History is sexy

History is sexy és un podcast d’història presentat per l’Emma Southon i la Janina Matthewson amb producció i edició de l’Oliver Kealey. La dra. Emma Southon us sonarà perquè és l’autora d’Agripina, que hem ressenyat per aquí i de A fatal thing happened on the way to the forum que tenim pendent de ressenyar per coses que passen. La Janina Matthewson és escriptora, locutora i mil coses més.

A la seva web defineixen el podcast com:

The podcast that answers the history questions you don’t have time to research yourself.

El podcast que respon les preguntes sobre història que no teniu temps d’investigar

I també afirmen

The Radio Times described us as a sixth form history class where the kids have got the teacher wildly off topic and you know what, yes.

El Radio times ens ha descrit com a “una classe de sisè on els alumnes han fet divagar al professor” i sabeu què, és cert.

Les dues afirmacions són certes i descriuen la dinàmica del podcast. Ja hem dit altres vegades que entre tanta oferta si no trobes un to que funcioni i soni autèntic no hi haurà manera de destacar. El fet que History is sexy es limiti a tractar una temàtica o un període en concret i que la seva coherència vingui de la seva estructura (cada episodi respon a una pregunta que els han enviat) sembla força arriscat a primera vista, però en aquest cas no ho és perquè és precisament el que els permet que el podcast trobi el seu lloc.

Hi ha tres elements que ho permeten: la factura tècnica, el rigor i la dinàmica entre les presentadores. La factura tècnica és totalment professional i l’edició és curosa. Els episodis tenen una durada regular, quan hi ha hagut algun problema tècnic avisen i se sent molt bé.

Pel que fa al rigor, el fet que una de les dues presentadores sigui historiadora hi ajuda molt. Cada episodi té les seves notes corresponents on hi trobareu llistada tota la bibliografia. Si la consulteu veureu que hi ha de tot, des de fonts primàries a articles de revistes acadèmiques o llibres més generals. Cada episodi té recerca i, si ens interessa, la podem trobar a la seva web. Avui en dia la majoria de podcasts en fan, de recerca, però la de History is sexy té una metodologia sòlida i transparent.

Darrerament me n’estic adonant que alguns podcasts que porto temps escoltant acaben fallant perquè els productors no saben cercar bé. En part és la manca d’accés a certes fonts acadèmiques però on rau el problema més gran és en no saber aplicar una lectura crítica i de context del que et trobes. Aquí no ens passa, i precisament per això es poden permetre jugar i transgredir sense perill que se’ls enfonsi el programa.

L’aire juganer te’l trobes per tot arreu, per exemple deixant clar que no pensen parlar dels temes que les avorreixen (els tudors, les guerres, la història econòmica), dedicant programes a coses que d’entrada semblen totalment absurdes (les pudors a través de la història, els pel-roigs o la tortura a base de pessigolles) o posant sempre l’èmfasi en aspectes menys estudiats, com per exemple la història social o la de les minories.

Això no vol dir que la Jemima i l’Emma no analitzin els propis biaixos. Un bon exemple és l’episodi sobre l’existència de Jesucrist, on l’Emma afirma que ella no és una persona religiosa però que els arguments en contra de l’existència de Jesús de Natzaret són febles i mal argumentats. Per tant, procedeix a fotre-se’n amb molta gràcia, tal com es mereixen.

Aquest episodi també és un bon exemple de com a History is sexy no s’amaguen darrere els tòpics. It’s more complicated than that és de fet la resposta habitual davant de les afirmacions que et trobes per tot arreu fins al punt que podria ser el títol alternatiu del programa. És força habitual que un episodi comenci enunciant la pregunta i donant la resposta més típica per acabar desmuntant-la o matisant-la en nom de la complexitat de la història.

No cal que aneu massa lluny, el darrer episodi disponible quan hem publicat aquesta ressenya tracta de la moral victoriana i un terç de l’episodi està dedicat a rastrejar d’on dimonis ve aquesta teoria que els victorians posaven cortinetes a les potes de les taules i cadires en nom del pudor. No us faig spoilers, escolteu l’episodi que és molt divertit.

Si sou amants dels clàssics, esteu de sort. Com us podreu imaginar hi ha un munt d’episodis sobre el món clàssic, tant Grècia com Roma i també sobre l’antiguitat tardana. I, quan es tracten temes més genèrics, l’antiguitat sempre treu el cap per obra i gràcia de la dra. Southon, que a més sempre destaca aspectes menys coneguts i aporta la seva perspectiva crítica.

Ara bé res no és perfecte i també hi ha errors. Quan tracten èpoques que cap de les dues no domina ens trobarem amb errors. Per exemple crec que és a l’episodi sobre la inquisició on es confonen de reina i casen a Felip II amb la reina Anne (que va regnar 200 anys més tard) enlloc de la reina Mary I. Al següent episodi hi fan una fe d’errates força graciosa i bé, errare humanum est, etc. Però de tant en tant passa.

Pel que fa a la comprensió, caldrà un nivell mig d’anglès perquè el ritme és força animat i a més són dues veus molt diferents. També hi ha moltes referències culturals que s’entenen força. A més, rebreu detalls i anècdotes sobre Nova Zelanda, un país que ens queda a l’altra punta del món i sobre el que no en solem saber gran cosa.

Si us agrada la ironia britànica, els aspectes menys coneguts de la història i sou dels que necessiteu bibliografia, History is Sexy no us decebrà.

When in Rome

When in Rome és un altre dels podcasts del creador d’Emperors of Rome, en Matt Smith. Ja sabeu que en aquest blog ens encanta la seva feina.

Ens trobem davant d’un podcast una mica curiós, ja que tot i que a data d’avui té 64 episodis, si us subscriviu al feed només en trobareu disponibles els darrers sis. El motiu és que el finançament del podcast es fa a través de Kickstarter.

Per cada temporada en Matt obre la campanya i cada mecenes obté un enllaç amb accés a tot l’arxiu, un newsletter amb notes i un mapa de Roma a Google maps. A més, els episodis del feed privat solen ser una mica més llargs que els que es fan públics.

És un bon sistema, ja que pots començar escoltant el que està disponible i, si t’interessa, donar-hi suport a través del Kickstarter com ha fet servidora. L’altre punt positiu és que amb cada Kickstarter tens l’oportunitat d’aconseguir accés a altres campanyes anteriors de podcasts no disponibles en obert. Per exemple amb aquesta temporada hi he afegit el podcast sobre De Bello Gallico de Cèsar i el de les guerres il·líries, els dos que em faltaven.

Avui en dia ja no sembla tan estrany pagar per podcasts, ja que a Catalunya ens ho comencem a trobar, especialment a través de Patreon. I per acabar amb el comentari materialista, deixeu-me dir-vos que el Kickstarter de When in Rome és en dòlars australians, una divisa que sol sortir força bé al canvi.

When in Rome és un podcast sobre place and space in the Roman Empire, (lloc i espai a l’imperi romà). I això què vol dir? Doncs que cada episodi parla d’un edifici, monument o lloc arqueològic amb un especialista sobre el tema. Com a especialistes hi trobareu alguns col·laboradors habituals però també molta gent nova.

Els primers episodis són del 2015 i cada any n’hem tingut de nous. Les dues primeres temporades parlen exclusivament de Roma, però a la tercera se’ns parla també de la meravellosa Tomba del Capbussador a Paestum, un lloc que us recomano molt de visitar. I la quarta és sobre Pompeia. A partir d’aquí ja trobarem molta més diversitat, especialment els dos darrers anys, on se’ns parlarà de Vindolanda, l’Aula Palatina, Thysdrus, Gerasa o Augusta Emerita entre molts altres. Això sí, seguim trobant episodis sobre Roma, no ens l’acabarem mai!

Si escolteu Emperors of Rome, en alguns casos es fa referència a When in Rome, per exemple en Matt va fer coincidir els episodis sobre Trajà amb el de la Columna Trajana, cosa que està molt bé. En el meu cas no ho vaig sincronitzar perquè vaig preferir guardar els episodis pel viatge a Roma del setembre passat.

Vaig escoltar l’episodi de l’Ara Pacis dins del museu, un episodi que et presenta també una visió critica sobre la seva renovació, el de l’Arc de Titus tot donant-hi voltes i fixant-me en cada plafó, els del Colosseu caminant per la Via dei Fori Imperiali o el de la Domus Aurea mentre esperava que comencés la visita guiada.

Aquest podcast em sembla un complement ben apropiat pels oients d’Emperors of Rome, ja que en complementa la visió des d’un altre punt de vista. No només es parla d’arquitectura, ja que també se’ns parla de l’ús de l’espai a través del temps, incloent-hi destruccions i reconstruccions. Els episodis sobre el Colosseu en són un bon exemple i també el de l’Aula Palatina, un edifici que avui en dia és una església protestant evangèlica però que originàriament va ser el saló del tro de Constantí.

Pel que fa als convidats, trobareu una mica de tot. Als habituals d’altres podcasts (la Rhiannon Evans, en Caillan Davenport, en Christopher Gribbin o la Gillian Shepherd) se’ls nota l’experiència i en altres casos ens trobem amb grans comunicadors, però també hi ha alguns (pocs) casos on veus que el convidat no acaba d’agafar el to i llavors en Matt ha de fer més feina per tal de reconduir la conversa i potser fins i tot fer feina d’edició, cosa que sap fer molt bé.

I és que els aspectes tècnics són impecables, començant per la selecció de la música i acabant amb qualitat de l’audio o de l’edició. És un podcast que sona bé, i això no és fàcil de fer.

Avui en dia els podcasts són per tot arreu, i creieu-me quan us dic que costa molt mantenir un bon nivell de qualitat. És per això que quan algú produeix sempre contingut d’alta qualitat amb rigor cal destacar-ho. Espero amb delit la nova temporada de When in Rome que tindrem aquest any 2022.

Natalie Haynes Stands up for the classics

La Natalie Haynes és escriptora, divulgadora i humorista entre moltes altres coses. A més va estudiar clàssics a Cambridge. Ha escrit durant molt de temps a diaris com The Guardian, The independent i The Sunday Times entre altres i el darrer llibre que ha publicat és Pandora’s Jar, on explora les dones als mites grecs.

Entre totes aquestes coses el que ens interessa avui és el programa de la BBC Radio 4 Natalie Haynes Stands up for the classics, que trobareu disponible a BBC Sounds i a totes les apps de podcast. S’emet des del 2016, però les temporades són curtes, per tant a data d’avui en trobareu 28 episodis disponibles. Ja us dic que es fan curts.

Cada programa és un monòleg sobre els clàssics, ja sigui un autor o bé una obra. Si sabeu anglès ja haureu vist que el títol del programa té doble sentit: stand up vol dir defensar però també monòleg d’humor. I per tant a cada episodi la Natalie Haynes i un expert defensen i fan humor sobre els clàssics, amb ironia, respecte i erudició i se’n surten, o i tant que se’n surten. Dient coses com ara això parlant d’Agripina i Neró:

The Doctor is on it as well! It’s like Murder in the Orient Express. But before trains. And with more mushrooms.

El Doctor (Doctor Who) ja s’hi ha posat! És com Assassinat a l’Orient Express! Però abans que hi hagués trens. I amb més bolets.

A nivell tècnic, la factura és impecable i el millor de tot és que la majoria dels programes estan enregistrats en directe i per tant sentim la reacció del públic, que també sol ser la nostra. He escrit majoritàriament perquè em va semblar que durant els primers programes la Natalie va enregistrar per una banda el monòleg i per altra les entrevistes, que després es van editar pel mig.

Ara bé, ben aviat queda clar que els experts també parlen en directe i la veritat és que està molt bé, especialment quan entren en el joc. Cal mencionar especialment al Dr. Llewelyn Morgan, un habitual del programa que gasta un sarcasme finíssim. Finalment, com us podeu imaginar les darreres dues temporades (vuit episodis) s’han enregistrat en remot, cadascú a casa seva. També han canviat la temàtica, dones en la mitologia i la literatura.

Cada episodi dura una mitja horeta i està molt ben aprofitat. El monòleg és el fil conductor però la Natalie també interpel·la l’expert i fa lliscar el discurs impecablement, passant dels acudits al context o a les valoracions i reflexions de forma ben fluïda.

El millor de tot, però és que l’humor i la voluntat d’arribar a tot tipus de públics no fa empetitir el discurs, tot al contrari. Els acudits serveixen per tal que recordis els arguments de les obres:

The Aeneid is about a man who survives the Trojan War. The Georgics is about a man who wants more bees.

L’Eneida parla sobre un home que sobreviu a la Guerra de Troia. Les Geòrgiques parlen d’un home que vol més abelles.

Però també per aclarir conceptes, per exemple el fet que Carpe Diem no vol passar-se de voltes:

Oh, you have to do an extreme sport, seize the day! That’s not what Horace wanted!

Oh, has de practicar un esport de risc, Carpe Diem, aprofita el dia. Això no és el que volia Horaci!!!!!

No es fa cap concessió a la simplificació, ans al contrari. Hi ha dos episodis que em van semblar exemplars en aquest sentit el que parla de Petroni, que també és el primer de tots, i el dedicat a Juvenal. Es tracta de dos satírics que no sempre són fàcils de llegir o de contextualitzar, i que avui serien complicats de publicar en molts llocs si no fossin clàssics.

Doncs bé, en aquests dos programes hi trobareu una excel·lent descripció de la societat que es critica i com a complement un diàleg sobre el paper de la sàtira dins les societats i una extrapolació al paper de les xarxes socials i els debats o batusses que hi trobem. I així fins arribar a 28 episodis.

En aquest podcast es defensen els clàssics, però no se’ls posa en un pedestal sinó que són utilitzats com a rampa cap a nosaltres i com a mirall del nostre món. La nostra guia sap llatí, grec, retòrica, humor i com combinar-ho tot en un còctel que ens fa riure i pensar.

A nivell de llengua, precisament pels dobles sentits, les referències culturals i que el discurs és força dinàmic, us diria que cal tenir un nivell mitja/alt d’anglès per tal de poder-lo seguir bé. Això sí, em sembla un excel·lent podcast per tal d’entrenar l’oïda quan busques contingut exigent. Normalment quan adquireixes un bon nivell de l’idioma t’estanques una mica i programes com aquests poden ser molt útils per tal d’aconseguir proficiència.

He reprimit el meu entusiasme per tal de fer una crítica ponderada, però creieu-me quan us dic que fer una cosa com Natalie Haynes Stands up for the Classics és dificilíssim, molts podcasts que ho han intentat s’han quedat a mig camí o el resultat ha estat xaró.

També us diré que servidora és segurament el públic objectiu, ja que estimo els clàssics, tinc el sarcasme i ironia britànics com a aspiració vital i practico una britofília gens amagada. Es clar que aquest podcast m’ha fet xalar! Especialment amb coses com aquesta:

History, by which I mean Livy, doesn’t really record whether the elefants are more a helper or a hindrance. In this war they certainly seem to squash as many carthaginians in a battle situation, because they don’t know which side they’re on, they’re elefants! They haven’t had the memo, if they had they woud definitely remember it.

La història, volent dir Livi, no explica si els elefants van ser més una ajuda o un estorb. En aquesta guerra (Púnica) certament sembla que van aixafar tants cartaginesos com romans en un context de batalla, perquè no sabien a quina banda estaven, són elefants! No havien rebut el memoràndum, si l’haguessin rebut segur que l’haurien recordat.

No em direu que no és boníssim!

You’re dead to me

You’re dead to me és un podcast produït per la BBC, dins del seu servei BBC Sounds. Si no vaig equivocada, està produït com a podcast però n’emeten una versió reduïda a BBC Radio Four. També trobareu el feed del podcast fàcilment a la majoria d’apps i serveis.

Tots els podcasts de la BBC comparteixen una producció tècnica de primera categoria i també una garantia de qualitat pel que fa al contingut. Això no vol dir que siguin avorrits ni tradicionals, com demostra You’re dead to me, una creació de l’historiador i divulgador Greg Jenner, ben conegut gràcies a continguts on barreja humor i rigor històric sense despentinar-se, ja sigui a través de Horrible stories, el podcast que ens ocupa o el més recent Homeschool history, també a BBC sounds.

You’re dead to més es defineix com un podcast per a aquells a qui no agrada la història i també per als qui els agrada on es tracta un tema per episodi amb en Jenner com a presentador, acompanyat d’un historiador expert en el tema i un humorista. Primer de tot en Greg fa una breu introducció (so, what do you know) on explica el que segurament sabem sobre el tema, a continuació se’ns explica el tema i finalment arribem a les dues seccions finals on l’expert té dos minuts per parlar sense interrupcions (the nuance window) i finalment l’humorista ha de respondre deu preguntes (what do you know now).

El resultat és fantàstic. El rang d’experts és espectacular i, llevat de comptades excepcions, hi trobarem sempre un equilibri fantàstic entre les explicacions i els comentaris irònics. El tipus d’humor és 100% britànic, sarcàstic, punyent i elegant, tanmateix sense arribar a la grolleria.

Des del 2019 hem tingut una temporada d’uns quinze episodis per any. Es tracta d’un podcast d’història universal, sempre amb una atenció a la diversitat cultural molt benvinguda. Pel que fa a la prehistòria i l’antiguitat, cada temporada s’hi dedica contingut i pel que fa a Grècia i Roma trobarem: Boudicca, els espartans, Justinià i i Teodora, les olimpíades a l’antiguitat, la batalla de Salamina, Agripina la menor, i la medicina a l’antiga Grècia i Roma. Gens malament.

No us sabria dir quin és el meu preferit, estan tots molt bé i són entretinguts fins i tot si coneixes el tema. Per exemple, si escoltes podcasts de clàssics fets al Regne Unit et trobes a Boudicca fins a la sopa, però l’episodi no ens sobra. L’altra cosa que ha passat aquest any és que l’episodi sobre Agripina va coincidir amb el d’Emperors of Rome i els dos tenien com a convidada l’Emma Southon. Doncs bé, segons com podria haver estat repetitiu però no és el cas, perquè a You’re dead to me la Cariad Lloyd es dedica a fer tot tipus de comentaris divertidíssims sobre un tema ja de per si sucós.

Un altre punt a favor és que, tot i que trobarem programes sobre temes ben coneguts, es fa un esforç per tocar aspectes menys coneguts. Per exemple, enlloc de dedicar un programa a la batalla de les Termòpiles, es dedica a la de Salamina (no patiu, les bromes sobre Frank Miller també les fan).

Avui en dia hi ha moltíssims podcasts d’història, i per tal de destacar o bé t’especialitzes en una època o aspecte específic o bé crees una marca a través del to que faci que els teus oïdors hi tornin sigui quin sigui el tema tractat. I You’re dead to me és un exemple d’aquest segon cas.

No hi sé trobar punts massa negatius, només l’advertiment que, malgrat la seva atenció a la diversitat, es nota que és un podcast fet al món anglosaxó fins i tot en la manera en que afronta aquesta diversitat. Bàsicament ho fa molt bé en els aspectes postcolonials, però en el cas del programa sobre els Bòrgia, no fila prim amb el seu l’origen. Tot i que expliquen els diferents regnes de la península en el seu moment, només fan referència a Aragó deixant de banda el fet que Roderic & Co eren nascuts a València i parlaven valencià.

El pobre Phil Wang va fent comentaris sobre els noms dels fills i bé, és que es deien Jofre i Joan, noms totalment normals pels que parlem la mateixa llengua. De totes maneres, això és així per com s’ha estudiat el tema al món acadèmic i com s’ha venut i utilitzat. Em va saber especialment greu perquè al programa sobre Babilònia l’humorista convidat és en Kae Kurd i es menciona que el territori de l’imperi babilònic es trobava en part al Kurdistan, quelcom que no sempre es diu.

Si us interessa el tema, el Dr. Abulafia ha escrit un molt bon llibre sobre la corona d’Aragó i el seu paper al mediterrani i també us recomano les publicacions de l’Institut d’estudis Borgians.

A nivell de comprensió, us diria que és de nivell mig. El ritme és una mica ràpid, i els convidats tenen accents molt diversos, que en alguns casos poden ser difícils d’entendre si no has entrenat l’oïda. Ara bé si ens troben en aquell moment on hem de començar a escoltar veus i ritmes diferents i practicar-los, és una opció excel·lent.

Ovidi, Fasti

Avui toca ressenya multiformat, parlarem dels Fasti d’Ovidi aprofitant el podcast que ha creat l’equip d’Emperors of Rome. Es va finançar via Kickstarter i només n’està disponible en obert el primer episodi, però us recomano contactar amb ells si us interessés accedir a la resta d’episodis. Ja us dic que val la pena escoltar

an audible exploration of Ovid’s enigmatic poem

En total tenim set episodis, un d’introductori i un per llibre. Al contrari del que passa amb altres podcasts, en Matt Smith només apareix com a narrador al primer episodi tot i que, com sempre, s’encarrega de la producció que, com sempre, és impecable.

Els dos narradors del podcast són la Dra Rhiannon Evans, professora a La Trobe university de Melbourne i el Dr. Peter Davis, vinculat a la Universitat de Tasmania i especialista en Ovidi. La Dra. Evans és la que s’encarrega d’establir el ritme del podcast, la feina que fa normalment en Matt Smith, i se’n surt molt bé. La conversa entre els dos flueix i té un to pausat que permet assimilar molt bé el que s’explica.

A l’episodi introductori ens suggereixen dues traduccions angleses (la de Penguin, en vers, i la d’Oxford, en prosa,) tot i que quan comenten fragments sempre indiquen el vers. La seva opció ha estat la traducció de penguin, tot i que fan referència a l’altra. Els episodis duren entre 30 i 45 minuts.

El que he fet ha estat llegir-me cada llibre en la versió d’Oxford i després escoltar el podcast amb la versió electrònica de Penguin. En català tenim una traducció a la Bernat Metge a cura de Jaume Medina. La vaig consultar però no m’acaba de convèncer, ja que la interpretació del text és molt més tradicional i canònica, cosa que no passa amb el podcast. Per tant avui no la tindrem en compte.

Els Fasti és un dels poemes narratius d’Ovidi, una obra de plenitud que possiblement va començar a escriure juntament amb les Metamorfosis però que va retocar durant l’exili. El tema del poema ens l’indica ben a l’inici:

Tempora cum causis Latium digesta per annum

I, 1-2. Els temps i les saves causes organitzats al llarg de l’any

En resum, el calendari i els festivals associats a cada dia i els orígens d’aquests. Així d’entrada no sona gaire engrescador, de fet durant força temps no se l’ha considerada una obra de les importants, però això ha canviat des de ja fa uns anys perquè una lectura atenta del poema ens permet apreciar-ne el valor.

La mesura del temps i els seus ritus diuen molt de la societat que els celebra, només cal que pensem en nosaltres mateixos. Gràcies als Fasti podrem aprofundir en aspectes claus de la societat romana i els seus mites associats, que tenen poc pes a les Metamorfosis, molt més centrades en mites grecs i orientals.

La proposta del podcast és una lectura on és igual d’important el que se’ns diu que el que no se’ns diu, amb interpretacions socials i polítiques basades en les tries del poeta i com ens arriba la seva veu. Ovidi ens diu que el seu referent és Cal·límac de Cirene, però escriu després de la reforma de Juli Cèsar i en un moment on August ha fet canvis significatius en cultes molt importants (com el de Vesta), ha vinculat aspectes bàsics (com ara la pau) a la seva figura o ha introduït festivals relacionats amb la seva vida (el seu aniversari de noces amb Lívia).

Ovidi escull el dístic elegíac, el vers de l’amor, la pena i la pau, per repassar tot això donant vida a déus i herois amb qui interactua, deixa que l’aconsellin i, en alguns casos, que l’espantin. Parafraseja Virgili i Titus Livi (que molt sovint dona per sobreentesos) i ens dona explicacions contradictòries pel que fa als orígens dels mesos, els festivals o els mites. Per exemple, al darrer llibre ens presenta tres versions del mite del mes de juny i ens diu que triem nosaltres ja que

Plus laedunt, quam iuvat una, duae

VI, 100, Dues deeses fan més mal que no pas una ajuda

Pel que fa als mites, en tenim per triar i remenar, però una figura que apareix sovint és Ròmul. La seva història se’ns explica de forma fragmentada i sense ordre cronològic, però és que a més no és el que esperaríem, ja que no és el primer habitant de Roma ni mata el seu germà. Ovidi fa la seva pròpia narració modificant allò tradicional, i els lectors del seu temps podien captar fàcilment aquestes diferències i els motius darrer d’aquestes.

A nosaltres ens costa més, però amb l’ajuda dels experts la podem fer. No sabrem mai com van rebre aquests canvis i jocs, però nosaltres podem jugar a la nostra manera. Per exemple, els diferents episodis de cada llibre no estan separats i s’encavalquen. I tenim això:

Tarquinius cum prole fugit: capit annua consul
     iura: dies regnis illa suprema fuit.
Fallimur, an veris praenuntia venit hirundo,
     nec metuit ne qua versa recurrat hiems?

II, 853-856. Tarquini fuig amb els seus fills, un cònsul seu al seient durant un any. Aquest és el final de la monarquia. Estic equivocat? O és que l’oreneta arriba anunciant la primavera, sense por que l’hivern es faci enrere i torni?

Els dos primers versos són els darrers de l’episodi sobre Lucrècia i de com el seu suïcidi va fer caure la monarquia. Després se’ns parla d’una altra cosa, però la lectura subliminal és que el poeta es pregunta “és així?” just després de la menció a la caiguda de la monarquia, i per com estan organitzats els versos, va tot seguit i hi podem veure un matís de dubte sobre si la monarquia a Roma va caure de debò. És important recordar que els romans no feien servir puntuació, el text era seguit, cosa que encara fa més fàcil la connexió mental.

I aquí tenim la lectura política que en els darrers anys els estudiosos estan fent dels Fasti, el comentari polític que ens fa Ovidi sobre el seu temps i sobre August. A primera vista els festivals se’ns narren de forma positiva, però Ovidi ens ha deixat fragments com el de sobre i també explicacions contradictòries sobre el culte de Vesta que posen l’ènfasi en el fet que August va apropiar-se d’aquest culte en un acte de propaganda, mantenint la tradició a la vegada que va acumular tot el poder.

Tot se’ns diu subtilment, això sí, perquè el que no se’ns diu també és important. Ovidi ho deixa clar des del principi, quan estableix les condicions en que esciurà el seu poema:

si licet et fas est

I, 25, Si és d’acord amb la llei i és permès

fas és un mot relacionat amb el culte, el que està permès. Peter Davis relaciona aquesta paraula també amb poder parlar. Per tant defensa que la veu del poeta i la llibertat d’expressió són temes ben presents. Part del seu argument és un aspecte fonamental: ens trobem davant d’un poema sobre el calendari, però només arribem a juny.

Una part dels estudiosos han qualificat els Fasti de poema inacabat (entre ells Jaume Medina al pròleg de l’edició catalana), i també trobarem arguments que diuen que els altres sis llibres estan perduts, però Davis i altres estudiosos defensen que Ovidi va acabar el poema deliberadament al juny, just abans d’haver de parlar dels mesos dedicats a Juli Cèsar i a August.

Davis ens diu que està fet expressament i que es veu (entre altres coses en aquests versos)

Tempus Iuleis cras est natale Kalendis:
     Pierides, coeptis addite summa meis

VI, 797-798 Demà és el naixement de les calendes (primer dia) d’en Juli. Pièrides, afegeix un toc final a la meva tasca.

I que dins dels Fasti

There are six books of speech and there are six books of silence

Això fa el poema tremendament atractiu, no es pot negar. Òbviament es tracta d’una interpretació, ja que mai podrem saber els fets i a més no tenim cap font que parli de la recepció dels Fasti en el seu temps. El que tenim és una evolució de la nostra interpretació, com sol passar amb els clàssics.

Avui deixaré fora el tema d’Ovidi i la violència especialment la que s’exerceix contra les dones. La setmana vinent en parlaré amb més profunditat, però també és un tema que el podcast destaca.

Si hagués afrontat sola la lectura del Fasti m’hauria perdut moltes coses, fins i tot amb un nivell de llatí més bo que el que tinc ara. El podcast proporciona context i rigor, sense absoluts i permetent que continuem la nostra pròpia exploració d’Ovidi. Quina meravella.

The Other Half

The Other Half és un podcast sobre dones que han influït en la història. El títol “l’altra meitat” recalca que, encara que les dones siguin la meitat de la població, molt sovint les seves històries han estat deixades de banda. El creador i narrador del podcast és en James Bouton, que també va crear el podcast Queens of England.

The Other half va començar el 2018 i ja té tres temporades. La que ressenyarem avui és la primera, ja que és la que fa referència a Roma, però les altres dues (sobre les filles i netes de la reina Victòria i sobre heroïnes del folklore d’arreu del món) són també molt recomanables.

La primera temporada del podcast consta de 20 episodis, on es repassen les vides de totes les emperadrius d’època Julio-Clàudia: Lívia Drusil·la (August), Júlia Claudil·la, Lívia Orestil·la, Lòl·lia Paulina, Milònia Cesònia (Calígula), Valèria Messal·lina, Agripina Menor (Claudi), Clàudia Octàvia, Popea Sabina i Messal·lina Estatília (Neró).

No totes tenen un episodi, de fet les vides d’Agripina Menor i Lívia Drusil·la se’ns expliquen en 6 episodis cadascuna i totes les dones de Calígula estan agrupades en un sol episodi, per un tema de fonts i de manca d’informació. A més, els dos primers episodis de la temporada són d’introducció i context, i així també s’aprofita per parlar de figures com Fúlvia, que són ben interessants.

En ser una sèrie tancada, em sembla una opció interessantíssima per obtenir una perspectiva de l’època. Altres podcasts també tenen sèries semblants, però o bé són més curtes, o bé dediquen menys temps a Lívia i a Agripina perquè s’allarguen més en el temps. L’altre aspecte a tenir en compte és el to del podcast.

Com ja he comentat abans, els dos aspectes principals que sempre tinc en compte són la producció tècnica i l’aproximació al contingut. Tots els podcasts que ressenyo aquí tenen una bona producció tècnica, però en el cas de The Other Half, el disseny de producció és molt bo. Està molt ben editat i té sintonia pròpia. El so és de qualitat professional, i no hi ha mai problemes. Es nota que en James va aprendre moltes coses amb el seu podcast anterior, Queens of England.

Pel que fa al contingut, també és de molta qualitat. Hi ha un guió ben treballat i darrere una recerca molt ben feta. Els podcasts d’història solen ser creats per historiadors o gent del món de l’acadèmia o bé per altres a qui els interessa la història i fan la seva recerca pròpia per internet o amb llibres d’història més genèrics. En el primer cas, de vegades hi manca una mica d’esperit divulgatiu, en el segon, de vegades les fonts d’informació utilitzades són desiguals i no es té en compte el context d’aquestes.

En el cas que ens ocupa ens trobem davant de la combinació ideal, perquè en James té formació acadèmica, però s’aproxima al contingut de forma clara i entenedora. Això sí, es nota que ha fet una recerca exhaustiva perquè en coneix els mètodes, cita les fonts i de tant en tant fa referència al canvi de perspectiva a través dels anys, una cosa molt important quan parles d’història i dones, especialment quan les fonts primàries són de l’antiguitat.

Ja sabeu que el meu podcast preferit és Emperors of Rome, perquè a més sempre tracta el tema que m’interessa, però The Other Half és part del grup de podcasts que el segueixen en preferència, juntament amb The Exploress.

Si esteu aprenent anglès amb podcasts, The Other Half és una bona opció. No hi ha transcripció (com en el cas de The Exploress), però té una sola veu i l’anglès d’en James s’entén molt bé. Si teniu un nivell mig i el que cerqueu és entrenar l’oïda, em sembla una opció excel·lent.

Com he comentat abans, vaig descobrir aquest podcasts quan cercava contingut sobre l’antiguitat, però he seguit escoltant-lo quan ha parlat d’altres èpoques i també vaig escoltar sencer Queens of England. Us els recomano!

A les portes de Troia

A les portes de Troia és el podcast d’història en català que fa companyia a l’En guàrdia. Va començar la tardor de 2013. L’equip inicial eren l’Oliver Vergés i l’Alberto Reche com a historiadors i l’Albert. S. Carmona com a presentador. L’Oliver i l’Albert ja no formen part de l’equip, però en Sergio Rodríguez i l’Albert Abril fan companyia a l’Alberto Reche, juntament amb el tècnic Salva Solé. En Sergio va estudiar història i fa de professor de secundària, l’Albert és també llicenciat en història, professor i escriu també a Ab Origine i l’Alberto està vinculat a la UAB i a més sempre té mil projectes entre mans.

A més dels canals habituals dels podcasts pot ser que l’hàgiu enganxat en algunes de les emissores locals que el distribueixen. El programa l’enregistren a Ràdio Castellar, cosa que els permet un so totalment professional. La duració de cada programa és d’una hora i tracta un sol tema, molt sovint amb la presència d’un expert. Hi ha alguns temes que es reparteixen en diversos episodis, però la durada sempre es respecta.

El títol del programa evoca la nostra cultura occidental i la guerra de Troia identificada com a conflicte marc gràcies a l’èpica d’Homer. El podcast no tracta exclusivament d’història occidental, però els seus autors hi estan vinculats per tradició historiogràfica i cultural, per tant l’hi reten homenatge. A Mīrābile Dictū també ens hi veiem reflectits.

Si comparem A les portes de Troia amb l’En Guàrdia, diria que el rigor és el mateix, però el to és ben diferent. En primer lloc perquè, com ja vaig dir, l’En Guàrdia s’emet per Catalunya Ràdio i per tant té unes directrius més estrictes, però la diferència principal és que A les Portes de Troia està fet per gent més jove, i es nota.

Una de les coses que és més important en un podcast és establir un to, una manera de distingir el teu estil però també d’adquirir complicitat amb l’audiència. En aquest cas és una cosa que s’ha aconseguit molt bé, i de forma que els diferencia. El to és informal, amb comentaris, referències a cultura popular (de la banda anomenada popularment friqui), moments actuals i comentaris sarcàstics. Òbviament això fa que aquests comentaris tinguin biaix, però diria que els presentadors hi compten, i que això els apropa als oients.

Ara bé, aquest to no compromet el rigor del que s’explica. Els convidats són experts en el tema que es tracta i els presentadors han fet els deures i treballat el guió. I no tenen cap mena de paciència per segons quines coses, per més populars o mediàtiques que siguin. En alguns casos proporcionen bibliografia, tot i que no sempre, cosa que estaria bé que fos habitual, fins i tot sacrificant algun minut.

Quin és el pes de la història antiga? Doncs força important. El podcast està fet per medievalistes, però podem intuir que la història antiga els és ben propera, ja que hi dediquen força programes. De fet, l’episodi 300 el van dedicar precisament a la batalla de les Termopiles, en un gest tant seu que fa venir un somriure a la cara només de pensar-hi.

En els tres primers mesos de 2021 també trobareu programes sobre Cir i Darios, i la batalla d’Arausi o d’Agustí d’Hipona i Patrici. Els amants de la història antiga no ens podem queixar pas amb la tria de temes. El que em sembla fascinant és que no van a buscar allò fàcil, sinó que treballen episodis poc coneguts que segurament molta gent no coneix, cosa que m’alegra moltíssim.

Si els hagués de trobar una pega és la descompensació amb les veus femenines, tot i que han comptat recentment amb veus com les de l’Aída Lázaro, la Manoli Narváez o la Gina Driéguez. Un programa molt ben fet en aquest sentit va ser el del consultori d’Elena Francis amb Laura Rozalén, que se’ns escapa del tema però que us recomano molt.

A les portes de Troia és divulgació ben entesa. A casa nostra no hi ha una tradició forta en la línia de la popular history anglosaxona. De fet, molts acadèmics no creuen que hi hagin de dedicar ni un minut, prefereixen viure ben tranquils enfilats a les seves torres d’ivori. Això és un greu error que ha permès que certes idees agafin força i que la bona recerca històrica tingui ben poc recorregut fora de publicacions acadèmiques, que queden fora de l’abast de la majoria del públic.

Per tant, trobar gent com en Sergio Rodríguez, l’Alberto Reche i l’Albert Abril que destinen tant de temps i esforços a obrir-nos les portes de Troia és molt d’agrair. Enhorabona pels 300 programes i que en siguin 300 més!

En guàrdia!

He rebut un parell de missatges preguntant si escolto podcasts en català. Doncs sí, n’escolto uns quants, i potser ja és hora de fer la ressenya de l’En guàrdia. De fet, no és pas un podcast, és un programa de Catalunya Ràdio que s’emet diumenges a les tres de la tarda, però té un horari tan poc pràctic que l’escolto via podcast, un servei que Catalunya Ràdio ja fa anys que proporciona i que funciona molt rebé. Podria ser també que algú hagi escoltat aquest programa a través de les repeticions que fan durant els mesos d’estiu.

L’En guàrdia fa setze anys que s’emet, i sempre ha tingut el mateix director i presentador, l’Enric Calpena, acompanyat sempre per un historiador, inicialment l’Oriol Junqueras i ja fa unes temporades en Josep Maria Solé i Sabaté. La resta de l’equip són la Pilar Razquin (producció), en Manel Bernat (tècnic) i en Josep Maria Bunyol, que fa de guionista, una tasca que cal destacar.

Cada setmana tracten un tema diferent, acompanyats d’un expert. És un diàleg a tres, complementat amb unes petites píndoles molt ben produïdes pel departament dramàtic de Catalunya Ràdio on recreen diàlegs o llegeixen fonts primàries. La sintonia també és molt icònica. Així doncs es tracta d’un producte molt ben cuidat des del nivell tècnic, i que a més té una connexió directa amb el món acadèmic, que és d’on surten els convidats. Ens trobem així amb un producte divulgatiu d’alta qualitat.

Quin és el pes de l’antiguitat dins del programa? No és fàcil de respondre. El programa és generalista per vocació, però també hi sol tenir preferència la història de Catalunya, per tant en nombres absoluts no podem dir que la història antiga i els clàssics hi tinguin majoria. Ara bé, tampoc és que no els tractin, de fet he estat revisant els darrers anys, i cada temporada hi trobem algun programa que ens encaixaria amb els temes que ens ocupen a Mirābile Dictū.

El que encara és més important és que l’Enric Calpena i el seu equip han donat veu als estudiosos sobre l’antiguitat més importants que tenim a casa nostra, com per exemple la Isabel Rodà, en Borja Antela, l’Oriol Olesti i molts altres. Tenint en compte que la logística no deu ser fàcil, no ens podem queixar.

Pel que fa als darrers anys, m’agradaria destacar els programes on l’Oriol Olesti parla de Claudi i de Calígula, o el que va fer aquest gener de 2021 sobre la conspiració de Catilina. Un altre clàssic del programa és en Borja Antela, que tan aviat parla d’un setge ben poc conegut que va tenir lloc a Atenes en temps de Luci Corneli Sul·la com de l’obsessió dels nazis per l’antiguitat.

Darrerament els programes sobre l’antic Egipte també hi tenen pes, gràcies a la participació de l’Irene Cordón, una veu femenina molt benvinguda que parla de temes com l’agricultura a l’antic Egipte, Kheops i la gran piràmide o Hatxepsut. Si hagués anat més enrere, encara hauria trobat molts més programes sobre història antiga. Si us animeu a escoltar el programa, en teniu per triar i remenar!

Una altra cosa ben destacable és que el programa està ben al dia de les publicacions més recents, tant a les editorials acadèmiques com a les més orientades al públic general. Trobem per exemple un programa sobre la Bernat Metge just quan es va publicar el llibre Els fundadors, un programa sobre la Barcelona visigòtica amb la Julia Beltrán de Heredia en motiu de la publicació també d’un llibre sobre el tema i finalment un meravellós programa sobre la muralla romana de Barcelona amb el professor Alessandro Ravotto just quan va publicar la seva tesi.

Aquest darrer el destaco especialment perquè estem parlant d’una tesi doctoral molt important però que crec que no s’ha publicat en forma de llibre, cosa que demostra fins a quin punt l’equip del programa està al dia. A final de mes publicaré una entrada en anglès precisament sobre un tema ben curiós fruit de la recerca del dr. Ravotto sobre la muralla.

Si he de buscar alguna pega, és que hi manquen veus femenines. És un tema fruit de la demografia del món acadèmic, suposo, però potser la solució hauria de ser trobar més col·laboradores com la Irene Cordón. Es podria dir també que és un programa que ha quedat en un format molt clàssic i que innova poc, però és que això també és la seva virtut ja que forma part de la seva personalitat. A més, no estem parlant d’un podcast independent, sinó d’un programa que ha de seguir el llibre d’estil de la CCMA.

Si aquest programa fos en anglès, seria una altra cosa, però tampoc hi ha tants podcasts d’història en català. Bé, n’hi ha un altre del que també en parlarem! Si en coneixeu més, feu-m’ho saber.

Per mi l’En guàrdia és una cita setmanal quan estic al dia o bé una marató quan se me n’han acumulat uns quants. L’he escoltat avorrida en una feina que no m’agradava, preparant una mudança, fent feina de casa, cuinant o en trens, avions i transports diversos, en viatges de vacances i per feina.

De vegades hi ha temes que em semblen menys interessants, però també és cert que algunes premisses que em resultaven poc atractives han acabat resultant fascinants d’escoltar. Sortir de la nostra zona de confort sempre és positiu. I encara més si és en la teva llengua, fet per la ràdio pública i amb vocació de servei. Espero poder-ne gaudir molts anys més.

Podcast: The Exploress

The Exploress és un podcast narratiu de no ficció sobre dones en la història. Així el defineix la seva autora, la Kate Armstrong, una escriptora i editora americana que ja fa anys que viu a Austràlia. No havia vist aquesta definició fins fa poc, i em sembla del tot encertada. Perquè the Exploress té alguns elements que el fan destacar per sobre de tants altres.

Es tracta d’un podcast que parla del paper de la dona en general i de dones que van destacar en diferents èpoques, no només l’antiguitat. De fet, la primera temporada ens porta als EEUU durant el S.XIX, però la segona sí que parla de l’antiguitat i és quan el vaig descobrir. També toca temes d’història social que mai a la vida cap professor us ha explicat a classe. El capítol títulat the hair down there n’és l’example perfecte

Pel que fa al tema que ens ocupa, la història antiga, la segona temporada té tres parts ben destacades: Antic Egipte, Grècia i Roma. Cadascuna d’aquestes parts consta de diversos episodis, alguns més genèrics explicant per exemple la vida quotidiana de les dones, incloent diferents classes socials, i altres que parlen de dones cèlebres: Hatxepsut, Cleopatra, Olímpia, Livia, Agripina, etc. Com que la temporada s’allarga en el temps, no és tan exhaustiva com altres podcasts on per exemple repassen totes les dones de la dinastia Júlio-Clàudia, però sí que n’obtens una bona idea.

A nivell de fonts, la Kate fa servir el mateix que altres podcasts: llibres de popular history (que ella mateixa recull en aquesta pàgina) i fonts primàries. Que recordi, no menciona fonts purament acadèmiques, però sí que entrevista expertes, la Dra. Evans del podcast Emperors of Rome i les dres. Radfield i Greenfield., del podcast The Partial Historians. Per motius evidents, als episodis d’història antiga les seves fonts primàries són les que ja coneixem, però en el cas de la temporada del s.XIX, té molta més documentació primària al seu abast i ha fet molt bona feina de cribatge.

Fins aquí el que he escrit no és massa diferent d’altres podcasts. Ara bé, si parlem de producció, atenció al detall i postproducció, The Exploress passa per sobre de la majoria i el converteix en una proposta imprescindible.

Com que l’autora és escriptora, presta una gran atenció al guió i penja la transcripció de cada episodi a la seva pàgina web, cosa que el fa un podcast ideal si l’anglès ens falla una mica i necessitem recolzament escrit. La seva narració és molt pausada i la Kate té veu de ràdio, però en alguns casos va bé poder anar a buscar una frase i no només si no entens anglès, per exemple pot ser molt útil fer una cerca textual ràpida a través del navegador.

Pel que fa a la producció i postproducció, The Exploress fa servir tècniques més pròpies de podcasts de ficció, com ara intercalar músiques ambientals i peces de diàleg que complementen la seva narració. Les veus les posen altres podcasters, amics seus, el seu marit i de tant en tant fa crides al patreon.

Les veus són una mena de contrapunt irònic a la narració més objectiva, ja que són personatges històrics però parlen amb llenguatge contemporani. Això podria ser horrorós, però està tan ben fet, que et fa entrar en el joc. El que fa amb Marc Antoni durant els episodis de Cleopatra és boníssim. L’edició també és molt acurada i els episodis tenen la llargada ideal, al voltant dels 40-50 minuts.

A part de la web que ja he mencionat, The Exploress té un patreon. Té diferents nivells de subscripció, dona accés als episodis normals amb una mica d’antelació però també ofereix contingut extra, des de càpsules (en diu minisodes) fins a episodis extra ampliant contingut o amb temes d’història social. També hi ha carregat les versions completes de les entrevistes fetes a expertes. A part del patreon, fa merxandatge a etsy amb un disseny molt cuidat.

Com que té ofertes anuals a preus molt raonables (i a sobre els preus originals són en dòlars australians), aquest any m’he apuntat a la categoria “Boss lady” del patreon, trobo que val molt la pena. La propera temporada també promet molt, i a més tinc tot el material antic per escoltar.

Si esteu cercant un podcast que sigui una mica variat, amb una bona base de recerca i  una qualitat professional, no hi doneu més voltes: cerqueu The Exploress on sigui que escolteu els podcasts.

Podcast: Ancient History Fangirl

El gener del 2022 he afegit una nota al final de l’entrada

Quan et poses a escoltar un podcast, hi ha dos elements que destaquen, i que han d’estar equilibrats: producció acurada i qualitat del contingut. En el primer cas el mínim és que se senti bé i en els que excel·leixen hi pots trobar bones sintonies, ambientacions musicals, etc. En el segon cas cal que el contingut sigui de qualitat i fruit d’una bona recerca. Això no vol dir que tots els podcasts hagin de ser fets per acadèmics, faltaria més!

De fet, les dues presentadores d’Ancient History Fangirl no ho són pas, d’acadèmiques. Tal i com elles expliquen a la seva web són dues amigues de la universitat que es dediquen al món de l’escriptura i l’edició a qui els apassiona la història i que han canalitzat aquesta afició a través del podcast. Deixen claríssim que no són historiadores i que no tenen accés a aquest tipus de fonts, però sí que fan recerca i sempre expliquen d’on treuen tota la informació que fan servir.

És molt curiós, perquè el tipus de fonts que no tenen a la seva disposició són les acadèmiques secundàries, però a internet hi ha moltíssima font primària que fan servir (i encara més en anglès!) i després llegeixen llibres de popular history que sí que citen fonts acadèmiques. De totes maneres, pot ser que aquest podcast no sigui del gust de tothom perquè és força personal.

Tant la Jenny com la Genn no tenen cap problema en donar la seva opinió, i fan comentaris subjectius tota l’estona. A mi em sembla molt divertit, tot i que de vegades diuen coses que no m’acaben d’encaixar, però com que ho deixen clar, tampoc és que enganyin a ningú. L’especulació se’n pot anar per les branques, però també pot fer connexions ben interessants, o bé apropar al públic menys expert segons quins temes.

L’altra cosa que pot sobtar és que aquesta subjectivitat no només està expressada en les opinions de les autores, sinó també en les entradetes de cada podcast, que són com recreacions literàries. És l’única cosa del podcast que no m’acaba de fer el pes i confesso que me les salto. Van fer un episodi sobre gladiadors on simulaven ser espectadores que curiosament sí que em va semblar interessant.

La periodicitat és quinzenal, i també tenen un patreon que ara estan promocionant ja que volen veure si poden viure en part del podcast. Pel que fa a la temàtica, el que elles anomenen temporades són cicles temàtics d’episodis, que tracten temes molt variats, com ara els setges a l’edat antiga, Dionís, els seus mites i culte, Espartac i les rebel·lions d’esclaus, Juli Cèsar, la família de Germànic, i fins i tot Gal·la Placídia! (Aquesta senyora tindrà una entrada en anglès algun dia). Ara mateix estan fent una sèrie sobre Britània on aprofiten per parlar també del món dels celtes.

Això és una altre punt positiu, perquè si no t’acaba d’agradar un tema, doncs t’esperes al següent i ja està. Els primers episodis són del 2018, i la qualitat va millorant molt, tot i que sempre han fet servir un guió i es nota molt. Les temporades sobre Dionís i Espartac estan especialment bé, així com els episodis sobre Locusta, Fulvia i els d’Antoni i Cleopatra.

De tant en tant també porten convidats, com la Kate del podcast The Exploress (ja us avanço que serà la propera ressenya), la Liv de Let’s talk about myths, baby (que tinc a la llista de pendents) i la Katie i el Nathan de Queens podcast, que són com els cosins passats de voltes i amb qui fan un episodi que es diu “Cocktails & Caligula” que és divertidíssim.

A nivell de producció, és impecable. Es ben evident que treballen el guió i assagen, i no es nota gens que sempre ho han fet en remot perquè una està al Regne Unit i l’altra a EEUU. També tenen una sintonia pròpia, un logo i una web amb tot de material complementari. Són editores i escriptores amb experiència, és ben evident. S’agraeix moltíssim que treballin aquests aspectes, certament.

En resum,  Ancient History Fangirl és un podcast molt entretingut, però la seva gràcia principal és la subjectivitat, la dinàmica i les connexions que estableixen les dues presentadores. Òbviament, és precisament aquesta subjectivitiat la que pot fer que no t’agradi, però per la meva part, tinc molta curiositat per veure com evoluciona aquesta temporada sobre Britània i què faran a continuació. I sí, jo també em moro de ganes de saber què dimonis va escriure Agripina Minor a les seves memòries…

Nota Bene, gener 2022:

Porto uns mesos dubtant sobre si afegir editar l’entrada, però ha passat un any des que la vaig escriure i la veritat és que la meva opinió sobre aquest podcast ha canviat. Durant l’any 2021 els episodis són cada cop més llargs, els temes embolicats i l’ús de les fonts discutible, per exemple es dona credibilitat 100% a autors antics sense afegir cap matís. Certament a la crítica mencionava el tema de la subjectivat, però tinc la sensació que per temes monetaris les autores han optat per produir més episodis, quelcom que n’ha baixat la qualitat de la recerca.

Els comentaris personals sense cap fonament han agafat massa protagonisme. Les autores del podcast sempre han expressat la seva opinió, però ha arribat un moment on crec que van massa lluny. El toc personal ja no em sembla tant innovador o curiós, sinó que crec que posa en perill la credibilitat del que es diu. S’ha trencat l’equilibri entre el rigor i la subjectivitat, i les autores no en surten ben parades.

També hi trobem més publicitat i, tot i que en tenen tot el dret, el principal patrocinador del programa és una web sobre salut mental que té molt males crítiques i que elles et presenten com a meravellosa a partir de les seves (probablement fictícies) experiències personals. Fan servir un so específic per marcar-ne l’inici i el final però elles hi participen. Estaria molt millor que la publicitat quedés ben marcada i no la fessin elles, per temes de credibilitat.

De moment segueixo tenint el programa a la meva aplicació, tot i que en força casos no arribo al final dels episodis.

Si les coses canvien o el deixo d’escoltar, tornaré a editar l’entrada.