Mart. El mirall vermell

Exposició: Mart. El mirall vermell

On: Centre de cultura contemporània de Barcelona (CCCB)

Finalitza: 11/07/2021

Preu entrada: 7 euros, però hi ha nombrosos descomptes que podeu consultar a la pàgina web.

El CCCB és un espai que cal tenir vigilat si t’interessen les humanitats, tot i que de tant en tant passa èpoques complicades amb propostes poc afortunades. Darrerament, però, ha revifat amb exposicions i esdeveniments interessants i avui farem la crítica d’una mostra que, molt encertadament, cerca explorar ciència i humanitats amb Mart com a element conductor.

Mart és un dels planetes que podem veure sense cap aparell i per tant moltes cultures l’han incorporat a les seves mitologies. Aquest és el punt de partida de l’exposició, que comença amb aquest àmbit més mític, per després fer el salt a la ciència, la literatura i finalment una part més de reflexió sobre la relació entre Mart i la terra.

La primera part és la més petita, però prou ben aconseguida amb unes quantes peces força interessants, especialment uns petits bronzes i una ceràmica àtica procedent del Museo Arqueológico Nacional de Madrid. A més, també hi ha un vídeo on en Cristian Tolsa repassa la importància de Mart a les civilitzacions antigues, començant per Mesopotàmia on Mart era Nergal, seguint després amb Egipte i Horus a l’horitzó, Grècia i Ares i Roma i Mart. Tot i que les peces es centren en cultures occidentals, també es mencionen altres civilitzacions com la xinesa.

De la mitologia passem a la ciència, i a partir d’aquí es comença a repassar la història de l’astronomia i Mart, i a partir d’ara els llibres es converteixen en les peces estrella de l’expo. I, quins llibres! Em va fer molt feliç veure que s’han aprofitat les col·leccions de la Biblioteca de Catalunya i de les nostres biblioteques universitàries, la de la UB que té un fons antic meravellós i molt ben cuidat i la Biblioteca pública epsicopal del seminari de Barcelona que, amb un equip molt petit, fa una fantàstica feina de conservació i difusió del fons.

Aquests llibres ens porten des de Claudi Ptolomeu i Eratòstenes fins als nostres dies, amb la revolució científica com a estrella. Se’ns presenten els diferents astrònoms i la seva relació amb Mart. Una picada d’ullet ben interessant és que tots els retrats dels astrònoms del S.XVI i XVII se’ns presenten amb una característica… peculiar. No dic res més, a la sota teniu a Galileu Galilei.

Literatura i ciència es van connectant fins que al S.XIX les peces ja són totes sobre escriptors que han deixat volar la seva imaginació. Està molt ben fet perquè aquesta associació se’ns presenta de forma paral·lela al principi, per acabar centrant-se només en la literatura. H.G. Wells hi té un paper molt important amb La guerra dels mons, tot i que s’exploren autors anteriors (com ara Jonathan Swift, ja que hi ha una menció a Mart a Els viatges de Gulliver) i a partir del segle XX el que se’ns mostra és una selecció de continguts, ja que l’oferta és enorme.

La ciència i la literatura tornen a convergir quan se’ns parla de l’exploració de Mart, amb tot de vídeos sobre les diferents missions, les diferents teories sobre l’existència de vida i finalment les semblances i diferències entre el planeta vermell i el nostre, on Mart és un avís del que ens pot passar. Aquesta part és interessant, però queda una mica desdibuixada i els panells finals costa una mica seguir-los.

Em sembla una exposició ben aconseguida i que et fa connectar aspectes interessants que no sempre coneixes. A més, a la web del CCCB hi trobareu tots els audiovisuals i altre vídeos amb informació afegida. Seguint amb el tema del blog, aquesta entrevista amb en Jordi Principal, conservador de les col·leccions clàssiques del MAC, sobre la guerra a l’antiguitat és molt interessant.

A nivell de muntatge, la mostra és poc innovadora, amb uns canvis d’il·luminació quan canvies de tema i amb projeccions que ressalten els elements importants. Els vídeos s’alternen amb les vitrines i el més original són un parell de taules on pots seleccionar diferents elements per projectar. La més interessant és la segona, que descriu i representa els arguments de sagues de ficció ambientades a Mart. Nosaltres vam escollir Ilion de Dan Simmons, una novel.la on es trasllada la guerra de Troia a Mart.

Aquests elements són interessants, però hi vam trobar a faltar una mica més d’immersió i gosadia tecnològica. Ens trobem davant d’un planeta que ha fet volar la nostra imaginació des de l’antiguitat, i tot plegat se’ns presenta d’una manera estètica, però de forma convencional.

Des del punt de vista dels amants dels clàssics, us la recomano. En el meu cas també m’interessa la part científica, literària i especulativa però, si no fos el cas, els manuscrits i incunables exposats i la part sobre mitologia valen la pena per si mateixos.

Una de cites

Dilluns passat en Vicent Partal va escriure això a l’editorial de Vilaweb:

Llegint l’apassionant novel·la d’Elena Vavilova El secret de la clandestina, tope amb un passatge en què l’autora atribueix a Plini el Vell la frase “tot és impossible fins el dia que passa”. Jo sempre l’havia atribuïda a Nelson Mandela però ara puc imaginar, sabent la sòlida formació clàssica del dirigent sud-africà, que és manllevada.

Això em va recordar un intercanvi de piulades amb una amiga meva, en un cas semblant sobre un tema ben interessant: les cites.

Internet està ple de gifs i gràfics amb aquesta cita, ja sigui atribuida a Plini o a Mandela. Aquí en teniu un exemple, amb un bust de Plini i tot:

Font de la imatge

La cosa és que en molts casos aquestes cites no són del tot acurades, ja sigui de forma intencionada o no. En molts casos falta una informació essencial: la font. Per exemple, en el cas de la cita de Plini el Vell que ens ocupa, la imatge de sobre no ens la menciona. D’aquest autor només en conservem la Naturalis Historia, però es tracta d’una obra llarguíssima que a més se sol publicar resumida.

L’altre aspecte que ens hauria de fer sospitar és que molt sovint aquestes cites són molt concises, cosa que vol dir que són apòcrifes o que estan parafrasejades, com passa amb l’exemple d’Aristòtil que he mencionat més amunt.

Si rastregem una mica, veurem que la frase atribuïda a Mandela és una simplificació de la de Plini, per tant podria ben ser que Nelson Mandela en algun discurs o escrit en fes una paràfrasi. Com que s’escapa del tema del blog, ho deixarem aquí.

En el cas de la de Plini, el que em va cridar l’atenció és que la cita en anglès sempre era la mateixa, cosa que em va fer pensar que potser aquesta cita sempre venia de la mateixa font. En aquests casos, Google Books és una eina molt útil, com demostren els resultats que vaig obtenir.

El segon resultat és la font original, una traducció de la Naturalis Historia feta per John Bostock i H.T. Riley i publicada l’any 1855. A sota teniu la portada de l’edició que es troba a Google Books, però també en trobareu el text buidat a la Perseus Digital Library:

Tanmateix, el resultat realment interessant de la cerca és el primer, que demostra que la frase en qüestió de la traducció va ser inclosa per John Barlett al seu llibre Barlett’s Familiar Quotes:

Aquest llibre a casa nostra no és conegut, però es tracta de la col·lecció de citacions més coneguda publicada en anglès. S’ha anat actualitzant al llarg dels anys i la darrera edició, la divuitena, és del 2012. Irònicament, John Barlett va utilitzar sense permís la feina d’Isabella Rushton Preston, així com qui no vol la cosa, com ha passat tants cops amb la feina de les dones.

Tornant al llibre, totes les cites de Plini el vell venen precisament de l’edició de Bostock i Riley de 1855, i s’indica bé:

Una mica més endavant, trobarem la cita en qüestió (al final de la imatge) i podem veure que correspon al Llibre VII, secció VI.

I ara ja només és cosa de cercar l’original llatí. Una opció seria la Perseus Digital Library, però ja us dic que la versió de la Naturalis Historia és una mica complicada de cercar i servidora prefereix la que trobarem a la pàgina Lacus Curtius per dos motius: té un disseny meravellosament retro i l’autor, en Bill Thayer, explica que va teclejar el text tot sencer l’any 1995,

an instructive exercise much like that of the musician who copies Bach: my Latin comprehension improved immensely in the eight months it took me.

Dins del llibre VII, just al final de la secció VI , hi trobarem la frase en qüestió:

Quam multa fieri non posse prius quam sunt facta iudicantur?

Fieri non posse priusquam sunt facta és la part que ha acabat sent tant citable. El fet de poder parlar en neutre plural permet que la frase sigui més sintètica i que tot el pes semàntic recaigui en els dos verbs, que en llatí amaguen un tou de significat i que en canvi en català o en anglès s’han de traduir amb paràfrasi per tal de mantenir-ne el significat.

Malgrat això, les traduccions més lliures respecten el significat original, encara més si tenim en compte  el context del paràgraf on trobem la cita.

Plini adverteix als seus lectors que descriurà alguns fets que semblaran difícils de creure. I és en aquest context afirma que de vegades hem cregut impossible quelcom fins que no ha passat.

Vist així, ni la frase descontextualitzada ni la versió més curta atribuïda a Nelson Mandela em semblen massa fora de lloc. El que sí que trobo poc correcte és que no es citi la procedencia de la frase original. Més que res, perquè així alguns lectors curiosos podem tafanejar l’original i descobrir que la frase anterior també és ben bonica:

Quid non miraculo est, cum primum in notitiam venit?

No és meravellós quan quelcom ens és conegut per primera vegada?

Així no: llibres tramposos

Crec que va ser el 2014, en el workshop digital que organitza REBIUN, la xarxa espanyola de biblioteques universitàries. Aquell any la jornada era un monogràfic sobre el llibre electrònic i un dels ponents, no recordo qui, va comparar l’aparició dels formats digitals amb un moment de transició descrit en un llibre que s’acabava de llegir i que li havia encantat. El llibre havia guanyat el Pullitzer d’assaig el 2012 i acabava de ser publicat en castellà.

El títol és The Swerve, (traduït com a El giro), de Stephen Greenblatt. Ja us podeu imaginar que, en una jornada plena de bibliotecaris, molts vam córrer a localitzar el llibre i a devorar-lo.

Stephen Greenblatt és el fundador de l’escola neohistoricista, ha donat classes per tot arreu i el seu primer camp d’estudi va ser William Shakespeare, però després ha anat treballant la història cultural des de moltes perspectives. I a més sempre s’ha preocupat de fer divulgació. Ara bé, també ha estat enmig de moltíssimes polèmiques, precisament pel que diu.

En aquest cas ens trobem davant d’un llibre que explica dues coses. La primera és la història de l’humanista Poggio Bracciolini i de com va descobrir la única còpia que tenim de De Rerum Natura, de Lucreci. La segona és la seva teoria sobre com aquest descobriment va canviar la societat occidental, propiciant un gir (swerve) que va permetre abandonar la superstició, obrir les portes a noves idees i transformar la societat.

Greenblatt juga amb un mot que fa servir Lucreci: clīnāmen, derivat del verb clīnāre (clīnō / clīnāvī / clīnātum). La traducció és força variada, des de “decantació” o “inclinació” a “gir” o “canvi”. En anglès una de les opcions és swerve. En el pensament atòmista és el canvi impredictible dels àtoms. Greenblatt ho fa servir com a metàfora.

Pas mal! El llibre es va vendre com xurros, i se’n va parlar per tot arreu, com demostra la meva anècdota inicial. Es llegeix molt bé, i la història està ben travada. Però quan me’l vaig acabar vaig arrufar el nas.

Senyores romanes: una panoràmica

 Aquesta setmana us proposo un repàs de llibres sobre dones i Roma. A nivell de font primària, no tenim cap obra conservada. Sabem que Agripina la Menor va escriure uns Comentaris, però lamentablement s’han perdut, així com les obres que va escriure Cleòpatra. Tota l’evidència textual que tenim (Livi, Suetoni, Tàcit, Cassi Dió, els dos Plinis entre altres) només parla de les dones quan encaixen dins la seva narrativa i no en surten gens ben parades.

Aquestes fonts han nodrit la imatge posterior, i no ha estat fins que els historiadors han començat a mirar-les de forma crítica quan s’ha pogut repensar el paper d’aquestes dones afegint-hi també evidències físiques com ara inscripcions o especialment monedes. Tot això fa que avui en dia puguem comptar amb força llibres que aporten diferents perspectives sobre el tema.

La societat romana era eminentment patriarcal i des del poder sempre es va voler projectar una certa imatge, on a la dona se li atorga un paper basat en valors conservadors. El Pater familias n’és el responsable fins i tot quan les dones es casaven, ja que des del s. I A.N.E. la forma més corrent de matrimoni és l’anomenada sine manibus, on el responsable de la dona no és el seu marit sinó el Pater familias.

Lucrècia és el símbol que es reivindica un cop i un altre, la dona que va preferir una mort honorable a la vergonya i que va propiciar la caiguda de la monarquia. Mirat des del nostre prisma és una història horrible, però és interessant preguntar-se què significa socialment que aquesta història sigui un model i que molts anys després, quan Roma es tornarà a convertir en una monarquia excepte en nom i August, l’artífex del canvi, reivindiqui per a les dones de la seva família el nivell d’honor de Lucrècia.

August va tenir al seu costat a Lívia, una de les dones que va exercir més poder i influència en tota la història de Roma. Ho va fer de forma estratègica, però no es lliura de tenir una mala imatge a les fonts que la ficció contemporània ha augmentat. Jo Claudi és una gran novel·la (i sèrie), però ha fet que tots els lectors quedin convençuts que Lívia va enverinar a mitja ciutat.

Això és el que passa quan li fas massa cas a Tàcit, Cassi Dió i Suetoni. Els dos primers són els que afirmen que Lívia va enverinar al seu marit per tal d’afavorir la successió de Tiberi. Tacit i Cassi Dió són fonts molt interessants, però cal llegir-les de forma crítica, especialment quan parlen de dones, que sempre són la font de tots els mals i les culpables que tot anés pel pedregar a partir de la mort d’August. Mals auguris, promiscuïtat, incest i enverinaments són el pa de cada dia quan parlem de senyores com Fúlvia, Lívia, Messalina, Popea o Agripina la Menor.

Una altra manera de mirar les coses és que en una època de transició i crisi aquestes dones van aprofitar els espais que tenien a la seva disposició per influir als homes que tenien a prop, amb resultats desiguals. I per sort nostra avui en dia podem trobar molts llibres que reflexionen sobre aquest tema, més enllà dels tòpics.

L’avarícia, Oriol Ponsatí-Murlà

Si no vaig errada, aquest va ser el tercer llibre de la sèrie sobre els pecats capitals que l’editorial Fragmenta va publicar entre finals del 2019 i principis del 2020. L’autor és l’Oriol Ponsatí-Murlà, doctor en filosofia, professor de filosofia antiga a la universitat de Girona, fundador d’Edicions de la ela geminada i actual director de la Institució de les Lletres Catalanes.

L’autor s’apropa al passat des de diverses perspectives diacròniques, des dels yuppies de la pel·lícula Wall Street que servexien a l’autor per presentar-nos com sovint l’avarícia ha estat vista com quelcom desitjable, fins a les faules d’Isop, però aquesta mena de viatge temporal tan particular serveix per fer-nos veure que això de l’avarícia pot ser un concepte ben esmunyedís, especialment perquè és molt difícil mesurar-lo per si mateix.

L’avarícia sempre està definida de forma relativa ja sigui en contraposició als conceptes que s’assumeixen com a contraris o bé en una escala on un punt d’excés és el que marca el pecat. I aquí és on Ponsatí-Murlà ens diu que això no és res de nou i que Aristòtil ja en parlava.

Aristòtil emmarca els dos conceptes extrems (en aquest cas l’avarícia i la prodigalitat) i ens situa la generositat (eleutheriotés) com el desitjat terme mig. El problema és que tot plegat demana reflexió tant en l’àmbit individual com en el col·lectiu, cosa sempre complicada de fer. Els autors de l’antiguitat també serveixen a Ponsatí-Murlà per fer-nos veure que la percepció de l’avarícia no és igual al llarg del temps.

A través d’uns fragments de Demòcrit i de la faula d’Isop sobre el gos i reflex en el riu argumenta que en aquests dos autors l’avarícia té un efecte individual, no pas col·lectiu. Aquest desig excessiu de posseir porta a la pèrdua d’allò que es té (com veiem a la faula) o a la insatisfacció de l’avar. L’autor recorda que en llatí satis significa prou, i la satisfacció és aquesta mesura que l’avar no pot assolir.

És a partir de l’Edat Mitjana que l’avarícia ja es veu com un mal social, un pecat dels importants. L’autor apunta al fet que pot ser també un instrument de control social, on noves classes que han acumulat riqueses poden subvertir l’ordre establert. I així arribem al darrer capítol, on tornem a l’etimologia per tal de definir el concepte contrari (la solidaritat) i on l’autor ens apunta al fet que, com deia Aristòtil, la clau és trobar aquell punt on podrem ser despresos perquè som avars, arribant així a la justa mesura desitjada.

El llibre és curt però dens, i demana atenció per tal de seguir l’argumentació, que podria semblar deslligada capítol a capítol, però que de fet evoluciona si en fas una lectura atenta. Això m’ha semblat interessantíssim perquè, com que el llibre és molt curt, pot ser una molt bona manera de fer un tastet de textos més exigents i entrenar el cervell.

I arribo al final parlant del principi del llibre. Si voleu que us sigui sincera, el capítol que m’ha semblat més interessant és el primer. És una captatio benevolentiae de manual, on l’autor ens detalla com la tradició cultural ens arriba a través d’una mena de joc del telèfon on el que es diu al principi no es ben bé el que ens diuen al final, i que la història cultural és plena d’errors, de buits, d’intents de conciliar elements aparentment contradictoris que en creen d’altres.

Prendre consciència de la nostra fal·libilitat de base a l’hora de comprendre el nostre passat i el nostre present culturals és absolutament indispensable per no fer el ridícul dogmàtic i evitar la temptació de defensar com a veritat incontrovertible allò que no pot passar de ser una interpretació atractiva i suggestiva, que ens proporcioni instruments per, al nostre torn, elaborar noves interpretacions, més riques, més útils als nostres interessos i a les nostres necessitats. Això també val, no cal dir-ho, per a l’avarícia.

pp. 15-16

I per tant, l’autor ens diu, el llibre no és objectiu, és una aproximació que permet seguir aquest cicle.

En el meu cas, d’aquest llibret n’he tret una lectura de caire més filosòfic en el context de tota la sèrie, però especialment una reflexió sobre l’adquisició i la transmissió del coneixement encertadíssima.

La ira, Raül Garrigasait

Cap a finals del 2019 l’editorial Fragmenta va iniciar una sèrie de llibrets sobre els pecats capitals. Cada llibre té un autor o autora diferent que parla del pecat que li ha tocat amb una aproximació pròpial. El resultat són set llibres ben diferents, cadascun amb una perspectiva única fruit del bagatge de qui l’ha escrit. La Ira és el darrer que va sortir, al maig del 2020, i el seu autor és l’hel·lenista i escriptor Raül Garrigassait, que a més també és l’editor de la col·lecció Bernat Metge. Amb aquestes credencials no és gens estrany que comenci el seu relat amb l’arravatament més icònic de la cultura occidental, la còlera d’Aquil·les.

En Raül ens explica que els grecs de l’antiguitat tenien diverses maneres d’anomenar la ira, i que a la Ilíada ens trobem la ira-mênis i la ira-kholós. La primera és la rancúnia calculada que fa que Aquil·les abandoni la lluita, que és el seu àmbit natural, i la segona la pulsió venjativa que s’ho emporta tot i que el domina quan surt a venjar Pàtrocle. També ens parla del thymós, la força vital del guerrer amb tal importància que, quan els guerrers moren, és l’alè que se’ls escapa.

Aquesta ira dels guerrers homèrics no és un pecat. És quelcom tràgic i que condiciona la seva vida, però també és un impuls vital i una filosofia de vida. Moltes manifestacions culturals s’emmirallen amb aquesta història i la contraposen a altres percepcions. Els dos capítols següents del llibre n’aprofiten dues més d’aquestes manifestacions més per seguir aprofundint en el tema.

El segon capítol emmiralla la ira amb l’estoïcisme i tots els seus derivats posteriors. Ens parla de l’ètica vertical que propugna mil maneres de superar aquests sentiments, un tipus de pensament que després també trobarem en el cristianisme i que avui en dia és present en moltíssims llibres d’autoajuda o de negocis. I aquí és on en Raül ens fa el regal més gran del llibre: ens recorda que això del savi estoic està molt bé, però que la ira pot ser aquesta explosió perillosa de la que parlen els estoics, però també és l’esclat davant d’una injustícia, i que cal estar atent ja que el poder prefereix tenir-nos calmats no fos cas que el galliner s’esvaloti. Les barbaritats més grans solen ser comeses des de la racionalitat més freda, ens recorda.

A continuació se’ns explica la ira en el context més esperable, dins del cristianisme. La ira de Déu que castiga i s’ho emporta, que és categoritzada com a pecat quan els mortals gosen sentir-la. Aquesta diferència també la trobem en la ira del poderós versus la ira del feble, la ira com a manifestació de força o la ira descartable “perquè tal persona no hi toca”. L’autor ens recorda que sovint les dones irades són menystingudes com a histèriques. Ira sí, però només si ets poderós. Ves per on.

I així arribem al darrer capítol, que es diu La ira amiga i on en Raül lliga tot el que ha explicat recalcant aquesta idea de com la ira és volàtil i pot acabar amb nosaltres, però que també ens pot mantenir vius i fer-nos lluitar per les injustícies. A les darreres pàgines ens parla del krump, una dansa sorgida a Los Angeles just després dels disturbis de finals dels 90 que ritualitza tota aquesta ràbia fruit de la injustícia i la converteix en dansa, igual que la haka maorí.

La Ilíada acaba amb el perdó i la superació d’aquestes dues manifestacions de la ira. El ritual i el coneixement és la proposta d’en Raül per fer-nos amics de la ira i que ens serveixi de pulsió creadora i vigilant davant de les injustícies. Això sí, sabent que també se’ns pot endur i fer que no en quedi res de nosaltres.

Si us penseu que tot això està explicat en un totxo llarg i dens, no és el cas. El llibre té 62 pàgines molt ben aprofitades, com podeu veure. Està escrit sense simplificar cap concepte, però sense erudicions de lluïment. No cal pas, l’autor és un dels assagistes més brillants que tenim. Quin encert, aquesta proposta.

Em sembla molt ben trobada aquesta reflexió sobre l’estoïcisme i els seus perills d’adormir la ira. Avui en dia l’estoïcisme torna a estar de moda, i aquests tipus de valors de mesura ens arriben a través de molts canals i mitjans, acompanyats de fotografies de mars en calma i música calmant. Tot plegat, molt temptador. Està molt i molt bé que vingui un hel·lenista, vagi al moll de l’os i ens recordi que de vegades la ira ens pot fer lluitar pel que val la pena.

Ja per acabar, un bonus track. El passat 21 de desembre el programa Quan arribin els marcians de TV3 va estar dedicat a la mala llet i van entrevistar a en Raül Garrigassait per parlar del llibre que ens ocupa. L’entrevista va ser enregistrada a la biblioteca Josep Pons de Can Batlló, on hi col·laboro, i vaig tenir el plaer de ser-hi. Aquest és l’enllaç al programa, val molt la pena.

La utilitat de l’inútil, Nuccio Ordine

Nuccio Ordine és professor de literatura italiana a la universitat de Calàbria, i va publicar aquest llibre el 2013. L’edició catalana a Quaderns Crema és del mateix any, i si la teniu a casa cuideu-la perquè està esgotada. Si no la teniu, la podeu comprar en ebook. En castellà la va editar Acantilado.

És un llibre curt, fàcil de llegir però amb un missatge contundent, en forma de manifest. El llibre està dividit en tres parts, la primera és una reflexió general sobre el valor “d’allò inútil”, la segona una defensa de la literatura, la “inutilitat” dels sabers humanístics i una crítica a l’utilitarisme en l’ensenyament i la tercera una conclusió donant veu als clàssics. A mode d’apèndix s’inclou la traducció el text The Usefulness of Useless Knowledge, escrit per Abraham Flexner el 1939.

La segona part és la més extensa, però està dividida en seccions que corresponen a intervencions de l’autor arreu del món. La tercera part, molt més curta, segueix la mateixa estructura, quelcom que podria afectar l’estructura del text, però en realitat el fa molt més entretingut i les reflexions es complementen entre elles amb un discurs ben travat.

És important destacar que el llibre es va publicar l’any 2013, just en mig de la crisi econòmica que va posar tot el sud d’Europa al punt de mira de l’economia global. Ordine precisament parla de les discussions al voltant de la sortida de Grècia de la UE, cosa que ara sabem que no va succeir però que en aquell moment era factible. És en aquest context que trobem aquesta cita, que resumeix molt bé l’esperit del llibre:

En aquest brutal context, la utilitat dels sabers inútils es contraposa radicalment a la utilitat dominant que, en nom d’un exclusiu interès econòmic, mata de forma progressiva la memòria del passat, les disciplines humanístiques, les llengües clàssiques, l’ensenyament, la lliure investigació, la fantasia, l’art, el pensament crític i l’horitzó civil que hauria d’inspirar tota activitat humana.