Informe de progrés: LLPSI, capítol 25

Al curs de llatí en vídeo el capítol XXV és més aviat de transició. El treballem en tres classes i sense cap material complementari, tota una novetat, ja que vam acabar el darrer diàleg dels Colloquia personarum, i no és fins al capítol XXVI que hauream de fer servir el Fabulae Syrae.

No sé si els que segueixen el mètode de forma autònoma ho han viscut així, però en el meu cas aquest capítol és el primer del nivell superior, i m’ha passat una cosa ben curiosa. Ja he explicat abans que la part final del nivell mig es complica força i en el meu cas fins i tot vaig parar i tirar enrere un parell de cops fins que vaig decidir seguir endavant.

I, ves per on, aquest primer capítol del nivell superior és força assequible. El contingut no és massa espès, tractem l’imperatiu del verbs deponents i repassem els adverbis de lloc. El temps verbal ja ens l’havia avançat en Carlos i no és complicat. A més, hem canviat l’estructura del curs ja que a partir d’ara cada lliçó ocupa més classes i el ritme és molt més pausat.

L’altre aspecte a destacar és el text en sí. Els primers capítols fan molta gràcia perquè s’entenen sense esforç i no importa massa que siguin simples en contingut. Tots els mètodes d’idiomes comencen igual amb una mica d’explicació general i la presentació dels personatges i no se’ns fa estrany. Diria que durant els primers dotze capítols aquesta fascinació i curiositat ens acompanya i tens la sensació que l’esforç val la pena.

El problema és que, encara que progressem amb el coneixement de la llengua, trigarem moltíssim a adquirir coneixements que facin els textos més interessants. A més, el text ja no és transparent, especialment quan ja sabem totes les declinacions i comencem a conjugar diferents temps verbals. Has de fer molt d’esforç per acabar llegint un text que, francament, no és res de l’altre món.

Això canvia amb el capítol XXV, ja que tot el capítol ens explica la història de Teseu, Ariadna i el Minotaure, que Syra explica a en Quīntus. La complexitat sintàctica hi és, però el text ara estarà anivellat. És ben curiós, perquè la història la coneixem, però poder llegir-la en llatí és l’incentiu que calia per tornar-te a motivar.

Així doncs, una minva en la quantitat de gramàtica nova i un text atractiu serveixen de pausa i una mica d’epifania, quan veus que pots seguir prou bé la història. De fet, no entenem tot el text paraula a paraula, però n’entenem el significat fins i tot abans de treballar el text en profunditat. Durant les tres lliçons que s’hi dediquen acabes copsant l’estructura textual fins assolir-ne la comprensió total, amb l’ajuda dels exercicis.

En Carlos fa un comentari força interessant crec que a la segona classe dedicada al capítol, quan pregunta a la Mabel per una classe i veus que ella ho entén (a nivell semàntic i sintàctic) però que li costa traduir. No cal que ens preocupem per això, perquè l’objectiu del mètode és precisament aquest.

I aquí és on LLPSI em recorda més a les classes d’anglès de l’Escola Oficial d’Idiomes que no pas a les de llatí de segon i tercer de BUP, malgrat que la meva professora fes tots els esforços del món per fer-nos aquells textos digeribles. De fet, va aconseguir no crear-me cap trauma i que hagi volgut recuperar el llatí força anys després. Ja és prou mèrit, considerant les nombroses generacions d’estudiants de BUP traumatitzades a cop de memoritzacions de rosa/rosae/rosa, ablatius absoluts i textos de Juli Cèsar.

La versió de la història que se’ns explica està diguem-ne, arreglada i omet els aspectes més… complicats de la trama, com ara el paper de Pasífae com a mare del Minotaure i detalls sobre la naturalesa de Dionís i el seu matrimoni amb Ariadna. Cal recordar que el llibre és dels anys 50 i que se sol fer servir en educació secundària, per tant és una versió adaptada. No és res que no s’hagi fet mil vegades, si avui en dia ets un adult aprenent llatí, és força probable que tinguis uns certs coneixements de cultura clàssica i puguis anar a buscar la resta de la informació.

Aprofito per recomanar-vos el podcast Let’s talk about myths, baby, on trobareu interpretacions postmodernes i feministes per donar i per vendre i on no són massa fans de Teseu.

Així doncs, aquest capítol és com quan pares a beure aigua pel mig del camí, una pausa necessària per poder mirar enrere, veure d’on venim i poder agafar força pel que vindrà.

Superant esculls

A la darrera entrada vam fer una mica de recerca per localitzar una cita original de Plini el Vell, que podem trobar dins la Historia Naturalis:

Quam multa fieri non posse prius quam sunt facta iudicantur?

Historia Naturalis, VI, 6

Manuscrit il·luminat de la Historia Naturalis conservat a la British Library
Font: Europeana

El procés de localització va ser ben interessant, però la frase en sí em va fer pensar en el meu procés d’aprenentatge. Com ja he comentat abans, El mètode Ørberg (LLPSI) és molt assequible al principi, però després es complica. El meu professor, en Carlos, ho té ben present i ho diu mil vegades durant el curs de llatí en vídeo.

Ara, una cosa és la teoria i l’altra la pràctica. A partir del capítol XX és com si perdessis el fil i acabes amb la sensació que no estàs assimilant res. Pensant-hi una mica, crec que ja sé d’on plora la criatura, i m’anirà bé deixar-ho per escrit. Té a veure amb dos elements que t’entrebanquen durant aquests capítols:

Els verbs i l’estructura sintàctica.

En el cas dels verbs la cosa és força irònica perquè a priori no ho semblaria. El primer que aprèn tothom en llatí són les declinacions, fins al punt que qualsevol que hagi fet BUP et mirarà amb nostàlgia o amb ràbia si dius rosa, rosae,rosa. En català no tenim declinacions, per tant és quelcom que hauria de ser complicat, i en certa manera ho és, especialment la tercera. No obstant, potser perquè el nostre cervell està alerta, hi pares atenció.

Pel que fa als verbs, són una mica el que en anglès en diuen false friends, paraules simpaticotes que després t’apunyalen per l’esquena amb tota la mala llet del món. Perquè s’assemblen a lo teu, fins que deixen d’assemblar-s’hi. Veu passiva, temes de perfet, auxiliars misteriosos i, a sobre, temps que són iguals i no hi ha manera de discriminar fàcilment. A les declinacions també n’hi ha, però les declinacions són exòtiques i t’hi fixes. Els verbs se suposa que són col·legues. Doncs no, miri, no.

I per acabar-ho d’adobar, el professor Ørberg, tot eixerit, aprofita per començar a complicar la sintaxi. Durant els primers capítols les frases són senzilles i amb una estructura (subjecte, verb, complements) molt semblant a la nostra. Qualsevol que hagi fet una ullada a un text original llatí veurà que no és el cas.

El llatí és una llengua enormement sintètica. Tres o quatre paraules poden formar una frase amb nivells de significat i subtileses que són impossibles de traduir en català sense doblar el nombre de mots emprats. I per acabar-ho d’adobar, l’ordre més habitual no és el que el professor Ørberg fa servir als primers capítols de LLPSI, sinó que les construccions considerades elegants en llatí clàssic, per a nosaltres és com si algú hagués llençat al terra les paraules i les hagués reordenat aleatòriament.

A partir del capítol XX et trobes frases amb adjectius enmig de verbs, separats del que sigui que adjectiven. O el verb principal allunyat del subjecte i els complements per tot tipus de subordinades i participis, fins al punt que no saps quin és el principal. No tota l’estona, però prou vegades com perquè hagis de pausar la lectura.

Això coincideix amb les lliçons sobre els temps de perfet, que són més difícils d’assimilar perquè tenen un tema especial que genera coincidències amb alguns verbs. Com a cirereta, tenim les primeres experiències amb estructures compostes amb participis. Acabes els capítols XXII-XXV pensant que algú t’ha esborrat la memòria.

Es veu que tots els alumnes passem una mena de crisi espiritual fins que acceptes que cal seguir endavant. El nivell superior està pensat precisament per fixar tot això. Ja us dic que és complicat però que practicant vas agafant la confiança que en algun moment tot plegat encaixarà.

A més, resulta que entre tot el caos has après alguna cosa. Tornem a la frase de Plini el Vell:

Quam multa fieri non posse prius quam sunt facta iudicantur?

Si me l’hagués trobada d’entrada no sé si n’hagués tret l’entrellat, però com que quan hi vaig arribar ja sabia més o menys què deia, la vaig entrendre.

No per fer-ne una traducció, no. Per comprendre-la. I el primer que necessites és que endreçar així les peces:

Quam iudicantur multa non posse fieri prius quam sunt facta?

Com que sabia el significat, el meu cap va poder reordenar. És un primer pas.

Fixeu-vos que no parlo de traduir. Traduir és una feina complicadíssima per la que necessites estudis específics. En llengües vives ningú ho dubta, són uns estudis a part. Els que hem escollit LLPSI com a mètode no volem saber traduir, alguns volen produir, en el meu cas vull comprendre i poder llegir en llengua original.

Això que em va passar amb Plini el Vell és la cosa més propera a mirar una sèrie o pel·lícula subtitulada. I funciona. Per això recomanaria als que seguiu LLPSI que no tracteu els textos originals com inabastables, sense gosar tocar-los fins que hagueu acabat el mètode. És evident que no els podem comprendre sense crosses, però llegir-ne una traducció apropiada (o contrastar-ne dues) tot tenint a mà el text original és un element motivador quan t’has passat la tarda fent 4 exercicis de verbs.

Cal recordar perquè fem les coses, quin és el nostre objectiu, i que quan estas a mig camí ja puguis captar aquestes subtileses expressades en tan sols tres mots, t’anima a seguir.

Navegant per un mar de mots

Dominar una llengua que no és la teva és una tasca que pot trigar anys. Si fos fàcil, no hi hauria tants negocis al voltant d’això, ni tampoc tants mètodes ni consells a l’hora de posar-t’hi. A més, segur que us heu trobat algú que us recomana l’escola x, el mètode y o el professor z i un cop fas cas, no et serveix de res. També hi ha persones que tenen una certa facilitat, i això et dona un cert avantatge. No em demaneu que us resolgui cap equació, però mai em farà mandra adquirir una llengua nova, especialment si és romànica.

Avui m’agradaria reflexionar una mica sobre l’adquisició del vocabulari i de com ho estic fent amb LLPSI*. Quan estudies una llengua viva, el tema del vocabulari és quelcom que pots anar augmentant amb la pràctica. Les unitats dels mètodes d’idiomes solen ser temàtiques, i vas progressant començant sovint amb la classe, la família, situacions quotidianes, menjar, beure, etc. A més, sempre pots cercar productes audiovisuals en l’idioma que sigui. Els que vam créixer als 80 vam veure moltíssims vídeos de l’Speak Up, però és que avui en dia el dual de la televisió i les plataformes de streaming encara ho fan tot més fàcil.

La cosa es complica quan vols aprendre llatí. LLPSI és un bolet estrany i deliciós, però tot el material que facis servir hi ha d’estar relacionat. A més, certament hi ha molts alumnes que s’esforcen a parlar llatí, però en el meu cas no és el més important. El meu objectiu és llegir sense traduir, com ho puc fer en anglès. En Carlos ja adverteix que la lectura de la prosa llatina és lenta i pausada, però que es pot fer. Ara bé, per tal d’aconseguir-ho, has d’adquirir els continguts de cada capítol. Un altre dia parlarem de gramàtica, però avui centrem-nos en el vocabulari.

Per sort nostra el professor Ørberg n’era conscient i va fer una cosa molt útil. Al final de cada capítol llista totes les paraules noves i al final del llibre trobem un índex on t’indica on apareix cada mot per primer cop. Podria semblar que els primers capítols són un bombardeig de paraules dirigides cap als nostres cervells, però no és ben bé així ja que el mètode va augmentant de mica en mica. Durant els primers capítols trobem una mitjana d’entre 25 i 50 paraules noves, que recordes fàcilment perquè a més van sortint als capítols següents.

A més si algunes de les paraules són: fluvius, īnsula, ōceanus, prōvincia, fēmina, familia, etc., tens la meitat de la feina feta i et pots dedicar a recordar coses com ancilla, līberi o discēdit. Com que a més la gramàtica (declinacions i verbs) també es va adquirint gradualment, el rang de vocabulari és menor.

La cosa s’anima a partir del capítol IX, que és quan entra en joc la tercera declinació, i poc a poc et vas trobant amb més complexitat als llistats de vocabulari. L’altra cosa que passa és que les paraules es repeteixen menys, per tant corres el risc d’oblidar-les si no revises. Com es revisa és precisament la clau de volta.

LLPSI té un parell d’exercicis de vocabulari per lliçó, un “omple els buits” de tota la vida on a més has de declinar i conjugar a partir de cert moment. Són exercicis molt útils, però quan els has de fer? Al curs en vídeo en Carlos els sol fer cap al final del capítol, i jo el segueixo, però de vegades els torno a fer si detecto que un capítol no el tinc ben adquirit. I aquí és on entra en joc un clàssic de tots els estudiants d’idiomes: les llistes.

Quan aprenia francès, una professora fantàstica ens va recomanar que ens creéssim un “diccionari personal”, a partir d’una d’aquestes llibretes d’índex. Vaig pensar que pel llatí potser m’aniria bé i li vaig preguntar a en Carlos, que em va dir que era una bona idea però que em recomanava que no apuntés la traducció del mot, sinó una frase contextual, o quelcom que m’ajudés a recordar-lo. Hi vaig donar un parell de voltes, i llavors em vaig adonar que no em funcionaria.

Com he dit abans, si segueixes LLPSI, mentre aprens et pots trobar un pèl limitat. No pots anar fora a practicar perquè hi ha poca cosa, i el mètode mateix ens manté enfeinats. Si em feia la llista de vocabulari en ordre alfabètic, quan em trobés una paraula que no recordava, a la meva llibreta hi hauria de posar una frase, però potser també el context de la frase en qüestió, és a dir, el capítol on sortia. I fer això per cada paraula era massa feina. A més, quan aprenia francès la llibreta em servia quan llegia textos fora de classe, però aquí no em val. Per sort, he trobat una manera de simplificar-ho.

Sí que tinc una llibreta, però no és un diccionari, és un llibre de referència. He dedicat una pàgina a cada capítol, i hi llisto totes les paraules. Aquestes me les he de saber. Si mentre treballo un capítol nou veig que una paraula em falla, miro de quin capítol és i busco la pàgina corresponent a la meva llibreta i al llibre. Si és només aquella paraula, no és molt greu, però si repasso la llista i veig que n’hi ha més d’una, dedico una estona a rellegir el capítol, i anar identificant les paraules. De tant en tant agafo la llibreta, trio un capítol a l’atzar i veig si reconec els mots.

No és fàcil. De fet, cap a finals del nivell mig, em vaig adonar que no havia adquirit bé el vocabulari i que em fluixejava la gramàtica, per tant vaig aturar un temps el progrés i no he començat el nivell superior fins fa poc. Ja vaig explicar també que arriba un moment que has de tirar endavant i així ho vaig fer, però ara estic estudiant el capítol XXV i és molt interessant però també molt complex.

Malgrat els esculls, el mètode funciona, ja que de vegades m’estic llegint un text traduït perquè encara no en sé prou, però quan miro la llengua original, hi veig paraules conegudes, i puc veure la tria del traductor. Em va passar amb la darrera ressenya. Sento la llengua llatina cada cop més a prop, i això m’anima a seguir endavant.

*Lingua Latina per se illustrata. No et sona? Llegeix això i torna.

Informe de Progrés: nivell mig

El nivell mig del curs de llatí en vídeo són 30 classes, igual que l’inicial, i cobreix els capítols XV-XXIV del llibre. Són menys capítols perquè ja no es pot treballar tot el capítol en una classe, de fet em sembla que només hi ha un cas on es treballi en dos classes, la resta de capítols ocupen tres classes o més. En Carlos ho aclareix molt bé. LLPSI és un gran mètode però està descompensat: tots els capítols tenen una llargada semblant però cada cop són més densos i costen més de digerir.

El tema principal d’aquests capítols és la morfologia verbal llatina, en veu activa i en veu passiva. Es van introduint poc a poc, primer els temps de passat i després la resta. S’introdueix també la darrera declinació i alguns casos una mica peculiars. També es tracten les construccions sintàctiques que impliquen verbs, com per exemple tot tipus d’oracions amb participi i… els ablatius absoluts.

És amb els ablatius absoluts que hauríem de veure fins a quin punt aquest mètode és una altra cosa. Dependrà una mica de la vostra edat, però els que vam fer BUP vam patir com a mínim un any de classes de llatí on l’ablatiu absolut estava relacionat amb Juli Cèsar i les seves aventures a la Gàl·lia, i no precisament les de l’Astèrix, sinó la versió real on l’amic Juli parla d’ell mateix en tercera persona i construeix ponts sobre els rius. L’ablatiu absolut era allò que “caçaves” mentre intentaves desxifrar la resta.

En aquest nivell mig l’ablatiu absolut s’introdueix de mica en mica com el que és, una construcció gramatical útil i elegant, que no presenta massa dificultat si n’entens la mecànica. En Carlos te feta una petita taula que enllaça des de la seva web i va avisant quan apareixen. És part del progrés. Passa una mica el mateix amb el supí.

Tot plegat sembla força raonable, però ens trobem davant d’un nivell altament frustrant. En Carlos ho comenta diverses vegades i no fa massa vaig assistir a un curs de feina que no tenia res a veure amb el llatí però que descriu un fenomen totalment aplicable al que passa a molts estudiants en aquest nivell, inclosa servidora. Vejam si ho explico bé.

Llegeix més »

Informe de progrés LLPSI: nivell bàsic (c.I-XIV)

Els informes de progrés seràn les entrades on explico les meves aventures aprenent llatí. Primer de tot n’escriuré dues resumint el nivell bàsic i el nivell mig de LLPSI, i a partir del nivell superior faré una entrada per capítol.

Tal i com deia aquí, Lingua Latina per se illustrata comença molt bé. En ser un mètode d’aprenentatge natural, la idea és que l’alumne assimili els conceptes gramaticals i el vocabulari a partir del text mateix. Veiem-ne un exemple:

Aquest fragment és del capítol II, que ens presenta la família protagonista del llibre, com tots hem vist amb tants mètodes d’idiomes. Pare, mare, dos fills una filla i… els esclaus. Ehem. Viuen a una meravellosa vil·la romana i en aquests primers capítols ens trobem davant de tot tipus de situacions quotidianes estil romà que inclouen recollida de flors, caigudes des de dalt d’un arbre, càstigs corporals, un moment gore amb uns pollets i una mica de comentari social en forma d’un esclau que fuig. Aquest esclau fugitiu ens permet conèixer Roma i alguns personatges més. Cap al final la història se’ns posa romàntica i tot, ves per on.

Si us fixeu en el text, és tot contextual i els conceptes menys evidents s’expliquen amb dibuixos o amb breus explicacions complementàries en llatí als marges. Això funciona molt bé pels primers capítols, especialment si es combina amb els Latinae Disco, un llibret a part que t’explica en castellà i de forma resumida els conceptes importants de cada capítol. Quan estudiava sola, em llegia el capítol, feia els exercicis corresponents, i al final anava a buscar les explicacions al Latinae Disco. I anar fent.

Bé, no pas.

La cosa és que arriba un moment (pot ser el cap V, VI o VII) en que comences a veure que no vas tan bé. Les explicacions del Latinae Disco se’t queden curtes i, tot i que els textos s’entenen perfectament, tens la sensació que et perds alguna cosa, que no ho estàs assimilant com caldria. Ja sabeu com ho vaig resoldre.

Aquests primers 14 capítols pretenen que ens sentim còmodes amb les declinacions, més o menys un cas per capítol, fent servir les dues primeres declinacions (rosa -ae i dominus -ī). Els primers casos no són massa problema, però quan arribes a l’ablatiu i a les preposicions és quan tot es complica. És llavors que va molt bé seguir-ho amb en Carlos i la Mabel, perquè en Carlos és la versió millorada del Latinae Disco.

El punt àlgid del nivell, però, és el capítol IX, on aprens de cop tots els casos de la tercera declinació. I després ve la quarta així com si res, a més de tot d’usos gramaticals peculiars. Aprenem també a declinar adjectius, els pronoms més importants, força adverbis i conjuncions, els números i, per algun motiu estrany, el calendari, que és complicadíssim.

A nivell de verbs, poca cosa. Present del singular i només dues persones. Els verbs són cosa del nivell mig.

Per tal que us feu una idea amb la càrrega de feina, al principi cada classe d’una hora i mitja cobria un capítol sencer més exercicis, i a partir del capítol IX, ja son dues o fins i tot tres classes. Malgrat això, els textos són fàcils d’entendre, ja que no hi ha una sintaxi “autèntica”, sinó que es respecta un ordre que no ens és estrany.

Val la pena recordar que el professor Ørberg era danès, i que els parlants de llengües romàniques ens trobem que allarga les explicacions de coses que entenem perfectament bé. Us diria també que el problema no és tan aquest com el fet que es manté la mateixa estructura quan puja la dificultat, i això t’agafa per sorpresa quan la cosa es complica. D’aquí que m’encallés a partir del capítol V. La meva admiració més profunda als alumnes que afronten sols els capítols a partir del IX. Això encara passa més quan arribes al nivell mig, ho explicaré a la propera entrada de la sèrie.

En el meu cas, l’assoliment del primer nivell em va deixar molt contenta, perquè havia començat el mètode dos cops i sempre m’encallava. Assimilar la tercera declinació també va ser un moment molt important, així com veure que encaixava bé capítols més densos i més interessants des del punt de vista del text com el XII o el XIII.

Resumint, els primers catorze capítols de Familia Romana són els que ens permeten fixar el nostre coneixement de les declinacions, els aspectes bàsics de la morfologia nominal i un repertori de vocabulari força complet. Tot a punt per afrontar el següent repte: els verbs.