Cancelling Socrates

L’any 401 a.n.e el noble atenenc Xenofont va rebre una proposta interessant d’un amic seu: lluitar a l’exèrcit de Cir el Jove, germà del rei de Pèrsia, establert com a sàtrapa a l’Àsia Menor. Com que tenia dubtes, Xenofont va decidir demanar ajuda al seu mestre, Sòcrates. La cosa va anar així:

Xenofont, en haver llegit la carta, consultà Sòcrates d’Atenes a propòsit del viatge. Sòcrates, sospitant que no fos mal vist per la ciutat el fet d’esdevenir amic de Ciros, ja que Ciros semblava haver recolzat de bon grat els lacedemonis en la guerra contra Atenes, aconsellà Xenofont d’anar a Delfos a consultar el déu sobre el viatge. Xenofont hi anà i preguntà a Apol·lo a quin dels déus havia d’oferir sacrificis i pregàries per a fer de la manera més escaient i profitosa el viatge que meditava, i per a tornar sa i estalvi després d’haver reeixit. I Apol·lo li respongué a quins déus havia de sacrificar. Quan retornà, explicà l’oracle a Sòcrates. Aquest, en sentir-lo, li va retreure que no hagués demanat primer què era millor per a ell, posar-se en camí o restar, sinó que, tenint decidit de partir, hagués preguntat només com faria més bé el viatge. «Ara bé, com que ja has fet la consulta així –digué–, cal fer tot el que el déu ha ordenat».

Anàbasi 3.1.5–7

Edició consultada:
Xenofont, (430 aC-354 aC.). Anàbasi. L’Expedició dels deu mil. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1968. Edició a cura de Francesc J. Cuartero.

Deixarem de banda les aventures de Xenofont i només recordarem que l’aventura asiàtica va acabar com el rosari de l’aurora. El que ens interessa aquí és el comentari de Sòcrates (que he subratllat) sobre la pregunta a l’oracle. Sembla ben curiós que el mateix home que diu que cal fer cas al déu acabés acusat d’impietat tot just dos anys després. No només això, el van declarar culpable i va acabar condemnat a mort.

Costa treure’n l’entrellat perquè tot el que sabem sobre Sòcrates ens ha arribat de forma indirecta, ja que no va deixar res escrit. A part de Xenofont, també ens en parlen Aristòfanes i Aristòtil, però la font principal és Plató, que converteix el seu mestre en la figura principal dels seus diàlegs fins al punt que no sabem on comença un i on acaba l’altre. El problema socràtic és frustrant per a molts filòsofs, però també és una font d’inspiració pels creadors literaris, com ara en Howard Brenton.

Howard Brenton és un dramaturg anglès molt valorat del qual no he trobat massa referències a casa nostra. És de la mateixa quinta que Tom Stoppard o Sarah Daniels, que sí han tingut versions en català. Breton té 80 anys però encara segueix en forma i a primers de juny va estrenar Cancelling Socrates al Jermyn street theatre de Londres. L’obra va estar en cartell durant un mes i vaig tenir la sort de poder-la veure el 18 de juny.

Atenes, 399 a.n.e. La ciutat just surt d’una plaga i una guerra i la seva democràcia s’està enfonsant sense que ningú faci gran cosa. I enmig de tot ens trobem amb Sòcrates, una figura tremendament incòmoda que es passeja per l’àgora parlant amb amics, coneguts i saludats. El seu tarannà és ben amable, però també sol posar contra les cordes al seus interlocutors a base de preguntes les respostes de les quals són inoportunes i fins i tot inquietants.

El que al principi pot fer una certa gràcia, acaba molestant, i Sòcrates acaba jutjat i condemnat al final del primer acte, malgrat la desesperació d’alguns amics, de la seva muller i de la dona que l’estima. Al segon acte ens trobem Sòcrates a la presó, només acompanyat d’un carceller que el podria ajudar a escapar.

Brenton ha llegit Plató; encara més, l’ha paït bé, cosa que li permet construir la seva obra de vegades amb cites literals, a voltes manllevant personatges, fins al punt que no sabem si Sòcrates està parlant d’Atenes o de nosaltres. Durant el primer acte el veiem en llibertat, incomodant al seu amic Eutifró; després, com ja hem dit, assistim de forma indirecta al seu judici a través dels dos personatges femenins, Aspàsia, la famosa hetera, i Xantipa, la muller de Sòcrates. El segon acte ens mostra com el filòsof, ja a la presó, rebutja l’oferta del carceller d’escapar-se i acaba bevent la cicuta.

La tensió no ve pas d’un argument que ja sabem com acaba, sinó de la força del diàleg i i de com l’interpreten uns actors magnífics. Jonathan Hyde carrega tot el pes d’un personatge icònic i ens el fa proper i distant a la vegada. El que fa aquest home al segon acte només està a l’abast de pocs. Em va agradar especialment el moment en que veiem el Daimon de Sòcrates, que Plató menciona a la seva Apologia de Sòcrates, aquesta veu interior que ha tingut tantes interpretacions a través dels segles. En aquesta obra és la pulsió interior que fa que Sòcrates acabi com acabi, encara que el faci patir i vagi en contra d’allò que seria raonable.

L’altra interpretació que vull destacar és la de Robert Mountford en el doble paper d’Eutifró i el carceller. Podria resultar confús si no fos perquè la llengua anglesa li permet a Mountford canviar l’accent d’una forma tan radical que a ningú se li acut confondre els dos personatges. Sophie Ward i Hannah Morrish també resulten convincents com a Aspàsia i Xantipa, tot i que de vegades sembla que el seu paper quedi una mica al marge de la resta. Ho podem veure durant el diàleg que tenen sobre el paper de les dones, que d’una banda és ben interessant, però de l’altra sembla que Brenton hagi volgut que la seva obra passi el test de Bechdel sigui com sigui. Passa el mateix amb el títol, que sembla un peatge necessari o una concessió al community manager.

Aquestes maniobres no ens haurien d’estranyar en els temps que corren, però el problema és que un títol tan cridaner confon una mica. El concepte de cancel·lació ens el trobem per tot arreu, amb tot tipus de connotacions i, en funció del context, fins i tot de forma reaccionària. En les entrevistes de promoció tant l’autor com els actors incideixen poc en el tema, dient que Sòcrates es va cancel·lar a si mateix sense anar més enllà, potser perquè es va escollir un títol més cridaner que no pas escaient, tot pensant que així el teatre s’ompliria. El dia que hi vaig ser estava ple i no puc evitar pensar que si el títol va fer que hi anés més públic, ja em va bé.

Perquè el que és veritablement interessant d’aquesta obra és poder veure què fa la societat amb els seus elements menys confortables, personatges com Sòcrates que, a través de les seves preguntes aparentment innòcues, destapen veritats desagradables. Fer callar el dissident et dona tranquil·litat i certesa durant un temps, però també et buida, t’empobreix i pot fer que et caigui tot a sobre. Una societat sòlida ha d’estar preparada per incorporar les veus crítiques, aprendre’n i enfortir-se, però aquesta Atenes tan mitificada no ho estava. I nosaltres tampoc, ens diu Brenton.

No hi puc estar més d’acord.

Tant de bo algun programador de casa nostra s’animi a dur Cancelling Socrates a Barcelona. Val molt la pena.

History is sexy

History is sexy és un podcast d’història presentat per l’Emma Southon i la Janina Matthewson amb producció i edició de l’Oliver Kealey. La dra. Emma Southon us sonarà perquè és l’autora d’Agripina, que hem ressenyat per aquí i de A fatal thing happened on the way to the forum que tenim pendent de ressenyar per coses que passen. La Janina Matthewson és escriptora, locutora i mil coses més.

A la seva web defineixen el podcast com:

The podcast that answers the history questions you don’t have time to research yourself.

El podcast que respon les preguntes sobre història que no teniu temps d’investigar

I també afirmen

The Radio Times described us as a sixth form history class where the kids have got the teacher wildly off topic and you know what, yes.

El Radio times ens ha descrit com a “una classe de sisè on els alumnes han fet divagar al professor” i sabeu què, és cert.

Les dues afirmacions són certes i descriuen la dinàmica del podcast. Ja hem dit altres vegades que entre tanta oferta si no trobes un to que funcioni i soni autèntic no hi haurà manera de destacar. El fet que History is sexy es limiti a tractar una temàtica o un període en concret i que la seva coherència vingui de la seva estructura (cada episodi respon a una pregunta que els han enviat) sembla força arriscat a primera vista, però en aquest cas no ho és perquè és precisament el que els permet que el podcast trobi el seu lloc.

Hi ha tres elements que ho permeten: la factura tècnica, el rigor i la dinàmica entre les presentadores. La factura tècnica és totalment professional i l’edició és curosa. Els episodis tenen una durada regular, quan hi ha hagut algun problema tècnic avisen i se sent molt bé.

Pel que fa al rigor, el fet que una de les dues presentadores sigui historiadora hi ajuda molt. Cada episodi té les seves notes corresponents on hi trobareu llistada tota la bibliografia. Si la consulteu veureu que hi ha de tot, des de fonts primàries a articles de revistes acadèmiques o llibres més generals. Cada episodi té recerca i, si ens interessa, la podem trobar a la seva web. Avui en dia la majoria de podcasts en fan, de recerca, però la de History is sexy té una metodologia sòlida i transparent.

Darrerament me n’estic adonant que alguns podcasts que porto temps escoltant acaben fallant perquè els productors no saben cercar bé. En part és la manca d’accés a certes fonts acadèmiques però on rau el problema més gran és en no saber aplicar una lectura crítica i de context del que et trobes. Aquí no ens passa, i precisament per això es poden permetre jugar i transgredir sense perill que se’ls enfonsi el programa.

L’aire juganer te’l trobes per tot arreu, per exemple deixant clar que no pensen parlar dels temes que les avorreixen (els tudors, les guerres, la història econòmica), dedicant programes a coses que d’entrada semblen totalment absurdes (les pudors a través de la història, els pel-roigs o la tortura a base de pessigolles) o posant sempre l’èmfasi en aspectes menys estudiats, com per exemple la història social o la de les minories.

Això no vol dir que la Jemima i l’Emma no analitzin els propis biaixos. Un bon exemple és l’episodi sobre l’existència de Jesucrist, on l’Emma afirma que ella no és una persona religiosa però que els arguments en contra de l’existència de Jesús de Natzaret són febles i mal argumentats. Per tant, procedeix a fotre-se’n amb molta gràcia, tal com es mereixen.

Aquest episodi també és un bon exemple de com a History is sexy no s’amaguen darrere els tòpics. It’s more complicated than that és de fet la resposta habitual davant de les afirmacions que et trobes per tot arreu fins al punt que podria ser el títol alternatiu del programa. És força habitual que un episodi comenci enunciant la pregunta i donant la resposta més típica per acabar desmuntant-la o matisant-la en nom de la complexitat de la història.

No cal que aneu massa lluny, el darrer episodi disponible quan hem publicat aquesta ressenya tracta de la moral victoriana i un terç de l’episodi està dedicat a rastrejar d’on dimonis ve aquesta teoria que els victorians posaven cortinetes a les potes de les taules i cadires en nom del pudor. No us faig spoilers, escolteu l’episodi que és molt divertit.

Si sou amants dels clàssics, esteu de sort. Com us podreu imaginar hi ha un munt d’episodis sobre el món clàssic, tant Grècia com Roma i també sobre l’antiguitat tardana. I, quan es tracten temes més genèrics, l’antiguitat sempre treu el cap per obra i gràcia de la dra. Southon, que a més sempre destaca aspectes menys coneguts i aporta la seva perspectiva crítica.

Ara bé res no és perfecte i també hi ha errors. Quan tracten èpoques que cap de les dues no domina ens trobarem amb errors. Per exemple crec que és a l’episodi sobre la inquisició on es confonen de reina i casen a Felip II amb la reina Anne (que va regnar 200 anys més tard) enlloc de la reina Mary I. Al següent episodi hi fan una fe d’errates força graciosa i bé, errare humanum est, etc. Però de tant en tant passa.

Pel que fa a la comprensió, caldrà un nivell mig d’anglès perquè el ritme és força animat i a més són dues veus molt diferents. També hi ha moltes referències culturals que s’entenen força. A més, rebreu detalls i anècdotes sobre Nova Zelanda, un país que ens queda a l’altra punta del món i sobre el que no en solem saber gran cosa.

Si us agrada la ironia britànica, els aspectes menys coneguts de la història i sou dels que necessiteu bibliografia, History is Sexy no us decebrà.

El infinito no cabe en un junco

Carlos Clavería Laguarda és un estudiós i professor especialitzat en el món del llibre que coneix el tema també de manera pràctica gràcies a la seva feina al sector de la bibliofilia. Ha publicat força llibres de caire acadèmic entre els quals destacarem Contra la bibliofilia: no amarás los libros sobre todas las cosas, Libros, bibliotecas y patrimonio o els dos que té sobre Erasme de Roterdam.

Avui ens interessa, El infinito no cabe en un junco, una publicació que no arriba a les 100 pàgines i que l’autor mateix ha qualificat de fulletó. Deixarem pel final la tria del títol, primer veiem què ens diu.

El que ens explica és que els llibres i les biblioteques han estat patrimoni dels poderosos, s’han utilitzat amb finalitats tèrboles i, quan ha calgut, se n’ha eliminat el rastre per evitar la difusió del que no agradava al manaire de torn.

La majoria de les biblioteques de referència s’han nodrit de botins de conquesta i de l’espoli de prestatges dels perdedors. Aquestes biblioteques a més queden inaccessibles, al servei del poder i d’aquells que el serveixen. El poder també en pot eliminar els volums quan calgui sense que en quedi rastre.

El llibre mateix tampoc s’escapa de la crítica, amb uns comentaris interessantíssims sobre com la feina dels copistes i enquadernadors ha afectat la integritat dels textos originals. Amb aquests precedents no ens haurà d’estranyar que també rebin humanistes com Poggio Braccilioni. L’heroi de Stephen Greenblatt és aquí un carronyer que malbarata tot tipus de manuscrits en la seva obsessió per trobar aquells que li interessen.

No hi trobareu pas meravelles, en aquest llibre. El que hi trobareu és el pitjor de cada casa i la constatació que tenir molta cultura i ser un tros de bèstia és perfectament compatible. Just el que explica Alba Sidera al seu llibre  Feixisme Persistent (se’ns escapa del tema però us el recomano), on ens descriu una vetllada d’allò més agradable amb una parella italiana amb qui compartia tot de gustos i inquietuds culturals; la parella en qüestió van resultar ser uns feixistes devots i declarats.

Aquest llibre que t’ha salvat o meravellat ha ofegat a algú altre i la cultura de la que formem part no és innocent i sempre hem de saber què hi ha darrere.

Tots aquests són temes que Carlos Clavería ha tractat més en profunditat en altres llibres com els que hem citat més amunt. En 100 pàgines només pots esbossar i de fet ens haurien fet profit 50 pàgines més per a acabar d’embastar les argumentacions, que segons com es queden a mig dir.

Arribats aquí toca parlar del títol.

Qualsevol que hagi passejat per una llibreria i vegi aquest llibre sabrà que fa referència a El infinito en un junco, d’Irene Vallejo, que vam ressenyar fa uns dies. L’autor hi fa referència només començar, dient que és

Un brillantísimo ejercicio literario

p. 9

Un cop acabat de llegir la sensació va ser d’una certa perplexitat i vaig fer una mica de recerca els resultats de la qual van ser algunes ressenyes positives, altres no tant i també un parell de fils a twitter estil hooligan.

També vaig trobar una entrevista de l’autor a un programa de RNE on va amb molt de compte amb el que diu. De fet, em va semblar que l’autor es reprimia amb la seva crítica, exactament com el que fa al llibre.

Clavería diu la seva però mai contradiu amb contundència El infinito en un junco, només el cita de tant en tant per rebatre’l amb una certa desgana. Un exemple el trobem capítol VIII, p. 69 quan discuteix a Vallejo si la gent amb pocs mitjans podia tenir accés la lectura. Proporciona dades per dir que sí, però no ens diu on falla l’argument de Vallejo més enllà de la frase que rebat. I així sempre.

El final és el millor exemple de tot plegat. Clavería diu que va llegir el que deia Plató i insinua que Vallejo està equivocada però ho diu tan embolicat, que no ho acaba de dir clar. I just al final escriu

Antes de ponerle a alguien el uniforme conveniente conviene pensar qué pares van del derecho, cuáles del revés y si quien lo ha de lucir es un maniquí, una persona cabal en la polis, o alguien dado a escribir frases provocantes a glucemia a semejanza de aquel cancionero de obres de burlas provocantes a risa que se expandió, como los juncos en los brazales, ya en 1519.

p. 82-83

El subratllat és meu. Si t’hi poses, posa-t’hi bé, home. Llegeixes entre línies la irritació, però es queda a mig esclatar.

Sospito que Clavería no ha pogut o volgut escriure un llibre llarguíssim rebatent Vallejo, especialment amb tot el que té publicat, i ha escrit una cosa curteta amb l’esperança que els lectors estirin els fils, especialment a partir de l’excel·lent bibliografia del final.

El que ja no em sembla tan comprensible és l’ambigüitat que destil·len el text i l’entrevista. Si un pensa que el llibre de Vallejo és un exercici literari i que es pot contra argumentar des d’una perspectiva més històrica tot aportant un contrapès, millor fer-ho obertament. La brevetat no és una excusa, es pot ser ben punyent en poques pàgines.

Tanmateix això no passa, potser per evitar els debats amb pocs matisos dels temps en que vivim. Cada cop fa més mandra discutir. Sap greu, ja que estic segura que hi ha encara molts lectors que hauríem agraït més atreviment, i més venint d’una persona amb tants coneixements.

Us en recomano la lectura, malgrat tot. Cal llegir-lo perquè no es pot viure sempre amb el cap als núvols. Amb la propera entrada ho acabarem de rematar.

El infito en un junco

El infinito en un junco és un llibre escrit per la Irene Vallejo i que es va publicar l’any 2019. En trobareu també una traducció al català, feta per la Núria Parés, publicada a Columna/Edicions 62. Ja sabreu tots que ens trobem davant d’un fenomen editorial de gran magnitud. Si feu una cerca a internet trobareu moltíssimes ressenyes o comentaris en mitjans de comunicació, pàgines personals i fins i tot en revistes acadèmiques. I la immensa majoria són entusiastes, tot i que també he vist comentaris menys positius.

Aquest llibre i servidora hem jugat a fet i amagar per motius que no venen al cas. El vaig començar i el vaig deixar aparcat perquè no era el moment. A primers del 2021 sí que me’l vaig poder llegir i a més resulta que a final d’any es va publicar un llibret que es diu El infinito no cabe en un junco, una oportunitat perfecta per publicar tres entrades, una ressenya per cada llibre i una darrera amb una reflexió personal. Comencem.

El subtítol del llibre és la invención de los libros en el mundo antiguo i Siruela l’ha publicat a la seva col·lecció d’assaig. Al final del llibre trobareu 9 pàgines amb la bibliografia ordenada alfabèticament, un índex alfabètic de noms i un sistema de citació una mica peculiar ja que no trobareu ni cites intertextuals ni notes a peu de pàgina sinó que també al final l’autora explica les fonts per cada capítol, especialment les fonts primàries. És força exhaustiu tot i que no és perfecte. Tens la sensació que l’autora ha optat per un camí del mig potser pensant que els sistemes tradicionals de cites no encaixen amb el que ha escrit.

El punt de partida és la creació de la biblioteca d’Alexandria per part de Ptolomeu I, i diríem que el punt final és el dels darrers anys de l’imperi Romà, cosa que més avall comentarem més en profunditat. Aquest seria el tronc central de la narració però l’autora va endavant i endarrere en el temps per complementar el seu discurs això sí, sempre tornant al discurs principal.

Aquest tipus d’estructura narrativa ha d’estar molt ben travada per tal que els lectors no se’t perdin o es cansin; en ficció és una tècnica literària força habitual però optar per una mena de monòleg interior en assaig és tot un assoliment que, si surt malament, pot acabar amb un munt de llibres a mig llegir. La perícia de Vallejo sortint-se’n amb aquesta estructura diria que és una de les claus del seu èxit. L’altra us la dic més endavant.

Si bé la composició del llibre funciona bé, cal dir que no és sempre igual de robusta. Vallejo se’n surt molt rebé durant la primera part del llibre, però la segona part, dedicada a Roma, es va aprimant. És ben curiós, perquè de la societat romana en tenim més dades per poder entendre com s’organitzava el coneixement i com es distribuïa, però més dades et pot despistar i complicar un marc central que ha de ser més simple per tal de poder fer de guia.

Precisament per això el tronc central funciona menys com a crossa narrativa i ja no t’ajuda tant a orientar-te. Alexandre el Gran i la biblioteca d’Alexandria són tan mítics que de seguida saps que has tornat a l’eix narratiu. Amb la segona part… t’hi has de fixar més per saber si vas pel carril central o pel lateral de l’autopista d’alta velocitat que és aquest llibre. No obstant, les desviacions són tan interessants que amb una mica d’atenció ho resols.

Aquest és un títol on hi trobarem referències als Monty Phython, Star Wars, Harry Potter, Tim Berners-Lee o W. G. Sebald com qui no vol la cosa. Comences acompanyant al protagonista de l’Austerlitz de Sebald en la recuperació dels records d’infantesa dins d’una llibreria i, unes pàgines més endavant, acabes llegint que sis enginyers de Palo Alto van redissenyar els ordinadors als anys 60 i que Adobe va inspirar-se en la Columna Trajana per inventar un tipus de lletra. I així passes 400 pàgines.

Aquest tipus de salts mortals depenen una mica del bagatge de cadascú. Si coneixes poc el tema, et sorprendrà. Si ets un expert erudit… no faig spoilers, la setmana que vé us ho explico. I si estàs una mica enmig, et venen ganes d’anar a prendre un te amb l’autora per comentar de forma entusiasta que això de Borges i Internet de la pàgina 43 és ben cert, que no acabes d’estar d’acord amb la interpretació que fa sobre Medea a la pàgina 143 o que els llibres de Greenblatt o Nixon que cita són una mica així.

Sospito que cada lector retindrà la part que li crida més l’atenció i potser alguna vegada hi tornarà a cercar una dada, cosa que es pot fer fàcilment perquè al final hi trobem un índex alfabètic. També és molt fàcil anar recuperar aquell escriptor de l’antiguitat del que vols llegir-ne la cita completa gràcies a les notes de cada capítol. Que un llibre sigui tan popular vol dir que moltes lectures seran superficials i endutes per la moda, però ja us dic que per alguns, aquest llibre serà aquell libre. Si en teniu un, ja m’enteneu. Aquell llibre amb el que el món va deixar de ser petit, trist o solitari.

Abans he comentat que una de les claus de l’èxit és l’assoliment d’una estructura narrativa que t’enganxa. Tanmateix diria que el factor clau és un altre molt més intangible.

La meravella.

Irene Vallejo estima els llibres i el coneixement, segurament a casa té aquell llibre; i està tan agraïda que, quan va passar per un moment vital complicat, va anar a buscar consol on sempre l’havia trobat. En el portent, en el fet que de vegades la paraula escrita és el bàlsam i la taula de salvació de tantes coses.

El seu desig d’entendre i de transmetre el prodigi és aquest llibre que ha costat una feinada de fer i que ha aplanat el terreny de les descobertes a tants lectors novells o que ha dut un somriure als que també estimem els llibres i els clàssics perquè no fa mai mal que se’n parli i no tenim ni l’habilitat ni el temps de fer això. Encara que tots sapiguem dues coses: la primera és que, lamentablement, la moda passarà. La segona és més fotuda: tot és relatiu.

Com també diuen a Star Wars, existeix un costat fosc i El infinito en un Junco és la mirada amable i brillant d’una història que també es pot explicar de forma sòrdida i execrable. Però no ho farem ara i aquí, deixarem passar uns dies.

L’entrada d’avui és la de la meravella.

Natalie Haynes Stands up for the classics

La Natalie Haynes és escriptora, divulgadora i humorista entre moltes altres coses. A més va estudiar clàssics a Cambridge. Ha escrit durant molt de temps a diaris com The Guardian, The independent i The Sunday Times entre altres i el darrer llibre que ha publicat és Pandora’s Jar, on explora les dones als mites grecs.

Entre totes aquestes coses el que ens interessa avui és el programa de la BBC Radio 4 Natalie Haynes Stands up for the classics, que trobareu disponible a BBC Sounds i a totes les apps de podcast. S’emet des del 2016, però les temporades són curtes, per tant a data d’avui en trobareu 28 episodis disponibles. Ja us dic que es fan curts.

Cada programa és un monòleg sobre els clàssics, ja sigui un autor o bé una obra. Si sabeu anglès ja haureu vist que el títol del programa té doble sentit: stand up vol dir defensar però també monòleg d’humor. I per tant a cada episodi la Natalie Haynes i un expert defensen i fan humor sobre els clàssics, amb ironia, respecte i erudició i se’n surten, o i tant que se’n surten. Dient coses com ara això parlant d’Agripina i Neró:

The Doctor is on it as well! It’s like Murder in the Orient Express. But before trains. And with more mushrooms.

El Doctor (Doctor Who) ja s’hi ha posat! És com Assassinat a l’Orient Express! Però abans que hi hagués trens. I amb més bolets.

A nivell tècnic, la factura és impecable i el millor de tot és que la majoria dels programes estan enregistrats en directe i per tant sentim la reacció del públic, que també sol ser la nostra. He escrit majoritàriament perquè em va semblar que durant els primers programes la Natalie va enregistrar per una banda el monòleg i per altra les entrevistes, que després es van editar pel mig.

Ara bé, ben aviat queda clar que els experts també parlen en directe i la veritat és que està molt bé, especialment quan entren en el joc. Cal mencionar especialment al Dr. Llewelyn Morgan, un habitual del programa que gasta un sarcasme finíssim. Finalment, com us podeu imaginar les darreres dues temporades (vuit episodis) s’han enregistrat en remot, cadascú a casa seva. També han canviat la temàtica, dones en la mitologia i la literatura.

Cada episodi dura una mitja horeta i està molt ben aprofitat. El monòleg és el fil conductor però la Natalie també interpel·la l’expert i fa lliscar el discurs impecablement, passant dels acudits al context o a les valoracions i reflexions de forma ben fluïda.

El millor de tot, però és que l’humor i la voluntat d’arribar a tot tipus de públics no fa empetitir el discurs, tot al contrari. Els acudits serveixen per tal que recordis els arguments de les obres:

The Aeneid is about a man who survives the Trojan War. The Georgics is about a man who wants more bees.

L’Eneida parla sobre un home que sobreviu a la Guerra de Troia. Les Geòrgiques parlen d’un home que vol més abelles.

Però també per aclarir conceptes, per exemple el fet que Carpe Diem no vol passar-se de voltes:

Oh, you have to do an extreme sport, seize the day! That’s not what Horace wanted!

Oh, has de practicar un esport de risc, Carpe Diem, aprofita el dia. Això no és el que volia Horaci!!!!!

No es fa cap concessió a la simplificació, ans al contrari. Hi ha dos episodis que em van semblar exemplars en aquest sentit el que parla de Petroni, que també és el primer de tots, i el dedicat a Juvenal. Es tracta de dos satírics que no sempre són fàcils de llegir o de contextualitzar, i que avui serien complicats de publicar en molts llocs si no fossin clàssics.

Doncs bé, en aquests dos programes hi trobareu una excel·lent descripció de la societat que es critica i com a complement un diàleg sobre el paper de la sàtira dins les societats i una extrapolació al paper de les xarxes socials i els debats o batusses que hi trobem. I així fins arribar a 28 episodis.

En aquest podcast es defensen els clàssics, però no se’ls posa en un pedestal sinó que són utilitzats com a rampa cap a nosaltres i com a mirall del nostre món. La nostra guia sap llatí, grec, retòrica, humor i com combinar-ho tot en un còctel que ens fa riure i pensar.

A nivell de llengua, precisament pels dobles sentits, les referències culturals i que el discurs és força dinàmic, us diria que cal tenir un nivell mitja/alt d’anglès per tal de poder-lo seguir bé. Això sí, em sembla un excel·lent podcast per tal d’entrenar l’oïda quan busques contingut exigent. Normalment quan adquireixes un bon nivell de l’idioma t’estanques una mica i programes com aquests poden ser molt útils per tal d’aconseguir proficiència.

He reprimit el meu entusiasme per tal de fer una crítica ponderada, però creieu-me quan us dic que fer una cosa com Natalie Haynes Stands up for the Classics és dificilíssim, molts podcasts que ho han intentat s’han quedat a mig camí o el resultat ha estat xaró.

També us diré que servidora és segurament el públic objectiu, ja que estimo els clàssics, tinc el sarcasme i ironia britànics com a aspiració vital i practico una britofília gens amagada. Es clar que aquest podcast m’ha fet xalar! Especialment amb coses com aquesta:

History, by which I mean Livy, doesn’t really record whether the elefants are more a helper or a hindrance. In this war they certainly seem to squash as many carthaginians in a battle situation, because they don’t know which side they’re on, they’re elefants! They haven’t had the memo, if they had they woud definitely remember it.

La història, volent dir Livi, no explica si els elefants van ser més una ajuda o un estorb. En aquesta guerra (Púnica) certament sembla que van aixafar tants cartaginesos com romans en un context de batalla, perquè no sabien a quina banda estaven, són elefants! No havien rebut el memoràndum, si l’haguessin rebut segur que l’haurien recordat.

No em direu que no és boníssim!

Clàssics cancel·lats

 Dimarts passat al programa Planta Baixa en Jordi Graupera va parlar del debat que ha sorgit arran de la decisió de la Universitat de Princeton d’eliminar el requisit previ del llatí el grec pels estudis clàssics. A la televisió el tema va durar ben poc (de fet havia d’intervenir la dra. Francesca Mestre de la UB i no ho va poder fer) però en Jordi va fer un fil a twitter amb els enllaços pertinents al que van respondre en Raül Garrigassait i en Guillem Cintas entre altres.

El debat és complex i potser abordar-ne les diferents facetes per separat ens pot ajudar a aclarir-nos. Diria que hi ha tres elements que s’haurien de tractar per separat tot i que es toquen:

  • La diversitati les seves perspectives en l’àmbit acadèmic i més concretament en els clàssics
  • La mercantilització dels estudis universitaris
  • El menysteniment dels clàssics i les humanitats

El de la diversitat i les diferents perspectives és un debat llarg i complex i és natural que arribi als estudis clàssics. Va començar com quelcom minoritari, però ha anat creixent i, com tots els canvis socials, comporta polèmica. Acotem-lo una mica.

Si mirem una mica enrere veurem que tot tipus d’idees han cercat en els clàssics justificació i interpretació. De fet, hi ha escoles tradicionals que són fruit de la interpretació que es va fer en un context social específic. Dir que Virgili era un senyor blanc colonialista i que se l’ha de deixar d’estudiar és anacrònic, dir que la imatge d’allò clàssic que se’ns ha transmès és la interpretació de tot de senyors blancs colonialistes no ho és tant.

Ja fa temps que en àmbits acadèmics s’ha intentat treballar des de noves perspectives, com ara difondre la diversitat cultural de l’imperi romà, aplicar metodologies d’estudi que venen dels estudis post colonials o bé redefinir el paper de les cultures que s’havien considerat secundàries. No sempre es reben bé, però van fent camí. Aquesta es la interpretació del món on vivim, i en vindran d’altres en temps futurs. Benvingudes siguin.

Malgrat aquesta feina, és evident que tenim com a precedent anys de tradició on els estudis clàssics venien sempre de la mateixa banda i on a més s’han utilitzat per defensar tot tipus de barbaritats. En Guillem ho explica bé al seu fil. En l’àmbit acadèmic es poden haver fet avenços, però no és prou i no sempre arriba bé al gran públic.

A casa nostra a més ens trobem amb l’afegit de la perspectiva importada. Molts d’aquests debats sobre diversitat han nascut als EEUU o al Regne Unit i no es poden traspassar automàticament perquè la nostra experiència no és igual i els marcs des els quals s’afronta el discurs no són els mateixos, per exemple el del professor Padilla a Princeton. En podem aprofitar una part, però cal que fem la nostra reflexió des de la tradició pròpia.

Això encara és més evident en el segon aspecte, el de la mercantilització dels estudis universitaris. El sistema americà i el britànic tenen poc a veure amb el nostre, i la polèmica que ha sorgit al Regne Unit ens ajudarà a entendre-ho. En aquests països les universitats més prestigioses són privades, costa accedir-hi i apareix un cercle viciós on costa molt entrar-hi si no tens mitjans.

Si seguiu l’actualitat britànica, sabreu que fa unes setmanes nombrosos especialistes van protestar perquè moltes de les universitats fora de l’anomenat Russell Group (les universitats més prestigioses, sovint acusades d’elististes) han començat a deixar d’oferir estudis clàssics en favor d’estudis més tècnics i útils. Mercantilització i elitisme, ja que els pobres han d’aprendre allò pràctic mentre que els clàssics esdevenen el privilegi dels que se’ls poden permetre.

A casa nostra no tenim aquesta dicotomia de centres (ni tampoc una tradició d’educar les elits en clàssics com passa al Regne Unit), però sí que hem vist com els departaments d’humanitats s’aprimen, els estudis es concentren i s’imposa aquesta idea que cal ser pragmàtic. Una idea que ja s’arrossega des de secundària, on el llatí i el grec s’arraconen.

Em consta que molts dels meus lectors sou professors de secundària, per tant coneixeu millor que servidora la situació actual. El llatí i el grec, la història, la literatura, les humanitats no són prioritat avui en dia. Als Estats Units i al Regne Unit estan començant a ser el privilegi d’uns pocs, no encara el cas a les nostres universitats però pot passar quelcom semblant si les escoles elitistes ensenyen humanitats mentre l’educació pública les menysté.

Podríem així arribar a un punt on només segons qui es pugui permetre estudiar clàssics, cosa que els empetiteix i en restringeix la diversitat. Així es perpetua l’estudi i la interpretació feta des del privilegi.

Així tanquem el cercle, més o menys.

Cal evitar que els estudis clàssics siguin un reducte minoritari a l’abast només d’uns quants, cal que s’estudiïn des de forma plural, sincrònica i diacrònicament, entenent el seu context i arrossegant-los al nostre, amb rigor i a través de tot el sistema educatiu, començant a primària i amb la secundària com a clau de volta.

Com a mínim caldria recuperar l’any obligatori de llatí a secundària. Possiblement la manera en què molts de nosaltres vam estudiar-lo no és la més convenient, però això es pot canviar. No hauria de ser el cas, però també podem trobar arguments més utilitaristes a favor, com el que explica aquí en Jaume Ripoll.

Un altre tema que quedarà per un altre dia és això de si els estudis clàssics s’han convertit en uns estudis postmoderns. Crec que cal mantenir l’estudi del llatí i el grec, però hi ha metodologies que es poden aplicar a l’estudi dels clàssics i que aporten noves visions. He mencionat a dalt els estudis post colonials com a exemple de revulsiu. Aquest llibre n’és un bon exemple.

A voltes em costa ser optimista amb aquest tema, crec que ara s’està covant un desastre del que en veurem els resultats en uns anys. Cansa haver de sortir a defensar la validesa d’estudiar llatí i grec cada dos per tres, i que hàgim d’estar agraïts que se’n parli de forma breu i incompleta en un programa de televisió.

D’altra banda, també veig la feina que fan tants docents entusiastes que treballen amb una sabata i una espardenya, i vull pensar que encara hi som a temps. Tant de bo.

Mart. El mirall vermell

Exposició: Mart. El mirall vermell

On: Centre de cultura contemporània de Barcelona (CCCB)

Finalitza: 11/07/2021

Preu entrada: 7 euros, però hi ha nombrosos descomptes que podeu consultar a la pàgina web.

El CCCB és un espai que cal tenir vigilat si t’interessen les humanitats, tot i que de tant en tant passa èpoques complicades amb propostes poc afortunades. Darrerament, però, ha revifat amb exposicions i esdeveniments interessants i avui farem la crítica d’una mostra que, molt encertadament, cerca explorar ciència i humanitats amb Mart com a element conductor.

Mart és un dels planetes que podem veure sense cap aparell i per tant moltes cultures l’han incorporat a les seves mitologies. Aquest és el punt de partida de l’exposició, que comença amb aquest àmbit més mític, per després fer el salt a la ciència, la literatura i finalment una part més de reflexió sobre la relació entre Mart i la terra.

La primera part és la més petita, però prou ben aconseguida amb unes quantes peces força interessants, especialment uns petits bronzes i una ceràmica àtica procedent del Museo Arqueológico Nacional de Madrid. A més, també hi ha un vídeo on en Cristian Tolsa repassa la importància de Mart a les civilitzacions antigues, començant per Mesopotàmia on Mart era Nergal, seguint després amb Egipte i Horus a l’horitzó, Grècia i Ares i Roma i Mart. Tot i que les peces es centren en cultures occidentals, també es mencionen altres civilitzacions com la xinesa.

De la mitologia passem a la ciència, i a partir d’aquí es comença a repassar la història de l’astronomia i Mart, i a partir d’ara els llibres es converteixen en les peces estrella de l’expo. I, quins llibres! Em va fer molt feliç veure que s’han aprofitat les col·leccions de la Biblioteca de Catalunya i de les nostres biblioteques universitàries, la de la UB que té un fons antic meravellós i molt ben cuidat i la Biblioteca pública epsicopal del seminari de Barcelona que, amb un equip molt petit, fa una fantàstica feina de conservació i difusió del fons.

Aquests llibres ens porten des de Claudi Ptolomeu i Eratòstenes fins als nostres dies, amb la revolució científica com a estrella. Se’ns presenten els diferents astrònoms i la seva relació amb Mart. Una picada d’ullet ben interessant és que tots els retrats dels astrònoms del S.XVI i XVII se’ns presenten amb una característica… peculiar. No dic res més, a la sota teniu a Galileu Galilei.

Literatura i ciència es van connectant fins que al S.XIX les peces ja són totes sobre escriptors que han deixat volar la seva imaginació. Està molt ben fet perquè aquesta associació se’ns presenta de forma paral·lela al principi, per acabar centrant-se només en la literatura. H.G. Wells hi té un paper molt important amb La guerra dels mons, tot i que s’exploren autors anteriors (com ara Jonathan Swift, ja que hi ha una menció a Mart a Els viatges de Gulliver) i a partir del segle XX el que se’ns mostra és una selecció de continguts, ja que l’oferta és enorme.

La ciència i la literatura tornen a convergir quan se’ns parla de l’exploració de Mart, amb tot de vídeos sobre les diferents missions, les diferents teories sobre l’existència de vida i finalment les semblances i diferències entre el planeta vermell i el nostre, on Mart és un avís del que ens pot passar. Aquesta part és interessant, però queda una mica desdibuixada i els panells finals costa una mica seguir-los.

Em sembla una exposició ben aconseguida i que et fa connectar aspectes interessants que no sempre coneixes. A més, a la web del CCCB hi trobareu tots els audiovisuals i altre vídeos amb informació afegida. Seguint amb el tema del blog, aquesta entrevista amb en Jordi Principal, conservador de les col·leccions clàssiques del MAC, sobre la guerra a l’antiguitat és molt interessant.

A nivell de muntatge, la mostra és poc innovadora, amb uns canvis d’il·luminació quan canvies de tema i amb projeccions que ressalten els elements importants. Els vídeos s’alternen amb les vitrines i el més original són un parell de taules on pots seleccionar diferents elements per projectar. La més interessant és la segona, que descriu i representa els arguments de sagues de ficció ambientades a Mart. Nosaltres vam escollir Ilion de Dan Simmons, una novel.la on es trasllada la guerra de Troia a Mart.

Aquests elements són interessants, però hi vam trobar a faltar una mica més d’immersió i gosadia tecnològica. Ens trobem davant d’un planeta que ha fet volar la nostra imaginació des de l’antiguitat, i tot plegat se’ns presenta d’una manera estètica, però de forma convencional.

Des del punt de vista dels amants dels clàssics, us la recomano. En el meu cas també m’interessa la part científica, literària i especulativa però, si no fos el cas, els manuscrits i incunables exposats i la part sobre mitologia valen la pena per si mateixos.

Així no: llibres tramposos

Crec que va ser el 2014, en el workshop digital que organitza REBIUN, la xarxa espanyola de biblioteques universitàries. Aquell any la jornada era un monogràfic sobre el llibre electrònic i un dels ponents, no recordo qui, va comparar l’aparició dels formats digitals amb un moment de transició descrit en un llibre que s’acabava de llegir i que li havia encantat. El llibre havia guanyat el Pullitzer d’assaig el 2012 i acabava de ser publicat en castellà.

El títol és The Swerve, (traduït com a El giro), de Stephen Greenblatt. Ja us podeu imaginar que, en una jornada plena de bibliotecaris, molts vam córrer a localitzar el llibre i a devorar-lo.

Stephen Greenblatt és el fundador de l’escola neohistoricista, ha donat classes per tot arreu i el seu primer camp d’estudi va ser William Shakespeare, però després ha anat treballant la història cultural des de moltes perspectives. I a més sempre s’ha preocupat de fer divulgació. Ara bé, també ha estat enmig de moltíssimes polèmiques, precisament pel que diu.

En aquest cas ens trobem davant d’un llibre que explica dues coses. La primera és la història de l’humanista Poggio Bracciolini i de com va descobrir la única còpia que tenim de De Rerum Natura, de Lucreci. La segona és la seva teoria sobre com aquest descobriment va canviar la societat occidental, propiciant un gir (swerve) que va permetre abandonar la superstició, obrir les portes a noves idees i transformar la societat.

Greenblatt juga amb un mot que fa servir Lucreci: clīnāmen, derivat del verb clīnāre (clīnō / clīnāvī / clīnātum). La traducció és força variada, des de “decantació” o “inclinació” a “gir” o “canvi”. En anglès una de les opcions és swerve. En el pensament atòmista és el canvi impredictible dels àtoms. Greenblatt ho fa servir com a metàfora.

Pas mal! El llibre es va vendre com xurros, i se’n va parlar per tot arreu, com demostra la meva anècdota inicial. Es llegeix molt bé, i la història està ben travada. Però quan me’l vaig acabar vaig arrufar el nas.

Llegeix més »

Art i mite. Els deus del Prado

Exposició: Art i Mite. Els déus del Prado

On: Caixafòrum Montjuïc

Finalitza: 28/02/2021

Preu entrada: 6€ (inclou totes les exposicions), de franc pels clients de Caixabank, menors de 16 anys, carnet jove i altres col·lectius.

La majoria de les exposicions d’art, arqueologia i història que podem veure al Caixafòrum solen ser fruit dels acords que fa aquesta institució amb altres museus. Gràcies a l’acord amb el Museo del Prado podem veure aquesta exposició que aprofita l’enorme fons del museu de Madrid per oferir-nos un recorregut sobre temes mitològics.

A nivell de plantejament, trobem 7 sales que aborden diferents temes:

  • Deus de l’Olimp
  • Esperits lliures
  • Amor, desig i passió
  • Faltes i càstigs
  • Metamorfosis divines i humanes
  • Herois
  • Guerra de Troia
Llegeix més »

Podcast: The Exploress

The Exploress és un podcast narratiu de no ficció sobre dones en la història. Així el defineix la seva autora, la Kate Armstrong, una escriptora i editora americana que ja fa anys que viu a Austràlia. No havia vist aquesta definició fins fa poc, i em sembla del tot encertada. Perquè the Exploress té alguns elements que el fan destacar per sobre de tants altres.

Es tracta d’un podcast que parla del paper de la dona en general i de dones que van destacar en diferents èpoques, no només l’antiguitat. De fet, la primera temporada ens porta als EEUU durant el S.XIX, però la segona sí que parla de l’antiguitat i és quan el vaig descobrir. També toca temes d’història social que mai a la vida cap professor us ha explicat a classe. El capítol títulat the hair down there n’és l’example perfecte

Pel que fa al tema que ens ocupa, la història antiga, la segona temporada té tres parts ben destacades: Antic Egipte, Grècia i Roma. Cadascuna d’aquestes parts consta de diversos episodis, alguns més genèrics explicant per exemple la vida quotidiana de les dones, incloent diferents classes socials, i altres que parlen de dones cèlebres: Hatxepsut, Cleopatra, Olímpia, Livia, Agripina, etc. Com que la temporada s’allarga en el temps, no és tan exhaustiva com altres podcasts on per exemple repassen totes les dones de la dinastia Júlio-Clàudia, però sí que n’obtens una bona idea.

A nivell de fonts, la Kate fa servir el mateix que altres podcasts: llibres de popular history (que ella mateixa recull en aquesta pàgina) i fonts primàries. Que recordi, no menciona fonts purament acadèmiques, però sí que entrevista expertes, la Dra. Evans del podcast Emperors of Rome i les dres. Radfield i Greenfield., del podcast The Partial Historians. Per motius evidents, als episodis d’història antiga les seves fonts primàries són les que ja coneixem, però en el cas de la temporada del s.XIX, té molta més documentació primària al seu abast i ha fet molt bona feina de cribatge.

Fins aquí el que he escrit no és massa diferent d’altres podcasts. Ara bé, si parlem de producció, atenció al detall i postproducció, The Exploress passa per sobre de la majoria i el converteix en una proposta imprescindible.

Com que l’autora és escriptora, presta una gran atenció al guió i penja la transcripció de cada episodi a la seva pàgina web, cosa que el fa un podcast ideal si l’anglès ens falla una mica i necessitem recolzament escrit. La seva narració és molt pausada i la Kate té veu de ràdio, però en alguns casos va bé poder anar a buscar una frase i no només si no entens anglès, per exemple pot ser molt útil fer una cerca textual ràpida a través del navegador.

Pel que fa a la producció i postproducció, The Exploress fa servir tècniques més pròpies de podcasts de ficció, com ara intercalar músiques ambientals i peces de diàleg que complementen la seva narració. Les veus les posen altres podcasters, amics seus, el seu marit i de tant en tant fa crides al patreon.

Les veus són una mena de contrapunt irònic a la narració més objectiva, ja que són personatges històrics però parlen amb llenguatge contemporani. Això podria ser horrorós, però està tan ben fet, que et fa entrar en el joc. El que fa amb Marc Antoni durant els episodis de Cleopatra és boníssim. L’edició també és molt acurada i els episodis tenen la llargada ideal, al voltant dels 40-50 minuts.

A part de la web que ja he mencionat, The Exploress té un patreon. Té diferents nivells de subscripció, dona accés als episodis normals amb una mica d’antelació però també ofereix contingut extra, des de càpsules (en diu minisodes) fins a episodis extra ampliant contingut o amb temes d’història social. També hi ha carregat les versions completes de les entrevistes fetes a expertes. A part del patreon, fa merxandatge a etsy amb un disseny molt cuidat.

Com que té ofertes anuals a preus molt raonables (i a sobre els preus originals són en dòlars australians), aquest any m’he apuntat a la categoria “Boss lady” del patreon, trobo que val molt la pena. La propera temporada també promet molt, i a més tinc tot el material antic per escoltar.

Si esteu cercant un podcast que sigui una mica variat, amb una bona base de recerca i  una qualitat professional, no hi doneu més voltes: cerqueu The Exploress on sigui que escolteu els podcasts.