El Museo Nazionale romano

Un viatge a Roma s’ha de planificar sabent que és una ciutat inabastable. Un cop acceptes aquesta premissa cal fer la tria del que es visitarà i deixeu-me que us digui que no és una tasca fàcil. Si no es viatja sol la necessària adaptació a cada sensibilitat pot ajudar, ja que no tothom vol visitar dos museus al dia. Si vas sol el que acabes fent és començar descartant el que estàs disposat a deixar de banda aquest cop i tenint clar allò que no et pots perdre de cap manera.

Quan vaig anar Roma el setembre passat, el Museo Nazionale Romano estava en aquesta darrera categoria.

Es tracta d’un museu fundat el 1889, no massa després que Roma fos designada la capital de l’Itàlia unificada. La seu inicial va ser l’edifici de les termes de Dioclecià que avui en dia encara és una de les seus del museu, i es va nodrir de diverses col·leccions, entre elles la del Museu Kircherià, fundat el 1651. Avui en dia es poden visitar les quatre seus:

A Itàlia és molt complicat mantenir els museus i va arribar un moment on calia fer-hi una inversió. L’any 1981 l’estat italià va comprar el Palazzo Massimo, el va incorporar al museu i es va renovar. L’estructura actual es va completar el 1998.

El patrimoni d’una ciutat com Roma fa que d’una banda no falti material pels museus però de l’altra en complica la conservació. A més, aquests museus no són pas nous, sinó que es van obrir fa temps, cosa que converteix moltes de les seves sales en objecte d’interès per si mateixes. Això les fa tremendament interessants però també en complica la visita perquè tot sovint et trobes una acumulació de peces sense massa sentit que acaba cansant i uns recorreguts que costen de seguir.

Molts museus han fet esforços en reformar els seus edificis i sovint et trobes amb un estil híbrid barrejant sales més tradicionals amb altres modernes. A Roma això t’ho trobes als Museus Capitolins, dels que en parlarem més endavant.

En canvi, el Museo Nazionale és tot nou i ens trobarem una museïtzació moderna amb un fons de primera categoria. Així doncs, el nostre recorregut per les tres plantes és ordenat, les peces estan espaiades i la informació està molt ben redactada. Comencem.

Planta baixa

A la planta baixa hi trobarem una sèrie de sales dedicades a l’escultura i el retrat fins a l’època d’August. En destacaré dues sales, a la primera hi trobarem un retrat d’August com a Pontífex Màxim i l’altar de Mart i Venus, que és més tardà però està posat a la sala per tal que ens fem una idea del culte imperial i de la vida cívica romana.

La segona sala acull dues estàtues en bronze, la del príncep hel·lenístic i la del púgil assegut, trobades a les termes de Dioclecià. Només pel fet que són de bronze ja és prou motiu per considerar-les peces úniques, però és que a més són espectaculars, especialment la del púgil.

A la sala no hi ha res més destacat, i pots donar la volta a les peces i gaudir-les plenament. El púgil està situat a terra i captura la nostra atenció de forma magnètica, fent que hi donis voltes apreciant tots els detalls dels rínxols, les mans, les cames i com de be se’ns transmet el moment de repòs de la figura.

Només per aquestes dues peces ja val la pena, però és que les altres dues plantes del museu amaguen molts més tresors.

Primera planta

Aquí seguim amb l’escultura, amb nombroses còpies romanes d’artistes grecs, repartides en diverses sales que molt sovint podreu visitar tranquil·lament en soledat, com veieu a la fotografia.

Si no teniu temps d’anar a la Galleria Borghese, aquí també hi trobareu una altra còpia de l’estàtua d’Hermafrodit adormit, però sense el llit de marbre que va esculpir Bernini. I naturalment també hi ha una bona col·lecció dels emperadors Flavis i Antonins, com sol ser habitual.

Ara bé, la planta que jo volia veure era la següent.

Segona planta

Està dedicada als mosaics i als frescs, amb una fantàstica col·lecció d’emblemes de tema mitològic i de la vida quotidiana d’alta qualitat, on ja no saps si et trobes davant d’un mosaic o d’una pintura. Els frescos venen tots d’excavacions de les vil·les de l’elit, com les de la Vil.la Farnesina, amb els seus colors vius i les màscares teatrals. Es creu que aquesta vil.la va pertànyer a Marc Agripa, l’amic, confident i gendre d’August.

És en aquesta planta on també hi trobareu una sala petita, amb un banc al mig on hi podeu seure i obrir els ulls astorats mentre no sabeu on mirar. És la sal.la dels frescos provinents del triclinium o jardí d’estiu de la Vil.la de Lívia. Benvinguts al jardí.

Servidora venia a veure això. Veureu, la primera vegada a la meva vida que em van explicar bé l’art va ser quan vaig fer COU, i aquests frescos els vam estudiar. Em va quedar el cuquet de veure’ls, però mai hi havia pogut anar per mil motius.

Aquest setembre per sort vaig poder veure’ls i, com que hi havia poquíssima gent, vaig voltar a poc a poc per la sala i em vaig quedar asseguda al banc una bona estona admirant les 4 parets que reprodueixen una tanca baixa i un jardí. Un jardí amb plantes, flors, arbres amb seus fruits i molts ocells. Una explosió de natura pensada per dur a dins el que hi havia fora, una manera de fer que les parets siguin invisibles.

Han passat més de 2000 anys, i de l’edifici no en queda res, i de fet costa molt imaginar-ne la riquesa d’aquella, però aquests frescos l’evoquen.

Pel que fa als mosaics, aquí sí que cal dir que a Nàpols hi trobarem més peces, però les que trobem aquí també són d’una gran qualitat i bellesa i trobarem exemples de nombrosos temes. Aquest mosaic de tema nilòtic que podeu veure a sota és  ben curiós:

I la resta també són fantàstics:

Ara bé, no tot són bones notícies, perquè el Museo Nazionale Romano pateix la manca de recursos que tenen tots els museus italians i això en dificulta la visita. En primer lloc perquè l’horari d’obertura és força reduït, d’11 a 18h. L’altra cosa a la que heu d’estar atents és si hi ha tancaments de sales o plantes.

Quan hi vaig anar, la planta baixa estava sempre oberta però la primera i la segona només ho estaven en dies alterns, per tant hi vaig haver d’anar dos cops. A data d’avui (abril 2022) està tot obert, però sempre que aneu a un museu italià és important que en visiteu la pàgina web (en versió italiana preferentment) per saber com estan les coses.

Roma és una ciutat que no te l’acabes i potser passar-te el dia dins de museus no és del gust de tothom. Si us fan mandra les multituds dels museus capitolins o del Vaticà, aquí hi trobareu una molt bona representació de peces romanes. Si en canvi sou uns malalts dels museus, hi trobareu una museïtzació moderna i ben pensada que fa lluir unes peces que ja eren interessants en si mateixes.

Aneu-hi, no us en penedireu.

Ruta per la Barcelona romana

Tot història és una associació cultural que té com a missió recuperar la memòria històrica i desenvolupar valors democràtics i les humanitats tot establint un diàleg amb la societat. Estan ubicats al centre cívic del Pati Llimona i van començar ja força anys com una tertúlia històrica.

Avui en dia han crescut força i, a part de les tertúlies, desenvolupen tot tipus d’activitats com ara cursos, conferències i el que ens interessa avui, les rutes per la ciutat. En tenen un calendari molt variat en diversos barris i també han publicat un llibre. La que ens interessa aquí és la ruta de la Barcelona romana, que vam fer el dia 20 de febrer.

El nostre guia va ser en Gregor Siles, historiador i nascut al Raval, en una passejada de dues hores que va començar a la plaça Vil.la de Madrid i va acabar al c/del Call. Vam visitar tots els indrets on es poden veure encara avui les restes, però també vam fer aturades en llocs importants on avui en dia no hi ha restes visibles.

Com tots els bons guies en Gregor va acompanyar les seves explicacions amb il·lustracions i fotografies, des de la famosa imatge de Barcino del MUHBA fins a fotografies provinents del meravellós Las calles de Barcelona d’en Víctor Balaguer, el primer cronista de la ciutat, que retrata fragments que no han arribat als nostres dies.

Una bona ruta per la Barcelona romana ha de ser així, una barreja del que pots veure acompanyat amb una bona explicació per tal d’imaginar-nos el que ja no hi és. Una explicació només basada en elements arquitectònics es pot fer pesada, però no va ser el cas ja que el propòsit principal no era el lloc per sí, sinó que ells llocs eren el vehicle per entendre com era aquella ciutat romana també a nivell social i polític.

Deixeu-me que us digui que sortir-se’n és força complicat. De Barcino en tenim poquíssimes fonts escrites, i les que tenim són tardanes, de les èpoques que no t’expliquen a classe de llatí. Barcino és una ciutat romana que esdevé important en un període històric que sona poc al gran públic i que a més és un embolic, la crisi del s. III.

Doncs bé, en aquesta ruta ens ho expliquen tot i ho fan molt bé, citant les poques fonts escrites però especialment interpretant de forma rigorosa les publicacions acadèmiques. Hi ha dos temes que em van semblar molt ben treballats: el tema de l’aqüeducte i la muralla. En els dos casos en Gregor va fer referència als treballs més nous i va rebatre algunes teories que encara avui circulen.

La prova de foc va ser el tros d’arc enganxat a la muralla de la torre a la Pl. De la Catedral que molts guies donen com a original i que ell va desmentir. En canvi, va citar la fantàstica tesi del dr. Ravotto sobre la muralla, tot mostrant-nos una inscripció de la IV legió, que sembla que en va ser la constructora. També va sortir el nostre amic Gaius Coelius, el de l’inscripció viatgera.

En la ruta també se’ns va parlar de la prehistòria al pla de Barcelona i de antiguitat tardana, amb menció especial a Gal.la Placídia i també al bisbe Pacià, una figura importantíssima. També vam marxar amb recomanacions de visites posteriors, com ara les domus de St Honorat i la del C/ Avinyó.

Barcino és una fundació romana que no era gran cosa als inicis, però que 2000 anys després és una de les ciutats més importants del Mediterrani. Per entendre bé aquesta evolució hem d’anar als inicis i aquesta ruta ens donarà les respostes que cerquem.

Dues hores entretingudes, on a més fas exercici passejant pel barri gòtic, una fantàstica proposta un diumenge al matí.

La Domus Aurea

El juliol de l’any 64 Roma va patir un incendi que encara avui es recorda i  que a més tradicionalment té un autor: l’emperador Neró, el darrer de la dinastia Júlio-Claudia, fill d’Agripina la Menor, emperador amb una llista d’ancestres força espectacular entre els que trobem August, Lívia, Marc Antoni, Octàvia i Germànic. Deu n’hi do.

Avui no parlarem ni de la vida i miracles de Neró ni si va ser l’autor de l’incendi.

Només ens interessa saber que, després de sis dies cremant, dos terços de Roma van quedar destruïts o malmesos. Destacarem especialment la zona entre el Palatí i l’Esquilí la banda sud del qual tenia nom propi: Oppius Mons.

És en aquesta zona tan ampla on Neró farà construir un complex d’edificis que encara avui té ressonàncies misterioses i quasi mítiques: la Domus Aurea.

Domus Aurea vol dir casa daurada, i el nom prové en part de l’opulència en la decoració però especialment de l’efecte que produïa la llum del sol quan entrava pels finestrals dels edificis construïts sobre pendent. Segons Suetoni hi havia fins i tot una sala amb sostre giratori:

In ceteris partibus cuncta auro lita, distincta gemmis unionumque conchis erant; cenationes laqueatae tabulis eburneis versatilibus, ut flores, fistulatis, ut unguenta desuper spargerentur; praecipua cenationum rotunda, quae perpetuo diebus ac noctibus vice mundi circumageretur

Parts de la mansió eren cobertes d’or i tatxonades amb pedres precioses i nacre. Tots els els menjadors tenien sostres ornamentats amb ivori i panells que es podien desplaçar per deixar caure una pluja de flors, o perfum des d’uns aspersors amagats. El menjador principal era circular i el seu sostre girava lentament, nit i dia, igual que el cel.

G.Suetonius Tranquillus,De vita CaesarumNero, XXXI, 2

Durant molts anys es va creure que aquesta sala no era real. Sí que ho era.

És força complicat imaginar-se la grandesa del complex, però aquí en teniu un mapa:

Per fer-vos una mica més a la idea de com n’era de gran la Domus Aurea, torneu a fer una ullada a la imatge. Veieu aquest quadrat blau que marca un llac? Avui en dia ja no hi és, però a sobre els Flavis hi van construir un edifici que us sonarà: el Colosseu.

Segurament Neró no va arribar a veure finalitzada l’obra dels arquitectes Severus i Celer i les dinasties següents la van deixar de fer servir, reaprofitant-ne els elements decoratius i colgant-la de terra per tal de construir-hi a sobre. 40 anys després de la seva construcció, era tota soterrada.

Així va quedar la cosa fins que a finals del s. XV un jovenet va caure per un forat a la zona de l’Esquilí i així es van redescobrir els nivells de la Domus Aurea de l’Oppius Mons, que encara avui trobem sota dels banys de Trajà. Correspon amb la part superior dreta del mapa que teniu a dalt.

Ben aviat aquelles sales enterrades es van convertir en visita obligatòria pels artistes de Roma, en un moment en què el Renaixement estava agafant cos. Artistes com Rafael i Miquel Àngel van inspirar-se en els frescos de la Domus Aurea, que corresponen al quart estil pompeià, uns frescos que van ser únics fins que es va redescobrir Pompeia força anys després.

Durant molts anys la Domus Aurea va ser visitada per artistes i viatgers famosos, i encara avui s’hi poden veure grafittis de pintors renaixentistes com Ghirlandaio o Filippino Lippi o de viatgers famosos una mica posteriors com Casanova o el Marquès de Sade. Si aneu al Vaticà o als Museus Capitiolins, la decoració de les parets, anomenada grotesc, està inspirada en els frescos de la Domus Aurea.

El jaciment és molt delicat, i s’ha anat obrint i tancant al públic per motius de conservació. Per sort, ja fa uns anys que es pot visitar tot i que cal parar molta atenció per poder gaudir d’una visita completa i evitar visites parcials o tancaments temporals. Aquesta és la pàgina oficial (sempre és més recomanable la versió italiana) i caldria que la consulteu amb temps per veure quines opcions teniu.

En el meu cas, ha coincidit amb una exposició a la famosa sala octogonal sobre Rafael i la invenció del grotesc. La trobareu fins a gener del 2022 i us recomano que us informeu bé ja que entre setmana la visita és molt més reduïda, només es visita la sala gran. Servidora hi va anar dissabte i vaig poder gaudir d’una visita d’una hora i tres quarts per diferents nivells amb la Laura, una arqueòloga meravellosa que es va esforçar en fer-nos entendre el que estàvem veient.

Perquè aquesta és la cosa. La vista la fas a una estructura subterrània quan de fet el palau original era ple de finestrals i amb unes vistes de primera categoria. Avui en dia en canvi ens movem per tot de passadissos i sales sota terra, algunes amb restes de frescos majestuosos, altres de maó o ciment que poden ser de la domus Aurea o bé els fonaments dels banys de Trajà.

El que visites segueix sent colpidor, però no fa el mateix efecte que feia el palau original. Això es supleix amb canvis de llum que va activant la guia i que estan molt ben dissenyats. L’altre element amb el que també treballen és la realitat virtual, tot i que ara mateix no funciona degut a la pandèmia. Caldrà anar vigilant quines millores s’empesquen, estem parlant d’un espai on una mica de tecnologia ben aplicada pot fer meravelles.

Fins al gener trobareu l’exposició ja esmentada  a la gran sala octogonal, presidida per una estàtua majestuosa d’Atles portada expressament de Nàpols. És una expo pensada pel gran públic però que explica bé els conceptes.

Cal també destacar que la nostra guia va ser molt respectuosa deixant clar que avui en dia ja no es creu que la sala octogonal sigui la famosa sala amb el sostre rotatori, que segurament correspon amb el que es va trobar al Palatí fa uns anys. Això sí,  per temes logístics és a la sala octogonal on es reprodueix un mapping de les constel·lacions celestes que recrea el que deia Suetoni.

Pel que fa a l’estat de conservació actual, alguns dels frescos estan força malmesos, però altres es veuen molt bé i tenim motius per ser optimistes ja que el projecte d’aïllament del jardí dels banys de Trajà permetrà reduir els nivells d’humitat i millorar la conservació d’aquest lloc excepcional. Aquesta visita va ser la més especial de totes les que he fet en aquesta escapada a Roma. El lloc en sí és increïble, però a més quan vas a visitar museus posteriors te n’adones fins a quin punt aquestes galeries han influït artistes posteriors.

Roma ja tendeix a emmirallar l’art a través del temps, però el que vius a la Domus Aurea és especial. L’ambient del lloc, la seva importància i com et ressona durant la resta de les visites. Us en dono un exemple.

Aquesta fotografia la vaig fer als Museus Capitolins, més concretament de la sala de la Venus capitolina. L’estàtua és del s. II a.C., la decoració del s. XVIII.
Aquí teniu un detall de la paret. Fixeu-vos en la decoració
Finalment, aquest és un fresc de la Domus Aurea. No cal que us digui res més, la influència salta a la vista. Torneu amunt per veure les altres fotografies, encara és més evident.

És per això que la primera entrada fruit del viatge a Roma havia de ser aquesta. La Domus Aurea és ben Mīrābile Dictū.

Mart. El mirall vermell

Exposició: Mart. El mirall vermell

On: Centre de cultura contemporània de Barcelona (CCCB)

Finalitza: 11/07/2021

Preu entrada: 7 euros, però hi ha nombrosos descomptes que podeu consultar a la pàgina web.

El CCCB és un espai que cal tenir vigilat si t’interessen les humanitats, tot i que de tant en tant passa èpoques complicades amb propostes poc afortunades. Darrerament, però, ha revifat amb exposicions i esdeveniments interessants i avui farem la crítica d’una mostra que, molt encertadament, cerca explorar ciència i humanitats amb Mart com a element conductor.

Mart és un dels planetes que podem veure sense cap aparell i per tant moltes cultures l’han incorporat a les seves mitologies. Aquest és el punt de partida de l’exposició, que comença amb aquest àmbit més mític, per després fer el salt a la ciència, la literatura i finalment una part més de reflexió sobre la relació entre Mart i la terra.

La primera part és la més petita, però prou ben aconseguida amb unes quantes peces força interessants, especialment uns petits bronzes i una ceràmica àtica procedent del Museo Arqueológico Nacional de Madrid. A més, també hi ha un vídeo on en Cristian Tolsa repassa la importància de Mart a les civilitzacions antigues, començant per Mesopotàmia on Mart era Nergal, seguint després amb Egipte i Horus a l’horitzó, Grècia i Ares i Roma i Mart. Tot i que les peces es centren en cultures occidentals, també es mencionen altres civilitzacions com la xinesa.

De la mitologia passem a la ciència, i a partir d’aquí es comença a repassar la història de l’astronomia i Mart, i a partir d’ara els llibres es converteixen en les peces estrella de l’expo. I, quins llibres! Em va fer molt feliç veure que s’han aprofitat les col·leccions de la Biblioteca de Catalunya i de les nostres biblioteques universitàries, la de la UB que té un fons antic meravellós i molt ben cuidat i la Biblioteca pública epsicopal del seminari de Barcelona que, amb un equip molt petit, fa una fantàstica feina de conservació i difusió del fons.

Aquests llibres ens porten des de Claudi Ptolomeu i Eratòstenes fins als nostres dies, amb la revolució científica com a estrella. Se’ns presenten els diferents astrònoms i la seva relació amb Mart. Una picada d’ullet ben interessant és que tots els retrats dels astrònoms del S.XVI i XVII se’ns presenten amb una característica… peculiar. No dic res més, a la sota teniu a Galileu Galilei.

Literatura i ciència es van connectant fins que al S.XIX les peces ja són totes sobre escriptors que han deixat volar la seva imaginació. Està molt ben fet perquè aquesta associació se’ns presenta de forma paral·lela al principi, per acabar centrant-se només en la literatura. H.G. Wells hi té un paper molt important amb La guerra dels mons, tot i que s’exploren autors anteriors (com ara Jonathan Swift, ja que hi ha una menció a Mart a Els viatges de Gulliver) i a partir del segle XX el que se’ns mostra és una selecció de continguts, ja que l’oferta és enorme.

La ciència i la literatura tornen a convergir quan se’ns parla de l’exploració de Mart, amb tot de vídeos sobre les diferents missions, les diferents teories sobre l’existència de vida i finalment les semblances i diferències entre el planeta vermell i el nostre, on Mart és un avís del que ens pot passar. Aquesta part és interessant, però queda una mica desdibuixada i els panells finals costa una mica seguir-los.

Em sembla una exposició ben aconseguida i que et fa connectar aspectes interessants que no sempre coneixes. A més, a la web del CCCB hi trobareu tots els audiovisuals i altre vídeos amb informació afegida. Seguint amb el tema del blog, aquesta entrevista amb en Jordi Principal, conservador de les col·leccions clàssiques del MAC, sobre la guerra a l’antiguitat és molt interessant.

A nivell de muntatge, la mostra és poc innovadora, amb uns canvis d’il·luminació quan canvies de tema i amb projeccions que ressalten els elements importants. Els vídeos s’alternen amb les vitrines i el més original són un parell de taules on pots seleccionar diferents elements per projectar. La més interessant és la segona, que descriu i representa els arguments de sagues de ficció ambientades a Mart. Nosaltres vam escollir Ilion de Dan Simmons, una novel.la on es trasllada la guerra de Troia a Mart.

Aquests elements són interessants, però hi vam trobar a faltar una mica més d’immersió i gosadia tecnològica. Ens trobem davant d’un planeta que ha fet volar la nostra imaginació des de l’antiguitat, i tot plegat se’ns presenta d’una manera estètica, però de forma convencional.

Des del punt de vista dels amants dels clàssics, us la recomano. En el meu cas també m’interessa la part científica, literària i especulativa però, si no fos el cas, els manuscrits i incunables exposats i la part sobre mitologia valen la pena per si mateixos.

Art i mite. Els deus del Prado

Exposició: Art i Mite. Els déus del Prado

On: Caixafòrum Montjuïc

Finalitza: 28/02/2021

Preu entrada: 6€ (inclou totes les exposicions), de franc pels clients de Caixabank, menors de 16 anys, carnet jove i altres col·lectius.

La majoria de les exposicions d’art, arqueologia i història que podem veure al Caixafòrum solen ser fruit dels acords que fa aquesta institució amb altres museus. Gràcies a l’acord amb el Museo del Prado podem veure aquesta exposició que aprofita l’enorme fons del museu de Madrid per oferir-nos un recorregut sobre temes mitològics.

A nivell de plantejament, trobem 7 sales que aborden diferents temes:

  • Deus de l’Olimp
  • Esperits lliures
  • Amor, desig i passió
  • Faltes i càstigs
  • Metamorfosis divines i humanes
  • Herois
  • Guerra de Troia
Llegeix més »