Poema de Gilgamesh

Abans  que Hèctor, Aquil.les, d’Odiseu, Telèmac o Nausica fessin res, Gilgamesh i Enkidu van entrar al bosc de Cedres per trobar-se amb Humbaba, una aventura tan o més espectacular que les dels herois homèrics. No us estranyi si no els coneixeu, durant molts anys ningú no en sabia res. Homer ja ens va avisar que la vida de l’heroi és la de la fama i la posteritat, del el record conservat a través dels segles. I Gilgamesh això no va tenir fins fa ben poc.

El 3 de desembre de 1872 George Smith va fer una conferència a la Society of Biblical Archaeology on va anunciar la descoberta d’un relat sobre el diluvi més antic que el de la Bíblia; l’havia trobat en una tauleta d’argila descoberta 20 anys abans a les excavacions de Nínive. Aquella tauleta i d’altres excavades per Austen Henry Layard i Hormuz Rassan formaven part de la biblioteca del rei assiri Assurbanipal. Dins la biblioteca reial hi havia tot tipus de textos i no hi podia faltar el Poema de Gilgamesh.

Nínive (les restes de la qual són a prop de Mossul, a l’Iraq) és una ciutat a Mesopotàmia, una de les regions amb més història de la Terra. És una de les zones on els pobladors evolucionen cap a l’agricultura i també hi trobarem les primeres ciutats. La història de Mesopotàmia és fascinant i complexa, amb regnes que es conquereixen els uns als altres però que comparteixen una base cultural. L’èpica de Gilgamesh forma part de la cultura de la zona, una història que primer es transmet en llengua sumèria (i en alguna altra) però que després es fixa en accadi. En conservem diverses versions, totes transcrites en escriptura cuneïforme sobre tauletes d’argila. L’anomenada recensió estàndard és la versió més completa i la majoria dels textos venen de la biblioteca reial ja esmentada.

L’any 2018 el British Museum va programar una exposició sobre Assurbanipal. No van tenir massa problemes recopilant el material perquè el tenen a casa, però el que va convertir l’exposició en inoblidable van ser dues coses: els mappings amb làser sobre els relleus assiris animant i donant color a les figures i especialment la secció dedicada a la biblioteca, amb una vitrina dedicada al Poema de Gilgamesh. Aquí la teniu:

Tauletes del Poema de Gilgamesh de la biblioteca reial de Nínive
Tauletes provinents de la biblioteca reial
Relleus originals
Mapping làser sobre els relleus. En aquest cas, acoloreix l’original. En altres, el làser anima la narració que expliquen els relleus.

Sempre he pensat que a les cultures mesopotàmiques no sempre se’ls fa justícia. Certament les seves restes són espectaculars, però la fascinació sol venir més aviat d’Egipte i l’admiració i la identificació de Grècia i Roma. Mesopotàmia sempre són els altres, potser per ser els enemics dels hebreus de la bíblia i també dels grecs, ja en època de Cir i els perses. Tampoc cal oblidar les aventures d’Alexandre el Gran a Mesopotàmia i el rebuig dels seus companys macedonis a tot el que venia d’Orient. Alexandre sí que va quedar fascinat, però sempre se li va retreure.

L’assiriologia (l’arqueologia de Mesopotàmia), comença durant el s. XVIII i esclata el XIX; en trobareu els resultats dins dels principals museus europeus i estadounidencs, que conserven peces espectaculars de Babilònia, Ur, Uruk, Dur Xarrukin, Nimrud i tants altres llocs. El desxiframent de l’escriptura cuneïforme durant les primeres dècades del s. XIX va permetre l’accés a una gran quantitat de textos molts de ls quals eren caire administratiu però també n’hi ha de científics i de literaris, uns textos que ningú havia llegit durant dos mil anys.

I de cop sorgeix el Poema de Gilgamesh, un relat que no només demostra que el mite del diluvi ja circulava molt abans que els textos bíblics, sinó que també ens posa davant una història tan diferent i tant propera a la vegada que ens deixa amb la boca oberta. Una història amb déus, monstres i elements sobrenaturals, sí, però on destaca especialment la humanitat dels personatges. Els fets narrats són fantàstics, però les motivacions dels protagonistes i les conseqüències de les seves accions les entenem perquè són les nostres.

Gilgamesh és el rei d’Uruk, una ciutat emmurallada i important. Com que els deus veuen que és un dèspota, decideixen crear un antagonista que s’hi enfronti: Enkidu, l’home salvatge. Ara bé, Enkidu acabarà civilitzat gràcies a la seva relació amb Shamhat i s’acabara fent amic del rei. Gilgamesh tindrà així company d’aventures, ja sigui per enfrontar-se a l’ogre Humbaba, o per matar al toro celeste enviat per la gelosa deesa Isthar.

Els mateixos deus que el van crear decideixen que Enkidu ha de morir per tal de donar una lliçó a Gilgamesh que, desesperat, pren consciència de la brevetat de la vida i cerca escapar de la mort. És aquí on trobem el relat del diluvi, ja que el rei d’Uruk es troba amb Utanapishti, que va sobreviure a la inundació i és immortal. Sembla que Gilgamesh ha aconseguit el seu propòsit quan descobreix la planta que el rejovenirà, però al darrer moment la perd i haurà de tornar a Uruk. És llavors quan compren, gràcies al seu periple, que ha d’acceptar la seva mortalitat.

Com a lectors fem també aquest viatge i vivim l’aventura i la joia de l’amistat, patim la tristesa de la pèrdua, entenem la desesperació davant la mort i el desig de viure per sempre i comprenem la inquietud de trobar un sentit a la nostra existència, de saber perquè. Tant se val que el món de Gilgamesh sigui llunyà, el que ens diu no ho és. Mireu si no:

Gilgamesh va plorar pel seu amic Enkidu

va rondar per l'estepa plorant amargament

«Jo també moriré? ¿Seré jo com Enkidu?

La tristor m'ha envaït, amargues les entranyes.

Jo tinc por de la mort i rondo per l'estepa (…)»



Tauleta IX, versos 1-5
Versió poètica de Lluís Feliu, p. 361 de l’edició

Ara bé, malgrat que el tema sigui tan atractiu i universal, cal superar alguns esculls de forma i estructura. En primer lloc perquè no disposem de tot el text. El Poema de Gilgamesh ens ha arribat en col·leccions de tauletes d’argila que no estan completes i les tauletes sovint estan trencades i no s’han pogut reconstruir del tot. De fet ens manquen fragments força importants, com ara el moment en què Gilgamesh i Enkidu es fan amics o el moment de la mort del segon. Es pot muntar una mena de puzle filològic comparant versions, però no tenim el poema sencer.

L’estil també és força diferent a les narratives a les que estem acostumats. El vers accadi està basat en el ritme i en la repetició, sense rima ni metre aparent, i ens pot resultar carregós. Curiosament, el poema que ens ocupa està considerat dels més planers, si el comparem amb altres exemples de poesia mesopotàmica, però no és una lectura lleugera.

Així doncs, per tal de poder gaudir plenament d’aquesta obra ens cal una bona edició, amb un bon treball filològic darrere per part d’algú que sàpiga accadi i sumeri i que també ens proporcioni el context necessari per tal que els lectors puguem arribar al text amb introduccions i notes. I cal també que tingui molta mà esquerra i delicadesa per adaptar el text a la nostra llengua però que en conservi l’esperit original. A Catalunya estem de sort, ja que  l’Adelina Millet i en Lluís Feliu, professors de la l’Institut del Pròxim Orient antic (IPOA) de la Universitat de Barcelona, han fet precisament això, i ho han fet tan bé que una feina tan complicada sembla fàcil perquè tot és transparent.

L’any 2007 ja van publicar una versió del Poema de Gilgamesh a les Publicacions de l’Abadia  de Montserrat que ja no es pot trobar, i ara l’han revisada i n’han publicat una nova versió amb Adesiara, dins la col.lecció «D’acì i d’allà». És un sol volum, però és com si a dins hi hagués tres llibres: una introducció, una edició filològica amb la recensió estàndard i tot de variants anteriors i posteriors i finalment una traducció poètica que ha fet en Lluís Feliu que és preciosa.

La revisió de la feina del 2007 incorpora troballes recents, perquè encara queden moltes tauletes cuneïformes per estudiar i de tant en tant es descobreixen fragments nous del poema. A més, coneixen molt bé la feina d’assiriòlegs reputadíssims com ara Andrew George, responsable de l’edició anglesa de Penguin, tot un clàssic, o la de Sophus Helle, la versió del qual es va publicar tot just fa un any i a la que van poder accedir en primícia.

Com a lectors podem escollir: documentar-nos bé amb la introducció, atacar la versió filològica comparant versions i després anar a la versió poètica o bé començar per aquesta darrera i posar-hi context després. Fem el que fem, aquest volum és la millor garantia de poder gaudir plenament del text.

No tinc ni idea de quants exemplars se’n vendran, espero que molts, però aquest llibre és el tipus d’obra que necessites traduït a la teva llengua. No tan perquè formi part del nostre imaginari cultural, sinó precisament perquè no en forma part. Potser no hem llegit Virgili, però la seva influència posterior sí que l’hem viscuda indirectament; Passa el mateix amb Homer. En canvi el Poema de Gilgamesh se salta tots aquests segles i ens arriba contingut en sí mateix. Així doncs, el llegirem i el pensarem de forma diferent.

Quan em van fer descobrir el poema a la universitat el vaig llegir en castellà, i després n’havia rellegit fragments en anglès, però aquesta edició l’he gaudida tant com el primer cop. L’he llegit tal i com ve publicat, i he anat fent poc a poc durant tot l’estiu. No sé si és el fet de poder-lo llegir en català, però he pogut retrobar l’impacte de la primera lectura.

M’ha impactat especialment el que comentava més amunt, aquesta civilització que sempre ha estat  l’altra, però que és capaç de parlar de temes tan pròxims; d’altra banda, hi he trobat elements que van una mica al revés, com ara el paper de la natura versus el de la ciutat o el de la dona: Shamhat és la que civilitza Enkidu a través del sexe:

Un cop va haver gaudit de tots aquells plaers,

Dirigí l'esguard vers el seu ramat.

En veure Enkidu les gaseles fugiren,

Les bèsties del camp totes van partir.

(…)

«Ets bell, Enkidu, tu ets com un déu.

Què fas tu que vagues amb els animals?

Vine, et portaré a Uruk-el-Corral

a la casa pura, la llar d'Anu i Íshtar»



Tauleta I, versos 191-195 i 208-211
Versió poètica de Lluís Feliu, p. 291 de l’edició

Escolteu aquest episodi de les golfes per veure que la nostra tradició sol fer tot el contrari. Va ser una d’aquelles casualitats estupendes escoltar aquest programa just quan començava a llegir la recensió estàndard.

Aquest llibre ara ocupa un lloc important a la meva biblioteca, i sé que hi podré tornar d’aquí a un temps i que la relectura m’hi descobrirà coses noves, coses importants, d’aquest món estrany i proper a la vegada.

Per saber-ne més:

Aquesta és la pàgina de l’exposició que va fer el British Museum el 2018 i aquesta és una entrada al blog del museu sobre la civilització assíria. L’exposició ja no hi és, però podeu visitar les col·leccions permanents que, no només són espectaculars, sinó que també solen estar menys plenes que la resta del museu, especialment les de la primera planta:

El podcast In our time (del que en parlarem aviat) va dedicar un episodi al Poema de Gilgamesh l’any 2016, i un dels convidats és Andrew George. Aquest episodi surt a tots els llistats d’episodis preferits, i és que és una delícia. A la pàgina del programa hi trobareu tot d’informació complementària, com per exemple aquesta pàgina del SOAS, University of London on hi trobareu enregistraments de les versions babilòniques del poema.

History is sexy

History is sexy és un podcast d’història presentat per l’Emma Southon i la Janina Matthewson amb producció i edició de l’Oliver Kealey. La dra. Emma Southon us sonarà perquè és l’autora d’Agripina, que hem ressenyat per aquí i de A fatal thing happened on the way to the forum que tenim pendent de ressenyar per coses que passen. La Janina Matthewson és escriptora, locutora i mil coses més.

A la seva web defineixen el podcast com:

The podcast that answers the history questions you don’t have time to research yourself.

El podcast que respon les preguntes sobre història que no teniu temps d’investigar

I també afirmen

The Radio Times described us as a sixth form history class where the kids have got the teacher wildly off topic and you know what, yes.

El Radio times ens ha descrit com a “una classe de sisè on els alumnes han fet divagar al professor” i sabeu què, és cert.

Les dues afirmacions són certes i descriuen la dinàmica del podcast. Ja hem dit altres vegades que entre tanta oferta si no trobes un to que funcioni i soni autèntic no hi haurà manera de destacar. El fet que History is sexy es limiti a tractar una temàtica o un període en concret i que la seva coherència vingui de la seva estructura (cada episodi respon a una pregunta que els han enviat) sembla força arriscat a primera vista, però en aquest cas no ho és perquè és precisament el que els permet que el podcast trobi el seu lloc.

Hi ha tres elements que ho permeten: la factura tècnica, el rigor i la dinàmica entre les presentadores. La factura tècnica és totalment professional i l’edició és curosa. Els episodis tenen una durada regular, quan hi ha hagut algun problema tècnic avisen i se sent molt bé.

Pel que fa al rigor, el fet que una de les dues presentadores sigui historiadora hi ajuda molt. Cada episodi té les seves notes corresponents on hi trobareu llistada tota la bibliografia. Si la consulteu veureu que hi ha de tot, des de fonts primàries a articles de revistes acadèmiques o llibres més generals. Cada episodi té recerca i, si ens interessa, la podem trobar a la seva web. Avui en dia la majoria de podcasts en fan, de recerca, però la de History is sexy té una metodologia sòlida i transparent.

Darrerament me n’estic adonant que alguns podcasts que porto temps escoltant acaben fallant perquè els productors no saben cercar bé. En part és la manca d’accés a certes fonts acadèmiques però on rau el problema més gran és en no saber aplicar una lectura crítica i de context del que et trobes. Aquí no ens passa, i precisament per això es poden permetre jugar i transgredir sense perill que se’ls enfonsi el programa.

L’aire juganer te’l trobes per tot arreu, per exemple deixant clar que no pensen parlar dels temes que les avorreixen (els tudors, les guerres, la història econòmica), dedicant programes a coses que d’entrada semblen totalment absurdes (les pudors a través de la història, els pel-roigs o la tortura a base de pessigolles) o posant sempre l’èmfasi en aspectes menys estudiats, com per exemple la història social o la de les minories.

Això no vol dir que la Jemima i l’Emma no analitzin els propis biaixos. Un bon exemple és l’episodi sobre l’existència de Jesucrist, on l’Emma afirma que ella no és una persona religiosa però que els arguments en contra de l’existència de Jesús de Natzaret són febles i mal argumentats. Per tant, procedeix a fotre-se’n amb molta gràcia, tal com es mereixen.

Aquest episodi també és un bon exemple de com a History is sexy no s’amaguen darrere els tòpics. It’s more complicated than that és de fet la resposta habitual davant de les afirmacions que et trobes per tot arreu fins al punt que podria ser el títol alternatiu del programa. És força habitual que un episodi comenci enunciant la pregunta i donant la resposta més típica per acabar desmuntant-la o matisant-la en nom de la complexitat de la història.

No cal que aneu massa lluny, el darrer episodi disponible quan hem publicat aquesta ressenya tracta de la moral victoriana i un terç de l’episodi està dedicat a rastrejar d’on dimonis ve aquesta teoria que els victorians posaven cortinetes a les potes de les taules i cadires en nom del pudor. No us faig spoilers, escolteu l’episodi que és molt divertit.

Si sou amants dels clàssics, esteu de sort. Com us podreu imaginar hi ha un munt d’episodis sobre el món clàssic, tant Grècia com Roma i també sobre l’antiguitat tardana. I, quan es tracten temes més genèrics, l’antiguitat sempre treu el cap per obra i gràcia de la dra. Southon, que a més sempre destaca aspectes menys coneguts i aporta la seva perspectiva crítica.

Ara bé res no és perfecte i també hi ha errors. Quan tracten èpoques que cap de les dues no domina ens trobarem amb errors. Per exemple crec que és a l’episodi sobre la inquisició on es confonen de reina i casen a Felip II amb la reina Anne (que va regnar 200 anys més tard) enlloc de la reina Mary I. Al següent episodi hi fan una fe d’errates força graciosa i bé, errare humanum est, etc. Però de tant en tant passa.

Pel que fa a la comprensió, caldrà un nivell mig d’anglès perquè el ritme és força animat i a més són dues veus molt diferents. També hi ha moltes referències culturals que s’entenen força. A més, rebreu detalls i anècdotes sobre Nova Zelanda, un país que ens queda a l’altra punta del món i sobre el que no en solem saber gran cosa.

Si us agrada la ironia britànica, els aspectes menys coneguts de la història i sou dels que necessiteu bibliografia, History is Sexy no us decebrà.

El Museo Nazionale romano

Un viatge a Roma s’ha de planificar sabent que és una ciutat inabastable. Un cop acceptes aquesta premissa cal fer la tria del que es visitarà i deixeu-me que us digui que no és una tasca fàcil. Si no es viatja sol la necessària adaptació a cada sensibilitat pot ajudar, ja que no tothom vol visitar dos museus al dia. Si vas sol el que acabes fent és començar descartant el que estàs disposat a deixar de banda aquest cop i tenint clar allò que no et pots perdre de cap manera.

Quan vaig anar Roma el setembre passat, el Museo Nazionale Romano estava en aquesta darrera categoria.

Es tracta d’un museu fundat el 1889, no massa després que Roma fos designada la capital de l’Itàlia unificada. La seu inicial va ser l’edifici de les termes de Dioclecià que avui en dia encara és una de les seus del museu, i es va nodrir de diverses col·leccions, entre elles la del Museu Kircherià, fundat el 1651. Avui en dia es poden visitar les quatre seus:

A Itàlia és molt complicat mantenir els museus i va arribar un moment on calia fer-hi una inversió. L’any 1981 l’estat italià va comprar el Palazzo Massimo, el va incorporar al museu i es va renovar. L’estructura actual es va completar el 1998.

El patrimoni d’una ciutat com Roma fa que d’una banda no falti material pels museus però de l’altra en complica la conservació. A més, aquests museus no són pas nous, sinó que es van obrir fa temps, cosa que converteix moltes de les seves sales en objecte d’interès per si mateixes. Això les fa tremendament interessants però també en complica la visita perquè tot sovint et trobes una acumulació de peces sense massa sentit que acaba cansant i uns recorreguts que costen de seguir.

Molts museus han fet esforços en reformar els seus edificis i sovint et trobes amb un estil híbrid barrejant sales més tradicionals amb altres modernes. A Roma això t’ho trobes als Museus Capitolins, dels que en parlarem més endavant.

En canvi, el Museo Nazionale és tot nou i ens trobarem una museïtzació moderna amb un fons de primera categoria. Així doncs, el nostre recorregut per les tres plantes és ordenat, les peces estan espaiades i la informació està molt ben redactada. Comencem.

Planta baixa

A la planta baixa hi trobarem una sèrie de sales dedicades a l’escultura i el retrat fins a l’època d’August. En destacaré dues sales, a la primera hi trobarem un retrat d’August com a Pontífex Màxim i l’altar de Mart i Venus, que és més tardà però està posat a la sala per tal que ens fem una idea del culte imperial i de la vida cívica romana.

La segona sala acull dues estàtues en bronze, la del príncep hel·lenístic i la del púgil assegut, trobades a les termes de Dioclecià. Només pel fet que són de bronze ja és prou motiu per considerar-les peces úniques, però és que a més són espectaculars, especialment la del púgil.

A la sala no hi ha res més destacat, i pots donar la volta a les peces i gaudir-les plenament. El púgil està situat a terra i captura la nostra atenció de forma magnètica, fent que hi donis voltes apreciant tots els detalls dels rínxols, les mans, les cames i com de be se’ns transmet el moment de repòs de la figura.

Només per aquestes dues peces ja val la pena, però és que les altres dues plantes del museu amaguen molts més tresors.

Primera planta

Aquí seguim amb l’escultura, amb nombroses còpies romanes d’artistes grecs, repartides en diverses sales que molt sovint podreu visitar tranquil·lament en soledat, com veieu a la fotografia.

Si no teniu temps d’anar a la Galleria Borghese, aquí també hi trobareu una altra còpia de l’estàtua d’Hermafrodit adormit, però sense el llit de marbre que va esculpir Bernini. I naturalment també hi ha una bona col·lecció dels emperadors Flavis i Antonins, com sol ser habitual.

Ara bé, la planta que jo volia veure era la següent.

Segona planta

Està dedicada als mosaics i als frescs, amb una fantàstica col·lecció d’emblemes de tema mitològic i de la vida quotidiana d’alta qualitat, on ja no saps si et trobes davant d’un mosaic o d’una pintura. Els frescos venen tots d’excavacions de les vil·les de l’elit, com les de la Vil.la Farnesina, amb els seus colors vius i les màscares teatrals. Es creu que aquesta vil.la va pertànyer a Marc Agripa, l’amic, confident i gendre d’August.

És en aquesta planta on també hi trobareu una sala petita, amb un banc al mig on hi podeu seure i obrir els ulls astorats mentre no sabeu on mirar. És la sal.la dels frescos provinents del triclinium o jardí d’estiu de la Vil.la de Lívia. Benvinguts al jardí.

Servidora venia a veure això. Veureu, la primera vegada a la meva vida que em van explicar bé l’art va ser quan vaig fer COU, i aquests frescos els vam estudiar. Em va quedar el cuquet de veure’ls, però mai hi havia pogut anar per mil motius.

Aquest setembre per sort vaig poder veure’ls i, com que hi havia poquíssima gent, vaig voltar a poc a poc per la sala i em vaig quedar asseguda al banc una bona estona admirant les 4 parets que reprodueixen una tanca baixa i un jardí. Un jardí amb plantes, flors, arbres amb seus fruits i molts ocells. Una explosió de natura pensada per dur a dins el que hi havia fora, una manera de fer que les parets siguin invisibles.

Han passat més de 2000 anys, i de l’edifici no en queda res, i de fet costa molt imaginar-ne la riquesa d’aquella, però aquests frescos l’evoquen.

Pel que fa als mosaics, aquí sí que cal dir que a Nàpols hi trobarem més peces, però les que trobem aquí també són d’una gran qualitat i bellesa i trobarem exemples de nombrosos temes. Aquest mosaic de tema nilòtic que podeu veure a sota és  ben curiós:

I la resta també són fantàstics:

Ara bé, no tot són bones notícies, perquè el Museo Nazionale Romano pateix la manca de recursos que tenen tots els museus italians i això en dificulta la visita. En primer lloc perquè l’horari d’obertura és força reduït, d’11 a 18h. L’altra cosa a la que heu d’estar atents és si hi ha tancaments de sales o plantes.

Quan hi vaig anar, la planta baixa estava sempre oberta però la primera i la segona només ho estaven en dies alterns, per tant hi vaig haver d’anar dos cops. A data d’avui (abril 2022) està tot obert, però sempre que aneu a un museu italià és important que en visiteu la pàgina web (en versió italiana preferentment) per saber com estan les coses.

Roma és una ciutat que no te l’acabes i potser passar-te el dia dins de museus no és del gust de tothom. Si us fan mandra les multituds dels museus capitolins o del Vaticà, aquí hi trobareu una molt bona representació de peces romanes. Si en canvi sou uns malalts dels museus, hi trobareu una museïtzació moderna i ben pensada que fa lluir unes peces que ja eren interessants en si mateixes.

Aneu-hi, no us en penedireu.

Calígula, Suetoni

Si algú em fes aquella pregunta tan típica sobre en quin moment de l’imperi romà m’hauria agradat viure, la meva resposta seria que durant el regnat d’Antoní Pius, un emperador que va regnar durant 22 anys, que no sona a ningú, i del qual se sap ben poca cosa. Per avorrit.

En aquells moments es podia viure i viatjar amb una certa tranquil·litat per tot el territori imperial, que gaudia d’estabilitat i prosperitat. Naturalment això es podia fer si eres un home lliure amb classe i diners. A més, sempre cal recordar que els romans no tenien algunes coses força importants avui en dia. Deixant de banda internet, em venen al cap coses com els antibiòtics, les vacunes, els tomàquets i, especialment, la xocolata.

Potser millor que em quedi on sóc, malgrat tot.

Uns anys abans d’Antoní Pius és quan va viure Gai Suetoni Tranquil, que no era de la classe més alta però que estava prou ben situat per poder fer carrera dins l’administració imperial i tenir patrons importants. Un d’aquests patrons va ser Plini el Jove, amb qui s’escriu cartes i que escriu a l’emperador Trajà demanant favors pel seu protegit. D’això avui en dia se’n diu networking.

Llegeix més »

Ruta per la Barcelona romana

Tot història és una associació cultural que té com a missió recuperar la memòria històrica i desenvolupar valors democràtics i les humanitats tot establint un diàleg amb la societat. Estan ubicats al centre cívic del Pati Llimona i van començar ja força anys com una tertúlia històrica.

Avui en dia han crescut força i, a part de les tertúlies, desenvolupen tot tipus d’activitats com ara cursos, conferències i el que ens interessa avui, les rutes per la ciutat. En tenen un calendari molt variat en diversos barris i també han publicat un llibre. La que ens interessa aquí és la ruta de la Barcelona romana, que vam fer el dia 20 de febrer.

El nostre guia va ser en Gregor Siles, historiador i nascut al Raval, en una passejada de dues hores que va començar a la plaça Vil.la de Madrid i va acabar al c/del Call. Vam visitar tots els indrets on es poden veure encara avui les restes, però també vam fer aturades en llocs importants on avui en dia no hi ha restes visibles.

Com tots els bons guies en Gregor va acompanyar les seves explicacions amb il·lustracions i fotografies, des de la famosa imatge de Barcino del MUHBA fins a fotografies provinents del meravellós Las calles de Barcelona d’en Víctor Balaguer, el primer cronista de la ciutat, que retrata fragments que no han arribat als nostres dies.

Una bona ruta per la Barcelona romana ha de ser així, una barreja del que pots veure acompanyat amb una bona explicació per tal d’imaginar-nos el que ja no hi és. Una explicació només basada en elements arquitectònics es pot fer pesada, però no va ser el cas ja que el propòsit principal no era el lloc per sí, sinó que ells llocs eren el vehicle per entendre com era aquella ciutat romana també a nivell social i polític.

Deixeu-me que us digui que sortir-se’n és força complicat. De Barcino en tenim poquíssimes fonts escrites, i les que tenim són tardanes, de les èpoques que no t’expliquen a classe de llatí. Barcino és una ciutat romana que esdevé important en un període històric que sona poc al gran públic i que a més és un embolic, la crisi del s. III.

Doncs bé, en aquesta ruta ens ho expliquen tot i ho fan molt bé, citant les poques fonts escrites però especialment interpretant de forma rigorosa les publicacions acadèmiques. Hi ha dos temes que em van semblar molt ben treballats: el tema de l’aqüeducte i la muralla. En els dos casos en Gregor va fer referència als treballs més nous i va rebatre algunes teories que encara avui circulen.

La prova de foc va ser el tros d’arc enganxat a la muralla de la torre a la Pl. De la Catedral que molts guies donen com a original i que ell va desmentir. En canvi, va citar la fantàstica tesi del dr. Ravotto sobre la muralla, tot mostrant-nos una inscripció de la IV legió, que sembla que en va ser la constructora. També va sortir el nostre amic Gaius Coelius, el de l’inscripció viatgera.

En la ruta també se’ns va parlar de la prehistòria al pla de Barcelona i de antiguitat tardana, amb menció especial a Gal.la Placídia i també al bisbe Pacià, una figura importantíssima. També vam marxar amb recomanacions de visites posteriors, com ara les domus de St Honorat i la del C/ Avinyó.

Barcino és una fundació romana que no era gran cosa als inicis, però que 2000 anys després és una de les ciutats més importants del Mediterrani. Per entendre bé aquesta evolució hem d’anar als inicis i aquesta ruta ens donarà les respostes que cerquem.

Dues hores entretingudes, on a més fas exercici passejant pel barri gòtic, una fantàstica proposta un diumenge al matí.

El infinito no cabe en un junco

Carlos Clavería Laguarda és un estudiós i professor especialitzat en el món del llibre que coneix el tema també de manera pràctica gràcies a la seva feina al sector de la bibliofilia. Ha publicat força llibres de caire acadèmic entre els quals destacarem Contra la bibliofilia: no amarás los libros sobre todas las cosas, Libros, bibliotecas y patrimonio o els dos que té sobre Erasme de Roterdam.

Avui ens interessa, El infinito no cabe en un junco, una publicació que no arriba a les 100 pàgines i que l’autor mateix ha qualificat de fulletó. Deixarem pel final la tria del títol, primer veiem què ens diu.

El que ens explica és que els llibres i les biblioteques han estat patrimoni dels poderosos, s’han utilitzat amb finalitats tèrboles i, quan ha calgut, se n’ha eliminat el rastre per evitar la difusió del que no agradava al manaire de torn.

La majoria de les biblioteques de referència s’han nodrit de botins de conquesta i de l’espoli de prestatges dels perdedors. Aquestes biblioteques a més queden inaccessibles, al servei del poder i d’aquells que el serveixen. El poder també en pot eliminar els volums quan calgui sense que en quedi rastre.

El llibre mateix tampoc s’escapa de la crítica, amb uns comentaris interessantíssims sobre com la feina dels copistes i enquadernadors ha afectat la integritat dels textos originals. Amb aquests precedents no ens haurà d’estranyar que també rebin humanistes com Poggio Braccilioni. L’heroi de Stephen Greenblatt és aquí un carronyer que malbarata tot tipus de manuscrits en la seva obsessió per trobar aquells que li interessen.

No hi trobareu pas meravelles, en aquest llibre. El que hi trobareu és el pitjor de cada casa i la constatació que tenir molta cultura i ser un tros de bèstia és perfectament compatible. Just el que explica Alba Sidera al seu llibre  Feixisme Persistent (se’ns escapa del tema però us el recomano), on ens descriu una vetllada d’allò més agradable amb una parella italiana amb qui compartia tot de gustos i inquietuds culturals; la parella en qüestió van resultar ser uns feixistes devots i declarats.

Aquest llibre que t’ha salvat o meravellat ha ofegat a algú altre i la cultura de la que formem part no és innocent i sempre hem de saber què hi ha darrere.

Tots aquests són temes que Carlos Clavería ha tractat més en profunditat en altres llibres com els que hem citat més amunt. En 100 pàgines només pots esbossar i de fet ens haurien fet profit 50 pàgines més per a acabar d’embastar les argumentacions, que segons com es queden a mig dir.

Arribats aquí toca parlar del títol.

Qualsevol que hagi passejat per una llibreria i vegi aquest llibre sabrà que fa referència a El infinito en un junco, d’Irene Vallejo, que vam ressenyar fa uns dies. L’autor hi fa referència només començar, dient que és

Un brillantísimo ejercicio literario

p. 9

Un cop acabat de llegir la sensació va ser d’una certa perplexitat i vaig fer una mica de recerca els resultats de la qual van ser algunes ressenyes positives, altres no tant i també un parell de fils a twitter estil hooligan.

També vaig trobar una entrevista de l’autor a un programa de RNE on va amb molt de compte amb el que diu. De fet, em va semblar que l’autor es reprimia amb la seva crítica, exactament com el que fa al llibre.

Clavería diu la seva però mai contradiu amb contundència El infinito en un junco, només el cita de tant en tant per rebatre’l amb una certa desgana. Un exemple el trobem capítol VIII, p. 69 quan discuteix a Vallejo si la gent amb pocs mitjans podia tenir accés la lectura. Proporciona dades per dir que sí, però no ens diu on falla l’argument de Vallejo més enllà de la frase que rebat. I així sempre.

El final és el millor exemple de tot plegat. Clavería diu que va llegir el que deia Plató i insinua que Vallejo està equivocada però ho diu tan embolicat, que no ho acaba de dir clar. I just al final escriu

Antes de ponerle a alguien el uniforme conveniente conviene pensar qué pares van del derecho, cuáles del revés y si quien lo ha de lucir es un maniquí, una persona cabal en la polis, o alguien dado a escribir frases provocantes a glucemia a semejanza de aquel cancionero de obres de burlas provocantes a risa que se expandió, como los juncos en los brazales, ya en 1519.

p. 82-83

El subratllat és meu. Si t’hi poses, posa-t’hi bé, home. Llegeixes entre línies la irritació, però es queda a mig esclatar.

Sospito que Clavería no ha pogut o volgut escriure un llibre llarguíssim rebatent Vallejo, especialment amb tot el que té publicat, i ha escrit una cosa curteta amb l’esperança que els lectors estirin els fils, especialment a partir de l’excel·lent bibliografia del final.

El que ja no em sembla tan comprensible és l’ambigüitat que destil·len el text i l’entrevista. Si un pensa que el llibre de Vallejo és un exercici literari i que es pot contra argumentar des d’una perspectiva més històrica tot aportant un contrapès, millor fer-ho obertament. La brevetat no és una excusa, es pot ser ben punyent en poques pàgines.

Tanmateix això no passa, potser per evitar els debats amb pocs matisos dels temps en que vivim. Cada cop fa més mandra discutir. Sap greu, ja que estic segura que hi ha encara molts lectors que hauríem agraït més atreviment, i més venint d’una persona amb tants coneixements.

Us en recomano la lectura, malgrat tot. Cal llegir-lo perquè no es pot viure sempre amb el cap als núvols. Amb la propera entrada ho acabarem de rematar.

Soror. Mujeres en Roma

Desperta Ferro és una editorial especialitzada en història que ha esdevingut imprescindible per tots aquells a qui interessi la història militar. El que no sé si és tan conegut és que també han cuidat força l’antiguitat, no tan sols des del punt de vista militar sinó també des de l’arqueologia i la història antiga.

Tot i que miren més enllà de la universitat, no fan bromes ni amb el rigor dels textos ni amb la qualitat de les edicions que són de primera categoria, especialment pel que fa al paper. Sempre és important que un llibre, si optes pel suport físic, sigui agradable de tenir entre les mans.

Ens trobem per tant davant d’una d’aquelles editorials que no us trobareu a les taules de best sellers però que forma part del fons de les bones llibreries. Ja he dit per aquí que un llibreter de confiança és un tresor, especialment quan vas a buscar una altra cosa i et planten davant del nas Soror. Mujeres en Roma, de la Patrícia González.

Això segurament t’interessi

Doncs mira, sí que m’ha interessat. Molt.

Llegeix més »

Agrippina, Emma Southon

L’altre dia la Kate del podcast The Exploress comentava que un dels avantatges d’haver canviat l’antiguitat pels Tudors és que ara té moltes més fonts primàries a l’abast. Quan vols estudiar qualsevol cosa del món antic sempre et trobes amb forats, però si a sobre vols parlar de dones la cosa es complica encara més.

D’una banda perquè no disposem de fonts escrites per dones (amb algunes excepcions) i dins les que tenim les dones hi apareixen de refilada, no en són les protagonistes. D’altra banda també ens trobem amb un problema d’interpretació literal del que se’ns diu donant per certes afirmacions interessades que en altres casos serien qüestionades.

Si repartíssim premis, les dones de la família Julioclàudia se’ls endurien tots. Si mencionem Livia Drusil·la, Valèria Messal·lina o Agripina la Menor segur que en molts casos pensem en enverinaments, embolics de faldilles i femmes fatales.

Per sort ja fa uns anys que s’està intentant corregir això amb publicacions que cerquen interrogar les fonts de forma més crítica i complementen l’anàlisi dels autors que ens han arribat amb altres elements físics, especialment numismàtica, com ja vam comentar en aquesta entrada, on ja mencionava el llibre que ens ocupa avui com un excel·lent punt de partida. Ho és per dos motius: pel personatge i per com està escrit.

Agripina la Menor és un caramelet de personatge. Filla del que avui en diuen una power couple, germana d’emperador, muller d’emperador, mare d’emperador. Ja us podeu imaginar el que en diuen els amics Tàcit, Suetoni i Cassi Dió. Estaven horroritzats, pobrets meus.

Emma Southon a Agrippina (edició castellana a Pasado y Presente) els agafa sense contemplacions i ens explica amb pèls i senyals perquè hem de llegir entre línies moltes de les coses que se’ns diuen o l’interès polític darrere de moltes afirmacions d’uns autors que pertanyen a la classe senatorial i que escriuen anys després dels fets descrits.

Es podria dir que l’autora presenta una interpretació de les fonts en clau feminista, però si algú fa això servidora respondria que hi ha moltíssims llibres anteriors que fan tot el contrari i fan lectures acrítiques i literals on Agripina tota soleta acaba amb una dinastia. Emma Southon vol canviar la perspectiva, però ha llegit les fonts, coneix bé l’època i argumenta tot el que diu.

Agripina va aconseguir quotes de poder que cap dona havia assolit mai i va fer el que calgués per mantenir-lo. Durant un temps se’n va sortir però quan semblava que havia triomfat, tot es va torçar, irònicament de la mà del seu fill. La majoria d’historiadors tendeixen a dir que després de la seva mort va ser quan el regne de Neró es va espatllar després de la mort de la seva mare.

Un personatge com aquest necessita un llibre que ens faci veure com de complicat n’era assolir un paper rellevant en una societat com la romana, on les dones eren eternes menors, i aquest llibre ho fa. Si a més a més està ben estructurat i fa de bon llegir, encara millor.

Les fonts condicionen els capítols del llibre que es divideixen en com se’ns presenta el personatge: filla, germana, neboda, muller i mare. Pot semblar molt subordinat però tenim les fonts que tenim i només és un artefacte organitzatiu, el contingut ja hem dit que vol anar més enllà.

Pel que fa a l’estil de l’autora, és un estil ben personal ple de referències culturals que ens son properes. Cinema, sèries, literatura, el que vulgueu, fins al punt que vaig tafanejar l’edició castellana al llibreter de confiança per saber si havien mantingut coses com aquesta (sí que ho han fet):

If we assume (...) that both Agrippina and Messalina were two women with the same overall plan for their children, we can understand why one had to die. In the small Roman court they were basically Harry Potter and Voldemort.

Si assumim (…) que tant Agripina com Messalinia eren dues dones amb el mateix pla pel seus fills, podem entendre perquè una d’elles havia de morir. En la petita cort romana eren bàsicament Harry Potter i Voldemort. p. 107

Això pot fer arrufar el nas a qui pensi que els llibres d’història han de ser seriosos i densos, que si no sembla que et rebaixes al nivell dels mortals. Aquest argument és absurd.

El que sí que podríem dir és que segons quines referències poden fer envellir el text abans d’hora, especialment perquè avui en dia gastem referents a una velocitat que fa feredat. Ara bé, això és un problema per d’aquí a uns anys, ara i aquí aquests referents funcionen. I sempre li podem demanar a l’autora que actualitzi el llibre.

Si voleu llegir un llibre sobre senyores romanes, comenceu per aquest. No us en penedireu.

La Domus Aurea

El juliol de l’any 64 Roma va patir un incendi que encara avui es recorda i  que a més tradicionalment té un autor: l’emperador Neró, el darrer de la dinastia Júlio-Claudia, fill d’Agripina la Menor, emperador amb una llista d’ancestres força espectacular entre els que trobem August, Lívia, Marc Antoni, Octàvia i Germànic. Deu n’hi do.

Avui no parlarem ni de la vida i miracles de Neró ni si va ser l’autor de l’incendi.

Només ens interessa saber que, després de sis dies cremant, dos terços de Roma van quedar destruïts o malmesos. Destacarem especialment la zona entre el Palatí i l’Esquilí la banda sud del qual tenia nom propi: Oppius Mons.

És en aquesta zona tan ampla on Neró farà construir un complex d’edificis que encara avui té ressonàncies misterioses i quasi mítiques: la Domus Aurea.

Domus Aurea vol dir casa daurada, i el nom prové en part de l’opulència en la decoració però especialment de l’efecte que produïa la llum del sol quan entrava pels finestrals dels edificis construïts sobre pendent. Segons Suetoni hi havia fins i tot una sala amb sostre giratori:

In ceteris partibus cuncta auro lita, distincta gemmis unionumque conchis erant; cenationes laqueatae tabulis eburneis versatilibus, ut flores, fistulatis, ut unguenta desuper spargerentur; praecipua cenationum rotunda, quae perpetuo diebus ac noctibus vice mundi circumageretur

Parts de la mansió eren cobertes d’or i tatxonades amb pedres precioses i nacre. Tots els els menjadors tenien sostres ornamentats amb ivori i panells que es podien desplaçar per deixar caure una pluja de flors, o perfum des d’uns aspersors amagats. El menjador principal era circular i el seu sostre girava lentament, nit i dia, igual que el cel.

G.Suetonius Tranquillus,De vita CaesarumNero, XXXI, 2

Durant molts anys es va creure que aquesta sala no era real. Sí que ho era.

És força complicat imaginar-se la grandesa del complex, però aquí en teniu un mapa:

Per fer-vos una mica més a la idea de com n’era de gran la Domus Aurea, torneu a fer una ullada a la imatge. Veieu aquest quadrat blau que marca un llac? Avui en dia ja no hi és, però a sobre els Flavis hi van construir un edifici que us sonarà: el Colosseu.

Segurament Neró no va arribar a veure finalitzada l’obra dels arquitectes Severus i Celer i les dinasties següents la van deixar de fer servir, reaprofitant-ne els elements decoratius i colgant-la de terra per tal de construir-hi a sobre. 40 anys després de la seva construcció, era tota soterrada.

Així va quedar la cosa fins que a finals del s. XV un jovenet va caure per un forat a la zona de l’Esquilí i així es van redescobrir els nivells de la Domus Aurea de l’Oppius Mons, que encara avui trobem sota dels banys de Trajà. Correspon amb la part superior dreta del mapa que teniu a dalt.

Ben aviat aquelles sales enterrades es van convertir en visita obligatòria pels artistes de Roma, en un moment en què el Renaixement estava agafant cos. Artistes com Rafael i Miquel Àngel van inspirar-se en els frescos de la Domus Aurea, que corresponen al quart estil pompeià, uns frescos que van ser únics fins que es va redescobrir Pompeia força anys després.

Durant molts anys la Domus Aurea va ser visitada per artistes i viatgers famosos, i encara avui s’hi poden veure grafittis de pintors renaixentistes com Ghirlandaio o Filippino Lippi o de viatgers famosos una mica posteriors com Casanova o el Marquès de Sade. Si aneu al Vaticà o als Museus Capitiolins, la decoració de les parets, anomenada grotesc, està inspirada en els frescos de la Domus Aurea.

El jaciment és molt delicat, i s’ha anat obrint i tancant al públic per motius de conservació. Per sort, ja fa uns anys que es pot visitar tot i que cal parar molta atenció per poder gaudir d’una visita completa i evitar visites parcials o tancaments temporals. Aquesta és la pàgina oficial (sempre és més recomanable la versió italiana) i caldria que la consulteu amb temps per veure quines opcions teniu.

En el meu cas, ha coincidit amb una exposició a la famosa sala octogonal sobre Rafael i la invenció del grotesc. La trobareu fins a gener del 2022 i us recomano que us informeu bé ja que entre setmana la visita és molt més reduïda, només es visita la sala gran. Servidora hi va anar dissabte i vaig poder gaudir d’una visita d’una hora i tres quarts per diferents nivells amb la Laura, una arqueòloga meravellosa que es va esforçar en fer-nos entendre el que estàvem veient.

Perquè aquesta és la cosa. La vista la fas a una estructura subterrània quan de fet el palau original era ple de finestrals i amb unes vistes de primera categoria. Avui en dia en canvi ens movem per tot de passadissos i sales sota terra, algunes amb restes de frescos majestuosos, altres de maó o ciment que poden ser de la domus Aurea o bé els fonaments dels banys de Trajà.

El que visites segueix sent colpidor, però no fa el mateix efecte que feia el palau original. Això es supleix amb canvis de llum que va activant la guia i que estan molt ben dissenyats. L’altre element amb el que també treballen és la realitat virtual, tot i que ara mateix no funciona degut a la pandèmia. Caldrà anar vigilant quines millores s’empesquen, estem parlant d’un espai on una mica de tecnologia ben aplicada pot fer meravelles.

Fins al gener trobareu l’exposició ja esmentada  a la gran sala octogonal, presidida per una estàtua majestuosa d’Atles portada expressament de Nàpols. És una expo pensada pel gran públic però que explica bé els conceptes.

Cal també destacar que la nostra guia va ser molt respectuosa deixant clar que avui en dia ja no es creu que la sala octogonal sigui la famosa sala amb el sostre rotatori, que segurament correspon amb el que es va trobar al Palatí fa uns anys. Això sí,  per temes logístics és a la sala octogonal on es reprodueix un mapping de les constel·lacions celestes que recrea el que deia Suetoni.

Pel que fa a l’estat de conservació actual, alguns dels frescos estan força malmesos, però altres es veuen molt bé i tenim motius per ser optimistes ja que el projecte d’aïllament del jardí dels banys de Trajà permetrà reduir els nivells d’humitat i millorar la conservació d’aquest lloc excepcional. Aquesta visita va ser la més especial de totes les que he fet en aquesta escapada a Roma. El lloc en sí és increïble, però a més quan vas a visitar museus posteriors te n’adones fins a quin punt aquestes galeries han influït artistes posteriors.

Roma ja tendeix a emmirallar l’art a través del temps, però el que vius a la Domus Aurea és especial. L’ambient del lloc, la seva importància i com et ressona durant la resta de les visites. Us en dono un exemple.

Aquesta fotografia la vaig fer als Museus Capitolins, més concretament de la sala de la Venus capitolina. L’estàtua és del s. II a.C., la decoració del s. XVIII.
Aquí teniu un detall de la paret. Fixeu-vos en la decoració
Finalment, aquest és un fresc de la Domus Aurea. No cal que us digui res més, la influència salta a la vista. Torneu amunt per veure les altres fotografies, encara és més evident.

És per això que la primera entrada fruit del viatge a Roma havia de ser aquesta. La Domus Aurea és ben Mīrābile Dictū.

Natalie Haynes Stands up for the classics

La Natalie Haynes és escriptora, divulgadora i humorista entre moltes altres coses. A més va estudiar clàssics a Cambridge. Ha escrit durant molt de temps a diaris com The Guardian, The independent i The Sunday Times entre altres i el darrer llibre que ha publicat és Pandora’s Jar, on explora les dones als mites grecs.

Entre totes aquestes coses el que ens interessa avui és el programa de la BBC Radio 4 Natalie Haynes Stands up for the classics, que trobareu disponible a BBC Sounds i a totes les apps de podcast. S’emet des del 2016, però les temporades són curtes, per tant a data d’avui en trobareu 28 episodis disponibles. Ja us dic que es fan curts.

Cada programa és un monòleg sobre els clàssics, ja sigui un autor o bé una obra. Si sabeu anglès ja haureu vist que el títol del programa té doble sentit: stand up vol dir defensar però també monòleg d’humor. I per tant a cada episodi la Natalie Haynes i un expert defensen i fan humor sobre els clàssics, amb ironia, respecte i erudició i se’n surten, o i tant que se’n surten. Dient coses com ara això parlant d’Agripina i Neró:

The Doctor is on it as well! It’s like Murder in the Orient Express. But before trains. And with more mushrooms.

El Doctor (Doctor Who) ja s’hi ha posat! És com Assassinat a l’Orient Express! Però abans que hi hagués trens. I amb més bolets.

A nivell tècnic, la factura és impecable i el millor de tot és que la majoria dels programes estan enregistrats en directe i per tant sentim la reacció del públic, que també sol ser la nostra. He escrit majoritàriament perquè em va semblar que durant els primers programes la Natalie va enregistrar per una banda el monòleg i per altra les entrevistes, que després es van editar pel mig.

Ara bé, ben aviat queda clar que els experts també parlen en directe i la veritat és que està molt bé, especialment quan entren en el joc. Cal mencionar especialment al Dr. Llewelyn Morgan, un habitual del programa que gasta un sarcasme finíssim. Finalment, com us podeu imaginar les darreres dues temporades (vuit episodis) s’han enregistrat en remot, cadascú a casa seva. També han canviat la temàtica, dones en la mitologia i la literatura.

Cada episodi dura una mitja horeta i està molt ben aprofitat. El monòleg és el fil conductor però la Natalie també interpel·la l’expert i fa lliscar el discurs impecablement, passant dels acudits al context o a les valoracions i reflexions de forma ben fluïda.

El millor de tot, però és que l’humor i la voluntat d’arribar a tot tipus de públics no fa empetitir el discurs, tot al contrari. Els acudits serveixen per tal que recordis els arguments de les obres:

The Aeneid is about a man who survives the Trojan War. The Georgics is about a man who wants more bees.

L’Eneida parla sobre un home que sobreviu a la Guerra de Troia. Les Geòrgiques parlen d’un home que vol més abelles.

Però també per aclarir conceptes, per exemple el fet que Carpe Diem no vol passar-se de voltes:

Oh, you have to do an extreme sport, seize the day! That’s not what Horace wanted!

Oh, has de practicar un esport de risc, Carpe Diem, aprofita el dia. Això no és el que volia Horaci!!!!!

No es fa cap concessió a la simplificació, ans al contrari. Hi ha dos episodis que em van semblar exemplars en aquest sentit el que parla de Petroni, que també és el primer de tots, i el dedicat a Juvenal. Es tracta de dos satírics que no sempre són fàcils de llegir o de contextualitzar, i que avui serien complicats de publicar en molts llocs si no fossin clàssics.

Doncs bé, en aquests dos programes hi trobareu una excel·lent descripció de la societat que es critica i com a complement un diàleg sobre el paper de la sàtira dins les societats i una extrapolació al paper de les xarxes socials i els debats o batusses que hi trobem. I així fins arribar a 28 episodis.

En aquest podcast es defensen els clàssics, però no se’ls posa en un pedestal sinó que són utilitzats com a rampa cap a nosaltres i com a mirall del nostre món. La nostra guia sap llatí, grec, retòrica, humor i com combinar-ho tot en un còctel que ens fa riure i pensar.

A nivell de llengua, precisament pels dobles sentits, les referències culturals i que el discurs és força dinàmic, us diria que cal tenir un nivell mitja/alt d’anglès per tal de poder-lo seguir bé. Això sí, em sembla un excel·lent podcast per tal d’entrenar l’oïda quan busques contingut exigent. Normalment quan adquireixes un bon nivell de l’idioma t’estanques una mica i programes com aquests poden ser molt útils per tal d’aconseguir proficiència.

He reprimit el meu entusiasme per tal de fer una crítica ponderada, però creieu-me quan us dic que fer una cosa com Natalie Haynes Stands up for the Classics és dificilíssim, molts podcasts que ho han intentat s’han quedat a mig camí o el resultat ha estat xaró.

També us diré que servidora és segurament el públic objectiu, ja que estimo els clàssics, tinc el sarcasme i ironia britànics com a aspiració vital i practico una britofília gens amagada. Es clar que aquest podcast m’ha fet xalar! Especialment amb coses com aquesta:

History, by which I mean Livy, doesn’t really record whether the elefants are more a helper or a hindrance. In this war they certainly seem to squash as many carthaginians in a battle situation, because they don’t know which side they’re on, they’re elefants! They haven’t had the memo, if they had they woud definitely remember it.

La història, volent dir Livi, no explica si els elefants van ser més una ajuda o un estorb. En aquesta guerra (Púnica) certament sembla que van aixafar tants cartaginesos com romans en un context de batalla, perquè no sabien a quina banda estaven, són elefants! No havien rebut el memoràndum, si l’haguessin rebut segur que l’haurien recordat.

No em direu que no és boníssim!