrejant sales més tradicionals amb altres modernes. A Roma això t’ho trobes als Museus Capitolins, dels que en parlarem més endavant.

En canvi, el Museo Nazionale és tot nou i ens trobarem una museïtzació moderna amb un fons de primera categoria. Així doncs, el nostre recorregut per les tres plantes és ordenat, les peces estan espaiades i la informació està molt ben redactada. Comencem.

Planta baixa

A la planta baixa hi trobarem una sèrie de sales dedicades a l’escultura i el retrat fins a l’època d’August. En destacaré dues sales, a la primera hi trobarem un retrat d’August com a Pontífex Màxim i l’altar de Mart i Venus, que és més tardà però està posat a la sala per tal que ens fem una idea del culte imperial i de la vida cívica romana.

La segona sala acull dues estàtues en bronze, la del príncep hel·lenístic i la del púgil assegut, trobades a les termes de Dioclecià. Només pel fet que són de bronze ja és prou motiu per considerar-les peces úniques, però és que a més són espectaculars, especialment la del púgil.

A la sala no hi ha res més destacat, i pots donar la volta a les peces i gaudir-les plenament. El púgil està situat a terra i captura la nostra atenció de forma magnètica, fent que hi donis voltes apreciant tots els detalls dels rínxols, les mans, les cames i com de be se’ns transmet el moment de repòs de la figura.

Només per aquestes dues peces ja val la pena, però és que les altres dues plantes del museu amaguen molts més tresors.

Primera planta

Aquí seguim amb l’escultura, amb nombroses còpies romanes d’artistes grecs, repartides en diverses sales que molt sovint podreu visitar tranquil·lament en soledat, com veieu a la fotografia.

Si no teniu temps d’anar a la Galleria Borghese, aquí també hi trobareu una altra còpia de l’estàtua d’Hermafrodit adormit, però sense el llit de marbre que va esculpir Bernini. I naturalment també hi ha una bona col·lecció dels emperadors Flavis i Antonins, com sol ser habitual.

Ara bé, la planta que jo volia veure era la següent.

Segona planta

Està dedicada als mosaics i als frescs, amb una fantàstica col·lecció d’emblemes de tema mitològic i de la vida quotidiana d’alta qualitat, on ja no saps si et trobes davant d’un mosaic o d’una pintura. Els frescos venen tots d’excavacions de les vil·les de l’elit, com les de la Vil.la Farnesina, amb els seus colors vius i les màscares teatrals. Es creu que aquesta vil.la va pertànyer a Marc Agripa, l’amic, confident i gendre d’August.

És en aquesta planta on també hi trobareu una sala petita, amb un banc al mig on hi podeu seure i obrir els ulls astorats mentre no sabeu on mirar. És la sal.la dels frescos provinents del triclinium o jardí d’estiu de la Vil.la de Lívia. Benvinguts al jardí.

Servidora venia a veure això. Veureu, la primera vegada a la meva vida que em van explicar bé l’art va ser quan vaig fer COU, i aquests frescos els vam estudiar. Em va quedar el cuquet de veure’ls, però mai hi havia pogut anar per mil motius.

Aquest setembre per sort vaig poder veure’ls i, com que hi havia poquíssima gent, vaig voltar a poc a poc per la sala i em vaig quedar asseguda al banc una bona estona admirant les 4 parets que reprodueixen una tanca baixa i un jardí. Un jardí amb plantes, flors, arbres amb seus fruits i molts ocells. Una explosió de natura pensada per dur a dins el que hi havia fora, una manera de fer que les parets siguin invisibles.

Han passat més de 2000 anys, i de l’edifici no en queda res, i de fet costa molt imaginar-ne la riquesa d’aquella, però aquests frescos l’evoquen.

Pel que fa als mosaics, aquí sí que cal dir que a Nàpols hi trobarem més peces, però les que trobem aquí també són d’una gran qualitat i bellesa i trobarem exemples de nombrosos temes. Aquest mosaic de tema nilòtic que podeu veure a sota és  ben curiós:

I la resta també són fantàstics:

Ara bé, no tot són bones notícies, perquè el Museo Nazionale Romano pateix la manca de recursos que tenen tots els museus italians i això en dificulta la visita. En primer lloc perquè l’horari d’obertura és força reduït, d’11 a 18h. L’altra cosa a la que heu d’estar atents és si hi ha tancaments de sales o plantes.

Quan hi vaig anar, la planta baixa estava sempre oberta però la primera i la segona només ho estaven en dies alterns, per tant hi vaig haver d’anar dos cops. A data d’avui (abril 2022) està tot obert, però sempre que aneu a un museu italià és important que en visiteu la pàgina web (en versió italiana preferentment) per saber com estan les coses.

Roma és una ciutat que no te l’acabes i potser passar-te el dia dins de museus no és del gust de tothom. Si us fan mandra les multituds dels museus capitolins o del Vaticà, aquí hi trobareu una molt bona representació de peces romanes. Si en canvi sou uns malalts dels museus, hi trobareu una museïtzació moderna i ben pensada que fa lluir unes peces que ja eren interessants en si mateixes.

Aneu-hi, no us en penedireu.

Calígula, Suetoni

Si algú em fes aquella pregunta tan típica sobre en quin moment de l’imperi romà m’hauria agradat viure, la meva resposta seria que durant el regnat d’Antoní Pius, un emperador que va regnar durant 22 anys, que no sona a ningú, i del qual se sap ben poca cosa. Per avorrit.

En aquells moments es podia viure i viatjar amb una certa tranquil·litat per tot el territori imperial, que gaudia d’estabilitat i prosperitat. Naturalment això es podia fer si eres un home lliure amb classe i diners. A més, sempre cal recordar que els romans no tenien algunes coses força importants avui en dia. Deixant de banda internet, em venen al cap coses com els antibiòtics, les vacunes, els tomàquets i, especialment, la xocolata.

Potser millor que em quedi on sóc, malgrat tot.

Uns anys abans d’Antoní Pius és quan va viure Gai Suetoni Tranquil, que no era de la classe més alta però que estava prou ben situat per poder fer carrera dins l’administració imperial i tenir patrons importants. Un d’aquests patrons va ser Plini el Jove, amb qui s’escriu cartes i que escriu a l’emperador Trajà demanant favors pel seu protegit. D’això avui en dia se’n diu networking.

Llegeix més »

El infito en un junco

El infinito en un junco és un llibre escrit per la Irene Vallejo i que es va publicar l’any 2019. En trobareu també una traducció al català, feta per la Núria Parés, publicada a Columna/Edicions 62. Ja sabreu tots que ens trobem davant d’un fenomen editorial de gran magnitud. Si feu una cerca a internet trobareu moltíssimes ressenyes o comentaris en mitjans de comunicació, pàgines personals i fins i tot en revistes acadèmiques. I la immensa majoria són entusiastes, tot i que també he vist comentaris menys positius.

Aquest llibre i servidora hem jugat a fet i amagar per motius que no venen al cas. El vaig començar i el vaig deixar aparcat perquè no era el moment. A primers del 2021 sí que me’l vaig poder llegir i a més resulta que a final d’any es va publicar un llibret que es diu El infinito no cabe en un junco, una oportunitat perfecta per publicar tres entrades, una ressenya per cada llibre i una darrera amb una reflexió personal. Comencem.

El subtítol del llibre és la invención de los libros en el mundo antiguo i Siruela l’ha publicat a la seva col·lecció d’assaig. Al final del llibre trobareu 9 pàgines amb la bibliografia ordenada alfabèticament, un índex alfabètic de noms i un sistema de citació una mica peculiar ja que no trobareu ni cites intertextuals ni notes a peu de pàgina sinó que també al final l’autora explica les fonts per cada capítol, especialment les fonts primàries. És força exhaustiu tot i que no és perfecte. Tens la sensació que l’autora ha optat per un camí del mig potser pensant que els sistemes tradicionals de cites no encaixen amb el que ha escrit.

El punt de partida és la creació de la biblioteca d’Alexandria per part de Ptolomeu I, i diríem que el punt final és el dels darrers anys de l’imperi Romà, cosa que més avall comentarem més en profunditat. Aquest seria el tronc central de la narració però l’autora va endavant i endarrere en el temps per complementar el seu discurs això sí, sempre tornant al discurs principal.

Aquest tipus d’estructura narrativa ha d’estar molt ben travada per tal que els lectors no se’t perdin o es cansin; en ficció és una tècnica literària força habitual però optar per una mena de monòleg interior en assaig és tot un assoliment que, si surt malament, pot acabar amb un munt de llibres a mig llegir. La perícia de Vallejo sortint-se’n amb aquesta estructura diria que és una de les claus del seu èxit. L’altra us la dic més endavant.

Si bé la composició del llibre funciona bé, cal dir que no és sempre igual de robusta. Vallejo se’n surt molt rebé durant la primera part del llibre, però la segona part, dedicada a Roma, es va aprimant. És ben curiós, perquè de la societat romana en tenim més dades per poder entendre com s’organitzava el coneixement i com es distribuïa, però més dades et pot despistar i complicar un marc central que ha de ser més simple per tal de poder fer de guia.

Precisament per això el tronc central funciona menys com a crossa narrativa i ja no t’ajuda tant a orientar-te. Alexandre el Gran i la biblioteca d’Alexandria són tan mítics que de seguida saps que has tornat a l’eix narratiu. Amb la segona part… t’hi has de fixar més per saber si vas pel carril central o pel lateral de l’autopista d’alta velocitat que és aquest llibre. No obstant, les desviacions són tan interessants que amb una mica d’atenció ho resols.

Aquest és un títol on hi trobarem referències als Monty Phython, Star Wars, Harry Potter, Tim Berners-Lee o W. G. Sebald com qui no vol la cosa. Comences acompanyant al protagonista de l’Austerlitz de Sebald en la recuperació dels records d’infantesa dins d’una llibreria i, unes pàgines més endavant, acabes llegint que sis enginyers de Palo Alto van redissenyar els ordinadors als anys 60 i que Adobe va inspirar-se en la Columna Trajana per inventar un tipus de lletra. I així passes 400 pàgines.

Aquest tipus de salts mortals depenen una mica del bagatge de cadascú. Si coneixes poc el tema, et sorprendrà. Si ets un expert erudit… no faig spoilers, la setmana que vé us ho explico. I si estàs una mica enmig, et venen ganes d’anar a prendre un te amb l’autora per comentar de forma entusiasta que això de Borges i Internet de la pàgina 43 és ben cert, que no acabes d’estar d’acord amb la interpretació que fa sobre Medea a la pàgina 143 o que els llibres de Greenblatt o Nixon que cita són una mica així.

Sospito que cada lector retindrà la part que li crida més l’atenció i potser alguna vegada hi tornarà a cercar una dada, cosa que es pot fer fàcilment perquè al final hi trobem un índex alfabètic. També és molt fàcil anar recuperar aquell escriptor de l’antiguitat del que vols llegir-ne la cita completa gràcies a les notes de cada capítol. Que un llibre sigui tan popular vol dir que moltes lectures seran superficials i endutes per la moda, però ja us dic que per alguns, aquest llibre serà aquell libre. Si en teniu un, ja m’enteneu. Aquell llibre amb el que el món va deixar de ser petit, trist o solitari.

Abans he comentat que una de les claus de l’èxit és l’assoliment d’una estructura narrativa que t’enganxa. Tanmateix diria que el factor clau és un altre molt més intangible.

La meravella.

Irene Vallejo estima els llibres i el coneixement, segurament a casa té aquell llibre; i està tan agraïda que, quan va passar per un moment vital complicat, va anar a buscar consol on sempre l’havia trobat. En el portent, en el fet que de vegades la paraula escrita és el bàlsam i la taula de salvació de tantes coses.

El seu desig d’entendre i de transmetre el prodigi és aquest llibre que ha costat una feinada de fer i que ha aplanat el terreny de les descobertes a tants lectors novells o que ha dut un somriure als que també estimem els llibres i els clàssics perquè no fa mai mal que se’n parli i no tenim ni l’habilitat ni el temps de fer això. Encara que tots sapiguem dues coses: la primera és que, lamentablement, la moda passarà. La segona és més fotuda: tot és relatiu.

Com també diuen a Star Wars, existeix un costat fosc i El infinito en un Junco és la mirada amable i brillant d’una història que també es pot explicar de forma sòrdida i execrable. Però no ho farem ara i aquí, deixarem passar uns dies.

L’entrada d’avui és la de la meravella.

When in Rome

When in Rome és un altre dels podcasts del creador d’Emperors of Rome, en Matt Smith. Ja sabeu que en aquest blog ens encanta la seva feina.

Ens trobem davant d’un podcast una mica curiós, ja que tot i que a data d’avui té 64 episodis, si us subscriviu al feed només en trobareu disponibles els darrers sis. El motiu és que el finançament del podcast es fa a través de Kickstarter.

Per cada temporada en Matt obre la campanya i cada mecenes obté un enllaç amb accés a tot l’arxiu, un newsletter amb notes i un mapa de Roma a Google maps. A més, els episodis del feed privat solen ser una mica més llargs que els que es fan públics.

És un bon sistema, ja que pots començar escoltant el que està disponible i, si t’interessa, donar-hi suport a través del Kickstarter com ha fet servidora. L’altre punt positiu és que amb cada Kickstarter tens l’oportunitat d’aconseguir accés a altres campanyes anteriors de podcasts no disponibles en obert. Per exemple amb aquesta temporada hi he afegit el podcast sobre De Bello Gallico de Cèsar i el de les guerres il·líries, els dos que em faltaven.

Avui en dia ja no sembla tan estrany pagar per podcasts, ja que a Catalunya ens ho comencem a trobar, especialment a través de Patreon. I per acabar amb el comentari materialista, deixeu-me dir-vos que el Kickstarter de When in Rome és en dòlars australians, una divisa que sol sortir força bé al canvi.

When in Rome és un podcast sobre place and space in the Roman Empire, (lloc i espai a l’imperi romà). I això què vol dir? Doncs que cada episodi parla d’un edifici, monument o lloc arqueològic amb un especialista sobre el tema. Com a especialistes hi trobareu alguns col·laboradors habituals però també molta gent nova.

Els primers episodis són del 2015 i cada any n’hem tingut de nous. Les dues primeres temporades parlen exclusivament de Roma, però a la tercera se’ns parla també de la meravellosa Tomba del Capbussador a Paestum, un lloc que us recomano molt de visitar. I la quarta és sobre Pompeia. A partir d’aquí ja trobarem molta més diversitat, especialment els dos darrers anys, on se’ns parlarà de Vindolanda, l’Aula Palatina, Thysdrus, Gerasa o Augusta Emerita entre molts altres. Això sí, seguim trobant episodis sobre Roma, no ens l’acabarem mai!

Si escolteu Emperors of Rome, en alguns casos es fa referència a When in Rome, per exemple en Matt va fer coincidir els episodis sobre Trajà amb el de la Columna Trajana, cosa que està molt bé. En el meu cas no ho vaig sincronitzar perquè vaig preferir guardar els episodis pel viatge a Roma del setembre passat.

Vaig escoltar l’episodi de l’Ara Pacis dins del museu, un episodi que et presenta també una visió critica sobre la seva renovació, el de l’Arc de Titus tot donant-hi voltes i fixant-me en cada plafó, els del Colosseu caminant per la Via dei Fori Imperiali o el de la Domus Aurea mentre esperava que comencés la visita guiada.

Aquest podcast em sembla un complement ben apropiat pels oients d’Emperors of Rome, ja que en complementa la visió des d’un altre punt de vista. No només es parla d’arquitectura, ja que també se’ns parla de l’ús de l’espai a través del temps, incloent-hi destruccions i reconstruccions. Els episodis sobre el Colosseu en són un bon exemple i també el de l’Aula Palatina, un edifici que avui en dia és una església protestant evangèlica però que originàriament va ser el saló del tro de Constantí.

Pel que fa als convidats, trobareu una mica de tot. Als habituals d’altres podcasts (la Rhiannon Evans, en Caillan Davenport, en Christopher Gribbin o la Gillian Shepherd) se’ls nota l’experiència i en altres casos ens trobem amb grans comunicadors, però també hi ha alguns (pocs) casos on veus que el convidat no acaba d’agafar el to i llavors en Matt ha de fer més feina per tal de reconduir la conversa i potser fins i tot fer feina d’edició, cosa que sap fer molt bé.

I és que els aspectes tècnics són impecables, començant per la selecció de la música i acabant amb qualitat de l’audio o de l’edició. És un podcast que sona bé, i això no és fàcil de fer.

Avui en dia els podcasts són per tot arreu, i creieu-me quan us dic que costa molt mantenir un bon nivell de qualitat. És per això que quan algú produeix sempre contingut d’alta qualitat amb rigor cal destacar-ho. Espero amb delit la nova temporada de When in Rome que tindrem aquest any 2022.

Soror. Mujeres en Roma

Desperta Ferro és una editorial especialitzada en història que ha esdevingut imprescindible per tots aquells a qui interessi la història militar. El que no sé si és tan conegut és que també han cuidat força l’antiguitat, no tan sols des del punt de vista militar sinó també des de l’arqueologia i la història antiga.

Tot i que miren més enllà de la universitat, no fan bromes ni amb el rigor dels textos ni amb la qualitat de les edicions que són de primera categoria, especialment pel que fa al paper. Sempre és important que un llibre, si optes pel suport físic, sigui agradable de tenir entre les mans.

Ens trobem per tant davant d’una d’aquelles editorials que no us trobareu a les taules de best sellers però que forma part del fons de les bones llibreries. Ja he dit per aquí que un llibreter de confiança és un tresor, especialment quan vas a buscar una altra cosa i et planten davant del nas Soror. Mujeres en Roma, de la Patrícia González.

Això segurament t’interessi

Doncs mira, sí que m’ha interessat. Molt.

Llegeix més »

Domina i els senyors enfadats

Domina és una sèrie produïda pel canal Sky Atlantic i que a casa nostra trobareu a Filmin i bé, als mitjans alternatius. Ehem. El seu creador i guionista és Simon Burke i de moment en tenim disponible una temporada de 8 episodis.

Com us podeu imaginar, quan vaig saber que rodarien aquesta sèrie vaig mirar d’estar-ne al cas. La cosa és que avui en dia costa seguir les novetats perquè hi ha molta oferta de títols i plataformes. En el cas de Domina el fet que estigui produïda per Sky Atlantic crec que l’ha fet passar desapercebuda i n’ha endarrerit l’estrena a casa nostra.

De totes maneres, si fem una mica de cerca a internet, tampoc és que sigui una sèrie que hagi tingut massa ressò. Semblarà una rucada, però si mireu l’entrada de la sèrie a la Wikipedia, només hi trobareu un resum dels dos primers capítols. Sí que hi ha algunes pàgines web que en van fer recapitulacions capítol a capítol, però n’hi ha moltes menys que en altres casos i no ha generat gaire discussió, amb algunes excepcions que comentem a sota.

Aquesta primera temporada cobreix uns 20 anys de la vida de Lívia Drusil·la, començant pel seu matrimoni amb Tiberi Claudi Neró l’any 43 a.n.e., pare dels seus dos fills, Tiberi i Drus i acabant l’any 22 a.n.e., un any després de la mort de Marc Claudi Marcel.

La sèrie me l’he empassada en pocs dies i em sabrà greu si no en fan més temporades (no se’n sap res) però, parlant amb els amics que també l’havien vista, queda clar que com a producte audiovisual té algunes mancances.

Llegeix més »

Agrippina, Emma Southon

L’altre dia la Kate del podcast The Exploress comentava que un dels avantatges d’haver canviat l’antiguitat pels Tudors és que ara té moltes més fonts primàries a l’abast. Quan vols estudiar qualsevol cosa del món antic sempre et trobes amb forats, però si a sobre vols parlar de dones la cosa es complica encara més.

D’una banda perquè no disposem de fonts escrites per dones (amb algunes excepcions) i dins les que tenim les dones hi apareixen de refilada, no en són les protagonistes. D’altra banda també ens trobem amb un problema d’interpretació literal del que se’ns diu donant per certes afirmacions interessades que en altres casos serien qüestionades.

Si repartíssim premis, les dones de la família Julioclàudia se’ls endurien tots. Si mencionem Livia Drusil·la, Valèria Messal·lina o Agripina la Menor segur que en molts casos pensem en enverinaments, embolics de faldilles i femmes fatales.

Per sort ja fa uns anys que s’està intentant corregir això amb publicacions que cerquen interrogar les fonts de forma més crítica i complementen l’anàlisi dels autors que ens han arribat amb altres elements físics, especialment numismàtica, com ja vam comentar en aquesta entrada, on ja mencionava el llibre que ens ocupa avui com un excel·lent punt de partida. Ho és per dos motius: pel personatge i per com està escrit.

Agripina la Menor és un caramelet de personatge. Filla del que avui en diuen una power couple, germana d’emperador, muller d’emperador, mare d’emperador. Ja us podeu imaginar el que en diuen els amics Tàcit, Suetoni i Cassi Dió. Estaven horroritzats, pobrets meus.

Emma Southon a Agrippina (edició castellana a Pasado y Presente) els agafa sense contemplacions i ens explica amb pèls i senyals perquè hem de llegir entre línies moltes de les coses que se’ns diuen o l’interès polític darrere de moltes afirmacions d’uns autors que pertanyen a la classe senatorial i que escriuen anys després dels fets descrits.

Es podria dir que l’autora presenta una interpretació de les fonts en clau feminista, però si algú fa això servidora respondria que hi ha moltíssims llibres anteriors que fan tot el contrari i fan lectures acrítiques i literals on Agripina tota soleta acaba amb una dinastia. Emma Southon vol canviar la perspectiva, però ha llegit les fonts, coneix bé l’època i argumenta tot el que diu.

Agripina va aconseguir quotes de poder que cap dona havia assolit mai i va fer el que calgués per mantenir-lo. Durant un temps se’n va sortir però quan semblava que havia triomfat, tot es va torçar, irònicament de la mà del seu fill. La majoria d’historiadors tendeixen a dir que després de la seva mort va ser quan el regne de Neró es va espatllar després de la mort de la seva mare.

Un personatge com aquest necessita un llibre que ens faci veure com de complicat n’era assolir un paper rellevant en una societat com la romana, on les dones eren eternes menors, i aquest llibre ho fa. Si a més a més està ben estructurat i fa de bon llegir, encara millor.

Les fonts condicionen els capítols del llibre que es divideixen en com se’ns presenta el personatge: filla, germana, neboda, muller i mare. Pot semblar molt subordinat però tenim les fonts que tenim i només és un artefacte organitzatiu, el contingut ja hem dit que vol anar més enllà.

Pel que fa a l’estil de l’autora, és un estil ben personal ple de referències culturals que ens son properes. Cinema, sèries, literatura, el que vulgueu, fins al punt que vaig tafanejar l’edició castellana al llibreter de confiança per saber si havien mantingut coses com aquesta (sí que ho han fet):

If we assume (...) that both Agrippina and Messalina were two women with the same overall plan for their children, we can understand why one had to die. In the small Roman court they were basically Harry Potter and Voldemort.

Si assumim (…) que tant Agripina com Messalinia eren dues dones amb el mateix pla pel seus fills, podem entendre perquè una d’elles havia de morir. En la petita cort romana eren bàsicament Harry Potter i Voldemort. p. 107

Això pot fer arrufar el nas a qui pensi que els llibres d’història han de ser seriosos i densos, que si no sembla que et rebaixes al nivell dels mortals. Aquest argument és absurd.

El que sí que podríem dir és que segons quines referències poden fer envellir el text abans d’hora, especialment perquè avui en dia gastem referents a una velocitat que fa feredat. Ara bé, això és un problema per d’aquí a uns anys, ara i aquí aquests referents funcionen. I sempre li podem demanar a l’autora que actualitzi el llibre.

Si voleu llegir un llibre sobre senyores romanes, comenceu per aquest. No us en penedireu.

La Domus Aurea

El juliol de l’any 64 Roma va patir un incendi que encara avui es recorda i  que a més tradicionalment té un autor: l’emperador Neró, el darrer de la dinastia Júlio-Claudia, fill d’Agripina la Menor, emperador amb una llista d’ancestres força espectacular entre els que trobem August, Lívia, Marc Antoni, Octàvia i Germànic. Deu n’hi do.

Avui no parlarem ni de la vida i miracles de Neró ni si va ser l’autor de l’incendi.

Només ens interessa saber que, després de sis dies cremant, dos terços de Roma van quedar destruïts o malmesos. Destacarem especialment la zona entre el Palatí i l’Esquilí la banda sud del qual tenia nom propi: Oppius Mons.

És en aquesta zona tan ampla on Neró farà construir un complex d’edificis que encara avui té ressonàncies misterioses i quasi mítiques: la Domus Aurea.

Domus Aurea vol dir casa daurada, i el nom prové en part de l’opulència en la decoració però especialment de l’efecte que produïa la llum del sol quan entrava pels finestrals dels edificis construïts sobre pendent. Segons Suetoni hi havia fins i tot una sala amb sostre giratori:

In ceteris partibus cuncta auro lita, distincta gemmis unionumque conchis erant; cenationes laqueatae tabulis eburneis versatilibus, ut flores, fistulatis, ut unguenta desuper spargerentur; praecipua cenationum rotunda, quae perpetuo diebus ac noctibus vice mundi circumageretur

Parts de la mansió eren cobertes d’or i tatxonades amb pedres precioses i nacre. Tots els els menjadors tenien sostres ornamentats amb ivori i panells que es podien desplaçar per deixar caure una pluja de flors, o perfum des d’uns aspersors amagats. El menjador principal era circular i el seu sostre girava lentament, nit i dia, igual que el cel.

G.Suetonius Tranquillus,De vita CaesarumNero, XXXI, 2

Durant molts anys es va creure que aquesta sala no era real. Sí que ho era.

És força complicat imaginar-se la grandesa del complex, però aquí en teniu un mapa:

Per fer-vos una mica més a la idea de com n’era de gran la Domus Aurea, torneu a fer una ullada a la imatge. Veieu aquest quadrat blau que marca un llac? Avui en dia ja no hi és, però a sobre els Flavis hi van construir un edifici que us sonarà: el Colosseu.

Segurament Neró no va arribar a veure finalitzada l’obra dels arquitectes Severus i Celer i les dinasties següents la van deixar de fer servir, reaprofitant-ne els elements decoratius i colgant-la de terra per tal de construir-hi a sobre. 40 anys després de la seva construcció, era tota soterrada.

Així va quedar la cosa fins que a finals del s. XV un jovenet va caure per un forat a la zona de l’Esquilí i així es van redescobrir els nivells de la Domus Aurea de l’Oppius Mons, que encara avui trobem sota dels banys de Trajà. Correspon amb la part superior dreta del mapa que teniu a dalt.

Ben aviat aquelles sales enterrades es van convertir en visita obligatòria pels artistes de Roma, en un moment en què el Renaixement estava agafant cos. Artistes com Rafael i Miquel Àngel van inspirar-se en els frescos de la Domus Aurea, que corresponen al quart estil pompeià, uns frescos que van ser únics fins que es va redescobrir Pompeia força anys després.

Durant molts anys la Domus Aurea va ser visitada per artistes i viatgers famosos, i encara avui s’hi poden veure grafittis de pintors renaixentistes com Ghirlandaio o Filippino Lippi o de viatgers famosos una mica posteriors com Casanova o el Marquès de Sade. Si aneu al Vaticà o als Museus Capitiolins, la decoració de les parets, anomenada grotesc, està inspirada en els frescos de la Domus Aurea.

El jaciment és molt delicat, i s’ha anat obrint i tancant al públic per motius de conservació. Per sort, ja fa uns anys que es pot visitar tot i que cal parar molta atenció per poder gaudir d’una visita completa i evitar visites parcials o tancaments temporals. Aquesta és la pàgina oficial (sempre és més recomanable la versió italiana) i caldria que la consulteu amb temps per veure quines opcions teniu.

En el meu cas, ha coincidit amb una exposició a la famosa sala octogonal sobre Rafael i la invenció del grotesc. La trobareu fins a gener del 2022 i us recomano que us informeu bé ja que entre setmana la visita és molt més reduïda, només es visita la sala gran. Servidora hi va anar dissabte i vaig poder gaudir d’una visita d’una hora i tres quarts per diferents nivells amb la Laura, una arqueòloga meravellosa que es va esforçar en fer-nos entendre el que estàvem veient.

Perquè aquesta és la cosa. La vista la fas a una estructura subterrània quan de fet el palau original era ple de finestrals i amb unes vistes de primera categoria. Avui en dia en canvi ens movem per tot de passadissos i sales sota terra, algunes amb restes de frescos majestuosos, altres de maó o ciment que poden ser de la domus Aurea o bé els fonaments dels banys de Trajà.

El que visites segueix sent colpidor, però no fa el mateix efecte que feia el palau original. Això es supleix amb canvis de llum que va activant la guia i que estan molt ben dissenyats. L’altre element amb el que també treballen és la realitat virtual, tot i que ara mateix no funciona degut a la pandèmia. Caldrà anar vigilant quines millores s’empesquen, estem parlant d’un espai on una mica de tecnologia ben aplicada pot fer meravelles.

Fins al gener trobareu l’exposició ja esmentada  a la gran sala octogonal, presidida per una estàtua majestuosa d’Atles portada expressament de Nàpols. És una expo pensada pel gran públic però que explica bé els conceptes.

Cal també destacar que la nostra guia va ser molt respectuosa deixant clar que avui en dia ja no es creu que la sala octogonal sigui la famosa sala amb el sostre rotatori, que segurament correspon amb el que es va trobar al Palatí fa uns anys. Això sí,  per temes logístics és a la sala octogonal on es reprodueix un mapping de les constel·lacions celestes que recrea el que deia Suetoni.

Pel que fa a l’estat de conservació actual, alguns dels frescos estan força malmesos, però altres es veuen molt bé i tenim motius per ser optimistes ja que el projecte d’aïllament del jardí dels banys de Trajà permetrà reduir els nivells d’humitat i millorar la conservació d’aquest lloc excepcional. Aquesta visita va ser la més especial de totes les que he fet en aquesta escapada a Roma. El lloc en sí és increïble, però a més quan vas a visitar museus posteriors te n’adones fins a quin punt aquestes galeries han influït artistes posteriors.

Roma ja tendeix a emmirallar l’art a través del temps, però el que vius a la Domus Aurea és especial. L’ambient del lloc, la seva importància i com et ressona durant la resta de les visites. Us en dono un exemple.

Aquesta fotografia la vaig fer als Museus Capitolins, més concretament de la sala de la Venus capitolina. L’estàtua és del s. II a.C., la decoració del s. XVIII.
Aquí teniu un detall de la paret. Fixeu-vos en la decoració
Finalment, aquest és un fresc de la Domus Aurea. No cal que us digui res més, la influència salta a la vista. Torneu amunt per veure les altres fotografies, encara és més evident.

És per això que la primera entrada fruit del viatge a Roma havia de ser aquesta. La Domus Aurea és ben Mīrābile Dictū.