Informe de progrés: LLPSI, capítol 25

Al curs de llatí en vídeo el capítol XXV és més aviat de transició. El treballem en tres classes i sense cap material complementari, tota una novetat, ja que vam acabar el darrer diàleg dels Colloquia personarum, i no és fins al capítol XXVI que hauream de fer servir el Fabulae Syrae.

No sé si els que segueixen el mètode de forma autònoma ho han viscut així, però en el meu cas aquest capítol és el primer del nivell superior, i m’ha passat una cosa ben curiosa. Ja he explicat abans que la part final del nivell mig es complica força i en el meu cas fins i tot vaig parar i tirar enrere un parell de cops fins que vaig decidir seguir endavant.

I, ves per on, aquest primer capítol del nivell superior és força assequible. El contingut no és massa espès, tractem l’imperatiu del verbs deponents i repassem els adverbis de lloc. El temps verbal ja ens l’havia avançat en Carlos i no és complicat. A més, hem canviat l’estructura del curs ja que a partir d’ara cada lliçó ocupa més classes i el ritme és molt més pausat.

L’altre aspecte a destacar és el text en sí. Els primers capítols fan molta gràcia perquè s’entenen sense esforç i no importa massa que siguin simples en contingut. Tots els mètodes d’idiomes comencen igual amb una mica d’explicació general i la presentació dels personatges i no se’ns fa estrany. Diria que durant els primers dotze capítols aquesta fascinació i curiositat ens acompanya i tens la sensació que l’esforç val la pena.

El problema és que, encara que progressem amb el coneixement de la llengua, trigarem moltíssim a adquirir coneixements que facin els textos més interessants. A més, el text ja no és transparent, especialment quan ja sabem totes les declinacions i comencem a conjugar diferents temps verbals. Has de fer molt d’esforç per acabar llegint un text que, francament, no és res de l’altre món.

Això canvia amb el capítol XXV, ja que tot el capítol ens explica la història de Teseu, Ariadna i el Minotaure, que Syra explica a en Quīntus. La complexitat sintàctica hi és, però el text ara estarà anivellat. És ben curiós, perquè la història la coneixem, però poder llegir-la en llatí és l’incentiu que calia per tornar-te a motivar.

Així doncs, una minva en la quantitat de gramàtica nova i un text atractiu serveixen de pausa i una mica d’epifania, quan veus que pots seguir prou bé la història. De fet, no entenem tot el text paraula a paraula, però n’entenem el significat fins i tot abans de treballar el text en profunditat. Durant les tres lliçons que s’hi dediquen acabes copsant l’estructura textual fins assolir-ne la comprensió total, amb l’ajuda dels exercicis.

En Carlos fa un comentari força interessant crec que a la segona classe dedicada al capítol, quan pregunta a la Mabel per una classe i veus que ella ho entén (a nivell semàntic i sintàctic) però que li costa traduir. No cal que ens preocupem per això, perquè l’objectiu del mètode és precisament aquest.

I aquí és on LLPSI em recorda més a les classes d’anglès de l’Escola Oficial d’Idiomes que no pas a les de llatí de segon i tercer de BUP, malgrat que la meva professora fes tots els esforços del món per fer-nos aquells textos digeribles. De fet, va aconseguir no crear-me cap trauma i que hagi volgut recuperar el llatí força anys després. Ja és prou mèrit, considerant les nombroses generacions d’estudiants de BUP traumatitzades a cop de memoritzacions de rosa/rosae/rosa, ablatius absoluts i textos de Juli Cèsar.

La versió de la història que se’ns explica està diguem-ne, arreglada i omet els aspectes més… complicats de la trama, com ara el paper de Pasífae com a mare del Minotaure i detalls sobre la naturalesa de Dionís i el seu matrimoni amb Ariadna. Cal recordar que el llibre és dels anys 50 i que se sol fer servir en educació secundària, per tant és una versió adaptada. No és res que no s’hagi fet mil vegades, si avui en dia ets un adult aprenent llatí, és força probable que tinguis uns certs coneixements de cultura clàssica i puguis anar a buscar la resta de la informació.

Aprofito per recomanar-vos el podcast Let’s talk about myths, baby, on trobareu interpretacions postmodernes i feministes per donar i per vendre i on no són massa fans de Teseu.

Així doncs, aquest capítol és com quan pares a beure aigua pel mig del camí, una pausa necessària per poder mirar enrere, veure d’on venim i poder agafar força pel que vindrà.

Informe de progrés LLPSI: nivell bàsic (c.I-XIV)

Els informes de progrés seràn les entrades on explico les meves aventures aprenent llatí. Primer de tot n’escriuré dues resumint el nivell bàsic i el nivell mig de LLPSI, i a partir del nivell superior faré una entrada per capítol.

Tal i com deia aquí, Lingua Latina per se illustrata comença molt bé. En ser un mètode d’aprenentatge natural, la idea és que l’alumne assimili els conceptes gramaticals i el vocabulari a partir del text mateix. Veiem-ne un exemple:

Aquest fragment és del capítol II, que ens presenta la família protagonista del llibre, com tots hem vist amb tants mètodes d’idiomes. Pare, mare, dos fills una filla i… els esclaus. Ehem. Viuen a una meravellosa vil·la romana i en aquests primers capítols ens trobem davant de tot tipus de situacions quotidianes estil romà que inclouen recollida de flors, caigudes des de dalt d’un arbre, càstigs corporals, un moment gore amb uns pollets i una mica de comentari social en forma d’un esclau que fuig. Aquest esclau fugitiu ens permet conèixer Roma i alguns personatges més. Cap al final la història se’ns posa romàntica i tot, ves per on.

Si us fixeu en el text, és tot contextual i els conceptes menys evidents s’expliquen amb dibuixos o amb breus explicacions complementàries en llatí als marges. Això funciona molt bé pels primers capítols, especialment si es combina amb els Latinae Disco, un llibret a part que t’explica en castellà i de forma resumida els conceptes importants de cada capítol. Quan estudiava sola, em llegia el capítol, feia els exercicis corresponents, i al final anava a buscar les explicacions al Latinae Disco. I anar fent.

Bé, no pas.

La cosa és que arriba un moment (pot ser el cap V, VI o VII) en que comences a veure que no vas tan bé. Les explicacions del Latinae Disco se’t queden curtes i, tot i que els textos s’entenen perfectament, tens la sensació que et perds alguna cosa, que no ho estàs assimilant com caldria. Ja sabeu com ho vaig resoldre.

Aquests primers 14 capítols pretenen que ens sentim còmodes amb les declinacions, més o menys un cas per capítol, fent servir les dues primeres declinacions (rosa -ae i dominus -ī). Els primers casos no són massa problema, però quan arribes a l’ablatiu i a les preposicions és quan tot es complica. És llavors que va molt bé seguir-ho amb en Carlos i la Mabel, perquè en Carlos és la versió millorada del Latinae Disco.

El punt àlgid del nivell, però, és el capítol IX, on aprens de cop tots els casos de la tercera declinació. I després ve la quarta així com si res, a més de tot d’usos gramaticals peculiars. Aprenem també a declinar adjectius, els pronoms més importants, força adverbis i conjuncions, els números i, per algun motiu estrany, el calendari, que és complicadíssim.

A nivell de verbs, poca cosa. Present del singular i només dues persones. Els verbs són cosa del nivell mig.

Per tal que us feu una idea amb la càrrega de feina, al principi cada classe d’una hora i mitja cobria un capítol sencer més exercicis, i a partir del capítol IX, ja son dues o fins i tot tres classes. Malgrat això, els textos són fàcils d’entendre, ja que no hi ha una sintaxi “autèntica”, sinó que es respecta un ordre que no ens és estrany.

Val la pena recordar que el professor Ørberg era danès, i que els parlants de llengües romàniques ens trobem que allarga les explicacions de coses que entenem perfectament bé. Us diria també que el problema no és tan aquest com el fet que es manté la mateixa estructura quan puja la dificultat, i això t’agafa per sorpresa quan la cosa es complica. D’aquí que m’encallés a partir del capítol V. La meva admiració més profunda als alumnes que afronten sols els capítols a partir del IX. Això encara passa més quan arribes al nivell mig, ho explicaré a la propera entrada de la sèrie.

En el meu cas, l’assoliment del primer nivell em va deixar molt contenta, perquè havia començat el mètode dos cops i sempre m’encallava. Assimilar la tercera declinació també va ser un moment molt important, així com veure que encaixava bé capítols més densos i més interessants des del punt de vista del text com el XII o el XIII.

Resumint, els primers catorze capítols de Familia Romana són els que ens permeten fixar el nostre coneixement de les declinacions, els aspectes bàsics de la morfologia nominal i un repertori de vocabulari força complet. Tot a punt per afrontar el següent repte: els verbs.