Superant esculls

A la darrera entrada vam fer una mica de recerca per localitzar una cita original de Plini el Vell, que podem trobar dins la Historia Naturalis:

Quam multa fieri non posse prius quam sunt facta iudicantur?

Historia Naturalis, VI, 6

Manuscrit il·luminat de la Historia Naturalis conservat a la British Library
Font: Europeana

El procés de localització va ser ben interessant, però la frase en sí em va fer pensar en el meu procés d’aprenentatge. Com ja he comentat abans, El mètode Ørberg (LLPSI) és molt assequible al principi, però després es complica. El meu professor, en Carlos, ho té ben present i ho diu mil vegades durant el curs de llatí en vídeo.

Ara, una cosa és la teoria i l’altra la pràctica. A partir del capítol XX és com si perdessis el fil i acabes amb la sensació que no estàs assimilant res. Pensant-hi una mica, crec que ja sé d’on plora la criatura, i m’anirà bé deixar-ho per escrit. Té a veure amb dos elements que t’entrebanquen durant aquests capítols:

Els verbs i l’estructura sintàctica.

En el cas dels verbs la cosa és força irònica perquè a priori no ho semblaria. El primer que aprèn tothom en llatí són les declinacions, fins al punt que qualsevol que hagi fet BUP et mirarà amb nostàlgia o amb ràbia si dius rosa, rosae,rosa. En català no tenim declinacions, per tant és quelcom que hauria de ser complicat, i en certa manera ho és, especialment la tercera. No obstant, potser perquè el nostre cervell està alerta, hi pares atenció.

Pel que fa als verbs, són una mica el que en anglès en diuen false friends, paraules simpaticotes que després t’apunyalen per l’esquena amb tota la mala llet del món. Perquè s’assemblen a lo teu, fins que deixen d’assemblar-s’hi. Veu passiva, temes de perfet, auxiliars misteriosos i, a sobre, temps que són iguals i no hi ha manera de discriminar fàcilment. A les declinacions també n’hi ha, però les declinacions són exòtiques i t’hi fixes. Els verbs se suposa que són col·legues. Doncs no, miri, no.

I per acabar-ho d’adobar, el professor Ørberg, tot eixerit, aprofita per començar a complicar la sintaxi. Durant els primers capítols les frases són senzilles i amb una estructura (subjecte, verb, complements) molt semblant a la nostra. Qualsevol que hagi fet una ullada a un text original llatí veurà que no és el cas.

El llatí és una llengua enormement sintètica. Tres o quatre paraules poden formar una frase amb nivells de significat i subtileses que són impossibles de traduir en català sense doblar el nombre de mots emprats. I per acabar-ho d’adobar, l’ordre més habitual no és el que el professor Ørberg fa servir als primers capítols de LLPSI, sinó que les construccions considerades elegants en llatí clàssic, per a nosaltres és com si algú hagués llençat al terra les paraules i les hagués reordenat aleatòriament.

A partir del capítol XX et trobes frases amb adjectius enmig de verbs, separats del que sigui que adjectiven. O el verb principal allunyat del subjecte i els complements per tot tipus de subordinades i participis, fins al punt que no saps quin és el principal. No tota l’estona, però prou vegades com perquè hagis de pausar la lectura.

Això coincideix amb les lliçons sobre els temps de perfet, que són més difícils d’assimilar perquè tenen un tema especial que genera coincidències amb alguns verbs. Com a cirereta, tenim les primeres experiències amb estructures compostes amb participis. Acabes els capítols XXII-XXV pensant que algú t’ha esborrat la memòria.

Es veu que tots els alumnes passem una mena de crisi espiritual fins que acceptes que cal seguir endavant. El nivell superior està pensat precisament per fixar tot això. Ja us dic que és complicat però que practicant vas agafant la confiança que en algun moment tot plegat encaixarà.

A més, resulta que entre tot el caos has après alguna cosa. Tornem a la frase de Plini el Vell:

Quam multa fieri non posse prius quam sunt facta iudicantur?

Si me l’hagués trobada d’entrada no sé si n’hagués tret l’entrellat, però com que quan hi vaig arribar ja sabia més o menys què deia, la vaig entrendre.

No per fer-ne una traducció, no. Per comprendre-la. I el primer que necessites és que endreçar així les peces:

Quam iudicantur multa non posse fieri prius quam sunt facta?

Com que sabia el significat, el meu cap va poder reordenar. És un primer pas.

Fixeu-vos que no parlo de traduir. Traduir és una feina complicadíssima per la que necessites estudis específics. En llengües vives ningú ho dubta, són uns estudis a part. Els que hem escollit LLPSI com a mètode no volem saber traduir, alguns volen produir, en el meu cas vull comprendre i poder llegir en llengua original.

Això que em va passar amb Plini el Vell és la cosa més propera a mirar una sèrie o pel·lícula subtitulada. I funciona. Per això recomanaria als que seguiu LLPSI que no tracteu els textos originals com inabastables, sense gosar tocar-los fins que hagueu acabat el mètode. És evident que no els podem comprendre sense crosses, però llegir-ne una traducció apropiada (o contrastar-ne dues) tot tenint a mà el text original és un element motivador quan t’has passat la tarda fent 4 exercicis de verbs.

Cal recordar perquè fem les coses, quin és el nostre objectiu, i que quan estas a mig camí ja puguis captar aquestes subtileses expressades en tan sols tres mots, t’anima a seguir.

Navegant per un mar de mots

Dominar una llengua que no és la teva és una tasca que pot trigar anys. Si fos fàcil, no hi hauria tants negocis al voltant d’això, ni tampoc tants mètodes ni consells a l’hora de posar-t’hi. A més, segur que us heu trobat algú que us recomana l’escola x, el mètode y o el professor z i un cop fas cas, no et serveix de res. També hi ha persones que tenen una certa facilitat, i això et dona un cert avantatge. No em demaneu que us resolgui cap equació, però mai em farà mandra adquirir una llengua nova, especialment si és romànica.

Avui m’agradaria reflexionar una mica sobre l’adquisició del vocabulari i de com ho estic fent amb LLPSI*. Quan estudies una llengua viva, el tema del vocabulari és quelcom que pots anar augmentant amb la pràctica. Les unitats dels mètodes d’idiomes solen ser temàtiques, i vas progressant començant sovint amb la classe, la família, situacions quotidianes, menjar, beure, etc. A més, sempre pots cercar productes audiovisuals en l’idioma que sigui. Els que vam créixer als 80 vam veure moltíssims vídeos de l’Speak Up, però és que avui en dia el dual de la televisió i les plataformes de streaming encara ho fan tot més fàcil.

La cosa es complica quan vols aprendre llatí. LLPSI és un bolet estrany i deliciós, però tot el material que facis servir hi ha d’estar relacionat. A més, certament hi ha molts alumnes que s’esforcen a parlar llatí, però en el meu cas no és el més important. El meu objectiu és llegir sense traduir, com ho puc fer en anglès. En Carlos ja adverteix que la lectura de la prosa llatina és lenta i pausada, però que es pot fer. Ara bé, per tal d’aconseguir-ho, has d’adquirir els continguts de cada capítol. Un altre dia parlarem de gramàtica, però avui centrem-nos en el vocabulari.

Per sort nostra el professor Ørberg n’era conscient i va fer una cosa molt útil. Al final de cada capítol llista totes les paraules noves i al final del llibre trobem un índex on t’indica on apareix cada mot per primer cop. Podria semblar que els primers capítols són un bombardeig de paraules dirigides cap als nostres cervells, però no és ben bé així ja que el mètode va augmentant de mica en mica. Durant els primers capítols trobem una mitjana d’entre 25 i 50 paraules noves, que recordes fàcilment perquè a més van sortint als capítols següents.

A més si algunes de les paraules són: fluvius, īnsula, ōceanus, prōvincia, fēmina, familia, etc., tens la meitat de la feina feta i et pots dedicar a recordar coses com ancilla, līberi o discēdit. Com que a més la gramàtica (declinacions i verbs) també es va adquirint gradualment, el rang de vocabulari és menor.

La cosa s’anima a partir del capítol IX, que és quan entra en joc la tercera declinació, i poc a poc et vas trobant amb més complexitat als llistats de vocabulari. L’altra cosa que passa és que les paraules es repeteixen menys, per tant corres el risc d’oblidar-les si no revises. Com es revisa és precisament la clau de volta.

LLPSI té un parell d’exercicis de vocabulari per lliçó, un “omple els buits” de tota la vida on a més has de declinar i conjugar a partir de cert moment. Són exercicis molt útils, però quan els has de fer? Al curs en vídeo en Carlos els sol fer cap al final del capítol, i jo el segueixo, però de vegades els torno a fer si detecto que un capítol no el tinc ben adquirit. I aquí és on entra en joc un clàssic de tots els estudiants d’idiomes: les llistes.

Quan aprenia francès, una professora fantàstica ens va recomanar que ens creéssim un “diccionari personal”, a partir d’una d’aquestes llibretes d’índex. Vaig pensar que pel llatí potser m’aniria bé i li vaig preguntar a en Carlos, que em va dir que era una bona idea però que em recomanava que no apuntés la traducció del mot, sinó una frase contextual, o quelcom que m’ajudés a recordar-lo. Hi vaig donar un parell de voltes, i llavors em vaig adonar que no em funcionaria.

Com he dit abans, si segueixes LLPSI, mentre aprens et pots trobar un pèl limitat. No pots anar fora a practicar perquè hi ha poca cosa, i el mètode mateix ens manté enfeinats. Si em feia la llista de vocabulari en ordre alfabètic, quan em trobés una paraula que no recordava, a la meva llibreta hi hauria de posar una frase, però potser també el context de la frase en qüestió, és a dir, el capítol on sortia. I fer això per cada paraula era massa feina. A més, quan aprenia francès la llibreta em servia quan llegia textos fora de classe, però aquí no em val. Per sort, he trobat una manera de simplificar-ho.

Sí que tinc una llibreta, però no és un diccionari, és un llibre de referència. He dedicat una pàgina a cada capítol, i hi llisto totes les paraules. Aquestes me les he de saber. Si mentre treballo un capítol nou veig que una paraula em falla, miro de quin capítol és i busco la pàgina corresponent a la meva llibreta i al llibre. Si és només aquella paraula, no és molt greu, però si repasso la llista i veig que n’hi ha més d’una, dedico una estona a rellegir el capítol, i anar identificant les paraules. De tant en tant agafo la llibreta, trio un capítol a l’atzar i veig si reconec els mots.

No és fàcil. De fet, cap a finals del nivell mig, em vaig adonar que no havia adquirit bé el vocabulari i que em fluixejava la gramàtica, per tant vaig aturar un temps el progrés i no he començat el nivell superior fins fa poc. Ja vaig explicar també que arriba un moment que has de tirar endavant i així ho vaig fer, però ara estic estudiant el capítol XXV i és molt interessant però també molt complex.

Malgrat els esculls, el mètode funciona, ja que de vegades m’estic llegint un text traduït perquè encara no en sé prou, però quan miro la llengua original, hi veig paraules conegudes, i puc veure la tria del traductor. Em va passar amb la darrera ressenya. Sento la llengua llatina cada cop més a prop, i això m’anima a seguir endavant.

*Lingua Latina per se illustrata. No et sona? Llegeix això i torna.

El llatí, els classics i jo

Sóc d’aquelles generacions que van fer BUP i COU. Això vol dir que a segon de BUP tocava fer llatí. La meva professora venia d’una família de llatinistes i era una persona molt sàvia, però seguia una escola tradicional. Les primers setmanes ens va bombardejar a gramàtica, i després a cada classe escrivia un text a la pissarra que havies de desxifrar

A mi em fascinava poder entendre textos tan antics, però el resultat sempre era passar-me una hora barallant-me amb un text per descobrir que parlava d’uns soldats construint un pont. O una carretera. Tot plegat amb molts ablatius absoluts. Obra i gràcia de Juli Cèsar, el culpable de l’odi visceral al llatí de diverses generacions.

A tercer de BUP la cosa va millorar una mica, ja que a lletres pures érem només sis. I li vam demanar a la professora una mica de més de diversitat, cosa que va concedir. Als ponts i carreteres hi va afegir una mica de Metamorfosis. Aquell curs també va dur una novetat: El grec clàssic.

Les classes eren al seminari de grec, un espai allargat amb una taula enorme que compartíem. El professor era en Joan Alberich, i ell i uns quants més s’havien inventat un mètode, a mig camí entre “el de sempre” i un llibre d’idiomes. Allò va ser un descobriment, i em va motivar molt més que el que fèiem a llatí.

Llegeix més »

Per què?

Això és el primer que et diuen quan comentes que estàs estudiant llatí. Depenent del to de la pregunta, preferiria respondre “perquè sí”, però també pot ser una pregunta genuïna.

En alguns casos es tracta de curiositat davant de quelcom un pèl estrambòtic, però en altres el que em pregunten realment és quina és la utilitat d’estudiar llatí. Podria dir que ve de lluny. Segons com, podria expressar una certa justificació comentant que és útil per la meva feina (ho és, una mica), però no és pas el motiu.

Estudiar llatí amb el mètode del professor Ørberg és un plaer gens utilitari. Tant és. Nuccio Ordine té un meravellós llibret on desgrana amb detall el valor d’aquests sabers “inútils”, tan a contracorrent a la nostra societat. No cal llistar-los. Us recomano que llegiu el llibre.

Doncs bé, aquest és un blog sobre estudiar llatí i sobre explorar autors clàssics a través de llibres i podcasts. Perquè sí.