Calígula, Suetoni

Si algú em fes aquella pregunta tan típica sobre en quin moment de l’imperi romà m’hauria agradat viure, la meva resposta seria que durant el regnat d’Antoní Pius, un emperador que va regnar durant 22 anys, que no sona a ningú, i del qual se sap ben poca cosa. Per avorrit.

En aquells moments es podia viure i viatjar amb una certa tranquil·litat per tot el territori imperial, que gaudia d’estabilitat i prosperitat. Naturalment això es podia fer si eres un home lliure amb classe i diners. A més, sempre cal recordar que els romans no tenien algunes coses força importants avui en dia. Deixant de banda internet, em venen al cap coses com els antibiòtics, les vacunes, els tomàquets i, especialment, la xocolata.

Potser millor que em quedi on sóc, malgrat tot.

Uns anys abans d’Antoní Pius és quan va viure Gai Suetoni Tranquil, que no era de la classe més alta però que estava prou ben situat per poder fer carrera dins l’administració imperial i tenir patrons importants. Un d’aquests patrons va ser Plini el Jove, amb qui s’escriu cartes i que escriu a l’emperador Trajà demanant favors pel seu protegit. D’això avui en dia se’n diu networking.

Sabem que Suetoni va ocupar càrrecs importants (secretari a studiis, a bibliothecis i ab epistulis) durant el regnat d’Adrià —que regna després de Trajà i abans d’Antoní Pius— i tenim una font que ens diu que l’emperador el va destituir, potser per una indiscreció relacionada amb l’emperadriu Sabina. La font en qüestió és la Història Augusta, de la qual n’haurem de parlar algun dia perquè és un text fascinant però gens fiable.

Es creu que després de la destitució Suetoni va viure força temps i que va seguir escrivint, però no se sap del cert. A la Suda, una enciclopèdia bizantina del S.X, hi podem trobar una llista completa de les seves obres, de les que només en conservem les Vides dels dotze cèsars (De vita Caesarum) i fragments de la Genealogia dels homes famosos de Roma (De viris illustribus).

I ara per fi arribem a Calígula, un emperador que, al contrari del pobre Antoní Pius, sí que sona precisament perquè d’avorrit no en tenia res. Tot el contrari. Calígula és un dels noms que sempre sortirà al bingo dels pitjors emperadors romans i a les llistes de dèspotes trastocats.

Curiosament, el que acosta una mica Calígula a Antoní Pius és que les fonts que en parlen no són tan nombroses com les que parlen d’altres emperadors. De fet, la font principal és la biografia de Suetoni, que trobem dins de Els dotze cèsars i que Adesiara ha editat recentment.

La traducció i la introducció del llibre que ens ocupa són d’Alejandra de Riquer i Ignasi-Xavier Adiego, que recordareu pel fantàstic Manual de campanya electoral que ja vam ressenyar. Doncs bé, ara els tenim immersos amb la traducció de Suetoni que aniran publicant llibre a llibre, una decisió que em sembla ben encertada. L’altre encert és no publicar-los per ordre i començar amb un plat fort.

Gai Juli Cèsar August Germànic va néixer el 31 d’agost de l’any 12, i va morir el 24 de gener de l’any 41, amb 28 anys i després d’haver-ne regnat només quatre. Els seus pares eren la parella més famosa de l’imperi: Germànic i Agripina la Major. Per tant és germà d’Agripina la menor. Aquella Agripina, sí.

El nom pel qual el coneixem no és pas Gaius sinó Calígula, un sobrenom que li van donar els soldats del campament del seu pare quan era petit, ja que el solien vestir de legionari incloent les famoses càligues, el calçat típic de l’exèrcit. Li deien sabatetes. Molt bufó, oi?

Doncs bé, aquest nen adorable es va convertir en emperador i la cosa va anar pel pedregar, ja que va acabar assassinat de forma bastant salvatge. La biografia de Suetoni és la font més completa que tenim, i ens descriu el personatge a través de fets i anècdotes que no sempre estan en ordre cronològic.

Curiosament aquest fet és el que acosta Suetoni a un lector contemporani, especialment quan la cosa es posa sucosa. Es tracta d’una lectura fàcil, gens carregosa i molt entretinguda gràcies a Alejandra de Riquer i Ignasi-Xavier Adiego, que fan allò tan complicat de traduir tot respectant l’esperit de l’original però sense caure en un català artificiós.

És un llibre agradable però no hi espereu reflexions filosòfiques sobre els perills del poder. Suetoni és poc subtil i enfila una anècdota rere l’altra. La seva opinió queda clara quan ens explica el canvi que va fer uns mesos després de ser coronat, quan es va recuperar d’una malaltia molt greu:

Hactemus quasi de principi, reliqua ut de montstruo narranda sunt

22, 1. Fins aquí, he parlat d’ell com a emperador; ara em resta parlar del monstre que fou. p. 67.

A partir d’aquest punt hi trobareu tots els fets que formen part del mite del personatge: exili o execució de familiars i amics, expedicions militars que acaben amb recollida de petxines a la platja com a botí, el cavall —Incitat— com a cònsol, i molt més.

Per tal de matisar i contextualitzar el text és molt convenient llegir-ne la introducció on els dos editors resumeixen molt bé les opinions acadèmiques al voltant d’aquest emperador. Alguns autors veuen en Calígula un reformador radical i altres un incompetent que es va embriagar amb el poder. Es tracta de dues perspectives interessantíssimes que se’ns presenten ben resumides i acompanyades per una bibliografia que ens permetrà estirar fils, si cal.

Estirem-ne un. El del cavall.

Anthony Barrett, a la introducció de la seva biografia Caligula. The abuse of power, ens diu que això del cavall pot ser la lectura literal d’una cosa dita amb intenció sarcàstica. Això no ho sabrem mai del cert, però ara els lectors en català tenim una bona traducció que consultar per veure si pot ser així.

Al capítol 56,  Suetoni ens descriu la passió de Calígula per les carreres de cavalls i l’equip dels verds, i també que estava obsessionat amb el seu cavall Incitat, que tenia unes cavallerisses de luxe i una casa amb servents per rebre convidats. Sí, el cavall rebia convidats, ho heu llegit bé. També ens diu

Consulatum quoque traditur destinasse

56,1. Diuen que fins i tot el volia fer cònsol. p. 129

Suetoni no diu que Calígula va fer el seu cavall cònsol sinó que ho volia fer, cosa que no deixa de ser una especulació. Em sembla molt més passat de voltes que un cavall pugui tenir convidats, tot i que no necessàriament ha de ser una acció d’un dement, ens podríem trobar davant d’un acte d’humiliació dirigit als convidats.

La lectura del text original no em fa pensar tant en un boig que veu en el seu cavall un possible cònsol, sinó més aviat em recorda la típica ostentació dels dèspotes. I no només durant l’antiguitat, en trobareu un niu en totes les èpoques i per tot arreu. Si pensem en els darrers dos segles, només cal llegir a Ryszard Kapuściński.

Em sembla que és per això perquè els espaviladíssims editors d’Adesiara han decidit publicar aquest volum de Suetoni, un autor que no sempre s’ha valorat prou dins del món dels clàssics, que sempre ha tendit a valorar més el gènere històric. En canvi, Suetoni ha alimentat la cultura popular des de fa unes dècades, per exemple les novel·les de Robert Graves, que també el va traduir. També la pel.lícula es clar. El de Suetoni sempre serà un text rellevant i que es pot llegir dins del seu context o amb una mirada més llarga.

Poder-lo gaudir en una edició tan cuidada com aquesta és un autèntic plaer.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s